Poemes curts (CXXXIII)
15 Octubre, 2023 00:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la vall
de la dissort,
anar al tall
és haver sort
sense fer estrall.
Les comandes
són així:
quatre capses,
un coixí
i mil randes.
Com havia
pocs diners,
menjaria:
poc o res,
cada dia.
Com m'agrada
el descansar
no vull paga
ni pregar,
només lloança.
Sense riures
ni diners,
el meu viure
és saber més,
em farà lliure?
En el regne
de les flors,
has de creure
els vencedors,
hauran el lleure.
Massa hores
de dinar
i els fantasmes
a cridar,
són ben amables.
Com demano
un xic de vi
el meu amo
em fa glatir,
diu que l'enganyo.
Amb la dèria
de saber,
hi ha matèria
per a fer,
no la vull meva.
A les portes
de la mort,
hi ha més ogres
per a tothom,
potser en sobren.
Mentiria,
si de cas,
i sabria
trobar l'envà
de l'enganyifa.
A les voltes
de la tardor,
massa mosques
en tenen prou,
són en absoltes.
Una pedra
en el camí,
mai s'enceta
perquè sí,
algú la trenca.
Les comandes
del sarró:
posar nanses
al porró,
manta d'errades.
En ser hora
de dormir,
és quan toca
agrair:
el no fer nosa.
Quan el sol
aplega al bosc,
tot el fosc
diu que no vol
anar pel solc.
És quan dormo
que la veig
i la trobo
al safareig,
després, ho ploro.
En els riures
de la nit,
vénen lliures
esperits
a cercar el viure.
Caminant
sense mesura
i cercant
a la cordura,
res és més gran.
És si plou
quan me n'adono
que hi ha un bou
qui vol ser lloro
sense enrenou.
Quan havia
pocs diners,
no podia
menjar res,
massa ho sabia.
Com m'agrada
anar a dormir
per si es cansa
el meu botxí
de guanyar massa.
Diria que és homenet i set poemes més
15 Octubre, 2023 00:47
Publicat per jjroca,
Poemes
Diria que és homenet
Estudiant de poques hores,
benvingut al quedar bé,
ha de ser home de fe
qui s’esmuny entre mediocres.
Va aprendre, de passada,
a escriure quatre versos,
els va deixar ben estesos
en trobar enamorada.
De comptes, algun parell,
de llengües: una i escaig,
però es mostra satisfet.
Diria que és homenet
qui creix fins el mes de maig;
cap ni un serà com ell.
Converses amb la lluna
De converses amb la lluna
n’ompliria un cabàs,
he estat un homenàs
de poc cap i de pell bruna.
Com deleixo si l’ampolla
és mig buida per la nit,
no volarà l’esperit
ni la pensa tampoc brolla.
Innocent, sense penombra,
a la fosca vaig vivint
amb una vida lleugera.
La mossa diu que m’espera,
ens anem, del tot, mentint
fins que la ràbia ens troba.
Feina ampla, sense son
Feina ampla, sense son;
l’olivera està cansada,
el pagès poc que li agrada
perquè plora a cor què vols.
A la falda del Montsià,
esclaten les meravelles;
una mossa i tres poncelles
com demanen per casar.
El nuvi serà eixerit,
trafegot i dolç de cara
amb desig ni gras ni car.
Ampla cambra ha de portar
amb un bon matalàs de llana
per poder somiar a la nit.
Puix com era traginer
I com era traginer
anava menant la barca;
calçó llarg, sense sabata,
un jersei per tot l’hivern.
El seu pare se n’anà,
ben lluny, a cercar fortuna;
per Nadal, durà una muda
i després se’n tornarà.
Puix com era traginer
no vivia en un palau
ni en el si d’aquell gran mas.
Va fugir portant el pas
i carona de babau,
ésser savi no pogué ser.
Fulles de tota mida
Com la plaça s’emplena
de fulles de tota mida,
la mestressa està amanida
a començar la neteja.
Una escombra, quatre sacs
i una pala sorneguera;
la poncella com espera
que, a botiga, hi hagin naps.
Les menjades són així,
prou fetes a les rialles
perquè toca el dolç guanyar.
Aprenent el català,
hi ha vergonyes endinsades
que mai més han de fugir.
Quan la gana no vessa
En el racó precís
on reposa la infància,
he vist l’assegurança,
l’esdevenir feliç.
Però hi ha tal vegada
que, de sobte, es trastoca;
manta dents a la boca
per no fer una mossada.
Amb àngels i dimonis,
he fet tot l’entrellat
per a eixir ben de pressa.
Quan la gana no vessa
es pot fer mitja part
per pregar a sant Antoni.
Soc, d’ofici, mentider
Estadant sense país,
viatger sense frontera;
el camí diré que pesa
quan es va acostant la nit.
Soc, d’ofici, mentider;
enamorat de la lluna,
he desat goig i fortuna
al dedins d’un vell paller.
Em demanen fer de ruc
un cop o dos per quinzena
per poder-me enamorar.
De vegades, deixo anar
un retallet de saviesa,
però prompte em quedo mut.
La rosa quasi plora
Una rosa em comentava,
en el bell mig del jardí,
que voldria altra mesada
per més temps poder lluir.
Però un déu, molt saberut,
li ha dit que porta pressa,
ha de guanyar la fermesa
i no vol ésser poruc.
La rosa, que quasi plora,
com s’enfila, novament,
pel camí que va al desig.
Mes el temps no va a l’escola
per saber com és la ment
quan s’acosta al capritx.
Epigrames (CXXXIII)
15 Octubre, 2023 00:36
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sense males intencions
i demanant anar a plaça,
he de dir que tres són massa,
però dos potser en són pocs.
Com les plantes
del meu hort
s'esbatanen
quan hi ha sol.
Com les barques
de colors
es fan blanques
en ser a port.
Amb el vent
parlen els arbres,
són amables
si és fluixet.
Per demanar ni haig ull
i esbufego quan no toca,
diríem que soc tanoca
en escreix o a curull.
A la vora del camí,
el son passava,
com he vist que demanava,
com m'amago en el seu si.
Sense ganes de dinar,
passa l'estona,
de tant de tant, m'acarona
per si em pot ensarronar.
Si l'estiu se'n va
no vull el condol,
prefereixo el sol
un xic enfadat.
Sento el vent
de la follia
com aplega
cada dia.
Amb ben poca son,
com passen els dies,
un parell són bons,
d'altres sense mides.
A les voltes
de Nadal,
massa estrelles
al portal.
Em manca una fada
sense compromís,
és quan vaig a plaça
quan perdo l'encís.
No hi ha mosses
a la font,
massa homes
fan paor.
No crida el rellotge
des de bon matí,
no n'està per orgues
si és llarga la nit.
A la casa
de l'Albert,
quan hi ha gana,
ningú es perd.
Voldria saber,
dolça melangia,
quan l'hivern em crida,
perquè estic despert.
Na Maria
del meu cor
quan li parlo
com s'adorm.
És quan passo
pel camí
quan esclato
en un glatir.
Com passen les hores
a dalt del terrat,
el sol ha marxat,
ha deixat les ombres.
En ser a l'herbei,
esclata la tempesta,
es manifesta:
rabiosa, sense llei.
De manats
i pobrissons
en tots els prats
n'hi ha milions.
Les paraules fugen
rierol enllà
on viuen les bruixes
qui saben guanyar.
Us convido
a la presó
i us oblido
enmig la por.
El riu passa
sense seny,
va saltant
i va content.
Sorgiran les nafres
des de bon matí
en un cos mesquí
ben ple de fantasmes.
He sentit a dir,
lluny de l'establia
que si passa el dia
igual ve la nit.
Amb més ganes
que remei,
van les fades
cercant rei.