Pare, vull demanar i set poemes més
16 Octubre, 2021 23:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Pare, vull demanar
Pare, vull demanar:
barca nova i dolç vent,
com l’esguardo amatent,
espero que arribarà.
És ofici de bon vici,
el treball de pescador,
captaire, decebedor,
mai mancat de sacrifici.
Pare, si fora banquer,
hauria taula de fusta
i un seient ben endreçat.
Però el peix em ve de grat
i m’agrada la batussa
quan vol eixir de l’esquer.
No em demaneu
Hauré de dir:
que estimo la paraula,
el vi de taula
i jaure al llit.
És mon tresor,
una tarda planera,
anar fins a l’era,
plànyer el record.
No em demaneu
que faci altre ofici
que ratllar un full.
Prendre pa amb brull
i, si s’escau el vici,
un pensar ateu.
És el repte de fugir
És el repte de fugir
qui em portarà a l’orgull,
he emprat el primer full
per a poder-lo gaudir.
Quatre mots entremaliats
em van fer venir a menys,
tip de dubtes i de senys,
voldria raure entre gats.
Una fresca, un miol,
una lluna a la muntanya
i el plaer de viatjar.
Com un déu no em deixa anar,
vaig veure com és d’estranya
la fortuna d’ésser sol.
No ha ovelles
Pobrissó mon llop
puix no ha ovelles,
son a les parpelles,
famolenc del tot.
És la vida amarga
de qui és dependent,
no en serà conscient
fins que aplegui a l’alba.
Pobrissó mon llop
en passar la nit
bordant com un ca.
Vindrà l’endemà,
amb nou esperit,
per a trobar un bon lloc.
La saviesa és així
La saviesa em portarà,
tota mancada d’enveja,
a un país on la fermesa
enceti nou tarannà.
Ella és maca, entremaliada,
i va passant per la vida,
vol la menja amanida
per si li agafa la gana.
La saviesa és així:
diligent, sense coixí.
Cerca noves aventures
en el país dels més sords,
mai corre pels grans honors
ni feineja als alturons.
Massa feina esvalotada
Massa feina, per a fer,
em portarà al nou dia,
no té enveja ni avarícia
ni es queixa del mal voler.
Ha de llevar-se al matí,
engrescada, amb bona fosca,
però pensa quan no toca
i del greu no sap eixir.
Massa feina esvalotada
avança per l’enrenou
sense aturar a cap casa.
Va a lloms de la sabata
amb un pas tranquil del bou
qui fa rumiar a la vaca.
Nostre amic és infantó
Nostre amic em comentava,
poc després de la desfeta,
que ha gràcia manifesta,
però no se n’adonava.
Pregarien per tenir
un bon pic i dues ales,
estaven mirant les falles
per a allunyar-se del dir.
Nostre amic és infantó
i quan puja la cinglera,
sense penedir un moment,
ens dirà que va caient
en una illa encisera
on no hauria de tornar.
Un dilluns feiner
Estimada lluna,
benvolgut mon sol,
penses d’un mussol
vora la llacuna.
Un dilluns feiner,
nostre son explica
on veu mariners
cantant sa musica.
El desig perdut
avança com pot
enmig de tenebres,
manta d’espais verds
quan ve la tardor
cercant aixopluc.
Pensaments festius (LXXXV)
16 Octubre, 2021 22:58
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
L’aigua deu ser bona, forma una gran part del vi.
Ser ric és no tenir dubtes per pagar.
Fins el darrer dia, no vaig passar pel meu davant.
Estic preparat per morir, ja no sé endeutar-me més.
En morir, el cobrador d’assegurances, el van posar a l’atur.
Cal enamorar-se, la intel·ligència ha de descansar.
No penso, volo si puc i el temps és dolç.
Voldria ser un cabirol, m'agrada sortir de casa.
No sé massa on vaig, però perdo prou temps.
És trist fer-te gran, no encaixes enlloc.
Estic a punt per sortir, de moment encara no lluito.
Tinc casa i ofici, no necessito res més per no enlairar-me.
He anat a trobar el meu déu i m'havien furtat el mirall.
Tinc un problema amb la beguda, no sé mai on posar-la.
Estic passant per la vida, algun dia creixeré.
No he vingut a pagar res, m'agrada tenir deutes suficients.
El mar té massa ones, per això les llença contra la platja.
Jesús va pujar a la creu i encara se'n recorda.
Només demano pecar sense pressa.
Sortiria a la processó, però no arribaria enlloc.
És molt trist recordar-li a Jesús com el tractarem.
El bo de les vacances és si ho són.
Tenir més d'una casa és dubtar on et despertes.
Podria ser ric, però Déu m'estima massa.
Per què perdem el temps viatjant i llegint?, si és el mateix.
El fadrí no és conscient de la nosa que un home pot fer.
Odio la roba vella, té ganes d'abandonar-me.
Sóc prou feliç, desitjo continuar sent invisible.
Seria pintor, si no estimés la natura.
La dona es vol operar de les potes de gall, jo prefereixo que s'operi ella.
