Deslliureu-me d'aquest cos i set poemes més
01 Novembre, 2021 04:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Deslliureu-me d’aquest cos
Deslliureu-me d’aquest cos
que va dret a l’envellir,
no hauria de patir,
fóra aquest el meu tresor.
Les comandes de la mort
tarden massa en el venir,
a l’infern, toca el glatir,
com voldria tocar el dos.
Però el déu de la dissort
cada dia m’acompanya
i m’escanya lentament.
Hauré d’aplegar als cent
o acabarà ma companya
en un capvespre més dolç.
Li fan mala cara
Un captaire em comentava,
a la vora de la font,
que els rics, qui tenen molt,
encara li fan mala cara.
Decebuts pels grans negocis,
cerquen llum a l’entrellat,
tenen sort, mengen a part,
es maregen prou sovint.
Però els aplega la Parca
quan són enmig de l’encís
i volen copsar l’etern.
El captaire com es perd,
com em deixa atemorit
sospirant sense esperança.
Serà un disbarat
Estimada terra,
benvolguda lluna,
agradosa escuma
qui em porta a la mar.
Serà un disbarat
el conèixer una
de les belles fades,
qui cerca amistances
amb un no parar.
Com tot s’esdevé:
furtiu i mediocre
aspiro a ser noble,
viure en un poble
on ningú em convé.
És un fet poc treballat
A cavall de la fortuna,
entendreixo mon passat,
és el temps d’anar gronxant
entre la terra i la lluna.
Inconeguts germans meus
qui van passant per la vida
amb més pena que fatiga,
amb més heretges que hereus.
És un fet poc treballat:
trobar gràcia a l’infortuni
i misèries a l’engròs.
Un dilluns, aniré al tros,
quan aplegui el mes de juny
per a discutir amb el blat.
Som a la tardor
Caminant pel vell camí,
el meu cos viatja amb mi.
Els arbres com perden fulles,
com s’enlaira el pobre sol,
voldria cercar el condol
i gaudir les pampallugues.
Un conillet em comenta:
com sa herba entristeix
perquè som a la tardor.
Un captaire somiador
cerca ombra on s’assoleix
el pensament més flairós.
I el matí com avança
puix voldria ser a la tarda.
El llaurador en el camp
Passa el sol i xiula el vent
mentre avança cap a ponent.
El llaurador, en el camp,
va discutint amb el ruc,
cap dels dos és saberut
ni es mostra ben galant.
Quan el verd fa l’herba tendra
com es posa a plorar,
com li dol: nou arrencar
per tornar-se trista i seca.
Els minyons, dintre l’escola,
com repassen la lliçó,
amb un llapis de carbó
van llegint la becerola.
Avanço sense caler
Avanço, sense caler,
per la mar del sacrifici,
aprendre quasi és un vici,
et porta a pensar més.
A les taules del cafè
no hi ha joves ni poncelles,
van passant, per les tenebres,
amb un futur prou incert.
Avanço sense caler
perquè el corriol demana
que el trepitgi al dematí.
He de creure perquè sí,
perquè hi ha un rei qui mana
tot dient que li està bé.
Les campanes es revolten
Una mica més enllà,
endevino els fantasmes,
van demanant, a les fades,
hores dolces per a guanyar.
Però s’omple el cloquer
de joves ben engrescats,
volen beure i menjar
i voltejar prou i més.
Les campanes es revolten
i no paren de ballar
anunciant la vella festa.
Un fantasma com es queixa
perquè no pot treballar:
espaordint els vells homes.
Pensaments festius (LXXXVI)
01 Novembre, 2021 04:47
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Em volen donar feina, és un símptoma preocupant.
Estic perdent el temps, no tinc res per a fer un farcell.
El vaig convidar a veure la meva obra, es va confondre de direcció.
Tenia molts amics i es van acabar els diners.
Parlar està bé, callar és la qualitat dels déus.
Estic preocupat, ja em coneixen massa venedors.
Puc triar: Perdre o no guanyar.
Tinc un bon amic, no sap qui sóc.
Podria ser bombeta, però no em vull escalfar el cap.
Com era feliç, em vaig assegurar un problema.
Em vaig comprar unes sabates, què més m'he de posar?
Estic aprenent força, ara, ja no dormo quan llegeixo.
Potser s'hauria mort, però havia de pagar el metge.
Vaig anar al calvari, ara el tinc a casa.
He escrit un vers, igual arribo a escriure'n dos.
Estic content de trobar-me sense gaire esforç.
Em va proposar ser rei, després va ingressar en un psiquiàtric.
He aconseguit mentir sense enganyar.
Volia pujar al cavall, però he decidit acompanyar-lo.
He estat en un país llunyà, no he aconseguit trepitjar terra.
He anat a comprar i només he aconseguit canviar els diners.
Em pregunto si sóc a casa, encara no m'han manat res.
Tinc una bona sogra, diu que no vol viure més.
Si vols anar al cel, primer has de morir.
He resol un problema, ara n'he creat dos.
Jo també sóc un déu, i el que costa mantenir-ho.
He arribat a una conclusió, és millor no manifestar-la.
Déu és tan complicat que no tracta amb diners.
Entre la claror dels somnis, esdevé la foscor de la vida.
Tinc massa pocs anys per aprendre a ser una pedra.
Si Déu em va posar aquí és perquè en un altre lloc feia nosa.
El millor que recorda un home és el lloc on no voldria anar mai.
Deixeu la porta oberta per si vol entrar la pau.
El camí del demà només el trepitgen els fantasmes.
Em va proposar un negoci, ara m'estic amagant.
Tinc dos vicis: caminar i no aturar-me.
On trobareu un peix més seriós que en una peixateria?
És un home tan feliç que ha oblidat on té els diners.
He decidit no sortir de casa, visc a la terra.
Li he dit que l'estimo, ara, ja farà el que li pertoqui.
Volia comprar una vaca, després, només vaig dibuixar-la.
El que més li preocupa a l'home és no tenir quatre rodes.
Abans d'anar a dormir, he de triar-me un parell de somnis.
Diuen que sóc un somiatruites, només em falta una ampolla de vi blanc.
Poemes curts (LXXXVI)
01 Novembre, 2021 04:41
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Estimats germans
com les rodalies
van canviant de mans
i es van fem amigues
de petits i grans.
Les més nobles intencions
com van passant el seu temps,
com van guanyant interès
per les estranyes raons
d'aplegar al cap del mes.
És tou el silenci
quan l'ombra és més dolça
i la brisa es posa
dintre l'encanteri
si la tarda és bona.
Res més he de dir
si et trobes sola
i no estàs per mi,
dóna'm una hora
i em veuràs partir.
De la dolça soledat
en sóc conscient
i trafego una ment
qui no para en cap vedat,
es penedeix al moment.
Doneu-me si cal
el menjar de sempre:
quatre grans de pebre,
un polsim de sal,
el vi, el vull negre.
Les comandes del mai més
són isolades,
recorren totes les cases,
es queixen d'aquell no fer,
però, a la fi, es cansen.
Vull engegar
el bagul dels somnis
ple de dimonis
qui han de menar
i tornar-ho en orris.
Massa engolides
en el pas del temps,
totes són amigues
quan ningú les sent,
poc després, s'obliden.
La tarda venia
sense entrebancs,
dormia la vila
entre benestants,
algun cop, delia.
No em posis més
delers a la pensa,
cerco una promesa
per a tot un mes,
després, ve la festa.
El més noble
dels senyors
ha grans dots
mentre l'adore,
després, garrot.
Una bona mossa
no n'està per mi,
es veu que no hi toca,
xerra, sense fi,
amb mans, cos i boca.
Dormien els gegants
vora l'estany,
un dia foren grans
i no em pertany
el comentar: On van?
La barca xerrava
en els trencacolls,
la pesca donava:
aigua fins al coll,
ni el buit emplenava.
M'ha dit el sol
que no surt
perquè el treball li dol
i no puc
deslliurar-lo mentre dorm.
Per no ser
bon pescador,
vaig primer
i ho perdo tot:
estris, diners.
A la casa gran
no li sobren cambres,
totes van lligades
del greix benestant
qui dorm de vegades.
La mossa m'ha dit
que, un cop veig com és,
perdo l'interès
per aplegar al risc
de perdre un poc més.
No havent fama
ni diners,
comento que ésser pagès
us diria com m'agrada,
ho he de ser un poquet més.
Epigrames (LXXXVI)
01 Novembre, 2021 04:23
Publicat per jjroca,
Epigrames
La més maca
del jardí
quan s'enfada
vol dormir.
En el cor poruc
de la gran rosella
sento com la sega
ha esdevingut.
Com no he de plorar
si cauen estrelles,
si esclaten les velles
sols per demanar.
He deixat el regne
on regna l'oblit,
on vetlla, a la nit,
un gegant maldestre.
Un déu proper
m'ha dit, preocupat:
He anat al mercat,
no he trobat el bé!
Entre tantes melangies
que apleguen al cafè,
tinc les bosses amanides
per si volen tornar a ser.
Porteu-me el son
en coves petits,
els grans són dels rics,
porten plata i or.
Parlant amb els arbres
d'aquell temps passat
m'han dit, en veritat,
com guarden les nafres.
Parlava amb el vent
de dicotomia,
a cops, com s'enfila
o cau al desert.
Les fulles parlen
en el carreró,
com miren i passen
mil dies amb pols.
El rei pensava
al palau estant,
el poble mirava,
li semblava mal.
He cercat promesa,
en tota la plaça,
porto una carbassa
bonica, prou verda.
Si a un déu
no hi ha qui el pari,
cal saber
comprar un dimoni.
Amb la son
i un bon coixí,
tot són plors
si és lluny dormir.
Per a ser
bon caçador,
dormir poc
i anar el primer.
Per saber
d'economia,
és menester
dormir altre dia.
Ben begut
i malparlat,
m'han deixat
dormir de gust.
És allí on regna
la deessa fortuna,
prop de la finestra
on s'asseu la lluna.
Havent fulls
de blanc paper,
fer curulls
no estarà bé.
En sortir d'escola,
darrere d'un vidre,
he sentit un llibre
com calla i sadolla.
No demanaré
la més gran porfídia:
Haver alegria,
voler quedar bé!
Quan la barca
surt del port,
la bocana
ho pensa tot.
Parlant amb el sol,
vora del migdia,
la festa em convida
a plànyer-lo del tot.
No demano
cap tresor
ni al meu amo
ni al Creador.