Aquesta és la comanda i set poemes més
18 Abril, 2024 03:08
Publicat per jjroca,
Poemes
Aquesta és la comanda
Com m’ha dit l’amable sol,
que està ben tip de nosaltres:
Dels amics, li’n queden quatre,
els altres han fet el vol!
Però és gran el pobrissó
i, demà, tornarà a eixir;
manta homes li han de dir
que no hi ha nova raó.
I, de tant en tant, s’enfada,
com voldria encendre-ho tot,
però el bon Déu l’atura.
-Has de guanyar compostura
i no moure’t del teu lloc!,
aquesta és la comanda.
Pobrissons els vilatans
Al racó del desconcert,
on són vanes les promeses,
a l’hivern, hi ha meravelles,
però es perden amb el fred.
Pobrissons els vilatans
qui han perdut l’encanteri,
com el cor es mostra tebi
quan s’allunyen els encants.
Amb la dèria de la vellesa,
trobo ja el compte fet
per a anar a retre planys.
Sobtadament, els paranys
em parlen d’un homenet
qui, de sobte, s’estavella.
Sempre va a la seva
Primavera és a la porta,
però no la deixo entrar;
com la deixo escalfar
i torrar el que pertoca.
El pollastre, les sardines,
un peix d’aquells de somiar
amb mil gustos per a anar
a vetllar fins a matines.
Però el sol no ha treva
i comença a prendre força
per les planes i les valls.
Sense massa escarafalls,
s’allunya el molt tanoca;
és que, sempre, va a la seva.
He de guanyar la batalla
Amb l’espasa rovellada,
poca guerra he de guanyar;
el cavall voldria anar,
però, ben sovint, es cansa.
M’he llogat a tres castells
per a obtenir la mesada,
la ceba poc que m’agrada,
com l’empasso de gairell.
La poncella més galana
em demana per casar
i gaudir d’un bon palau.
Però com no soc babau,
li he dit que, potser demà,
he de guanyar la batalla.
Em comenta el caragol
Em comenta el caragol,
ben agafat a la fulla,
com la feina ha estar feixuga
aquests dies sense sol.
De tant anar terra enllà
per trobar fulla més tendra,
com s’allargassa la menja
i s’escurça el somiar.
Em comenta el caragol
que demana ser a l’estiu
per poder guarir-se a l’ombra.
De quan en quan, un tanoca,
d’aquells que sembla més viu,
vol menjar-se’l de debò.
Sent home de poca fe
Sent home de poca fe,
al cafè passo les hores;
he de dir que venen totes
amb dèries de no poder.
Els anys no passen debades,
la lleugeresa es perd,
no he de pertànyer a l’encert
de l’eixir de les murades.
Bon amic dels carrerons
on trascola, sense pressa,
aquell temps de la infantesa
qui demana els vells jocs.
Ara, passo i me’n ric
recordant el vell amic.
Ha passat el temps
Ha passat el temps
per altres vorals;
amos, manescals,
un pastor i els bens.
Allí, on la innocència
un jorn para casa;
perdre altra vegada,
és guanyar paciència.
Ha passat el temps
de joves rondinaires
qui estimen la festa.
La flaire penetra
i em faig pidolaire
per si algú em sent.
Vaig somiar
Vella casa i l’any viu
entre lluites i desfeta,
com s’esberla una finestra
on vivia altre caliu.
Van venir els anys dolents,
no van poder vendre llana
i fugí la filigrana
d’aquell noble sentiment.
Vaig deixar casa tancada,
al sarró posà la clau
i una llàgrima tocà terra.
Avui, que m’han donat festa,
he tornat com un babau
a l’estança recordada.
Poemes curts (CXLV)
14 Abril, 2024 07:16
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una nuvia
em demanà
cada dia
per casar,
poc ho sabia.
Entre vanes
il·lusions
els captaires
prendran son,
com ho fan altres.
Sense hores
de dormir,
massa noses
troben nit
són prou tanoques.
