On he posat aquelles intencions?, i set poemes més

22 Novembre, 2021 21:31
Publicat per jjroca, Poemes

On he posat aquelles intencions?


Estic prenyat de sons i de mentides,

d’un clar garbuix innoblement tractat,

com cada vespre, espero el disbarat

per a gaudir de lletres afeblides.

On he posat aquelles intencions

que m’emportaven al deure inconegut

sense albirar on guanyaré albades?

Hauré per rei el sol dels jorns amables

per comentar que res hauré perdut

en les grans presses que porten somicons.

Vianant del món, oblido l’equipatge

puix volo sol per planes i camins,

en el meu temps, viatjo mar endins

per a trobar: tresors i bon oratge.


Parleu-me clar


Parleu-me clar

de les idees vanes,

sense esperances

ni dolç lluitar.

Heu de saber

que parlo dels comiats,

d’amors emprats,

d’un lluny proper.

Si he de partir,

necessito un cavall

o, almenys, un ase.

Seré culpable

de perdre, camí avall,

el meu sofrir.


Sol solet


Sol, solet i barca vella

per la riba navegant,

un pregunta: Fins a quan

haurem eixa meravella?

El mariner és prou torrat,

es lleva a l’hora tardana,

vent i vela senten calma,

van les ones empaitant.

Els somnis han de ser així:

esmaperduts i prou nobles,

sense pena en el marxar.

Sento un viure tou i clar

de guerrers vinguts a pobres

qui s’acosten al morir.


Mon amor està venut


Simplement, hauré de dir

que odio el mal dormir.

Porto hores de tempesta

amagat dintre del llit,

els sorolls em fan glatir,

em recullo a tota pressa.

En un dia prou llunyà,

vaig conquerir mon castell,

un racó, diríem vell,

on ningú demana entrar.

Entre les fulles del pi

mon amor està venut,

sóc pobrissó, camacurt

i servent dels enemics.


Menjo flors


M’he de lliurar a l’ampla soledat

un cop acabi la pobra aventura,

mon petit déu és qui em procura:

un cor altiu, un cor sensat.

Entre ombres i tenebres,

gairebé estic segur,

haig la pensa d’un perdut

qui va encetant primaveres.

Donaré, per tota llei,

el desig d’un traginer

qui corre per les dreceres.

Les ganes les tinc senceres,

menjo flors si han bon verd

i s’amaguen a l’herbei.


Vent de dalt


Benvolguda providència

qui és la mare de la ciència

de porucs i perdedors.

He deixat els meus amors

en haver poca paciència

i oblidar: joies i flors.

Al castell, sense esperança,

viu una poncella galdosa,

de poc, ha estat amorosa

i de pensa no en duu massa.

Com li faria festeig

si ella fora principal,

però, quan a prop la veig,

li fujo com vent de dalt.


Ser ben lleig


Tot parlant amb el dimoni,

d’un futur ben poc probable,

he de dir: He estat culpable,

però prego que no es noti!

M’entrebanco, amb els pecats,

quan desvetllo per la nit,

sóc pobre, gens eixerit,

ben dolent per fer bondat.

El dimoni, en el passeig,

em posà dalt la muntanya

per oferir-me mig món.

Potser mai sabré el com,

però, deixant la lleganya,

vaig encetar ser ben lleig.


Minsa estança


Capità sense vaixell,

rei poruc sense corona,

he passat hores i estona

procurant fer-me més bell.

Com la mossa em somriu,

enceto nou paradís,

però ve el desencís

per a desfer-me el niu.

Toca l’hora de casar

i la mossa es prepara

per ser reina sense rei.

He demanat nova llei

per trobar esposa i casa

minsa estança amb bona llar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs