Deslliureu-me d'aquest cos i set poemes més

01 Novembre, 2021 04:54
Publicat per jjroca, Poemes

Deslliureu-me d’aquest cos


Deslliureu-me d’aquest cos

que va dret a l’envellir,

no hauria de patir,

fóra aquest el meu tresor.

Les comandes de la mort

tarden massa en el venir,

a l’infern, toca el glatir,

com voldria tocar el dos.

Però el déu de la dissort

cada dia m’acompanya

i m’escanya lentament.

Hauré d’aplegar als cent

o acabarà ma companya

en un capvespre més dolç.


Li fan mala cara


Un captaire em comentava,

a la vora de la font,

que els rics, qui tenen molt,

encara li fan mala cara.

Decebuts pels grans negocis,

cerquen llum a l’entrellat,

tenen sort, mengen a part,

es maregen prou sovint.

Però els aplega la Parca

quan són enmig de l’encís

i volen copsar l’etern.

El captaire com es perd,

com em deixa atemorit

sospirant sense esperança.


Serà un disbarat


Estimada terra,

benvolguda lluna,

agradosa escuma

qui em porta a la mar.

Serà un disbarat

el conèixer una

de les belles fades,

qui cerca amistances

amb un no parar.

Com tot s’esdevé:

furtiu i mediocre

aspiro a ser noble,

viure en un poble

on ningú em convé.


És un fet poc treballat


A cavall de la fortuna,

entendreixo mon passat,

és el temps d’anar gronxant

entre la terra i la lluna.

Inconeguts germans meus

qui van passant per la vida

amb més pena que fatiga,

amb més heretges que hereus.

És un fet poc treballat:

trobar gràcia a l’infortuni

i misèries a l’engròs.

Un dilluns, aniré al tros,

quan aplegui el mes de juny

per a discutir amb el blat.


Som a la tardor


Caminant pel vell camí,

el meu cos viatja amb mi.

Els arbres com perden fulles,

com s’enlaira el pobre sol,

voldria cercar el condol

i gaudir les pampallugues.

Un conillet em comenta:

com sa herba entristeix

perquè som a la tardor.

Un captaire somiador

cerca ombra on s’assoleix

el pensament més flairós.

I el matí com avança

puix voldria ser a la tarda.


El llaurador en el camp


Passa el sol i xiula el vent

mentre avança cap a ponent.

El llaurador, en el camp,

va discutint amb el ruc,

cap dels dos és saberut

ni es mostra ben galant.

Quan el verd fa l’herba tendra

com es posa a plorar,

com li dol: nou arrencar

per tornar-se trista i seca.

Els minyons, dintre l’escola,

com repassen la lliçó,

amb un llapis de carbó

van llegint la becerola.


Avanço sense caler


Avanço, sense caler,

per la mar del sacrifici,

aprendre quasi és un vici,

et porta a pensar més.

A les taules del cafè

no hi ha joves ni poncelles,

van passant, per les tenebres,

amb un futur prou incert.

Avanço sense caler

perquè el corriol demana

que el trepitgi al dematí.

He de creure perquè sí,

perquè hi ha un rei qui mana

tot dient que li està bé.


Les campanes es revolten


Una mica més enllà,

endevino els fantasmes,

van demanant, a les fades,

hores dolces per a guanyar.

Però s’omple el cloquer

de joves ben engrescats,

volen beure i menjar

i voltejar prou i més.

Les campanes es revolten

i no paren de ballar

anunciant la vella festa.

Un fantasma com es queixa

perquè no pot treballar:

espaordint els vells homes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXXVI)

01 Novembre, 2021 04:47
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Em volen donar feina, és un símptoma preocupant.

Estic perdent el temps, no tinc res per a fer un farcell.

El vaig convidar a veure la meva obra, es va confondre de direcció.

Tenia molts amics i es van acabar els diners.

Parlar està bé, callar és la qualitat dels déus.

Estic preocupat, ja em coneixen massa venedors.

Puc triar: Perdre o no guanyar.

Tinc un bon amic, no sap qui sóc.

Podria ser bombeta, però no em vull escalfar el cap.

Com era feliç, em vaig assegurar un problema.

Em vaig comprar unes sabates, què més m'he de posar?

Estic aprenent força, ara, ja no dormo quan llegeixo.

Potser s'hauria mort, però havia de pagar el metge.

Vaig anar al calvari, ara el tinc a casa.

He escrit un vers, igual arribo a escriure'n dos.

Estic content de trobar-me sense gaire esforç.

Em va proposar ser rei, després va ingressar en un psiquiàtric.

He aconseguit mentir sense enganyar.

Volia pujar al cavall, però he decidit acompanyar-lo.

He estat en un país llunyà, no he aconseguit trepitjar terra.

He anat a comprar i només he aconseguit canviar els diners.

Em pregunto si sóc a casa, encara no m'han manat res.

Tinc una bona sogra, diu que no vol viure més.

Si vols anar al cel, primer has de morir.

He resol un problema, ara n'he creat dos.

Jo també sóc un déu, i el que costa mantenir-ho.

He arribat a una conclusió, és millor no manifestar-la.

Déu és tan complicat que no tracta amb diners.

Entre la claror dels somnis, esdevé la foscor de la vida.

Tinc massa pocs anys per aprendre a ser una pedra.

