Arribà la por i set poemes més

21 Maig, 2024 03:37
Publicat per jjroca, Poemes

Arribà la por


Albiro nova creu

qui m’espera a l’albada,

la mossa l’ha donada

puix el galant no és seu.

És maco i trafegot,

cansat de mil donzelles,

les conquerí a parelles;

aquesta era sa dot.

Mes una somrigué,

el jove es trasbalsà

i li aplegà l’amor.

Però arribà la por

vestida per casar;

ell desaparegué.


Al pou de l’oblit


Cercaré el silenci

a la tarda plana;

vora de la bassa,

demano que es quedi.

Els arbres gegants

amb les fulles noves,

algunes granotes

rauquen com abans.

I de dalt, al cim,

hi ha una oreneta

mirant un mosquit.

És jove, eixerit

i caurà, de pressa,

al pou de l’oblit.


Vol anar a la sega


La formiga vella

surt del formiguer,

vol anar a la sega

per si li convé.

El gra era madur,

el sol prou punyent

i el nou segador

parla amb la gent.

Com balla la falç

i el blat s’allita

enmig del silenci.

El pardal que cremi

puix cruspí l’amiga,

el pic li feu mal.


Està tip


Em comenta el caragol

que està tip de sentir el sol.

La seva closca es ressent

i li va guanyant la gana,

ja deu fer una setmana

que no atura aquest vent.

Ell vol anar a la plana

per a veure aquest món,

no dubtarà ni un segon

en quan rebi la comanda.

Amb un mos de fulla nova,

com s’apropa l’infinit;

el creure no té sentit,

però algú el posa a prova.


Menja i aixopluc


El misteri de la nit

el vull posar a les golfes;

entre palles i garrofes,

qui no veu un nou sentit?

A la fira de sant Lluc,

he comprat un ase nou

amb llarg pèl i bones dents.

Ha de ser prou innocent

perquè plora quan em veu

amb la menja i aixopluc.

En aplegar a l’albada,

com el faré treballar;

a la sínia, no vol anar

puix troba massa estrebada.


Si Mariona m’estimés


Si Mariona m’estimés,

volaria, fins a la lluna,

per si trobava una engruna

d’un tresor bastit pel temps.

Demanaria ésser ric

per portar-li les estrelles,

per fugir de les tenebres,

de les paraules que escric.

Però aquest no és el fet:

ella passa i convida

amb un somriure plaent.

Com en soc prou innocent,

he d’avançar per la vida

amb un caire contrafet.


Donar poc i ensarronar


Ben sovint, li dic al sol

que no em faci llevar d’hora,

però, en ésser tanoca,

torna a casa quan ell vol.

A l’hivern, vull ésser amic

i xerrem tota l’estona,

em comenta que s’apropa

amb un pensar esquifit.

El bon Déu el va lligar

amb cadena massa forta

per a donar tombs i tombs.

Nosaltres, els pobrissons,

haurem de fer el que toca:

Donar poc i ensarronar!


Quan aplegui l’hora


Quan aplegui l’hora

de l’anar-me’n lluny,

vull trobar on s’esmuny

la claror i l’ombra.

En el curt viatge

que em tocarà fer,

no desitjo ser

ni servent ni hostatge.

Deixeu-me gaudir

vora de la font

on les aigües canten,

on les flors esclaten

sense saber com

hauran de finir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs