Dos poemes de joguina i deu epitafis
30 Octubre, 2008 20:19
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ara, em deixa
Ve la nit i, avui, em troba,
com cada dia, segut aquí,
els dies passen, passa la feina,
passarà el somni que viu amb mi.
He estat guerrer de guerres llargues
en un país on faig l'oblit,
ella em mira i tot és festa,
però em deixa i resto amb mi.
És la joguina que més estimo,
però és poruga, no vol lluitar,
la portaria al carrer ample,
però és tossuda, no vol anar.
Jo que li parlo de mil viatges,
cent aventures, deu mines d'or,
ella demana: Jornal i sostre,
un llit de fusta on posar el cap.
Entre les lluites, les hores baixes,
aquella feina que no té fi,
els ulls com ploren poques vegades,
el plorar massa està mal vist.
Avui, no canto, tinc les rancúnies,
em bastonegen noves de cor,
ella, que omplia tota la cambra,
diu que ja es cansa, se'n vol anar.
Havia estat noi que rondina,
passat mil hores al seu davant,
ara em deixa, tot és distant,
com peno i planyo, ella m'oblida.
Joguina
La mirada matussera,
el caminar de gairell
i, enmig de tanta gràcia,
unes ganes, una fe.
Mai ningú me l'amenaça
ni l'empaita ni parla mal,
ella està sola, asseguda,
no es vol acomiadar.
Si digués que parla molt,
mentiria i ja no cal,
ara es recull sense esma,
tot i plorant, ja se'n va.
Ha estat bona joguina,
moltes tardes hem jugat,
ara de mi ja l'allunyen
segrestadors dels meus anys.
Epitafis
Sóc president de la societat: Morts oblidats!
Si has de portar flors, aprofita les ofertes.
Segueixo pensant que no és el meu lloc.
He oblidat l'aniversari de la dona.
Em pregunto si podré renovar-me el carnet.
Vine i dona'ns una alegria.
He perdut l'enteniment.
Us recomano venir a la primavera.
Vull sortir per cavar un pou.
Busco jutge que m'allunyi de la sogra.
Dos poemes de dimoni i deu pensaments divins
28 Octubre, 2008 11:23
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El dimoni
El dimoni m'ha deixat:
sense ganes, sense presses,
avergonyit, de les fetes,
al davant d'un vell mirall.
Jo volia dir que sí,
encara com lluitaria,
però, pesat, passa el dia
i després faig el que faig.
He sortit de casa on visc
amb la intenció de l'heroi,
el passat és dolç, cofoi
i desitjo fer-me ric.
El cel que, ara, m'ofereixen
és tan preat i llunyà,
penso que el caminar
és feina per als qui poden.
Romandré absent, cansat,
esperant quan la fortuna
em posi on vull anar
sense pausa, sense atura.
Així, se'n va
Ara, em trobo pesat,
la fredor és amarganta,
escric un tros de paper,
jegut sota d'una branca.
Allí reposen, vençuts,
els anys de ma jovenesa
de seure sol i fer gresca
amb un trosset de canut.
Ni coneixia els diners
ni em calien les hores
que, anant pel món com un déu,
mai pensava en eixes coses.
Darrere el matí, la tarda,
esdevenia la nit,
seia sol a la cadira,
esperava el darrer crit.
La cambra era petita,
de fusta, era el meu llit,
de pobre, era el meu somni,
així m'anava adormint.
Els amics que s'afanyaven
en crèixer, en fer-se grans,
jugaven tots a les guerres
i corrien per la vall.
- Te'n gana? Em deia el dimoni.
Pren, agafa aquest dinar!
Et portaré per paratges
que no sabràs ni esbrinar!
Ara vaig per la drecera
i, quan m'atura el treball,
em planyo sota d'un arbre,
així, el dimoni se'n va.
Pensaments divins
Cerco dimoni que no molesti a les matinades.
Cerco apartament al cel, a prop del menjador.
El millor del cel és la grandària de les escriptures.
No sé si moriré prompte, però el meu expedient el porten nou dimonis.
El mossèn em va portar a l'infern, ara no sé on és?
Déu té revoltats els salvadors del món.
No he fet pecats, eren allí.
Hi ha crisi de dimonis, només em tempten a l'estiu.
Déu ens posà despullats, Satanàs ens vesteix a mitges.
Déu creà el salm, Satanàs és més bon músic.
Dos poemes de pluja i deu pensaments educatius
24 Octubre, 2008 21:53
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Quan la pluja és prop de mi,
com vaig sentint, de vegades,
les hores més que pensades
que m'allunyen del tou llit.
Quan el núvol vell colpeja
sa fruita contra els vidres,
m'empresonen les ferides
d'aquell temps de llarga enveja.
Era l'home qui parlava
d'un càstig vell i punyent,
era la volguda gent
qui tot de cop ho esmerçava.
Un cop fuitades les hores
d'aquells anys d'eterna seca,
és quan veig per la finestra,
com s'esguerren els qui ploren.
Els carrers s'omplen de rodes
amb els més variats colors,
accentuen les olors
les mil cuines de les cases.
Els carrers són ara rius
i les places són desertes,
com passen, mig descobertes,
les carones dels amics.
Pel camí del riu
Pel camí del riu,
quan la pluja cau,
passa aquella dona
de trescar suau.
Ella va farcida
de treballs d'amor,
cal llevar-se d'hora
per anar on ell dorm.
Cal encendre el foc,
escalfar la llet,
cal soroll de cor
quan el té despert.
Ara sóc el full
on, somiant, sojorno,
veig l'amor com bull
i de fred em moro.
Pensaments educatius
Prepareu la classe, queda millor si l'heu de llençar.
Potser sortirem del mite, però els convencerem? Mai
Ells no saben on van ni diuen on els hem de portar.
No perdeu temps ordenant alumnes, ells ja es classifiquen.
Les parets de l'escola haurien d'ensenyar força.
Si un dia demanen feina, procureu-vos un termòmetre.
Els ulls oberts no tenen perquè estar connectats al cervell.
Necessito més temps per prendre forces que per anar.
Ensenyar és el punt mig entre el son i el desesper.
Una classe és l'eternitat entre dos timbres.
Dos poemes de pregar i deu epitafis
23 Octubre, 2008 19:21
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Vinc d'un món
He saltat un esglaó
a l'escala de la vida,
el dimoni em segueix,
em promet nova partida.
Em donarà noves cartes,
sotes, reis, els quatre asos,
em portarà per jugar
lluitadors de poques bases.
Jo l'escolto com qui plou,
així passen els meus dies
amb la buidor de ser poc
i, anant, entre mentides.
Potser avui serà pitjor,
demà faré l'equipatge,
vinc d'un món que poc entenc
i, poruc, me'n vaig a l'altre.
I quan ja la pila arribi...
Deixeu-me perdre Senyor
la batalla quotidiana
puix la desfeta agermana,
ens farà bons perdedors.
No he vingut a aquesta terra
per treure un pam de net,
amb les eines que llueixo
gairebé no puc fer res.
Tinc les hores endreçades,
tots els dies apamats,
algú ja em compta els mesos
i em va apilant els anys.
I quan ja la pila arribi
al cim del meu traspassar,
apropeu-me a la porta
per deixar-me franc el pas.
Epitafis
El metge diu que tinc al·lèrgia als vius.
Hauria de provar de dutxar-me.
Estem de rebaixes tot l'any.
El fotògraf no és amic meu.
Zona poc saludable.
No em parlo amb els veïns.
Necessito especialista en medicina interna.
He acabat d'immigrant.
Estic buscant l'atenció al client.
Ara només viatjo de cap.
Dos poemes de poncella i deu pensaments divins
21 Octubre, 2008 12:36
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Poncella agradosa
I com dir-te ara,
que l'amor s'allunya
de la casa on sóc
a la casa on va,
que el temps em traeix
i no et veig passar
pel carrer on anaves,
pel carrer estimat.
Com els ulls tremolen
de tant esbrinar:
quines coses dius?,
quines coses fas?
Sóc per tu vençut,
és el meu somiar
trobar-te molt sola
i dir-te: Em plaus!
Ni poques paraules,
buscant, he trobat
que mostrin, per tu,
la dolçor, el grat.
Poncella agradosa:
mostra'm el camí!,
tinc ara la joia,
em sento feliç.
Aquella que passa
Dintre d'eixa casa,
viu el meu amor,
no porta disfressa,
es mostra agradosa,
pot ser és una rosa
del preat jardí?
No diguéssim més
que tot ho endevina
i sembla amanida
a fer-me un heroi.
Sóc home cofoi
que passa per terra
i busca, per tot,
el sentir-se rei,
jegut a l'herbei
tot mirant la gràcia
d'aquella que passa
i viu dintre meu.
Pensaments divins
Necessito anar al cel abans de morir-me.
Satanàs no em saluda, diu que pequi més.
Fins al cel, arriba la crisi del totxo.
Déu està enfadat, no li accepten el pla de pensions.
Satanàs vol canvi d'imatge: Farà calderes amb microones!
El dimoni no ho entén: Jo no vull anar al cel!
Vaig provar d'anar al cel, però em cansava.
Déu ho té clar: Vol paternitat compartida.
Déu no vol guerres, no li entra el casc.
Es demana no fer pecats complicats.
