Poemes curts (CXXVI)
01 Juliol, 2023 08:15
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Poseu-me les rialles
amables del moment
sense estovalles
ni massa compliment
en terres mal lloades.
Una tarda passa
a la sínia estant
on mon ruc, tombant,
descansar demana;
per les nits, no tant.
A la fira,
l'he comprat:
ple de vida,
alliçonat,
quasi mai xiscla.
Massa plates
per menjar;
de les agres,
me'n puc estar;
són menyspreables.
Si no trobo
solució,
com ho adobo
amb pa del bo,
és quan ho noto.
Si la lluna nova
em ve a visitar,
dieu-li que hi ha
un eixut qui prova
la lluita guanyar.
Quan la pluja cau
i l'arbre se'n riu,
noto aquell caliu
on la joia rau
per sentir-se viu.
Mai he de trair
si l'amor demana,
si l'amor proclama:
el deure de pair
hores de disbauxa.
Hauré de comptar,
des de bon matí,
qui troba l'eixir
i se'n sap estar
en el dolç sentir.
Com havia
poca fe,
mai diria
el què convé
ni ho sabia.
És la lluna
pel matí
quan és bruna
de no dir
i sense cua.
En el regne
de la sort,
mai hi ha setge
per a tots,
ningú ha de rebre.
Les comandes
són així:
van comptades,
dia i nit,
per totes bandes.
Com declama
el reietó:
No tinc fama
ni perdó!,
però ha gana.
Quan aplega
el més de maig,
li comenta
el poc que faig,
és prou garrepa.
Les roselles
del corriol
són més belles
quan fa sol,
felices elles.
A la banda
de ponent,
hi ha qui passa
i no ho sent,
és prou bandarra.
I quan sigui
segador
que sofreixi
la calor,
és gran suplici.
Si demano
més diners,
ve el dimoni
a quedar bé
sense que es noti.
Com m'agradaria,
si l'amor volgués,
haver l'alegria
sense haver res més
que un xic de follia.
M'ha deixat el monstre
ben bocabadat,
soc massa mediocre
per trobar entrellat,
em tracta de pobre.
Mai demano
per anar
quan diu l'amo:
A treballar!,
prou que l'enganyo.
La sort ha de venir i set poemes més
01 Juliol, 2023 08:15
Publicat per jjroca,
Poemes
La sort ha de venir
En un curt recorregut
que han de retre els fantasmes,
parlen del rebre i ensurt,
de fer por a totes les cases.
Aquí, regna un pretendent
qui demana una poncella;
com que és tan maca i bella,
a poc a poc, es va fonent.
I nosaltres, els esclaus
d’aquesta vida profana,
ni sabem cardar la llana,
però hem cremat les mans.
Com la sort ha de venir;
l’espero per si em fa glatir.
Sento una veu estranya
En el regne del pagès,
tot plantant, després es perd.
A la casa del veí,
tenen palla a les golfes,
quaranta sacs de garrofes;
de patates, a no dir.
Quan el sol demana pas
i s’enfila a la muntanya,
sento una veu estranya
qui pregunta: Avui, què fas?
Em llevo del ample llit
per a rentar-me la cara,
l’aigua és ben fresca i encara
em proposa ser eixerit.
A casa, soc el valent
M’he casat per creure més
i llevar-me a l’albada,
la mossa fa bona cara,
ho ha de fer per interès.
Com que havia manta por
em farà tornar ben d’hora,
treballar veig que no em prova
i feinejo més bé poc.
A casa, soc el valent;
empaito els ratolins
i penso, sobtadament,
que aniré amb els amics.
Ells saben com és la dona
qui crida però no gosa.
Diu que fa bondat
Mariona, dels meus amors,
em crida més del que plora;
diu que, avui, es troba sola
i li he comprat cent flors.
Li proposo de casar,
un capvespre, a l’ermita,
però no li va la crida;
de moment, ho hem d’ajornar.