L'infern és com una casa on no es pot pagar la refrigeració.
L'únic bo de barallar-te és si et permeten enfadar-te.
Em preocupa aquesta noia, assegura dir la veritat.
La darrera vegada que vaig estimar la dona estava fadrina.
El mossèn demana el penediment, li hauré de donar.
Tinc vàries ofertes d'anar al cel, escolliré la més econòmica.
Vaig sortir a Setmana Santa i vaig veure gelats de caputxeta de tots colors.
És un home molt savi, encara pot anar on vol.
He conegut un fantasma, m'ha despatxat del seu món.
He tingut un bon dia, no he perdut gairebé res.
És un home intel·ligent, no contesta mai les trucades.
Li he preguntat al cos si puc dinar, només ha grunyit una estona.
El cor ha demanat vacances, és el darrer que li penso donar.
Estic aprenent a morir, fa cinquanta anys que ho intento.
Poemes curts (LXXXV)
16 Octubre, 2021 22:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No han de venir
les hores tardanes
a cercar mil cambres
on passar la nit,
de segur que es cansen.
Canta la sínia i el ruc
no porta pressa
diu que la cuina està encesa
i fa meravella, al gust,
aquell bullir de paella.
Com deia,
la vella llei:
sense teia
i sense rei,
la plana es queixa.
Cada vespre,
quan ve el son,
el noi tendre
sap per on
i es fa entendre.
Al carrer
del més valent,
falta gent
per a poder
marxar corrent.
La conversa
va durar
fins que ella
va entrar
i féu la seva.
Hauré de demanar
nou encanteri
abans que engegui
aquell bé somiat,
haig ben poc senderi.
Quan la tarda passa
i aplega la nit,
un monstre adormit
em dirà que encara
tot ho he d'enllestir.
El més noble
sentiment
diu que el vent
el torna roure,
deu ser pobre.
Vaig anar a demanar-la
a primers de mes,
el pare diu que no hi és
perquè va fugir de casa
atipada de retrets.
He de vendre
i no pagar,
puix no hi ha
més per a entendre:
avui, demà.
Les comandes
de la sort
fan del món
les mil corrandes
per a molts.
Com demano
anar a ballar
i plorar
quan no ho veu l'amo,
no me'n sé estar.
La més bella mossa
de tot el carrer
menteix quan es posa
a parlar un xic més
del que li pertoca.
La Mariona
del meu cor
quan és sola
menja poc,
només olora.
Com l'amor demana
que el deixi anar
ni sé perquè ho fa
ni perquè s'enfada
quan no vol lluitar.
A la casa
dels vençuts,
ni ets ni uts
ni festa grassa,
només remucs.
A les ombres
del meu bosc,
mai és fosc
quan vénen totes:
les abelles per les flors.
Quan vinguin totes
a cercar flors,
dessota el sol,
perdré les hores
entre records.
Quan el cànter
va a la font,
diu que el marbre
fa fredor,
deu ser un miracle.
Epigrames (LXXXV)
16 Octubre, 2021 22:48
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan l'escalfor
recorre la plana,
veu la desgana
portant la por.
Massa joves
sense nit,
cerquen totes
el fugir.
Poseu-me la pau
vora la finestra,
per si ve la festa
i fugir escau.
Amb les dèries
de ser ric,
cerco amic
lluny de misèries.
Una jove mossa,
al balcó estant,
diu que sóc molt gran
i faria nosa.
Per llegir
tota una estona,
cal sentir
com t'abraona.
En el caminoi,
he trobat les fulles,
totes ben porugues
quan el vent les mou.
Una menja
sense vi
ni fa enveja
ni gaudir.
Tot enmig la mar,
la vella sardina
diu que ja endevina
qui la pot menjar.
La mosca lleugera,
a meitat del vol,
diu que vol el sol
i que molt li prega.
Un gegant,
alt com un pi,
va cantant
fins a la nit.
Quan hagi fred
i blanca la contrada,
és quan m'agrada
somiar despert.
No li canto
ni li dic
que l'esguardo
vora el llit.
Una deessa,
vestideta d'or,
diu que poc li pesa
el sentir-se el cor.
Massa joia
tantes nits
deixen nosa
en dormir.
Paraules donades
en el si del temps,
cerquen, esglaiades,
on raure un moment.
La mar dormia,
somiant del tot,
per trobar aquell dia,
on deixar un tresor.
Porteu-me pare:
cistella o cabàs,
ple de pomes agres,
per si cal menjar.
He estat captiu
de la vostra angoixa,
d'aquells ulls de noia
qui, en plorar, fa riu.
Pagesot de mena
que, en el pas del temps,
cerca la cirera
lluny del cirerer.
No demano més
que trobar aixopluc,
el creure de ruc:
savi, compromès.
Per una terra
qui dóna pa,
cal una guerra
o l'allunyar.
Amic tafaner,
com demanaria:
encetar altre dia
on no vinguis més.
Amb la gran calor
la pensa s'esmuny,
vol trobar, si gruny,
aquell cel traïdor.