Només demano una manta i set poemes més
07 Novembre, 2021 16:08
Publicat per jjroca,
Poemes
Només demano una manta
Un passat de meravelles:
una lluna, mil estrelles
i un somni al coixí.
És diumenge pel matí
i haig ganes de fruitar
sense pressa per gaudir.
Els homes seran lleons
i formoses les poncelles,
han de posar-se ben belles,
amb les nobles intencions.
Com que sóc a l’infern,
el dimoni ni m’espanta,
només demano una manta
per si aplega un dur hivern.
Ésser pobre i mendicant
Ésser pobre i mendicant
a despit dels poderosos,
per a ells, tots són mandrosos,
cap ni un, es pot salvar.
En el regne de l’oblit,
he posat les hores toves,
més que massa, seran poques
puix demano fer-me ric.
El cavaller m’acompanya
quan li demano pietat
i acostar-me el sacrifici.
Ser pobre és mal ofici,
pràcticament, l’he deixat
mes la feblesa m’enganya.
Mon amic és tafaner
Mon amic és tafaner,
guaita portes i balcons,
volia ser bon guerrer,
haver dies més que bons.
La batalla pel matí
a un quart i mig de dotze,
l’oponent, el vol mediocre
per guanyar sense patir.
Els reptes que siguin curts,
les poncelles agradoses,
el viure en gran palau.
En tocar dies de pau,
dedicar-se a bones obres,
a la crítica dels muts.
Envoltat de penells
Gairebé ben satisfet,
endrapant a mil fantasmes,
passo la nit mig despert,
mig dormint a les albades.
Els fantasmes són així:
ensarronadors de mena,
com demanen una ofrena
abans d’anar a dormir.
I nosaltres, passerells,
endreçant un curt passat,
volem un futur galdós.
En dinar, de mos en mos,
em lliuro a un despertar
prou envoltat de penells.
He deixat el seu color
Com la fulla, trista i vana,
ha deixat el seu color,
ben cansada d’un amor
qui ha esdevingut galvana.
Han estat les papallones
mitja estona ponent ous,
sense pena, sense sou,
esperant les fredes hores.
Com, cada any, el vell arbre
s’arrauleix i es despulla
amb les ganes de dormir.
La tardor, ho podré dir,
com es mostra, ben poruga,
amb un caire prou amable.
Benvolgudes alegries
Benvolgudes alegries,
perquè, avui, fugiu de mi,
fa setmanes, potser dies,
que comença el meu sentir.
Són els vespres isolats
i les nits ben rancunioses,
trobo espines sense roses
i penses en pobre estat.
Els salvadors, que he tingut,
s’han fet rics sense treballs
ni dolentes intencions.
De deu, set seran bons
i viuran, entre els estralls,
sense penes ni aixoplucs.
En un moment
En un moment,
tot seran meravelles,
hi ha mil estrelles
guardant la nit,
com he dormit
seguint el gest amable,
ben tou, culpable
del pensament.
He de glatir
quan perdi la gran força,
sóc un tanoca
qui vol eixir.
Però, a l’infern,
el temps es perd.
Han de morir
La pluja cau
i parla la tempesta:
Si sou de festa,
torneu, si us plau!
Som els pagesos
els fills d’aquesta terra
qui gruny i es queixa
els primers mesos.
No hem de gaudir
de sons amables
ni d’aventures.
Pobres criatures,
de fet, ben miserables
qui han de morir.