Ha vingut un cavaller
qui vivia a la ciutat
i controlava els de dalts.
Penso que és un mal sidral
perquè diu que fa bondat
i, no fent res, s’entreté.
En tornar al meu si
Carregat de somnis,
vaig per la drecera,
la mossa m’espera,
demana que torni.
Vaig anar a ciutat
a cercar fortuna,
dormí amb la lluna
en un descampat.
Carregat de somni,
segueixo el camí
dels nous venturers.
Veurem si després,
en tornar al meu si,
m’escanya el dimoni.
El menjar és a diari
Em pregunta el caragol
si, demà, farà bon sol.
Com que la gana li pot,
he demanat el grimpar,
ha vist la fulla on hi ha
un dinar guarnit del tot.
Un malson el perseguia
en aplegar al dematí,
per no haver ni carn ni peix,
el seu cos és amb perill.
La senyora com la trau
la cassola de l’armari;
el menjar és a diari,
ja no resta un xic de pau.
Prendre part al segar
Fill d’un pare segador
com la sega no em convida,
voldria passar la vida
dessota d’un altre sol.
Quan l’albada ha arribat
i la falç ja és a punt
em desperto d’aquell ensurt
de somnis entremaliats.
En un tassó de la llet
que la cabra ens ha donat
anem mullant un crostó.
Després, haurem l’ocasió
de prendre part al segar
fins que el sol sigui discret.
No és temps de festejar
A la muntanya, el vent
va pregonant el combat,
manta branques han trencat
quan el fruit era prou verd.
L’àvia ha encès el foc
i demana la cassola,
la neta calla i escolta
un xiulet empipador.
Aquesta tarda, a la font,
no trobarà les amigues
perquè el vent les fa aterrar.
No és temps de festejar
ni de mirar a les formigues
qui preguen un temps millor.
Epigrames (CXXVI)
01 Juliol, 2023 07:57
Publicat per jjroca,
Epigrames
No vull penes
per fugir,
quan demanen,
soc allí.
A la casa
del mai més,
quatre homes
ni en són tres.
Com havia
tanta son
hi dormia
per a dos.
La barca no rema
en entrar en el port,
diu que està ofesa,
ningú sap el com.
Qui domina
l'ampla nit
quan camina
per sota el llit?
Em plau saber,
estimada amiga,
que, si el sol no crida,
ha arribat l'hivern.
Amb seixanta
manadors,
qui no canta
quan hi són tots?
He de demanar
el jou del camí,
mentre ve l'oblit,
l'he espero amagat.
Les camises
de mil flors
són més vives
quan hi ha sol.
Per a prendre
o demanar,
cal entendre
com pensar.
Vingui el vent
sense parany,
l'esperem
i farà tard.
La jove cantava
collint albercocs
després ni plorava
quan li prenien tots.
Sense ganes
de lluitar,
menjo panses
quan n'hi ha.
Com la pluja
he demanat
per la fruita
i el sembrat.
Com havia
poca sort,
com voldria
ésser mort.
Si no escolto
d'on ve el vent,
m'esvaloto
i no ho sent.
Hauries de saber
que, quan la nit aplega,
de vegades, ensopega
amb les ganes de voler.
He estat així:
fugint de la pensa,
notant com em deixa
i plorant per mi.
Sense llana
i sense pèl,
es prepara
per al fred.
A les festes
dels dijous,
porten vaques
i fem bous.
Com demano
per a mi:
menjar prou
i beure vi.
A la casa
de l'Andreu,
qui no mana
tampoc creu.
Mai demano
per a mi:
treballar
o anar a dormir.
Quan arribi
a cent vint anys
que no em donin:
feina i guanys.
Tot parlant
amb el mussol,
hem callat
en sortir el sol.
La més dolça
de les flors
només plora
quan es mou.
Si m'estimes
per la nit,
no m'oblidis
al matí.