La pobra mosca i set poemes més
01 Octubre, 2021 05:11
Publicat per jjroca,
Poemes
La pobra mosca
La pobra mosca no haurà la bona sort
de ser al rebost per a llepar la mel,
la jove ama li resta infidel,
troba el reclau tancat i a la fosca.
El gran enyor me la duu al suplici
de trobar bledes i fulles d’un enciam
que, tant passat, no vol ni l’aviram
qui viu en gàbies pendent del sacrifici.
La pobra mosca emprendrà un nou vol
per trobar l’ombra dessota una figuera
tot esperant que posi un poc de dolç.
Allí, somia que ha estat missatgera
d’un gran pastís amable i li dol
ser al despertar feixuc d’una paleta.
Amb el deure de sentir
Amb el deure de sentir,
omplo la tarda planera,
ben pensat no vull ni queixa
ni empreses de mig matí.
Com m’adormo als alturons
i comento ma fortuna,
haig per companya la lluna
feta al deure i les raons.
En un espai infinit,
com les musses acarono
per si em volen empaitar.
És, després, quan deixo anar
aquelles penses de dropo
tan cansat, tan afeblit.
Escriuré confós
Escriuré confós,
prop de la finestra,
el llapis ni es deixa
quan li faig un mos.
Les paraules ixen
en un camp obert,
preguen desconcert
i apleguen fatigues.
Escriuré, confós,
a mans del meu plany
i la lluita incerta.
Com petita aixeta
cerco un viarany
on desar l’enyor.
Un nou llit
És l’aranya
qui s’enfila
pel camí
de la dissort.
L’acompanya
la formiga
cercant fi
sense destorb.
I tot d’una, el bon Déu
com les mira des de lluny,
en el cel, quelcom s’esmuny
per a cercar una creu.
Després, busquen un nou llit
i s’enfaden en ser nit.
Vell compromís
És un fet colpidor
vagar per una història
qui apropa, a la memòria,
el dubte i la remor.
En un espai planer
qui somia amb muntanyes
i parla, amb aranyes,
del ser i no ser.
En mon petit país,
quan el sol davalla,
mirem embadalits.
Cerquem els quatre amics
per a fer la contalla
d’aquell vell compromís.
Amb sucre i mel
Lluernes qui em porten,
abans que arribi el dia,
l’amable companyia
d’aquells pobres jueus.
Són fruits del malefici,
del deure i del condol,
pensant, de sol a sol,
per no trobar altre vici.
Nosaltres, els cristians
anem desfent penyores
per a aplegar al gran cel.
Allí, amb sucre i mel,
farem les bones obres
i somiarem d’ofici.
Avanço a contracor
En el plat de la ignorància,
ahir al vespre, quasi ple,
vaig posar el no saber
puix em feia força gràcia.
Convidats al meu banquet
de dubtes i de temences,
voldria trobar dreceres
per sentir-me satisfet.
Avanço, a contracor,
a la casa de l’oblit
tot i cercant la fortuna.
De la mar, seré l’escuma,
de la saleta, el vell llit,
el prestatge, del rebost.
Mitges vacances
Amb comptades meravelles,
dues estrelles del coixí,
em parlen de les tenebres
qui regnen a mitjanit.
Les estrelles són llunyanes,
amables i complaents,
es queixen quan troben gent
qui les mira amb males cares.
En el deure de viatjar,
per l’univers infinit,
han de trobar les mancances.
A l’hivern, mitges vacances
per provar d'empaitar oblit,
però un déu les fa brillar.
Pensaments festius (LXXXIV)
01 Octubre, 2021 05:03
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He comprat un televisor nou, però les pel·lícules encara segueixen sent les mateixes.
Ets molt ràpid va dir-me un cargol, pots comptar, va replicar un cavall.
El metge m'ha dit: Si et vols enfadar, mentrestant, no deixis de córrer!
Estic cercant un tresor, he començat emplenant sol·licituds.
Si voleu veure'm vell, haureu de venir amb mi.
Vull aprendre a dibuixar, ja sé agafar l’esborrador.
Déu em vol fer treballar, no sap les ganes que en tinc.
Anar a fer un tomb és més vell que caminar.
Déu va fer l’home petit, sabia que no creixeria.
Estic d’acord amb mi, els dos ens morirem.
Quan la dona va saber que viuria més va començar a pentinar-se.
La vida és un gronxador que no necessita cordes.
Avui aprèn d’ahir i ha de pagar el demà.
El temps és un riu que viatja sense portar aigua.
He descobert que un dia són vint-i-quatre bones intencions.
Un cop vaig guanyar i encara no ho he paït.
El cos el van fer per acompanyar-nos, però sovint es revolta.
Tinc la ment clara, necessito més vi.
Mireu el sol, és ben gran i encara fuig.
Ho accepto, el monòleg és per a mi sol.
Necessito aire i sol venir, tot és estrany.
Déu ens pren els dies, sembla que el seu armari és més gran.
Porto mitjons nous i encara no ens hem presentat.
Em van donar prou diners per a robar-me els somnis.
No descobriu el primer secret, la llista no l’acabaríeu mai.
Un científic és un home que mira i pensa que veu.
Si sortiu de viatge mai us descuideu el son.
Confio deure tot el temps permès.
L’errada de Déu va ser no passar comptes.
La vida és injusta però es passa el temps provant d’ajustar-se.
Dos homes volien el mateix, un va haver de morir.
La mort no existeix, ha deixat de viure.
No tenia gana, però preferia estar tranquil.
Estic molt neguitós, he arribat a ocupar sis llocs.
Quan dormo, m’estimo més.
He trobat l’equilibri, però corre més que jo.
Mentre la vida passa, provo de seguir-la.
He arribat a una conclusió, però no sé on l’he posat.
He provat de ser pobre, però la gana empeny.
Tinc un problema d’identitat, aquest llapis no sé qui és.
Sigueu humils i compreu gomes d’esborrar.
Per què m’enfado, si sé que m’ha de passar?
Si els diners us fan nosa, de segur que algú us ajudarà.
Poemes curts (LXXXIV)
01 Octubre, 2021 04:56
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan el carro ple
va per la drecera,
si li agafa pressa,
diu que li convé:
Tornar a casa seva!
Amb les bones intencions,
aplega la nit,
pensa l'esperit
que hi haurà raons
i volen dormir.
Quan la lluna vella
demana per mi,
dieu-li que sí
puix sóc un amic
ben poblat de cella.
A la tarda de tardor,
quan el sol, cansat, davalla,
és ben ple l'abeurador
amb més aigua que pas palla,
més mosses que balladors.
Qui demana
anar a dormir
porta gana
al coixí
per si esbatana.
El pobre ruquet
com brama a la sínia,
no li plau la vida
ni troba l'encert
per fugir un dia.
Com li he dit
al caragol:
Cal trobar un amic,
faci fred, faci calor,
per si un dia cal fugir.
Es farà saber
que, al punt del migdia,
tota la família
ja serà al verger,
cerquen companyia.
Amb més ganes
que diners,
les menjades
esdevenen plaers
quan són debades.
Estimar, t'estimaria
si em donessis l'ocasió,
no cal dir com sóc de bo
puix em passo tot el dia
demanant el seny i el cor.
Em passen les hores
de l'anar a dormir,
són massa cabòries
per no dissentir
que em troben a soles.
En el regne,
no hi ha rei
al servei
de l'amor tendre,
minso remei.
Na Maria demanava:
una cambra per a dormir,
com l'hauria d'enllestir
si no tinc diners ni gràcia,
després, veig que es riu de mi.
Manta de pauses
per a treballar,
hi ha força taules
per a jugar,
totes amables.
He de ser gran mentider,
de bona mena,
pel matí, vull la lluerna
sense dir-li per a què,
de segur que crema.
A la nit, demano
anar a ballar,
com no puc anar
esclato i parlo
d'un país llunyà.
Les porugues cantarelles
van pel món ensinistrades,
mai entraran a les cases
si no troben les roselles
qui riuen i entabanen.
Cavaller, quan va a la guerra,
no s'atura per somiar,
és després del batallar
quan es queixa i s'esguerra
perquè al regne vol tornar.
En entrar a la taverna,
gairebé em torno diví,
és així que em posa el vi:
ensarronat i per terra,
esperant que es faci nit.
Primavera endolcida,
somiant els contes de mel,
com vol anar de seguida
a l'indret on no fa fred,
poc després, ja se n'oblida.
Epigrames (LXXXIV)
01 Octubre, 2021 04:49
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
del mai més,
qui no parla
no fa res.
Entre cent miols,
dormen les teulades,
ben estarrufades,
plenes de remors.
Els tres sentinelles
no volen dormir,
son fins a la celles,
són a mitja nit.
Quaranta les roses
del perdut amor,
on rau el senyor
qui les tallà totes?
I parla el vent,
canta sa simfonia,
com passa el dia
d'anar perdent.
M'agrada anar,
sense gens de pressa,
a sentir com prega
la font en rajar.
Passes de cargol,
dolces, isolades,
mai demaneu sol
ni el bull de les cases.
L'aneguet anava
ben despentinat,
massa hores emprava
entre bany i bany.
Poseu-me musica
en tot el camí,
que sigui bonica
la vull per a mi.
El ruc dormia
amb somnis d'or,
la sínia el crida,
li demana tombs.
Per haver
tan pocs diners,
somio, dormo,
no faig res més.
Xerro, amb el ruc,
de la tempesta,
és tan tronera,
tan saberut.
Les mil ombres
de la nit
vénen totes,
són aquí.
Una bella joia,
al calaix estant,
diu que va somiant:
altres temps de glòria.
La més dolça
de les flors
com pregona:
mals d'amor.
És quan prego
que ho veig clar,
si espetego,
ve el plorar.
A la casa
del vent,
si hi ha pausa,
ni se sent.
Li ofereixo
el meu esclat
i deleixo
un xic més tard.
Tornen les cireres
amb el semblant viu,
vénen, per parelles,
demanant l'estiu.
Al racó de l'hort,
la il·lusió primera,
diu que primavera
porta el seu tresor.
M'ha donat
la carabassa,
gens ni massa,
m'ha agradat.
Quan la lluna
fa el gran dol,
el vell sol
mai la importuna.
Massa menges
porten son,
les més dolces,
gran enyor.
Un pobre pagès,
sota un arbre estant,
pensa que es fa gran
sense dir res més.