On he posat aquelles intencions?, i set poemes més
22 Novembre, 2021 21:31
Publicat per jjroca,
Poemes
On he posat aquelles intencions?
Estic prenyat de sons i de mentides,
d’un clar garbuix innoblement tractat,
com cada vespre, espero el disbarat
per a gaudir de lletres afeblides.
On he posat aquelles intencions
que m’emportaven al deure inconegut
sense albirar on guanyaré albades?
Hauré per rei el sol dels jorns amables
per comentar que res hauré perdut
en les grans presses que porten somicons.
Vianant del món, oblido l’equipatge
puix volo sol per planes i camins,
en el meu temps, viatjo mar endins
per a trobar: tresors i bon oratge.
Parleu-me clar
Parleu-me clar
de les idees vanes,
sense esperances
ni dolç lluitar.
Heu de saber
que parlo dels comiats,
d’amors emprats,
d’un lluny proper.
Si he de partir,
necessito un cavall
o, almenys, un ase.
Seré culpable
de perdre, camí avall,
el meu sofrir.
Sol solet
Sol, solet i barca vella
per la riba navegant,
un pregunta: Fins a quan
haurem eixa meravella?
El mariner és prou torrat,
es lleva a l’hora tardana,
vent i vela senten calma,
van les ones empaitant.
Els somnis han de ser així:
esmaperduts i prou nobles,
sense pena en el marxar.
Sento un viure tou i clar
de guerrers vinguts a pobres
qui s’acosten al morir.
Mon amor està venut
Simplement, hauré de dir
que odio el mal dormir.
Porto hores de tempesta
amagat dintre del llit,
els sorolls em fan glatir,
em recullo a tota pressa.
En un dia prou llunyà,
vaig conquerir mon castell,
un racó, diríem vell,
on ningú demana entrar.
Entre les fulles del pi
mon amor està venut,
sóc pobrissó, camacurt
i servent dels enemics.
Menjo flors
M’he de lliurar a l’ampla soledat
un cop acabi la pobra aventura,
mon petit déu és qui em procura:
un cor altiu, un cor sensat.
Entre ombres i tenebres,
gairebé estic segur,
haig la pensa d’un perdut
qui va encetant primaveres.
Donaré, per tota llei,
el desig d’un traginer
qui corre per les dreceres.
Les ganes les tinc senceres,
menjo flors si han bon verd
i s’amaguen a l’herbei.
Vent de dalt
Benvolguda providència
qui és la mare de la ciència
de porucs i perdedors.
He deixat els meus amors
en haver poca paciència
i oblidar: joies i flors.
Al castell, sense esperança,
viu una poncella galdosa,
de poc, ha estat amorosa
i de pensa no en duu massa.
Com li faria festeig
si ella fora principal,
però, quan a prop la veig,
li fujo com vent de dalt.
Ser ben lleig
Tot parlant amb el dimoni,
d’un futur ben poc probable,
he de dir: He estat culpable,
però prego que no es noti!
M’entrebanco, amb els pecats,
quan desvetllo per la nit,
sóc pobre, gens eixerit,
ben dolent per fer bondat.
El dimoni, en el passeig,
em posà dalt la muntanya
per oferir-me mig món.
Potser mai sabré el com,
però, deixant la lleganya,
vaig encetar ser ben lleig.
Minsa estança
Capità sense vaixell,
rei poruc sense corona,
he passat hores i estona
procurant fer-me més bell.
Com la mossa em somriu,
enceto nou paradís,
però ve el desencís
per a desfer-me el niu.
Toca l’hora de casar
i la mossa es prepara
per ser reina sense rei.
He demanat nova llei
per trobar esposa i casa
minsa estança amb bona llar.