Si Déu em va posar aquí és perquè en un altre lloc feia nosa.

El millor que recorda un home és el lloc on no voldria anar mai.

Deixeu la porta oberta per si vol entrar la pau.

El camí del demà només el trepitgen els fantasmes.

Em va proposar un negoci, ara m'estic amagant.

Tinc dos vicis: caminar i no aturar-me.

On trobareu un peix més seriós que en una peixateria?

És un home tan feliç que ha oblidat on té els diners.

He decidit no sortir de casa, visc a la terra.

Li he dit que l'estimo, ara, ja farà el que li pertoqui.

Volia comprar una vaca, després, només vaig dibuixar-la.

El que més li preocupa a l'home és no tenir quatre rodes.

Abans d'anar a dormir, he de triar-me un parell de somnis.

Diuen que sóc un somiatruites, només em falta una ampolla de vi blanc.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXVI)

01 Novembre, 2021 04:41
Publicat per jjroca, Poemes curts

Estimats germans

com les rodalies

van canviant de mans

i es van fem amigues

de petits i grans.


Les més nobles intencions

com van passant el seu temps,

com van guanyant interès

per les estranyes raons

d'aplegar al cap del mes.


És tou el silenci

quan l'ombra és més dolça

i la brisa es posa

dintre l'encanteri

si la tarda és bona.


Res més he de dir

si et trobes sola

i no estàs per mi,

dóna'm una hora

i em veuràs partir.


De la dolça soledat

en sóc conscient

i trafego una ment

qui no para en cap vedat,

es penedeix al moment.


Doneu-me si cal

el menjar de sempre:

quatre grans de pebre,

un polsim de sal,

el vi, el vull negre.


Les comandes del mai més

són isolades,

recorren totes les cases,

es queixen d'aquell no fer,

però, a la fi, es cansen.


Vull engegar

el bagul dels somnis

ple de dimonis

qui han de menar

i tornar-ho en orris.


Massa engolides

en el pas del temps,

totes són amigues

quan ningú les sent,

poc després, s'obliden.


La tarda venia

sense entrebancs,

dormia la vila

entre benestants,

algun cop, delia.


No em posis més

delers a la pensa,

cerco una promesa

per a tot un mes,

després, ve la festa.


El més noble

dels senyors

ha grans dots

mentre l'adore,

després, garrot.


Una bona mossa

no n'està per mi,

es veu que no hi toca,

xerra, sense fi,

amb mans, cos i boca.


Dormien els gegants

vora l'estany,

un dia foren grans

i no em pertany

el comentar: On van?


La barca xerrava

en els trencacolls,

la pesca donava:

aigua fins al coll,

ni el buit emplenava.


M'ha dit el sol

que no surt

perquè el treball li dol

i no puc

deslliurar-lo mentre dorm.


Per no ser

bon pescador,

vaig primer

i ho perdo tot:

estris, diners.


A la casa gran

no li sobren cambres,

totes van lligades

del greix benestant

qui dorm de vegades.


La mossa m'ha dit

que, un cop veig com és,

perdo l'interès

per aplegar al risc

de perdre un poc més.


No havent fama

ni diners,

comento que ésser pagès

us diria com m'agrada,

ho he de ser un poquet més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXXVI)

01 Novembre, 2021 04:23
Publicat per jjroca, Epigrames


La més maca
del jardí
quan s'enfada
vol dormir.


En el cor poruc
de la gran rosella
sento com la sega
ha esdevingut.


Com no he de plorar
si cauen estrelles,
si esclaten les velles
sols per demanar.


He deixat el regne
on regna l'oblit,
on vetlla, a la nit,
un gegant maldestre.


Un déu proper
m'ha dit, preocupat:
He anat al mercat,
no he trobat el bé!


Entre tantes melangies
que apleguen al cafè,
tinc les bosses amanides
per si volen tornar a ser.


Porteu-me el son
en coves petits,
els grans són dels rics,
porten plata i or.


Parlant amb els arbres
d'aquell temps passat
m'han dit, en veritat,
com guarden les nafres.


Parlava amb el vent
de dicotomia,
a cops, com s'enfila
o cau al desert.


Les fulles parlen
en el carreró,
com miren i passen
mil dies amb pols.


El rei pensava
al palau estant,
el poble mirava,
li semblava mal.


He cercat promesa,
en tota la plaça,
porto una carbassa
bonica, prou verda.

Si a un déu
no hi ha qui el pari,
cal saber
comprar un dimoni.
 

Amb la son

i un bon coixí,

tot són plors

si és lluny dormir.

 


Per a ser

bon caçador,

dormir poc

i anar el primer.

 

Per saber

d'economia,

és menester

dormir altre dia.

 


Ben begut

i malparlat,

m'han deixat

dormir de gust.

  

És allí on regna

la deessa fortuna,

prop de la finestra

on s'asseu la lluna.

 


Havent fulls

de blanc paper,

fer curulls

no estarà bé.

  

En sortir d'escola,

darrere d'un vidre,

he sentit un llibre

com calla i sadolla.

 


No demanaré

la més gran porfídia:

Haver alegria,

voler quedar bé!

  

Quan la barca

surt del port,

la bocana

ho pensa tot.

 

Parlant amb el sol,
vora del migdia,
la festa em convida
a plànyer-lo del tot.
 
No demano
cap tresor
ni al meu amo
ni al Creador.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs