Poemes curts (CXXVII)

14 Juliol, 2023 17:58
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la mossa

es riu de mi,

li faig nosa

perquè sí,

és poca cosa.


El diumenge

ja se sap:

Mal de fetge

i maldecap!,

lluny de cap metge.


Com havia

pocs diners

no hi havia

interès

ni gosadia.


És quan somio

de debò

quan rondino

en altres llocs,

després ho afino.


A la serra

del Montsià,

cada pena

ha un altar

de bona pedra.


Entre roses,

hi ha un jardí,

les més noves

són per a mi,

n'hi haurà de sobres.


Amb la gana

que jo tinc,

faré un plat

per almenys cinc,

el vull de fang.


Per a menges,

he comprat:

quatre nespres

i un alvocat,

són coses meves.


Li comento,

de bon grat,

que espetego

en fer salat,

després, ho arreglo.


A la lluna

li he de dir

que, si és bruna,

fa glatir,

anem a una?


Com ho compro

prou barat,

quan ho provo

faig mitja part

per si no ho noto.


Com havia

poca son,

mai sabia

l'ocasió

ni la volia.


La més magra

de les sorts

mai es cansa

de ser a port,

un déu l'amaga.


Et comento,

tot seguit,

que menteixo

en ser amic,

massa ho sento.


El diumenge,

anar a ballar,

però al metge

ni cridar,

coses del fetge.


Na Joana

del meu cor,

quan es cansa,

ha molta por,

és la nissaga.


A les portes

de l'infern,

n'hi ha dotze,

però set

ni se n'adonen.


El dissabte,

ja se sap,

juguen quatre

a l'enfadat,

quasi és miracle.


Com havia

tanta gana,

menjaria

molta vianda

amb alegria.


Us diré

que no he sabut:

moure'm bé

dins l'aixopluc,

haig poca fe.


Com confio

de valent

i endevino

el pensament,

però no arribo.


Quatre llamps,

amb els seus trons,

van xisclant

per tot el món,

l'aturaran?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Quatre mosques i un enciam

14 Juliol, 2023 17:56
Publicat per jjroca, Poemes

Quatre mosques i un enciam


Quatre mosques i un enciam

s’acosten a hores tristes,

no saben ni escolten misses

o el fugir de l’aviram.

Ser petit i rondaller

no porta cap solució;

amb sentiment perdedor,

viuen l’estiu al carrer.

Quatre mosques i un enciam

es perden en solituds

i en pensaments ben difosos.

Manllevant-se cor i ossos,

demanarien virtuts,

però no els arribaran.


Construirem una cova


Prou cansat i esporuguit,

m’acosto a les hores dolces;

en el regne dels tanoques,

qui demana ser mosquit?

Amb una pensa lleugera,

cada estiu fa més calor;

com li he dit al meu senyor

que caldrà viure al terra.

Construirem una cova

amb aixada, feina i pic

fins aplegar a la fresca.

Hem de posar una eixideta

a prop la soca d’un pi

per a haver una bona ombra.


Fugí l’amor primer


La formiga adelerada,

tot fugint del formiguer,

em comenta, de passada,

com fugí l’amor primer.

Era maco com el sol,

mig fredolic com la lluna;

va trobar la gran fortuna

a la casa d’un mussol.

Però el mussol va partir,

va anar a altres terres

per trobar nous ratolins.

No tornarà mentre dins

d’aquest regne hi hagi presses

per guanyar i per finir.


El sol està enfadat


Com el sol està enfadat

i no para d’allunyar-se,

li he demanat el quedar-se,

però se sent obligat.

Sent una estrella petita

prou sovint li ve el plorar,

el voldria consolar

mes la tristor li revifa.

Ha un déu massa guerrer

qui el porta al combat;

li mana que prengui part

en un combat ben sencer.

Nostre sol trenca l’espai

i la lluna diu: Tu rai!


Un cafè amb sacarina


Menjaria per dinar:

una truita amb vuit ous

i dos pollastres de cria

amb un pa passat pel foc.

Un cabàs de fruita nova

amb dues síndries i melons,

deu pastissos, dels més bons,

ben farcits de crema dolça.

Però acabada la feta,

un cafè amb sacarina

per no acabar d’atipar-me.

Després cercarem un catre

per a jaure si convida

deixar de pensar amb la feina.


Esperant un dia


El clar país i dolces les poncelles

on no hi ha res per a poder somiar,

han de viure, així, dessota les estrelles

amb un gran desig i un nuvi llunyà.

Es lleven d’hora per a endreçar casa,

fer, de nou, el llit, bastir l’esmorzar:

quatre cullerades de mel en el plat,

ben posades totes damunt la torrada.

Uns pares atesos, un jove germà

i la prometença d’anar, a algun ball,

al poble veí d’aquella contrada.

Posaran l’amor fervent a una tassa

per a oferir-lo, sempre, al capdavall;

esperant un dia on es podrà casar.


Cerca una parella


A la font del prat,

una jove abella

cerca una parella

per a anar a jugar.

Han passat les hores

del gran enrenou,

són quasi les nou

i han de tornar totes.

Com l’estiu trascola,

s’esblaimen les flors

i es tornen agres.

Els dies amables

dormen en el bosc

esperant l’escola.


Al carrer del mig


Al carrer del mig,

assegudes elles,

he vist quatre velles

esperant el dir.

Avui, parlaran

d’una nouvinguda

i comentaran

que potser és muda.

Al carrer del mig,

com riu el fanal

en ser el més valent.

A tots, va dient

com li sap de mal

no haver cap amic.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXVII)

14 Juliol, 2023 17:51
Publicat per jjroca, Epigrames



En el regne
del desert,
quan va l'aigua
prompte es perd.


La mossa demana
un nuvi eixerit,
vol haver marit,
li cal fer comanda.


Hauria de bastir:
castells sense desitjos,
m'agraden els anissos,
però no en puc gaudir.


No haig més garlandes
per anar a dormir,
m'agraden les tardes:
llargues, sense fi.


Per a ser 
bon mentider,
cal aprendre
amb molta fe.


El pagesos
van al tros,
prou malmesos,
amb un mos.


Voldria la rosa
d'aquest gran jardí,
com es troba sola
plorant sense fi.


No vull caure
al desert
d'aprendre
sense caler.


Una rosa
li he comprat,
si fa nosa,
he fet salat.


El meu amo
no s'explica,
com demano 
i no replica.


Hauré de saber 
que, quan hi ha tempesta,
lluny de la finestra,
és on s'està bé.


No vull més noves
del regne gran
on, només, trobes
gent benestant.


Al racó
de l'alegria
sento, a l'amor,
com passa el dia. 


Em vull enterrar
sota una figuera,
en una ombra fresca,
fent la mitja part.


El més noble
dels taujans
parla, a sobre,
sense encants.


Hauré d'encetar
aquell suc de poma
mentre m'alliçona
en mil veritats.


I, voler, voldria
anar a dormir
amb un somni eixerit
per a cada dia.


En el cim
del pujolet,
qui no ho sap,
ho té prou verd.


Amb seixanta
sentinelles,
qui no es queixa
no té orelles.


Sota l'ombra
d'un gegant,
sempre es troba
un xic de clam.


En el regne
de l'infern,
mai va enrere
aquell qui es perd.


He de passejar,
pels carrers dels savis,
cercant aquells llavis
qui volen parlar.


He perdut,
de la infantesa,
l'aixopluc
i la promesa.


Mai demano, al sol,
una nit més llarga
en veure que es cansa
i el deixen ben sol.


I de tant
que l'estimava
es feia gran
mentre plorava.


En el regne
de l'enyor,
les qui manquen
són les flors.
 
La volguda lluna
com m'haurà de dir
que cerco una engruna
en el meu camí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs