Dos poemes de pecar i deu pensaments divins
07 Octubre, 2008 18:08
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Camina
Camina com ho sap fer,
tot i guanyant sense ensurt,
amb el pas adelerat,
el somriure com un llum.
Fes-me patir de debò,
descordant-te la camisa,
refrescant-te amb aire suau
i picant l'ull amb malícia.
Ensinistra'm el mirar,
ran el vermell dels teus llavis,
prenent l'alè i deixant
un sospir enmig d'un somni.
Trenca'm el vol, el pensar,
que vull reviure debades,
amarat al teu anar,
empresonat, sense flaire.
Si m'estimes
Que la calor dels seus llavis,
sigui fruit d'un nou esclat,
ara la sento fruitosa
i més plena i més gran.
Grandesa d'una mirada
i grandesa d'un esglai,
per completar la grandesa
l'escalfor li omple les mans.
Si m'estimes, fem joguina
amb els ulls, amb el mirar,
em deleixo, em convida
i no sé com continuar.
Pensaments divins
Per a problemes de cor, parleu amb la Verge.
Senyor Déu: Quina finestreta és la bona?
He descartat el ferrocarril per a acostar-me al cel.
He comprat catifes per anar al cel, cap era màgica.
Satanàs sap com va caure, ara es corda el cinturó.
A l'infern, no hi ha ball de fanalet.
Satanàs vol canviar sofre per alcohol de noranta-vuit graus.
Déu ho confessa: Què faré amb tants salvadors del món?
Sant Pere diu: No faré la porta més gran encara que arribin més grassos.
Els dimonis volen forques inoxidables.
Dos poemes de vent i deu pensaments educatius
05 Octubre, 2008 08:34
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Avui
Avui, plora el ventijol
amarat a les voreres,
que n'és de llarg el camí
i que llargues són les penes.
Dona, mon pit s'esguerra
en aplegar vora el cau,
el fosc delit com s'espatlla,
sols li queda un adéu-siau!
Jo t'estimo com la neu
que dolceja per les planes,
es desfà quan sent el frec
travessant per les murades.
Ai cor, et vas perdent
embolcallat per les places,
gasiu d'amor i d'un vent,
mai esbufega debades.
És potser per això
Es potser per això:
Com la fullasca dorm,
vora la font del prat,
sota l'alzina vella.
No s'han parat els veïns
ni l'esbatussa el llevant,
un ponent me l'amanyaga
i li va prenent les mans.
És com una eterna dansa
que s'escampa per arreu,
una xibeca s'aixeca
tota corpresa pel frec.
Quina escalfor que rodola,
es va perdent falda avall,
quina munió de bestioles
acudeixen al gran ball!
Fulles de totes les hores,
parades amb cent vestits,
els peus belluguen, salten,
fent cabrioles i esgarips!
No hi ha ball com aquest ball
que no atura ni a la nit,
garlandes porten els glans,
els grans fan mil rodolins!
Saltironen les abelles,
com deleixen els conills,
unes roses, quan desperten,
omplen l'aire de sentits.
Tota la nit ha estat plena
d'espurnes del paradís,
la fullasca és fatigada
i només pensa en dormir.
Pensaments educatius
Recordeu que les seves forces són divergents.
No saben ni endevinen, però hi van.
Prou alumnes, ja mereixen un sermó.
És difícil pegar idees amb cola.
Si treuen la llengua és perquè, amb els ulls, no en tenen prou.
Tinc prou hores de classe per saber que no sóc un savi.
Tot i entrant debades, el nostre públic és prou exigent.
Em lloeu, què he fet malament?
Observeu-los, qualsevol tros de paper espera ser una joguina.
L'escola és l'analgèsic del poble.
Dos poemes de vergonya i deu epitafis
02 Octubre, 2008 21:54
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ara, jec
He trencat la vergonya primera,
tot ha restat mut,
cent ulls han traspassat
la façana de la cara.
Ara, sóc amb tu,
sóc un home més del teu seguici,
de la teva feblesa
i sospitosa reputació.
Era un promès,
un enviat del paradís,
un guardià de la força
i de la rectitud.
Ara, jec vora teu,
amarat a les faldilles
d'una dona plena d'amor
que m'ha fet somiar.
Entre llençols i sospirs,
he trobat l'amistança,
el saber fer i el saber rebre
i tot ha estat bo.
M'has acomiadat,
amb la més dolça de les mirades,
no he trobat pecat per redimir
ni culpa per reparar.
He vist sortir el sol,
un sol esplèndid i calorós,
he cregut, veritablement,
que tornava a viure al regne perdut.
Era ferotge
Si les engrunes de pols lleugera
em feien moure i fugir d'aquí,
desvetllaria el secret de fera,
em llevaria, rabent, del llit.
Perquè abans era ferotge
i malfeinejava amunt i avall,
quan la lluita em tornà home,
com les ferides es van fer grans.
Car no sé res de les grandeses,
de les enveges i vanitats,
passo per terra, passo i escolo
un gruix de fosca buit i llunyà.
Si el núvol negre, sempre captiu,
trobant-me sol, es fa l'estrany
li contaria les cent històries
que, en la volada, hauré topat.
Si el pi de serra, que ara remuga,
deixés el somni de mariner,
ben sota d'ell esguardaria,
com balla dolç quan mou el vent.
Perquè abans era ferotge
i riu que riu feia el plaer,
però una força fou mainadera,
al canvi nou, no vaig dir res.
Ara, mireu-me, com sóc un home,
un tros de cos poruc, esquerp
i ja no vaig arran la serra
cercant el núvol i el mariner.
Visc entre cases de parets blanques,
entre voreres i un pom de gent
que s'emmiralla tots els diumenges
perquè, a l'estiu, surt al carrer.
Porta vells somnis, una penyora
que s'embolcalla amb un deler,
un, quan se'ls mira, potser ja pensa:
Encara queda massa per fer!
Epitafis
Li he dit: Em desfaig pels teus ossos!
Ara, es porta anar escabellat.
Anuncien creuers per Tots Sants.
Vaig decidir morir-me sol.
Porto mesos sense raspall de dents.
He descobert que no tinc amics.
Ni tinc por de refredar-me.
He perdut els punts i el carnet.
Tinc por de ser sol.
Torneu a trucar, tinc el son pesat.