Pensaments festius (CXXVIII)
14 Març, 2023 06:26
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Accepto la meva condició i prego una mica d’aire.
Volia ser savi, però m’havia de descalçar.
Pertanyo a una secta, no deixo entrar a ningú més.
L’avorriment és el pitjor dels assedegaments.
Ens volen intel·ligents i curts de vista.
Soc dels que ho creuen: Estimar és no fer nosa!
No ho puc resistir: He de posar-me un mitjó a cada peu.
Déu va donar a les dones el dons de parlar i de la supervivència.
Déu no vol pobres a l’infern, no els pot fer patir.
He posat els diners en un banc, ara no em puc seure.
Vaig anar un dia a festejar i la núvia no era dintre la capsa.
Soc amo dels peus i, ells, dels dits.
Mireu si l’estimo que ni me’n desdic.
El cor el tinc presoner, però les orelles a punt per sortir volant.
És comprensible que, viatjant pel cervell, un es perdi.
Quan trobo un encreuament m’assec i espero que algú s’equivoqui.
Mai he entès perquè ens morim quan estem vius.
No desitjo ser més ric del que puc suportar.
Els homes ploren perquè no saben que poden riure.
Un dia, les pedres van decidir no avorrir-se i van deixar de moure’s.
No sabia si volia ser paper o bolígraf, va acabar sent una taca.
El cos ens porta i ens fa equivocar.
Un problema és un defecte difícil de resoldre.
L’home va conèixer quan va perdre l’equilibri.
La por és el monstre que ens cal alimentar.
No tinc més por de l’ombra que la necessària.
Per molt que ho provo, no puc pensar com un ruc.
Déu volia festa i de poc que no el socarrimen.
Estaria complement borratxo si sabés on he guardat el paradís.
Vull aprendre del que ignoro i em passo l’estona plorant.
No vull creure massa, però els peus em diuen on soc.
Tinc en un racó del cap la solució del meu problema.
No vendria un amic, encara menys el compraria.
He anat a l’infern, hauria d’haver dut carbó.
Setanta homes no van poder trobar qui els havia dut allí.
He comprat cent cadires, en volia una d’incòmoda.
No suporto el vi, prefereixo xuclar-lo.
He provat de passar un camell per l’ull d’una agulla, he hagut d’assecar-lo.
Si la voleu entretinguda, poseu-li el mirall lluny del vestit.
Es va morir prompte, tenia por de perdre les ofertes.
No menjava caragols, li feia mandra enganyar-los.
Si tots els homes són iguals, per què trien?
No tinc sort amb les dones, totes tenen ulls i orelles.
No soc de grans vicis, però em fa pena el dimoni.
Aprenent per no ser i set poemes més
14 Març, 2023 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Aprenent per no ser
Li comento al meu ruc,
quan la lluna està plena,
que dessota una estrella
mai es perdrà la quietud.
Aprenent per no ser,
he bastit mil empreses,
he perdut les promeses,
no sé on les trobaré.
Soc heroi incipient,
lladregot dels meus somnis,
de posat perdedor.
Com em manca un senyor,
li he demanat que torni
a aquell nen tan repel·lent.
Com hi ploro
Na Mariona diu que em vol
i, l’estimar-me, li dol.
No havent trobat un rei,
a qui fer-li la gatzara,
com es mostra enamorada
tot sabent que no ha remei.
Quasi plora, pel matí,
quan de la son és lliurada
i sol prendre l’esmorzar.
Un bol de llet amb poc pa
perquè pensa que hi ha encara
un portell per on fugir.
Com hi ploro quan la veig
portant penes quan menteix.
Abans d’acabar l’hivern
Abans d’acabar l’hivern,
compraré una capseta
per posar, en una estoneta,
una guspira de fred.
Somiaré amb blanca neu
amb una llar ben encesa,
amb l’amor d’una princesa
que se’n burla quan em veu.
Abans d’acabar l’hivern,
he de posar la gràcia
d’aquell llum qui m’acompanya.
He de guarir el sol qui banya,
amb tot l’encert i la traça,
a aquell prat que vol ser verd.
Amb la meva sort primera
Amb la meva sort primera,
una contalla he de fer,
ho posaré en el paper
per a què sigui planera.
Temptant a la meva sort,
vaig desafiar el dimoni
tot dient que sant Antoni
havia perdut el porc.
I la història va acabar
en posar-me a la caldera
per a fer un bon bullit.
Com haig tendre l’esperit,
he de concloure l’escrit
sense ordre ni saviesa.
Per un rajolí de vi
He de dir, per definir,
que he perdut la batalla,
he venut garrofa i palla
per un rajolí de vi.
És vi negre dels que peta
per a fer bon esmorzar,
si en queda per berenar,
hauré jornada sencera.
Soc heroi de ma misèria,
venturer d’estreta sort
i viatger de mil somnis.
Els cecs he de tornar bornis
si em regalen un tresor:
Una bota gran i plena!
Beure em feia més ric
Amb un cove ple de llàgrimes,
un silenci eixordador,
com m’atansa el meu senyor
al purgatori de les ànimes.
Anar fent, anar desfent,
així passen els meus dies,
les angoixes amanides
han de fugir com el vent.
Amb dos secrets que ara tinc,
passo les tardes senceres
fins que s’acomiada el bon sol.
Vora del foc, el condol
d’aquelles penses primeres
quan beure em feia més ric.
Ser una estrella
El silenci de la nit
no ha pausa ni mesura,
entaforat en el llit
qui no amaga sa cordura.
Fer de boig, m’estarà bé
quan la butxaca està plena,
però perdré la lluerna
en fondre tots els diners.
La mossa, qui em demana,
ha de ser dolça i sincera
per a poder-me guanyar.
Altra feina no he d’emprar
que la de ser una estrella
qui llueix sense cap gana.
Sestejar a la teulada
De les feines que he emprat,
prefereixo la de gat.
Sestejar a la teulada
les curtes nits de l’estiu
i cercar aquell foc viu
quan l’hivern fa mala cara.
Estalviar-me a aquell gos
revellit i amb mala cara,
ha de ser de la nissaga
dels qui empaiten per un mos.
I la resta ja se sap:
una menja de la fina;
per tot peix, una sardina
i una sesta amb bon jaç.
Poemes curts (CXIX)
14 Març, 2023 06:19
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La més gran
de les raons,
va guanyant
quan tot és dolç
i benestant.
Una casa,
sense envà,
veu qui parla
i qui vol pa,
és poc sobtada.
No em plau
ni m'acoquina
ser a palau,
haver boirina,
descansar amb pau.
En el regne
dels valents,
sent-ne setze
en seran cent,
tots per a rebre.
La petita
de les flors
no ha mida
ni colors,
però ha vida.
A la porta
del veí,
hi ha qui
es riu de mi,
és prou tanoca.
Com he de cantar
si el núvol em veu
i la deixa anar,
em mulla dempeus,
ja m'ho pagarà.
Na Maria
ha demanat
una missa
de comiat,
ha fet salat.
Quan la fera
es riu de mi,
riu planera
perquè sí,
és encisera.
Si em demana,
li diré
que haig gana
quan convé,
avui, també.
La convido
a festejar
i m'oblido
l'endemà,
ja s'ho farà.
Per a ser
home valent,
cal plorar
quan ningú ho sent
o dissimular.
Del silenci
de la nit,
els bruixots
treuen profit
o encanteri.
La saviesa
ja se sap:
ven de pressa,
compra barat,
és molt seva.
Per aprendre
la lliçó,
cal entendre
l'ocasió
o ser al darrere.
Quan la mossa
va a comprar,
porta bossa,
moneder
i el cap ben clar.
A l'escola,
hi ha neguit
quan el mestre
tanca la porta
i dona un crit.
Pel capvespre,
diu el sol
que ha febre,
gana i tot,
no vol rebre.
Per dinar,
demanaria:
setze plats
i companyia
sense pagar.
Com no hi havia
solució,
menjaria
de tot i bo,
com cada dia.
La més magra
de les sorts
no m'agrada
ni em fa por,
mitja setmana.
Quan la jove
està per mi,
porto un cove
de desig,
n'hi ha de sobres.
Epigrames (CXIX)
14 Març, 2023 06:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
Camina el llop
entre tenebres,
massa pastors
menant ovelles.
Quan aplegui
al cementiri,
vull que creixi
el gran silenci.
No hi ha passes
al jardí
tan preades
per a mi.
Mai la pensa
m'ha deixat
ni l'enveja
m'ha guanyat.
Ser pobre
i anar al cafè,
és noble,
estaria bé.
He trobat, als anys,
el temps oportú
de perdre paranys
i creure a ningú.
Com demanaria
a la noble empresa:
guanyar la peresa
quan aplega el dia.
En el regne
dels porucs:
dos són febles,
tres són muts.
Les gandules barques,
quan ja són a port,
com parlen, plegades,
del punyent esforç.
Massa joves
van pel món,
les més toves
entre plors.
Com m'arriba
el badallar
quan el son
em ve a buscar.
Al dedins
del gran coixí,
guardo somnis
per a mi.
Mai demano
anar a la font
quan les mosses
ja no hi són.
Entre quatre
queixalades,
passo el dia
sense nafres.
Una vella
es riu de mi,
diu com menjo
més que mil.
Quan la lluna
em ve a buscar,
com li explico
el demà?
A les golfes
del pagès,
quan hi ha menja,
rates té.
Soc tan pobrissó,
tan fet a la gana
que cerco, a la palla,
les cent unces d'or.
En una casa
sense sostre,
és quan passa
que hi ha monstre.
Les lluernes
del camí
són esquerpes
per a mi.
Estimat amic:
He sortit content
en veure, ensopit,
el darrer guerrer.
Quan la mossa
diu que no,
mai fa nosa,
tocar el dos.
L'aranya com fila
des de bon matí,
haurà una formiga
per al seu glatir.
Quan escolto
el sorollet
és quan ploro
un poquet.
La maromes
del vaixell
parlen totes
quan fa vent.
No demano
per menjar:
massa verd
ni poc de pa.
Haig la joia
del convent,
cada vespre,
es fa present.