La reina li demanava i set poemes més
22 Octubre, 2021 21:52
Publicat per jjroca,
Poemes
La reina li demanava
La formiga em comentava,
en aplegar la tardor,
que la pausa és més a prop
i que el fred és a la vora.
Arreplegat tot el gra,
ben farcit el formiguer,
ha de dormir mig hivern
en un llit de palla i gra.
La reina li demanava:
una mica de paciència,
treballar és una ciència
que la primavera acaba.
Així, entre ets i uts,
com el camp es torna eixut.
En la temença
En la temença
d’aquest temps perdut,
com em sento eixut
cercant la volença.
Haig estranys amics
ben vestits de pobre,
amb un gest prou noble,
desmuntat l’oblit.
Passaran els anys
entre malifetes
i bones intencions.
Són velles raons
qui demanen festes
i dolços viaranys.
Mon esdevenir
Mon esdevenir
atansa les penses
a nobles promeses
abans de fugir.
En mon clar país
dormen les muntanyes,
somien les aranyes
en un dolç occís.
Mon esdevenir
no haurà palaus
ni vells reietons.
Missa, tres sermons
amb quatre babaus
qui no han patit.
Massa aigua i poc vi
Massa aigua i poc vi,
em fan les idees clares,
com treballo prou debades,
de pobre, no puc eixir.
Però vindrà el dia primer
al país de la fortuna,
hauré sol, la nova lluna,
esperit ben matiner.
A la festa dels fadrins,
veig mosses de tota mena
guarnides de joia i flors,
n’hi ha de tots els colors
esperant saber qui es crema
quan l’amor li surt de dins.
Les penses tardanes
Les penses tardanes
porten a altre món
on tot es confon
amb les grans proclames.
Heu de ser així:
com homes valents
amb el cor ardent
i dur el coixí.
En gran batallar
i guanyant mil guerres,
sofrint els vençuts.
Amb to dels absurds,
prendrem les tenebres
del saber triomfar.
En el viure dolç
En el viure dolç
de la mort propera,
hi ha un regne que espera
on hi cabrem tots.
Allí, on el neguit
serà el vençut
i serà perdut
el darrer enemic.
Lluny de les absències
i del compromís,
plegarem les veles.
No vull més finestres
on regna l’oblit
bastit de promeses.
Passaran els mossos
La carona amable,
tova, sorneguera,
maleint l’espera,
endrapant vinagre.
Esperant un rei
que li doni vida,
guanyant la partida,
però amb bona llei.
Per tornar, al capvespre,
al regne estimat
de somnis fruitosos.
Passaran els mossos
i res serà grat,
rancuniós com sempre.
Hom espera de la vida
Hom espera de la vida:
trobar el regne de la sort,
però el regne no és a prop,
com s’esmuny sovint i oblida.
Hem posat ganes i força
per a guanyar dolça estada,
però el regne ens depara:
poca joia i massa brossa.
Ens llevem al dematí,
volem guanyar la batalla
i ser herois reconeguts.
Com vindran els vents rabiüts
a trencar nostra nostàlgia
i desfer-nos el camí.
Pare, vull demanar i set poemes més
16 Octubre, 2021 23:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Pare, vull demanar
Pare, vull demanar:
barca nova i dolç vent,
com l’esguardo amatent,
espero que arribarà.
És ofici de bon vici,
el treball de pescador,
captaire, decebedor,
mai mancat de sacrifici.
Pare, si fora banquer,
hauria taula de fusta
i un seient ben endreçat.
Però el peix em ve de grat
i m’agrada la batussa
quan vol eixir de l’esquer.
No em demaneu
Hauré de dir:
que estimo la paraula,
el vi de taula
i jaure al llit.
És mon tresor,
una tarda planera,
anar fins a l’era,
plànyer el record.
No em demaneu
que faci altre ofici
que ratllar un full.
Prendre pa amb brull
i, si s’escau el vici,
un pensar ateu.
És el repte de fugir
És el repte de fugir
qui em portarà a l’orgull,
he emprat el primer full
per a poder-lo gaudir.
Quatre mots entremaliats
em van fer venir a menys,
tip de dubtes i de senys,
voldria raure entre gats.
Una fresca, un miol,
una lluna a la muntanya
i el plaer de viatjar.
Com un déu no em deixa anar,
vaig veure com és d’estranya
la fortuna d’ésser sol.
No ha ovelles
Pobrissó mon llop
puix no ha ovelles,
son a les parpelles,
famolenc del tot.
És la vida amarga
de qui és dependent,
no en serà conscient
fins que aplegui a l’alba.
Pobrissó mon llop
en passar la nit
bordant com un ca.
Vindrà l’endemà,
amb nou esperit,
per a trobar un bon lloc.
La saviesa és així
La saviesa em portarà,
tota mancada d’enveja,
a un país on la fermesa
enceti nou tarannà.
Ella és maca, entremaliada,
i va passant per la vida,
vol la menja amanida
per si li agafa la gana.
La saviesa és així:
diligent, sense coixí.
Cerca noves aventures
en el país dels més sords,
mai corre pels grans honors
ni feineja als alturons.
Massa feina esvalotada
Massa feina, per a fer,
em portarà al nou dia,
no té enveja ni avarícia
ni es queixa del mal voler.
Ha de llevar-se al matí,
engrescada, amb bona fosca,
però pensa quan no toca
i del greu no sap eixir.
Massa feina esvalotada
avança per l’enrenou
sense aturar a cap casa.
Va a lloms de la sabata
amb un pas tranquil del bou
qui fa rumiar a la vaca.
Nostre amic és infantó
Nostre amic em comentava,
poc després de la desfeta,
que ha gràcia manifesta,
però no se n’adonava.
Pregarien per tenir
un bon pic i dues ales,
estaven mirant les falles
per a allunyar-se del dir.
Nostre amic és infantó
i quan puja la cinglera,
sense penedir un moment,
ens dirà que va caient
en una illa encisera
on no hauria de tornar.
Un dilluns feiner
Estimada lluna,
benvolgut mon sol,
penses d’un mussol
vora la llacuna.
Un dilluns feiner,
nostre son explica
on veu mariners
cantant sa musica.
El desig perdut
avança com pot
enmig de tenebres,
manta d’espais verds
quan ve la tardor
cercant aixopluc.
Pensaments festius (LXXXV)
16 Octubre, 2021 22:58
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
L’aigua deu ser bona, forma una gran part del vi.
Ser ric és no tenir dubtes per pagar.
Fins el darrer dia, no vaig passar pel meu davant.
Estic preparat per morir, ja no sé endeutar-me més.
En morir, el cobrador d’assegurances, el van posar a l’atur.
Cal enamorar-se, la intel·ligència ha de descansar.
No penso, volo si puc i el temps és dolç.
Voldria ser un cabirol, m'agrada sortir de casa.
No sé massa on vaig, però perdo prou temps.
És trist fer-te gran, no encaixes enlloc.
Estic a punt per sortir, de moment encara no lluito.
Tinc casa i ofici, no necessito res més per no enlairar-me.
He anat a trobar el meu déu i m'havien furtat el mirall.
Tinc un problema amb la beguda, no sé mai on posar-la.
Estic passant per la vida, algun dia creixeré.
No he vingut a pagar res, m'agrada tenir deutes suficients.
El mar té massa ones, per això les llença contra la platja.
Jesús va pujar a la creu i encara se'n recorda.
Només demano pecar sense pressa.
Sortiria a la processó, però no arribaria enlloc.
És molt trist recordar-li a Jesús com el tractarem.
El bo de les vacances és si ho són.
Tenir més d'una casa és dubtar on et despertes.
Podria ser ric, però Déu m'estima massa.
Per què perdem el temps viatjant i llegint?, si és el mateix.
El fadrí no és conscient de la nosa que un home pot fer.