En el regne
de dissort,
cada metge
ha sa por
de color negre.
En el si
del gran combat,
un glatir
és esperat
des del matí.
Aplaudeixo
mon fracàs
si alenteixo
de bon grat
mentre em queixo.
A la cova
del bon llop,
hom es troba
com un soc
a la penombra.
Com havia
de demanar
ni sabia
on començar,
vull una guia.
Endevino,
en el passar,
que acoquino
massa el cap
mentre rondino.
Al convent,
entre els enciams,
com vaig fent
mentre diran
que vaig a cent.
Com em penso
que, al demà,
és quan prego
per tornar,
després, delero.
Una bona
solució
es pregona
amb l'ocasió
d'omplir la bossa.
El dimoni
m'ha deixat:
a un borni
en el tancat
ni cal que ho provi.
Amb un rei
i dos palaus,
va la llei,
amunt i avall,
cercant remei.
I tot d'una
et diré
que la lluna
ni em convé,
és molt tossuda.
A les portes
de l'encís,
cerquen totes
el paradís,
somnis de pobres.
Com em deia
el bon abat:
Compra teia
en el mercat!,
ell mai ho feia.
Les comandes
de l'estiu:
parar cases
vora el riu
tots els dissabtes.
És la força
dels gegants:
mai fer nosa
als vilatans
per provar: Enfora!
I tot d'una
li digué:
Una engruna
ni em convé!,
resposta bruna.
A la banda
de ponent,
l'amistança
no es comprèn:
Molt menys encara!
A la sínia,
plora el mul
i la gràcia
no l'acull,
segur que li passa.
El rellotge de la plaça i set poemes més
14 Abril, 2024 07:12
Publicat per jjroca,
Poemes
El rellotge de la plaça
El rellotge de la plaça
diria que és pobrissó,
només toca a quarts de dos
quan un follet li encomana.
Ha estat tocant a morts,
a lladres i a malfactors;
un dia aplegà la por,
seria a Setmana Santa.
El rellotge de la plaça
veu passar el capellà
i a les velles feligreses.
Diria que van a festes
amb vestits de gran mudar
sense adelerar-se massa.
Cercant a Déu
Cercant a Déu entre misteris,
he passat dies de soledat;
sento com crida aquest cos robat
qui ha demanat hores més tèbies.
Cercant a Déu en un palau,
he revoltat sostres i cambres
en temps estèrils i nits ben llargues
on menjar agre quan no em plau.
Amb cent preguntes en un paper
passo l’estona mirant la fosca
per si li pren quelcom de llum.
No hi ha respostes, és el costum
d’aquesta terra pobra i eixorca
que es conforma amb un potser.
La lluita va ser gran
El nobles cavallers
herois de la contalla
qui van canviar per palla
el somni i el recer.
La lluita va ser gran,
la desfeta segura,
vingué el mal d’altura
van perdre com abans.
Però la gràcil dama,
de dalt estant, somriu
i vol ser la deessa.
L’amor qui porta pressa
li va travessar el riu
de la malastrugança.
Vana l’empresa
Perdudes hores
del bon record,
com ploro a estones
trobant l’enyor.
La dolça amada
n’està pendent,
fa mala cara
amb cor ardent.
Vana l’empresa
de voler ser
un gran heroi.
En dia boig,
perdé la fe
per ma feblesa.
En gran silenci
En gran silenci
passaren tots:
els vius, els morts,
fins l’encanteri.
Guanyada lluita
contra el no fer;
en el cafè,
no hi ha ni bruixes.
Elles s’afanyen
al compliment
del gran deliri.
Pobre d’ofici,
estic pendent
de les febrades.
Primavera dorm
Primavera dorm
sense coixí,
el galant de torn
cerca un jardí.
Les roses petites
demanen un sol
que posi un bressol
a les seves vides.
Primavera dorm,
no la desperteu
puix el son és gran.
Les mosses diran
que volen la neu,
però amb més colors.
És un homenet
La vella asseguda,
en el carreró,
demana la pluja
dolça a poc a poc.
Va sargint la falda
blanca de cotó,
ho fa amb poca traça
que Déu la perdó.
Ha la cuina encesa
amb les quatre branques
que li va dur el net.
És un homenet
i demana brases
per vèncer la fresca.
Voldria nova espardenya
El llit encara és ben fred,
poseu-li una altra manta;
que passi prompte l’hivern,
vull trobar la tarda llarga.
Al meu coixí, hi ha formigues
qui no em deixen prendre el son;
com van cercant el més dolç
entre penes i fatigues.
L’escola encara és més freda
i el mestre com s’enfada
quan es va perdent la llenya.
Voldria nova espardenya
puix la vella ja es cansa
de barallar-se amb les pedres.
Epigrames (CXLV)
14 Abril, 2024 07:05
Publicat per jjroca,
Epigrames
Les joies venien
sense cap neguit,
després, em dirien:
Ni l'havíem vist!
Em diran els vents
sense gaire pressa
que obri la finestra
per si algú es perd.
La lluna cantava
en ser al desert,
lluny del color verd,
es veu més preada.
Per haver
un bon senyor,
cal saber
i parlar poc.
A la lluna
de València,
hi ha qui juga,
hi ha qui crema.
Les catifes
del portal
sempre miren
qui va dalt.
A la vora
de la font,
massa gent
fent enrenou.
Una casa
de pagès,
sense golfa,
no pot ser.
Un pobre venia
al poble a dormir,
quasi, cada dia,
volia ser ric.
El gegant
és tan valent
que, si plou,
diu que fa vent.
Un dilluns,
pel dematí,
m'endugué
fins el coixí.
Com la lluna
m'ha de dir
que, l'amor,
la fa trair.
A les voltes
de Nadal
ni volem
pensar en fer mal.
Com em menjaria,
si l'amor volgués,
un plat d'amanida
i en voldria més.
Poseu-me pa
on pugui fer:
llarga menjada
i un llarg recés.
Com voldria
anar a buscar:
una nit
sense penar.
Na Joana
menjar vol:
xocolata
amb quelcom dolç.
Vull casar-me,
a poder ser,
amb la joia
i el diner.
A les festes,
volen tots:
manta plats
plens de torró.
Com demano
per haver:
un nou llit
i bon somier.
A la casa
del veí,
són més macos
i més rics.
Com diria
en Llucifer:
Cal pecar,
però despert!
Mai demano
anar a ballar
per si obliden
fer-me cas.
La promesa
del meu cor
no ha pressa
ni fa por.
És la reina
del meu cor,
quan somriu
i parla poc.
Mai demano
per a mi:
ni venjança
ni glatir.
No voldria
altra sort
que una cambra
plena d'or.
Ella m'espera i set poemes més
10 Abril, 2024 06:10
Publicat per jjroca,
Poemes
Ella com l’espera
Per saber-ho tot,
la dolça princesa
cerca la drecera
on perdé l’amor.
Era bon galant
el jove cavaller,
va perdre l’encert
de córrer endavant.
Ella com l’espera
al balcó estant
amb la lluna plena.
Ell mai sabrà quan
bastirà l’empresa
d’un somni tan gran.
La torrada de sardina
La torrada de sardina
ha de ser el segon plat;
ben vingut el disbarat
d’una menjada tan fina.
Que si hi ha os de pernil
dintre l’olla remullant,
no trobareu millor encalç
si us agrada compartir.
Una dotzena de faves
d’aquelles de cutis fi
collides en bona lluna.
Per a postres, una pruna
arrugada com la nit
per a enllestir la comanda.
M’he vestit de pretendent
Na Mariona ni m’estima;
em demana per amic,
vol que la porti, a les cinc,
perquè el ballar la convida.
M’he vestit de pretendent
amb camisa i corbata,
porto estrena de sabata
i tres copes d’aiguardent.
