Caragol mig adormit i set poemes més
22 Març, 2023 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Caragol mig adormit
Amb la pluja, fuig el sol
i desperta el caragol.
Caragol mig adormit
com vols la closca banyada;
per a fer camí, t’agrada,
fins a la fulla de col.
Amb el pas ben esquifit,
ben descalç i buit d’angoixa,
com cerques una carxofa
per fer-li un mos infinit.
Caragol buida els somnis
per concloure el gran passeig,
pel que sembla i pel que veig
va a cercar-te un dimoni.
Allí, a l’envà
En el racó segur de la infantesa,
on massa monstres encara són lluny,
he de llogar aquella llar encesa
on posar, al foc, menges de gust.
Allí, a l’envà, on gronxen els fantasmes
qui van pendents dels nostres somnis vers,
he de lliurar tot un seguit de reptes
sense dir res ni fer proclames.
Passats els anys, queda petit el poble
i marxen, junts, els joves a ciutat
per a trobar empreses ventureres.
Vindrà, després, l’enyorament de veres,
aquell neguit, aquest cos mig donat
a conquerir els vells castells dels nobles.
Passades les hores
La mare marona, qui gronxa el seu nin,
com pensa i enyora les tardes d’estiu.
En una nit fosca, rumia i es desvetlla
pensant en anar a fer tombarella.
Però la missió és certa i segura:
el volar més lluny no vol la natura.
El nen com la mira, plora i somriu;
les hores són llargues i dolç el caliu.
La mare marona ha fet divuit anys,
una vida curta plena de paranys.
Com mira la lluna qui grimpa el Montsià
mentre,a un arbre jove, li mouen les fulles,
passaran les hores, vindran altres mudes;
aquell nin poruc s’anirà fent gran.
En dolç caminar
En dolç caminar,
pel bell mig del bosc,
he de demanar:
avançar ben poc.
Com m’agrada el deure
reservat al déus,
un peu rere un peu,
aturar-se i seure.
Emprar en el negoci
de tornar a somiar
en terres amables.
Pensar que eren patges
qui em feien regnar
sense massa oprobis.
És el pensament humà
Aprenent de somiatruites,
mig captaire de la sort,
he provat passar de tot,
però preciso de l’aire.
És el pensament humà
tan donat a les pastures
que mai demana aventures
si no sap on descansar.
Hem perdut tots els herois
en batalles desiguals
puix la força mai ens sobra.
Tenim, a prop, una cassola,
una plata on posar carn,
mai deixem de ser alegrois.
La fortuna no ens estima
Com la derrota és propera,
mai sabré què és guanyar;
hi ha un somni català
que s’enlaira i estavella.
La fortuna no ens estima
puix se’n burla i se’n va,
la dissort no haurà atura,
no trobarem el demà.
Però ens queda dolça llengua
que va perdent i guanyant
dos cops a cada pensada.
Posem llapis a la taula
per a trobar el moment gran
on gaudir no faci pena.
El viatjar a la lluna
El viatjar, a la lluna,
voldria la gent,
pobres innocents
hauran poca cura.
La lluna els mira,
calla i somriu,
com fa la viu-viu
i, llavors, sospira.
El viatjar, a la lluna,
és un fet cabdal
sense cap senderi.
Espero que ens quedi,
sense prendre mal,
un xic de cordura.
Diu que faig por
Per a saber que no he guanyat,
la fortuna mentidera
m’ha dit que no haig espera
i de mi se n’ha oblidat.
És un deure entremaliat
arribar a ser bon home,
el vestit l’hauré de pobre
i mai seré el convidat.
Tot i així, navego bé
pel mar de la incertesa
fins aplegar a bon port.
La mossa diu que faig por
i mai em durà a la festa
del riure i estar content.