Odio la roba vella, té ganes d'abandonar-me.
Sóc prou feliç, desitjo continuar sent invisible.
Seria pintor, si no estimés la natura.
La dona es vol operar de les potes de gall, jo prefereixo que s'operi ella.
L'infern és com una casa on no es pot pagar la refrigeració.
L'únic bo de barallar-te és si et permeten enfadar-te.
Em preocupa aquesta noia, assegura dir la veritat.
La darrera vegada que vaig estimar la dona estava fadrina.
El mossèn demana el penediment, li hauré de donar.
Tinc vàries ofertes d'anar al cel, escolliré la més econòmica.
Vaig sortir a Setmana Santa i vaig veure gelats de caputxeta de tots colors.
És un home molt savi, encara pot anar on vol.
He conegut un fantasma, m'ha despatxat del seu món.
He tingut un bon dia, no he perdut gairebé res.
És un home intel·ligent, no contesta mai les trucades.
Li he preguntat al cos si puc dinar, només ha grunyit una estona.
El cor ha demanat vacances, és el darrer que li penso donar.
Estic aprenent a morir, fa cinquanta anys que ho intento.
Poemes curts (LXXXV)
16 Octubre, 2021 22:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No han de venir
les hores tardanes
a cercar mil cambres
on passar la nit,
de segur que es cansen.
Canta la sínia i el ruc
no porta pressa
diu que la cuina està encesa
i fa meravella, al gust,
aquell bullir de paella.
Com deia,
la vella llei:
sense teia
i sense rei,
la plana es queixa.
Cada vespre,
quan ve el son,
el noi tendre
sap per on
i es fa entendre.
Al carrer
del més valent,
falta gent
per a poder
marxar corrent.
La conversa
va durar
fins que ella
va entrar
i féu la seva.
Hauré de demanar
nou encanteri
abans que engegui
aquell bé somiat,
haig ben poc senderi.
Quan la tarda passa
i aplega la nit,
un monstre adormit
em dirà que encara
tot ho he d'enllestir.
El més noble
sentiment
diu que el vent
el torna roure,
deu ser pobre.
Vaig anar a demanar-la
a primers de mes,
el pare diu que no hi és
perquè va fugir de casa
atipada de retrets.
He de vendre
i no pagar,
puix no hi ha
més per a entendre:
avui, demà.
Les comandes
de la sort
fan del món
les mil corrandes
per a molts.
Com demano
anar a ballar
i plorar
quan no ho veu l'amo,
no me'n sé estar.
La més bella mossa
de tot el carrer
menteix quan es posa
a parlar un xic més
del que li pertoca.
La Mariona
del meu cor
quan és sola
menja poc,
només olora.
Com l'amor demana
que el deixi anar
ni sé perquè ho fa
ni perquè s'enfada
quan no vol lluitar.
A la casa
dels vençuts,
ni ets ni uts
ni festa grassa,
només remucs.
A les ombres
del meu bosc,
mai és fosc
quan vénen totes:
les abelles per les flors.
Quan vinguin totes
a cercar flors,
dessota el sol,
perdré les hores
entre records.
Quan el cànter
va a la font,
diu que el marbre
fa fredor,
deu ser un miracle.
Epigrames (LXXXV)
16 Octubre, 2021 22:48
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan l'escalfor
recorre la plana,
veu la desgana
portant la por.
Massa joves
sense nit,
cerquen totes
el fugir.
Poseu-me la pau
vora la finestra,
per si ve la festa
i fugir escau.
Amb les dèries
de ser ric,
cerco amic
lluny de misèries.
Una jove mossa,
al balcó estant,
diu que sóc molt gran
i faria nosa.
Per llegir
tota una estona,
cal sentir
com t'abraona.
En el caminoi,
he trobat les fulles,
totes ben porugues
quan el vent les mou.
Una menja
sense vi
ni fa enveja
ni gaudir.
Tot enmig la mar,
la vella sardina
diu que ja endevina
qui la pot menjar.
La mosca lleugera,
a meitat del vol,
diu que vol el sol
i que molt li prega.
Un gegant,
alt com un pi,
va cantant
fins a la nit.
Quan hagi fred
i blanca la contrada,
és quan m'agrada
somiar despert.
No li canto
ni li dic
que l'esguardo
vora el llit.
Una deessa,
vestideta d'or,
diu que poc li pesa
el sentir-se el cor.
Massa joia
tantes nits
deixen nosa
en dormir.
Paraules donades
en el si del temps,
cerquen, esglaiades,
on raure un moment.
La mar dormia,
somiant del tot,
per trobar aquell dia,
on deixar un tresor.
Porteu-me pare:
cistella o cabàs,
ple de pomes agres,
per si cal menjar.
He estat captiu
de la vostra angoixa,
d'aquells ulls de noia
qui, en plorar, fa riu.
Pagesot de mena
que, en el pas del temps,
cerca la cirera
lluny del cirerer.
No demano més
que trobar aixopluc,
el creure de ruc:
savi, compromès.
Per una terra
qui dóna pa,
cal una guerra
o l'allunyar.
Amic tafaner,
com demanaria:
encetar altre dia
on no vinguis més.
Amb la gran calor
la pensa s'esmuny,
vol trobar, si gruny,
aquell cel traïdor.
Entre abelles i remors i set poemes més
08 Octubre, 2021 05:42
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre abelles i remors
Entre abelles i remors,
com esbatanen les flors.
Adormida primavera,
ens ha de portar l’estiu,
en el poble, hi ha el caliu
qui, a l’ombra, dormisqueja.
Les flors moriran de goig
si les abelles les volen,
perllongar la vida proven
prou sotmeses a un vell boig.
És el vent de la tardor
qui comença acaronant-les,
poc després, com vol trencar-les
i malmetre sa il·lusió.
En un vespre atrafegat
En un vespre atrafegat,
apleguen les hores baixes,
han estat: toves i magres,
massa lluny de fer bondat.
El misteri de la nit
com s’omplirà de porucs,
la meitat hauran ensurt,
els altres, cor afeblit.
La lluna esdevé sola
amb ganes de convidar
al poble anar a la festa.
Però un vent porta la resta:
fa les portes grinyolar
i remugar a la cassola.
Un estol de meravelles
Un estol de meravelles
amb mil pedres al coixí,
en el cel, brillen estrelles,
a la terra, mitja nit.
Com l’amor se’n ve, se’n va
i raona amb poca fe,
he perdut fins el plaer
de vèncer i de somicar.
Els somnis als alturons,
a la plaça, la desfeta
i manta coses per pagar.
Poseu-me a l’endemà
i doneu-me una bestreta
de diners i de raons.
El gegant qui viu amb mi
El gegant, qui viu amb mi,
com m’enganya en ser nit.
Li he demanat una lluna,
ample sol i dos hiverns,
com m’ha dit que el temps es perd
cercant la joia madura.
Sentiment atabalat
i una feina mentidera,
cercaria altra bandera
que em doni el goig emprat.
El gegant, qui viu amb mi,
necessita altre palau,
li’n donaré un de blau
amb mil perles i safirs.
Fet poc avantatjós
És un fet poc avantatjós:
Apostar massa i tocar el dos!
Són les cartes mentideres,
ben esquerp aquell vell joc,
tres jugades mal enteses,
la resulta: Perdre-ho tot!
Jugadors ben entrenats
em porten a la desfeta,
on restarà la saviesa
de comprensió, de bondat?
Amb un deute malaltís,
he de perdre la salut,
he quedat, diríem mut,
ben prenyat pel desencís.
L’espiga i la rosa
Anar garlant l’espiga i la rosa,
d’aquell ahir amable i venturós,
en destriar el pobre i el galdós,
aquell veí guaitant a la finestra.
