Dos poemes incompresos i deu epitafis
16 Octubre, 2008 19:28
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ella em mira
Ella em mira, espera
que jo sigui un somiador,
home tendre, lluitador,
que pel seu somrís delera.
Ella em mira, desitja
que sàpiga parar el temps,
que li porti la fortuna
per deixar-la al seu recer.
Ella em mira, pensa
que l'amor és costa avall,
que jo la portaré al ball
i faré de mainadera.
Ella em mira, es dol
del meu pas de perdedor
que trascola entre llençols
hores de pena, de por.
Em cal
Cap motiu tinc avui per escriure,
estic trist, doloreja el meu cos,
he sopat, s'acaba la festa,
demà tornaré al meu treball.
Des del clos on s'amaguen les hores
que, qualsevol, té por d'ensenyar,
us dedico unes curtes paraules
perquè em cal el silenci trencar.
No us parlo ara d'amor ni de roses,
és octubre i, fa estona, ha plogut,
els carrers són buits de platxèries
i s'allunya, de sobte, l'estiu.
Tornem ara a la casa que ens guarda,
ens omple, ens buida, somriu,
mentre tots volem fer-la més dolça,
ella calla, ens dóna el caliu.
Epitafis
Ho sento, no és aquí.
Com li diré que sóc pobre?
He decidit canviar de barri.
No em vull morir més!
El psiquiatra diu que no hi sóc.
M'he quedat per anar a la verema.
Ni t'ho penses el que faig.
Només em queda la pau.
Sempre acabo disfressant-me.
Massa dormir tampoc és bo.