Na Mariona com s’enfada
perquè en el ball no hi és
aquell galant que esperava.
La torna és de mala cara
i el plorar durarà un mes,
però no m’estima encara.
Davant del gran misteri
Davant del gran misteri
del geni i la sort,
avanço en la dissort
sense haver encanteri.
Els monstres són davant,
els altres són darrere
i vaig planyent el terra
on vius ens han deixat.
Serem els sospitosos
de viure més enllà
on governa la lluna.
Em plany nova fortuna
quan no puc oblidar
els moments profitosos.
Saber l’eixir
Acostumat a fer
el que demana el cor,
com visc en el redòs
del creure i de la fe.
No vull altres lloances
puix endevino el mal,
he vist algun sidral
caure a quatre grapes.
La vida ha de ser així:
estèril i agradosa
fins que arribem enlloc.
Bastit el perdedor,
la lluita ens fa nosa
per a saber l’eixir.
Anem amunt i avall
Diria que m’estima
i massa greu li sap;
no va tornar al mercat,
el deix de la boirina.
Anem amunt i avall,
enmig de les tenebres;
entre els alls i cebes,
vivim enmig estralls.
Els núvols passen tristos,
ni saben on anar
per a mullar el pagès.
De sobte, és l’interès
qui els farà davallar
per finir en dies grisos.
Nostre drac fa mala cara
Com sant Jordi endevina
que el drac ja és a prop,
darrerament duu el cap cot,
va prenyat d’una boirina.
El seu paper principal
ha esdevingut innocent;
nostre heroi no n’és conscient,
però la llança fa mal.
I la princesa qui dorm,
enmig d’un somni lleuger,
esperant el ser estimada.
Nostre drac fa mala cara
perquè aplega el cavaller
i el va guanyant la por.
Dringa, de nou, la campana
Dringa, de nou, la campana
disposada en el cloquer;
està sola i s’entreté
mirant com cau la rosada.
El vell hivern es despulla
d’enyorances i de fred;
valent va ser l’homenet,
però va canviar la muda.
Dringa, de nou, la campana
perquè la mou el llevant
i no sap com deturar-se.
Primavera ha d’afanyar-se
en posar el vestit galant
a la serra i a la plana.
Poemes curts (CXLIV)
01 Abril, 2024 06:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A Betlem,
els pastors
van, ensems,
somiant del tot:
regnes propers.
Com em deia
en Samuel:
Menjaria
mató i mel!,
ni s'ho creia.
A la vora
de la mar,
veig com plora,
i fa tard,
la barca nova.
Amb la força
del gegant,
una estona
es fa més gran:
un quart, una hora.
Al carrer
dels desvalguts,
el propers
semblen eixuts
per no poder.
Amb la gana
que jo tinc,
quaranta
són vint-i-cinc
o menys encara.
Una manta
per a l'hivern
ni es demana
si fa fred,
només si escampa.
Em convida
a passejar
i em priva
de jugar,
així és la vida.
Com em deia
el meu senyor,
comptaria
fins a dos,
després, vindria.
Com el savi
proclamà:
Fins el canvi,
ni caldrà
menjar a diari!
Com demana
un mal antic:
Fes menjada,
amb pa de pessic,
tota una anyada!
A la petja
de la mort
tothom cerca
un poc de sort,
després, es queixa.
Com havia
de ser ric,
prescindia
de l'amic,
de la follia.
Na Maria
em demanà
l'alegria
de badar
almenys un dia.
En la lluita
dels porucs
cada dia
hi ha més rucs
sense alegria.
No haig hores
per donar,
les vull totes
per demà,
sense penyores.
I un cop
enamorat,
menjant dolç
sembla salat,
deu ser del cor.
A la casa
d'en Vicent,
com s'aclama
el nou vent,
ni sé si passa.
Com havia
de ser ric
trobaria
un enemic
tres cops al dia.
Com el llop
m'ha demanat:
haver de tot,
ha fet salat,
però de poc.
Al carrer
dels desmenjats,
els primers
ni volen carn,
només bon peix.
Els fantasmes
de la por
van per places
i carrerons
per si demanen.
Em sento gessamí i set poemes més
01 Abril, 2024 06:47
Publicat per jjroca,
Poemes
Em sento gessamí
Amics meus i lladregots;
si el treball dignifica,
feu-me creure en l’enganyifa
per a raure on són tots.
Avui, com cada matí,
m’acosto al nostre infern;
he anat vestit de verd
perquè em sento gessamí.
La rosa, veieu, m’esvera
quan em mostra les espines
tot dient que no vol amo.
Al gessamí, li reclamo
que em porti a aquelles vides
on cap dia amarganteja.
Martell i claus
I, tot d’una, el Natzarè;
a la creu, farem pujar,
el glatir és per a anar
al país de quedar bé.
Cerquem el martell i les claus
i portem-los al Calvari,
busquem un mosso que clavi;
si pot ser, del tot babau.
Si Jesús és innocent,
ja fugirem de la la crema
pregonant nostra ignorància.
Hem d’assolir la venjança,
sigui aquesta nostra ofrena
per si hi ha penediment.
Al carrer del desesper
Al carrer del desesper,
no m’agrada parar taula;
com trafego sense gana
per a raure al desconcert.
Els amics dels meus amics
com em mostren sa fortuna,
una mostra inoportuna
quan van acostant-se la nit.
Al carrer del desesper,
viu la mossa que se’n riu
quan li demano festeig.
Diu com soc de pobre i lleig,
quasi un ocell sense niu
amb el pensament prou verd.
Lligada a port
La barca vella,
lligada a port,
diu que ja es mor
enmig la desfeta.
Els peixos se’n riuen
del seu entrebanc,
ella va volant
on les barques lliuren.
La barca vella
va veient com l’aigua,
de nou, l’acarona.
A poc a poc, s’enfonsa
sense trobar rauxa
a una vida esquerpa.
La rosella en el corriol
La rosella, en el corriol,
espera el temps de sega;
veig el blat com desespera
quan, al vespre, es pon el sol.
No ha cames ni diners
per a emprendre l’aventura,
ha estat la vella Natura
qui mostra desinterès.
La rosella, en el corriol,
li comenta a l’herba tendra
que hauria de ploure menys.
L’herba s’enfada, es queixa
per no haver més enrenou
quan avança primavera.
Bona nit i santes festes
Bona nit i santes festes
amb la gràcia de tothom,
m’he llevat amb massa son
per a glatir a les tenebres.
La joia de bon matí
quan s’alegra la campana,
tot i fent la filigrana
d’acostar-se a l’esperit.
Bona nit i santes festes
per gaudir de menja i tall
en una taula rodona.
Manta greix va a la boca
i caldrà fer un bon ball
per a eixir de males penses.
Mai era debades
Homenet amb ungles llargues,
fill heretge del diví,
hauries de dir-me si
les tardes seran més magres.
Massa feina i poca llum
per a aconseguir la fita
de comprar una camisa
i una caixa de betum.
Les sabates esberlades,
la jaqueta a mig desfer
i ben negres els mitjons.
Abans, passava en cançons
per si arribava la fe,
però mai era debades.
Es fa el distret
I la lluna, que s’afina,
com s’enfila al Montsià;
de tant en tant, deixa anar
una imatge salvatgina.
Cansada de nous miracles,
de cop, s’ha fet orgullosa;
del sol, seria l’esposa,
però hi ha massa mirades.
Un capvespre de l’hivern,
quan la vall era ben freda,
va decidir hostatjar-se.
Prou sovint, ve a queixar-se
quan l’amor ni li comenta
que el bon sol es fa el distret.
Epigrames (CXLIV)
01 Abril, 2024 06:35
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la lluna,
plora el ruc,
quan es cansa,
apaga el llum.
No hi ha casa
sense rei
ni mancança
sense llei.
Al carrer
dels desvalguts,
dos són llecs,
els altres, muts.
Si em poso
a caminar,
algú sap
on puc anar?
Na Mariona,
del meu cor,
s'alliçona
en mals d'amor.
I quan sigui
segador,
que no vingui
la calor.
He pensat
amb els diners,
però el peix
m'agrada més.
I quan aplegui
la mort,
igual
em porta la dot.
De les obres,
la pitjor
és plorar
sense raó.
Mai demano
per a mi:
massa aigua
i gens de vi.
A la casa
dels parents,
mengen quatre,
en paguen cent.
I quan sigui
més valent,
m'ho passaré
malament.
Una cuixa
de corder,
corre poc
i es menja bé.
I quan hagi
un xic de sort,
vull més ombres
al meu hort.
A les guerres
de dos reis,
mai hi guanya
el qui perd.
I quan sigui
segador,
vull corbella
i sarró.
Quan la núvia
em ve a cercar,
com m'amago
fins a demà.
A la casa
del pagès,
sis són quatre
i quatre, tres.
Amb la por
que tinc al cos,
si badallo
ja hi sóc mort.
Ha estat
un gran miracle,
treballa un,
en miren quatre.
En casar-me,
vull la dot:
amagar-me
i plorar poc.
Animetes
van al tros,
posen herbes
enmig les cols.
I quan sigui
un home ric,
vull casar-me
i dormir.
Us faré saber,
estimats veïns,
que quan serem nins,
plorarem també.
Per haver
tan poca sort,
menjo verd
i engreixo prou.
He de demanar,
a l'hora tardana,
enllestir qui mana
i sopar de grat.
És quan plou
i ballo sol
quan em dol
mullar-me tot.
Pensaments festius (CXL)
26 Març, 2024 11:46
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Em conviden a pensar, però el preu és car.
Si volo menys, hauré el dret d’aterrar?
He venut dos somnis al preu d’un.
Avui, he oblidat de mossegar-me.
Estic tan enamorat que he oblidat de qui.
No perdo temps preguntant: Què és el temps?
M’agrada perdre menys sovint.
De bitllets, mai tindreu la col·lecció completa.
He encetat una nova feina i he perdut el tap.
He regalat una espardenya a la núvia per si ha de fer de mare.
Els dies bons els guardo en capses de tres.
Demà mateix, podria ser dimecres.
Anava per a savi, però m’he perdut.
El problema de pensar és quan no trobes el cap.
Diu que m’estima i no em deixa manar.
Estic sorprès, ha passat un minut i no m’he equivocat.
Sortiré d’hora per si em convida tornar tard.
Creure a la senyora gairebé ha de ser un vici.
Treballaré per a veure si no cal pagar.
M’ha acomiadat per posar-me a pensar.
Li he explicat a un arbre el que és viatjar.
He perdut la son i no sé on l’he ficat.
Estic a punt de trobar una núvia rica.
De moment, només penso en respirar.
El metge vol curar-me, no suporto aquesta dèria.
Si m’apugen el jornal, no em sortirà el compte.
Primer, encaterinaré la sogra.
Menteixo mal, duraré poc temps.
No ho sé ben bé, però penso que festejo.
He rebut més condol pel ruc que per l’amo.
Estic de sort, si hagués comprat loteria no m’hauria tocat.
Des que mana ella, no ixo de la taverna.
És la tercera vegada que em llevo, hauré perdut la memòria.
No sé si comprar un despertador o obrir la finestra.
He comprat una llanterna, vull ser intel·ligent.
El dimarts vinent, compliré setmanes.
Quan vaig de viatge, em trobo a faltar.
No sé si és la bona nova o la nova no va.
Aprendré a mentir per si em toca judici.
Volia pensar, però m’he lluït.
Ara, somio menys, m’hauré tornat ric.
He descobert que, no mirant, encara ho veig.
