Els nobles segadors i set poemes més
01 Octubre, 2023 04:31
Publicat per jjroca,
Poemes
Els nobles segadors
Els nobles segadors,
vestits amb espardenya,
aniran a la grenya
per les nobles raons.
Amb la collita minsa,
un amo desplaent,
pendents de l’anar fent,
treballar si els convida.
Un d’ells es vol casar,
ha de comprar els estris,
ha de fer l’aixovar.
Li demano que pregui
per si cal esbrinar
com s’acaba el misteri.
Pendent de sa sort
La barca gronxa a port
endevinant la tempesta,
el pescador no és tot,
va bastint llur tenebra.
Mar endins, un núvol negre
com es va acostant;
de tant en tant, un llamp
il·lumina el capvespre.
La barca gronxa a port,
el llevant com la mou
i, ben sovint, singlota.
Algú diu: No hi és tota!,
com es posa l’enrenou
prou pendent de sa sort.
Amatent del compromís
El vell arbre em comenta
que, de fruitar, n’està tip;
no ha trobat cap amic
que el convidi a la festa.
Va créixer, farà massa anys,
per guanyar-se la mesada;
ha estat per la feinada
de guarir-se dels paranys.
Amatent del compromís,
retardant una mort certa,
va guarint branques i arrels.
Ha envejat, sense caler,
a una fulla gran i verda
que arribà del paradís.
Us faré sabedors
Us faré sabedors
d’aquestes noves misèries,
em perdo per les platxèries
que mai duen enlloc.
Quan era tafaner,
guaitava per la finestra;
era la meva festa:
callar i quedar bé.
Com em faig alegroi
en veure orenetes
amb aquell gran volar.
El somni, amb elles, va
i guaito, a les tenebres,
per a no aplegar a boig.
Sentint el vent de dalt
Sentint el vent de dalt,
com gronxa el vell arbre,
demano ésser un lladre
qui fuig sense aturar.
Déu meu, com corre el vent
per planes i muntanyes,
com gronxen noves branques
cercant la bona gent.
Ben dolç, el respirar
com emplena aquell buit
que l’aire ha deixat.
Tot sentint-ho, he restat
esperant aquest fruit
per poder continuar.
Li pregunto a l’alzina
És llavors quan em ve
a cercar solitud,
demano un temps eixut
per a anar si convé.
Arrapat als meus anys,
per la vida ensopego;
de vegades, em queixo
d’infortuni i paranys.
Però vet aquí que la flor
el meu rostre il·lumina
per donar-me la flaire.
Sent tossut i manaire,
li pregunto a l’alzina
on guarda el seu amor.
Fins a quan?
Haig manta per donar,
però m’he fet gasiu;
vull demanar altre niu
on poder-me aturar.
Cansat de ma feblesa,
espero per tenir:
un polsim de saviesa,
un altre de gaudir.
Els pobres som mediocres,
no podem esberlar
el somni dels més nobles
més refets al somiar.
La vida va endavant,
vull saber: Fins a quan?
Han vingut les hores
Han vingut les hores
a trobar-me al llit,
com n’eren ben poques,
de nou, m’he adormit.
Com em trobo, a soles,
a la casa d’un ric;
miro fins a les golfes,
penso i no dic.
Han vingut les hores
a trobar-me al port
per a veure com gronxen
barques sense por.
Ja se’n van les hores
a trobar altres homes.
Epigrames (CXXXII)
01 Octubre, 2023 04:20
Publicat per jjroca,
Epigrames
Deixeu-me dormir,
sense massa pressa,
a prop la finestra,
amb llit i coixí.
Enmig somnis
i enrenou,
van els ornis
a l'engròs.
Mentre la patata
dintre l'olla bull,
va perdent l'orgull
de ser estimada.
Mai demano
per a mi:
llençar el pa
i vendre el vi.
Com cada setmana,
dilluns em desperta
amb la boca oberta,
farcida de gana.
No vull res més
que un tros de lluna,
minsa fortuna
per a un pagès.
Desplau la nit
plena d'enyorança,
el cor es cansa,
diu l'esperit.
En el passar,
suau, del riu
noto el caliu
com ve i com va.
A la platja plana
no dormen els pops,
demanen basarda,
la galerna i tot.
En el cant
de les roselles
sent el blat
dures tenebres.
I va la poncella
camí de la font,
com se sent promesa,
mig casada i tot.
En el riure
de les flors,
cal escriure:
pau i goig.
Quan aplega
la tardor,
la mestressa
encén el foc.
Les mil ombres
de la nit
parlen totes
sense crit.
Vull aprendre
la lliçó,
soc prou tendre
i menjo molt.
Cada fulla
d'aquest pi
no es poruga
perquè sí.
Prego, a estones,
al vent de dalt,
passen les hores
fins que se'n va.
Quan la barca
fa el singlot,
veig l'entrada
d'aquest port.
Em plau sentir
el so de la festa,
prop de la finestra,
sense res a dir.
Cavaller qui aplega
al si del castell
troba una princesa
qui no està per ell.
Em costa menjar
un cop per setmana,
és massa la gana
per a sestejar.
A la riba es plany
la més vella barca,
el mariner té traça,
però mai sap quan.
Com em deia
el meu amic:
L'avarícia
et farà ric?
I, si em toca
anar a ballar,
he d'anar
o fer el tanoca.
Na poncella
del meu cor
és més bella
quan no hi soc.
A la casa
del parent,
faig estança
un moment.
Mai demano
per a mi,
però em planyo
a mitja nit.