No es pot descriure i set poemes més
07 Juliol, 2023 21:59
Publicat per jjroca,
Poemes
No es pot descriure
A la plaça, fa bon sol
i les ones ni singloten,
els turistes s’acomoden
per si guanya l’escalfor.
Passaran les hores fortes
allitats al damunt l’arena,
vaig veient l’estiu com crema
i les pells com s’esvaloten.
Però quan el sol s’acomiada
tots se’n van prou carregats
de queixes i de somriures.
La il·lusió no es pot descriure
i, en ser nit, fan mitja part
per retornar a la torrada.
Va creixent la seva ombra
Amb les galtes ben rosades,
cara ampla, gran encís,
som s’acosta el paradís
quan passeja per les rambles.
És, diria, llum del cel
caiguda per a nosaltres,
quasi pensa com a quatre,
quasi em mira si la veig.
Va creixent la seva ombra
quan s’endevina l’estiu,
ella passa com un riu
quan, a prop, la mar s’acosta.
I no parlo ni dic més,
m’ho guardo per a després.
Ja no gosa
A l’ombra, com somia el gat
amb un banquet i la festa,
voldria menjar de pressa,
però odia la carn.
Tres mastegades i prou,
tot d’una, un peix s’empassa;
era un peix com d’escarlata
qui finí sense enrenou.
A l’ombra, com somia el gat
amb una gateta dolça
qui passeja cap al tard.
Com de casar ja no gosa,
ben conco s’haurà quedat
perquè és així com toca.
Aquesta fera peluda
Diria que m’ha traït
aquesta fera peluda,
va patir de feridura;
fa un temps, un mal antic.
Havia de treballar,
tota sola, en el camp;
ho comentà amb l’aviram,
de segur, que van plorar.
Amb un carro i amo vell
ni ganes ha de sortir
per a veure oliveres.
A l’hivern, vindran promeses
de descansar fins a morir;
a la granja, parlen d’ell.
Els pagesos mig cremats
En sant Pere com m’ha dit
que, amb la pluja encomanada,
com s’ha fet un embolic
i l’ha dut on no tocava.
Els pagesos, mig cremats,
com li envien els missatges;
mala sega, pitjor batre
i ben vuits coves i sacs.
En sant Pere ha demanat,
a la tardor, fer vacances
i anar-se’n a la lluna.
La demanda és oportuna
i si troba noves places
fins durà un amistançat.
Al cel, demano perdó
A poc a poc i vaig a cent,
però l’odi el tinc present.
M’estalviaria el vici
de dormir havent sopat,
mes és gran el disbarat
i presenta sacrifici.
Els dissabtes, a la plaça,
com farem volar coloms;
els diumenges ja no hi són
els qui demanen carbassa.
M’ha passat la ràbia estesa
per complir amb l’obligació,
al cel, demano perdó;
espero que aplegui de pressa.
Ja se sap
A la platja, ja se sap:
fan torrades tots els dies,
es lliuraran les sardines;
en aquest temps, toca carn.
A les nou del dematí,
diria que ja està plena;
comencen castells d’arena
i s’atipen de grunyir.
A les dotze, tot és foc;
enceten vi i cervesa
per anar guanyant en força.
Una vella, que no hi toca,
diu que l’hauran de fer seva
i es barallen quasi tots.
Li pregunto si ja ho sap
Em comenta, de passada,
en un estat prou gloriós
que ha de viure, amb l’espòs,
una vida enamorada.
Li pregunto si ja ho sap
que la vida és prou riquesa,
no hauria d’estar malmesa
per un rodament de cap.
I parlem massa estones
d’aquest temps indefinit
que ens apropa nostres somnis.
Hem passat d’ésser bornis,
amb pensaments esquifits,
a residir a les penombres.