Si vas lluny, tornaràs tard.
El millor de fer-se vell és que no requereix esforç.
Com era vell, somiava pagant.
Si arribo a ser intel·ligent, igual no neixo.
Estic aprenent a perdre, però m’atabalo.
En un tres i no res, ja m’he equivocat.
Normalment, oblido sense beure.
Darrerament, em guio pels crits.
Tinc sort, he trobat una feina on no perdo tant.
Estic content, han passat mosses i no m’han vist.
Si vaig, a poc a poc, no demano tant.
Ni vull pensar en tornar-me ric.
Com més guanyo, més jove em faig.
Em donaven feina quan esdevingué sord
Si em donen feina, qui la voldrà compartir?
He comprat una gorra per si puc menjar de franc.
Va ser arribar els quaranta i perdre el seny.
Pensaments divins (XCII)
26 Març, 2024 11:43
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
No sé si aniré a l’infern o necessito ajut.
Per a ser sant, amb mig miracle n’hi haurà prou.
Déu haurà d’ampliar dos dels set cels.
Déu no crearà un altre món per les crítiques rebudes.
No deixa de ser un miracle: respirar sense pagar.
He perdut dos llocs a la classificació de pecadors.
Per entrar prompte al cel, preneu la cua dels màrtirs.
Déu s’haurà fet vell, no s’enfada tant.
Cerco un polsim de fe, pagaré bé.
Judes farà un curset d’altruisme.
Buscant a Déu, m’he posat a l’infern.
Es prega no abusar de fer miracles.
Faré un curset de profeta, m’he de casar.
He canviat de sant, el vell m’ajudava poc.
Pensa el que vulguis, però guarda la fe.
Encara no he trobat el mossèn que em va batejar.
Va ser entrar a l’infern i regalar-me una creu.
Porto la gràcia de Déu i no sé on desar-la.
He hagut de fer-me capellà per a tastar el vi.
He guardat uns pecats per si hi ha rebaixa.
Ara, només faig pecats si estan d’oferta.
Judes provarà d’ensarronar Jesús sense córrer perill.
Ha de ser miracle: treballar i cobrar.
Si la població creix, quants déus més hi ha?
No sé per què Déu es privà de viatjar?
No em confesso perquè tinc la consciència gandula.
Si vas al cel, oblida la iniciativa.
És un sant mediocre, l’enganyen sovint.
Jesús vol canviar les ovelles per caragols.
El sindicat de forners no votarà Jesús.
Si aplego a déu, tindré casa i llit?
Aniria a l’infern, però hi ha poc peix.
No seria bon profeta, té poca expressió verbal.
He fet cap al cel per les ofertes.
Em moc poc, m’ha tocat un dimoni coix.
De les temptacions d’avui, no me n’agrada cap.
Si la vida és eterna, quin futur m’espera?
Sant Pere no hi és, igual està de baixa.
He anat al cel per a veure com es belluguen.
La penitència va ser llarga i decebedora.
He provat de ser déu, però no me’n surto.
Si heu d’anar a l’infern, no oblideu les ganes.
Em volia fer deixeble, però havia d’anar a peu.
He guanyat fe, però no l’he pogut vendre.
Darrere de cada creu, pot haver el Jesús amagat.
Judes ha gastat tots els estalvis en psicòlegs.
Només vull un déu per a evitar confusions.
Sóc un sant pobre, només tinc un devot.
Satanàs creu que els rucs són pecadors.
Era un àngel distret, només tenia cura de les plantes.
Havia d’entrat al cel, però m’han tret per murri.
Cada tres pecats, els poso un llaç.
Porto una setmana de gràcia i ja estic cansat.
Déu no m’escolta ni falta que li fa.
Sant Pere té enveja de Caront.
Cada tres sacs de pecats, és bo confessar-se.
No seré sant, he perdut el llibre d’instruccions.
Judes converteix el vi en aigua.
He fet un altre miracle, però no tenia premi.