Dos poemes arbrats i deu pensaments divins
11 Juny, 2009 07:20
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El garrofer
Passa hores
entre homes
que demostren
poca fe.
Mira el cel,
prega la pluja,
és tot dubte,
el garrofer.
Cap a la mar,
peus a la terra,
terra feixuga
de pocs colors.
El pagès mira
ni se n’adona,
el seu amic
massa que el vol.
La fulla dobla,
sempre composta,
és farà vella,
caure no vol.
La fruita verda
aplega a fosca,
plena per sempre
amb sa dolçor.
Ara la cullo
sense cap pressa,
ell mai es queixa,
dóna el tresor.
Ametller
Poca-solta,
matiner,
obstinat,
amic fidel.
Es desperta
el primer,
mai demana
bon menjar.
Prompta llum
fa el voler:
Cal florir,
cal fruitar!
El sol surt,
ell delera,
ja s’hi posa
a fer ametlla.
Però el fred
l’abraona:
Ametller,
ara, desfeta!
La natura,
altra volta,
el desfici
li ha deixat.
Innocent,
sense atura,
nova empresa,
punt i a part.
Pensaments divins
Eva no desafià Déu, va ser una posada en escena.
Jacob, patró dels primers bombers, per tenir l'escala més llarga.
Déu és, però no sé si ho té molt clar.
Jesús farà "marketing"; si aprova, tornarà.
No tinc dubtes de fe, el que costa és conservar-la.
Satanàs em proposa un negoci: Si peco prou, tindré les tardes lliures.
Ara tenen corones d'espines noves, les antigues punxaven.
He arribat a la glòria, ara buscaré, una estona, l'enveja.
No tinc pecats capitals, visc a pagès.
Déu fa aterrar a banda els àngels que surten els caps de setmana.
Dos poemes de dring i deu pensaments educatius
09 Juny, 2009 06:02
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Dringa
Dringa per tots,
vella campana,
treu eixa ràbia,
governa el cos.
Fes giravolts
vés per la plana,
sense cap pausa,
regala el so.
Parla amb els arbres
de la contrada,
dóna la paga,
pregona el món.
Dringa per tots,
dolça campana,
deixa el silenci,
regna de cor.
Fes giravolts,
porta nous somnis,
mata els dimonis,
pren el teu sou.
Pregona
Una campana desperta,
tardorenca, a l’estiu,
quan l’ocell troba el seu niu,
quan la marona espetega.
Els minyons, entre carrers,
senten dringar la campana,
comença de mala gana
per afanyar-se després.
Campana sense el caliu
del campaner qui et governa,
per dringar no hi ha motiu,
però ho fas perquè tens pena.
Una brisa t’ha cridat,
ferotge, sense fortuna,
podria fer-ho la lluna,
però el sol no l’ha deixat.
Campana pregona el cant,
els vilatans s’ho mereixen,
podríem dir: Ja ni cal!,
els sentiments et fereixen.
Aixeca de nou la veu,
per la vall, per la muntanya,
escolta com riu el vent,
és esquerp, però li agrada.
Pensaments educatius
Estava motivant-los i he perdut l'aixada.
He provat de fer una reflexió, ara els estic redreçant.
No tinc massa fe, però sóc al bell mig de la tempesta.
Els alumnes els tinc, ara falta trobar-los.
Tinc prou motius per a no cercar-ne més.
Si les cadires aprenguessin, no en trobaríem cap.
No patiu pel demà, ells ja el pregonen.
Estic tan content que he començat a mossegar-me.
Si el temps no vol passar, proveu de despertar-lo.
No malveneu les hores per comprar segons.
Dos poemes de vacances i deu epitafis
06 Juny, 2009 12:49
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
L’escola de la vida
Vet aquí altra vegada,
tafaner el més de juny,
arriba la falç al puny,
el dormir després de taula.
El mestre prou disgustat,
els alumnes innocents,
les notes seran esglai,
com es queixa eixa gent:
Que si volia excel·lent,
m’ho mereixo de debò,
aquest mestre pecador
ni tindrà penediment!
Les classes han de plorar,
tot anuncia partida,
els alumnes aniran
a recórrer la gran vila.
La mare li dirà al pare:
Aquest noi és massa tou,
ensenya-li la doctrina
de lluitar per l’ ocasió!
El pare dirà a la mare:
Massa feina per a fer,
aprendrà amb les desfetes,
el rebre li farà bé!
Així comença una escola,
de fantasmes i carrer,
és l’ escola de la vida,
han de passar-la també.
El bon temps
Amb la bossa prou desfeta,
els somnis a mig complir,
l’escola els acomiada,
el poble faran glatir.
Els avis emplenant plaça,
asseguts en els vells bancs,
tots treballant sense afanys,
tots queixant-se sense traça.
Les àvies guardant la casa,
les finestres, els terrats,
omplen l’aire de xivarri,
massa tou per ser un esclat.
Els minyons, amb els llibres
degudament segrestats,
treuen de casa la joia,
per portar-la a jugar.
Omplen plaça, cantonada,
carreró i safareig,
neden en llum, abundància,
en suor i penediment.
Seran la força, l’amplada,
projecte encara per fer,
no volen la menja a taula,
mireu: Els fuig el bon temps!
Epitafis
No puc recordar on havia d'anar.
He anat a la casa del Pare, però no hi és.
El sermó em va deixar blanc.
Demà em passaré per l'Agència Tributària.
Estic pensant en canviar de posició.
Els rics no anaven al cel, però s'ha de rehabilitar.
Sóc aquí esperant els papers.
No sé on aniré a parar.
Els dimarts tinc hores lliures.
Diria que sóc mort, però espero la confirmació.
Els diners
04 Juny, 2009 22:04
Publicat per jjroca,
Aproximacions
Els diners:
1) No reconeixen amos, però sí criats.
2) Ens deixen respirar els dies d’angúnia.
3) És la carrega més lleugera i estimada.
4) Fan creure a uns que valen més que els altres.
5) És una de les poques cares de la perfecció.
6) No suporten l’esforç ni la paciència.
7) Pregonen la bondat del portador.
8) Ens acosten al regne dels déus.
9) No creuen en l’home, però viuen gràcies a ell.
10) Són el fruit de la incompetència humana.
11) Netegen els defectes i els fan suportables.
12) Pesen tant que et priven de llibertat.
13) Són benvinguts i ben acomodats.
14) Són la menja que mai tipa.
15) Sempre poden vestir-se de festa.
16) No obliden mai on es viu millor.
17) Són els hostes que mai fan nosa.
18) Es queden a la casa del que sap posseir-los.
19) Fan moure l' home i el fan embogir.
20) Són les millors cadenes que l' home ha trobat.
21) Són les úniques eines que poden fer miracles.
22) S' allunyen de la solitud i dormen en companyia.
23) Són tan porucs que no saben estar- se quiets.
24) Són el fruit dels déus petits.
25) Són tan dolents que no es fan malbé.
26) Em fan llevar i no em deixen seure.
27) Arriben tard i fugen de pressa.
28) No deixen que tinguis temps per viure.
29) Porten l’alegria agafada al mal estar.
30) Em fan oblidar que sóc quelcom més.
Dos poemes de cuquet i deu pensaments divins
02 Juny, 2009 11:55
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Casa nova
He triat, per casa nova,
una poma en un pomer,
la carona era tan verda,
l’alçada tan adient.
Tenia altres veïnes,
per llevant i per ponent,
les unes eren tranquil·les,
les altres deixaven fer.
La pomera era a la banda
d’un paradís prou planer,
el pagès se la mirava,
procurava pel seu bé.
Vaig entrar sense destorb,
vaig el cor mig trasbalsar,
l’amo ni se n’adonà,
que perdia son tresor.
Massa gana i poca menja,
van portar-me a l’enrenou,
ara em llança mala pluja,
m’enverina i he dit: Prou!
Cercaré una altra casa,
tot anant branca endavant,
el pagesot, mala bèstia,
vol deixar-me en un finar.
Sóc cuquet
Porto més d’una setmana
amb la pena del menjar,
he provat la farigola,
passo gana de la gran.
Havia estat un cuc,
fredolic, minso de cap,
amb més lluites i desfetes,
que l’espasa d’un bergant.
Havia provat dreceres,
coves de ben poc mirar,
vaig trobar-me amb aquestes:
Massa plor i massa fam!
Una pera amorosida,
en racó del jardí estant,
va guanyar-me la partida,
dintre d’ ella em vaig fer gran.
Bé de Déu, dolça la pera,
petiteta sense rei,
allí acabarà la pena
si governo almenys un mes.
De riures i de mossades
he de donar-li les mil,
sóc cuquet sense estrebades,
menjo, canto i ..., a dormir.
Pensaments divins
He estat tres dies al cel, una mica més i no ho compto.
Tres tedèums més i anem a berenar.
Satanàs està castigat, venia cupons de la DEU (Déu és Un).
Déu no creu amb el capitalisme, de fet ni emet moneda.
Vaig entrar a hora punta, igual vaig trobar tres ànimes perdudes.
No cal dir que, la majoria dels arribats, han deixat vídua.
Aplega el mes blanc, no veuràs dimonis enlloc.
He fet un pecat mortal: Sóc tan ridícul!
Satanàs té problemes d'espai, posarà calderes amb lliteres.
Déu és un excés de bondat, va ple de bones intencions.