Tancarem portes i set poemes més
14 Novembre, 2021 06:27
Publicat per jjroca,
Poemes
Tancarem portes
Vindrà la nit
portant la son planera,
dolça viatgera
sense marit.
Tancarem portes,
encendrem llums,
són els costums
de la gent noble.
Car l’olla al foc
demana ajut
per a sortir.
Hem de gaudir
d’un aixopluc
prou pobre i fosc.
Dimarts de festa
Ni vestit de pell,
només de franel·la,
lluny la primavera
per trobar poncell.
Les poncelles van
camí de l’escola,
llibres a la bossa,
de segur que aprendran.
Ni el nuvi és ric
ni és a prop el festeig,
tot ho troba lleig
i no vol patir.
I la missa enceta
un dimarts de festa.
Un enamorat
És el vent de dalt
qui arriba al poble,
va vestit de pobre,
vol ensarronar.
Les abelles tanquen
el fet de fer mel,
tornarà l’anhel
a ocupar les cases.
Ous amb llonganissa,
el pa ben torrat
i un vi dels que peta.
Vora la finestra,
hi ha un enamorat
qui l’amor precisa.
Vaig perdre la fe
No en sóc sabedor
de la vostra guerra,
passo per la terra
per guanyar la dot.
Com aniré al cel,
he de conquerir
el més dolç camí
fet de sucre i mel.
Un tal Llucifer
em proposa un tracte
per guanyar doblers.
Em donà poders
i, guanyant-ne quatre,
vaig perdre la fe.
Les comandes de la nit
Les comandes de la nit
han menys pressa que neguit.
Un bon déu m’atura el temps
puix afirma que estic verd,
vaig a feina, torno després,
i, si em despullo, haig fred.
És el cos tan pobrissó,
tan fet a no contestar
que, sovint, el deixo anar
a la casa del record.
No he de demanar res més
que una vida entristida,
sense flors, la vull guarnida,
amb dèries d’anar perdent.
Una lluna matussera
Una lluna matussera
m’acompanya pel camí,
vaig a lloms del meu patir
per a aprendre més de pressa.
Sent amic del no poder,
com procuro els averanys
ben endinsats a la cova.
És una cova pregona
on he de trobar uns estranys
qui tot ho volen saber.
He comptar mesos i dies
fins arribar al compte fet,
vaig anant com homenet
amb ses gràcies amanides.
Amb el cos adolorit
Amb el cos adolorit,
vaig penant amb sacrifici,
em plauria altre vici,
però haig poc esperit.
Els amics, els he perdut,
de sobte, en una juguesca,
he de dir que no haig fermesa
per barallar-me amb el ruc.
Passo hores de cafè
sovintejant un bon got
qui, sensiblement, badalla.
És la darrera batalla
amb un polsim de ma sort
i un garbuix qui espera ser.
Racó poruc
Racó poruc de la insulsa memòria,
allí, on els dies no hauran nits,
estic pendent del somni i la cridòria
de vells gegants, potser antics.
He de llevar-me amb ganes de guanyar
el temps etern de l’esperança,
la plenitud aplega a la mancança,
els homes van cansats de pledejar.
Són massa lluites per poder descansar
dessota un arbre on parla el vent
ensarronant-nos amb mil històries.
No vull per mi la rauxa de les glòries
i aquell pessic de cel on no fa fred
perquè hi ha pressa i històries que contar.
Pensaments festius (LXXXVII)
14 Novembre, 2021 06:22
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He decidit no ser ric, odio anar ben vestit.
Passo tan temps somiant que no me'n queda per viure.
Déu m'enveja, diu que puc anar a l'infern.
Un dia vaig veure la veritat i no la vaig reconèixer.
La solitud és el regne on no trobes a ningú.
La solitud és femenina, l'home ni la nota.
No necessito escriure les memòries per saber que m'he equivocat.
Déu em donà la vida, però és descuidà donar-me la clau.
No crec en la intel·ligència, no l'he vist enlloc.
No em preocupa anar despullat, em preocupen els comentaris.
Si m'imposen un rei, que no me l'acostin.
Déu va imposar el treball quan va veure els efectes de l'oci.
Necessito aprendre, la salut ja me la curaran.
Ben mirat encara sóc un mort prou presentable.
Mentre Déu escriu, el dimoni ho esborra.
És una dona molt maca, no para de fer vendre mocadors.
No és molt intel·ligent, però que me'n dius del cos.
Déu va fer venir el fill, però no hem avançat gaire.
No dubto de mi, dubto del meu cos.
La vellesa és la distància màxima entre el cos i el cervell.
La dona ho dóna tot, l'home agafa el que li convé.
La dona vol que l'home l'ajudi, l'home encara més.
Li he fet observar a Déu que Ell només mira amb un ull.
L'estimava la terra fins que es va fer unes sabates.
He provat de ser savi, però havia de llençar els records.
Estic aprenent a ser humil, només escric en català.
Necessito volar, porteu-me llapis i paper.
Canvio dimoni vell per diablessa sense experiència.
He somiat amb el cel: sospirava i no calia pagar.
Perdona'm Senyor, et vaig confondre amb un predicador.
I si Déu no existeix, qui és l'encarregat d'encendre el sol.
Diu que Déu em castigarà, veig que té poca feina.
Si les dones volen manar, dieu - me: De què o de qui?
La veritat és un brillant de 666 cares.
Estava a punt de descobrir la veritat quan es va tombar el full.
La solitud és la cambra sense miralls.
El dimoni em tempta i jo segueixo sent ruc.
Sóc tan poc espavilat, ignoro perquè vaig vestit d'home.
Déu també vol que li toqui la loteria.
És incòmode viatjar per un mar de diners.
Si voleu que us vegin, torneu-vos ric.
Sóc feliç perquè ni jo em conec.
La felicitat té por, no es queda a casa de ningú.
No us cal patir, vindran dies pitjors.
Poemes curts (LXXXVII)
14 Novembre, 2021 06:17
Publicat per jjroca,
Poemes curts
De llevant o de ponent
és el vent qui mou les fulles,
el qui va deixar despulles,
quatre branques, un xic més,
massa força a les altures.
Si he de morir
que sigui al capvespre
o entrant a la nit,
no vull final tendre
ni plorar com mil.
Quan la mossa
em demanava,
com somiava
en ser l'esposa,
anava errada.
Manta hores
de la nit
vénen totes
sense amics,
sempre soles.
He de demanar,
a la mula jove,
que deixi posar
la lluna en un cove,
no sé si ho farà.
Amics i parents
us hauré de dir
que us tinc presents
i que, des d'aquí,
sembleu petitets.
Dessota d'un pi,
la lluna és més bella
i hauria de dir
que sembla una estrella
quan se'n va a dormir.
No hi ha hores
per donar,
les haig totes
per reptar,
són tanoques.
Una casa, vora el prat,
es lleva a trenc d'albada,
mai ho sé si ho fa de grat,
però va emplenant l'estança
de queixes i de comiat.
A les tanques
del meu hort,
veig com passes
i et vull com
tu em demanes.
Massa pobres
van pel món
a les fosques
com tothom,
n'hi ha de sobres.
El rei em demana
que vagi a la guerra,
quan després es cansa,
diu que no vol terra,
ha perdut la gana.
Al reialme
del mai més,
en van quatre,
en tornen tres,
deu haver obstacles.
La mossa em diu
com l'he d'estimar:
amb força, amb caliu,
fins a l'endemà,
després, em somriu.
Amb seixanta
avantpassats,
qui no parla
a desgrat
o bé s'inflama.
Era un pobre amic
sense cap fortuna,
cercava una engruna
de pa de pessic
per dinar a la una.
Us faré saber,
dolces melangies,
que em passo els dies
plorant per no ser:
el valent qui crides.
Vindran, ben porugues,
quatre bruixes velles
cercant les tenebres
i fent pampallugues
quan parlis d'estrelles.
Una rosa i un camí
em duran a l'era,
diu la masovera
que n'està per mi,
després, ve la crema.
Dessota d'un arbre
quan la pluja mou,
espero el condol:
suau, ben amable
per posar-me al jou.
Epigrames (LXXXVII)
14 Novembre, 2021 06:12
Publicat per jjroca,
Epigrames
Manta hores
de la nit
diuen totes
que he dormit.
Com de foll
és nostre amor,
sense endoll
on posar el cor.
Les angúnies
són així:
mengen, criden,
beuen vi.
Portaré el seny
fins a la tempesta,
per deixar la gresca,
per gaudir-ne menys.
Com un gegant
sense il·lusió,
menjo quan hi ha,
viatjo enlloc.
Les comandes
de la nit
mai es cansen
de venir.
Doneu-me pau
a la tenebra,
una mà estesa
i una clau.
Passeig del dolor
tot pujar al cim,
penso en mig abril
quan em plau dolçor.
La mare demana,
tot mirant el nin,
que acabi febrada,
voldria dormir.
En les velles hores
d'un mes de febrer
penso com pot ser
que s'acabin totes.
A la casa vella,
quan parla la clau,
com diu meravella,
però poc li plau.
Mai he demanat,
perduda feresa,
el tresor quant crema
perquè no ha arribat.
Quan el sol s'enfada
del treball mal fet,
ens porta una flama:
rabiosa, creixent.
Estimo el vent
abans que la tempesta,
però és aquesta
qui mai es perd.
Pobrissó el llop
quan sap que el corder
arribà el primer
per guarir el seu lloc.
Sent tan gran
i matusser,
com m'escau
ser el primer.
Una mossa sola
al balcó estant
mentre va somiant
diu que amor li sobra.
Porteu-me a l'escola
de tinta i paper,
la deixà primer,
però hom l'enyora.
En les ombres
de la nit
massa homes
fan glatir.
Quan li parlo al vent
de jorns de tardor
em porta escalfor
per si agafo fred.
Quatre roses
del jardí
parlen totes
sense dir.
El ruc volia
aprendre a somiar,
la sínia sentia
ni gosa xerrar.
Aparteu-me
un racó de por
per si ve la mort
i es vol distreu-re.
No vull haver
més noves primaveres,
desitjo les velles,
les de no glatir més.