Dos poemes mortals i deu pensaments educatius
18 Octubre, 2008 11:56
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ahir
Ahir, quan va tornar,
va veure la mirada
d'un negre i profund mar,
atén que trenqui l'alba.
Com fulles melangioses,
el darrer ball mouen,
aquells ocells que fugen,
trencant tot l'infinit.
Tardor, un plor s'acosta
del més pregon del llit,
la mà està ben morta,
esdevé el gran crit.
La lluita ha estat completa,
l'enemic vençut,
la senyera desfeta,
quin combat més curt!
Recull la dalla i torna,
seguint pel cel obert,
a la darrera casa, ho posa:
Avui, encara manca gent!
El camí
El camí, que he de seguir
fins al costat del meu Pare,
es fa més curt per la nit.
Aquells records de l'infant,
que per la vida ensopega,
els aniré recordant,
assegut a la llum del foc,
amb la mirada perduda
en les entranyes d'un got.
Amic de tota la vida,
mai l'hauré de deixar
fins que acabi la partida.
I, a tombs a tombs, li diré,
borratxera d'un sol dia,
per què he begut?, ja no ho sé.
Un plor que no acaba mai,
ben dintre del cor s'escolta
i va dient: Tu rai!,
mentre, et tanca la porta,
deixant tan sols el badall
de la darrera resposta.
Pensaments educatius
Prova d'explicar-ho, per si algú ho vol entendre.
Calculen, acuradament, l'efecte dels pals a les rodes.
Si un d'ells ho endevina, els altres ja li faran saber.
Crec en la pau, però visc lluny de l'escola.
El llapis corre i les errades volen.
Mai pregunteu el que no voleu que us contestin.
Volem savis muts i muts sords.
No vull perdre, però he de viure.
Tinc alumnes, però no tenen gana.
Un mal divendres pesa menys que un bon dilluns.
Dos poemes incompresos i deu epitafis
16 Octubre, 2008 19:28
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ella em mira
Ella em mira, espera
que jo sigui un somiador,
home tendre, lluitador,
que pel seu somrís delera.
Ella em mira, desitja
que sàpiga parar el temps,
que li porti la fortuna
per deixar-la al seu recer.
Ella em mira, pensa
que l'amor és costa avall,
que jo la portaré al ball
i faré de mainadera.
Ella em mira, es dol
del meu pas de perdedor
que trascola entre llençols
hores de pena, de por.
Em cal
Cap motiu tinc avui per escriure,
estic trist, doloreja el meu cos,
he sopat, s'acaba la festa,
demà tornaré al meu treball.
Des del clos on s'amaguen les hores
que, qualsevol, té por d'ensenyar,
us dedico unes curtes paraules
perquè em cal el silenci trencar.
No us parlo ara d'amor ni de roses,
és octubre i, fa estona, ha plogut,
els carrers són buits de platxèries
i s'allunya, de sobte, l'estiu.
Tornem ara a la casa que ens guarda,
ens omple, ens buida, somriu,
mentre tots volem fer-la més dolça,
ella calla, ens dóna el caliu.
Epitafis
Ho sento, no és aquí.
Com li diré que sóc pobre?
He decidit canviar de barri.
No em vull morir més!
El psiquiatra diu que no hi sóc.
M'he quedat per anar a la verema.
Ni t'ho penses el que faig.
Només em queda la pau.
Sempre acabo disfressant-me.
Massa dormir tampoc és bo.
Dos poemes de noia i deu pensaments divins
14 Octubre, 2008 18:18
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Joveneta
Diuen com és ella i sé
que, la blancor de la cara,
amaga un xic de sort,
un sentiment d'estimada.
Joveneta d'aquest poble
on, a poc a poc, em faig vell,
no tinguis la cara trista
puix, l'estimat, és novell.
Tu li parles de la pausa,
de les ganes, de l'amor,
ell es perd per la desgana
amb uns ulls de somiador.
Joveneta d'aquest poble,
on desitgem lo millor,
posa't la flaire, passeja
sense pressa, sense por.
Posa al cistell les excuses
de les dèries per comprar,
ara oneja les faldilles
pel carrer més principal.
Aquella noia
Aquella noia que passa
pel carreró dels vençuts,
du trenes, vestit de blonda,
una incertesa en els ulls.
Camina cap a la plaça
un divendres de juliol,
du molt neta la sabata,
un cistell petit i nou.
La mare, que endreça casa,
aquest matí li ha manat:
Comprar peix, si està barat,
si no hi ha peix, carn prou magra.
A la mà, sense cistell,
du un brodat mocador,
un regal preat de l'àvia
fet a la vora del foc.
Aquella noia que passa,
porta un aire pensatiu
i, en mirar-me, ja se'n riu,
desitjant-me bona estada.
Estic segut sota els porxos,
al darrere d'una taula,
entre el soroll i la pausa,
anar fent castells prou grossos.
Aquella noia, que enfila
el carrer vell de l'església,
és bonica, presumida
i té el mirar d'esperança.
Jo callo, miro, somio
i, des del fons del meu cor,
penso en els anys que s'allunyen,
com faig créixer el meu record.
Pensaments divins
Déu diu que vol fer una fusió divina.
És el cel, no hi ha crisi immobiliària.
És difícil anar al cel sense avals.
Déu ha viatjat a l'infern disfressat de ric.
Cerco ric per vendre-li la gràcia.
Jesús torna a Jerusalem, va perdre les espardenyes.
Sant Pere cerca ulleres per a controlar els llistats.
Cerco cel sense rellotges ni salvadors.
Déu vol que vagi al cel, no sé quina necessitat deu tenir.
Avui m'han promès tres cels, que mal està el regne.
Dos poemes de crisi i deu pensaments educatius
11 Octubre, 2008 08:48
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Mai han guanyat
Els homes pensen,
els homes van,
busquen el regne:
La llibertat!
Ara, s'hi troben,
ara es perdran,
el cel els mira,
el cel riurà.
Tenen diners,
en volen més,
tenen la casa,
l'han de pagar.
Ara, tremolen,
ara, plorant,
parlen arreu
de malvestats.
Tenen la menja,
no menjaran,
tenen família:
on l'han deixat?
Els homes pensen,
els homes van,
els homes perden,
mai han guanyat.
Deu venir de casa meva
Em diuen, quant s'amoïnen:
per què minven els diners?,
que no ho saben: Amb el fred,
tot és torna petitet!
Enlloc de deu cascavells,
van carregats amb les claus,
com volen cantar cançons
si aquest so ja no s'escau.
No sé com parlen i diuen
que tenen menjar privat
si jo agafo i endrapo
tot el que puc arrambar.
Em diuen que la Quaresma
ve per la primavera,
deu venir de casa meva
perquè allí passa tot l'any.
Pensaments educatius
No provéssiu dir: Un dia haureu de treballar!
Estic convençut que no em puc amagar millor.
Si us veuen treballar, igual s'ofenen.
Poseu-me més alumnes i veureu com volo.
Si us enfadeu, no us allunyéssiu dels extintors.
Tinc alumnes amb idees, ara només les he d'encabir.
No cal repartir la raó, ells l'agafen tota.
Tot i sense música, us faran ballar amb un peu.
Passeu el llistat amb la il·lusió que no hi siguin.
El que dol és que ells deixaran l'escola abans.
Dos poemes d'amor copsat i deu epitafis
09 Octubre, 2008 17:51
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El missatge
Com posar en una paraula
tot el repte de l'amor?
Ara, m'omplen les temences
per no tenir bona sort.
I com dir-li quant l'estimo
si, amb engrunes de voler,
les cabòries, de no fer,
em traspassen, em capfico .
Deixa'm un retall de nit,
em portarà vora teu,
per a dir-te que l'hivern
és bon temps per parar casa.
Sense paraules a dir,
car l'amor em fa emmudir,
rep, de bon cor, flor joiosa,
el missatge du la rosa.
Vine el diumenge
Si tu l'amor copsar volies
perquè l'estimes i et té robat
potser, avui, el trobaries,
dintre un silenci, vora la mar.
Una mirada mai rancuniosa
com s'obriria dalt un rampell,
ella, ara, no és massa cosa,
però el seu cor és cor novell.
Du un seguit de tafaneries,
de cara enfora, pel carrer blanc,
quan passa alhora que ho fan el dies,
com tu la guaites, et fas tibat.
Mes no és tibantor, és dolcesa
per una galta rosa i ardent,
ara, quan passa la teva poncella
veus com les ganes s'emporta el vent.
Com escriuràs, seguint els arbres,
una munió de cors amics,
encara, ara, ella és el marbre
i tu camines ran el seu pit.
Et doloregen totes les passes
que ella camina al teu davant,
tens massa hores avui comptades
per a trobar-la quan va al mercat.
Ara la guaites, ara deleixes,
veus a la fosca amunt i avall,
encara, ara, quan la segueixes
veus una orla per sobre el cap.
Si tu l'amor copsar volies,
pertànyer sempre al seu voler,
vine el diumenge, quan mor el dia,
ran de les barques dels mariners.
Epitafis
És només qüestió de dies.
Estic aprenent a no perdre la paciència.
No me n'acabo de sortir.
En poc temps, tindreu notícies meves.
He copsat que vol dir: Passar a l'altra banda!
Necessito temps per recollir-me.
Estic en període de manteniment.
Ho sento, no em queden llumins!
Estic, provisionalment, difunt.
Trobo que no m'explico prou.