Però l’estiu el riure acomiada,
va prenent força, al matí, la calor,
en el rierol, hi ha aigua assossegada,
va demanant un plugim lliurador.
Quan el gran sol domina la contrada,
un vell pagès camina cap a l’hort
per a esbrinar com va la tomatera.
De dalt estant, somia una poncella
des d’una torre que mira cap al nord
d’on sorgirà un príncep sense espasa.
Amic de tota la vida
Amic de tota la vida,
on haurà perdut el seny?,
una copa d’aiguardent
ni trastoca ni emmetzina.
Ha perdut el gran amor
per fer terrible juguesca,
ni la jove porta a festa
ni la festa porta por.
Amic de tota la vida,
la tenebra s’ha perdut
per una vall mentidera.
Com es mostra satisfeta
la qui troba aixopluc
i, a la joia, convida.
En les nits dels desconcerts
En les nits dels desconcerts,
hi ha somnis mancats d’estrelles,
les preades meravelles
van dormint al descobert.
Els fantasmes són així:
lletraferits i mandrosos,
han de viure sense ossos
i espantar sense delit.
Ells portaran vella creu,
pel palau i pel castell,
esdevinguts a fer promeses.
Les robes porten esteses
i, llavors, ni semblen ells
quan reneguen quan els veus.
La pobra mosca i set poemes més
01 Octubre, 2021 05:11
Publicat per jjroca,
Poemes
La pobra mosca
La pobra mosca no haurà la bona sort
de ser al rebost per a llepar la mel,
la jove ama li resta infidel,
troba el reclau tancat i a la fosca.
El gran enyor me la duu al suplici
de trobar bledes i fulles d’un enciam
que, tant passat, no vol ni l’aviram
qui viu en gàbies pendent del sacrifici.
La pobra mosca emprendrà un nou vol
per trobar l’ombra dessota una figuera
tot esperant que posi un poc de dolç.
Allí, somia que ha estat missatgera
d’un gran pastís amable i li dol
ser al despertar feixuc d’una paleta.
Amb el deure de sentir
Amb el deure de sentir,
omplo la tarda planera,
ben pensat no vull ni queixa
ni empreses de mig matí.
Com m’adormo als alturons
i comento ma fortuna,
haig per companya la lluna
feta al deure i les raons.
En un espai infinit,
com les musses acarono
per si em volen empaitar.
És, després, quan deixo anar
aquelles penses de dropo
tan cansat, tan afeblit.
Escriuré confós
Escriuré confós,
prop de la finestra,
el llapis ni es deixa
quan li faig un mos.
Les paraules ixen
en un camp obert,
preguen desconcert
i apleguen fatigues.
Escriuré, confós,
a mans del meu plany
i la lluita incerta.
Com petita aixeta
cerco un viarany
on desar l’enyor.
Un nou llit
És l’aranya
qui s’enfila
pel camí
de la dissort.
L’acompanya
la formiga
cercant fi
sense destorb.
I tot d’una, el bon Déu
com les mira des de lluny,
en el cel, quelcom s’esmuny
per a cercar una creu.
Després, busquen un nou llit
i s’enfaden en ser nit.
Vell compromís
És un fet colpidor
vagar per una història
qui apropa, a la memòria,
el dubte i la remor.
En un espai planer
qui somia amb muntanyes
i parla, amb aranyes,
del ser i no ser.
En mon petit país,
quan el sol davalla,
mirem embadalits.
Cerquem els quatre amics
per a fer la contalla
d’aquell vell compromís.
Amb sucre i mel
Lluernes qui em porten,
abans que arribi el dia,
l’amable companyia
d’aquells pobres jueus.
Són fruits del malefici,
del deure i del condol,
pensant, de sol a sol,
per no trobar altre vici.
Nosaltres, els cristians
anem desfent penyores
per a aplegar al gran cel.
Allí, amb sucre i mel,
farem les bones obres
i somiarem d’ofici.
Avanço a contracor
En el plat de la ignorància,
ahir al vespre, quasi ple,
vaig posar el no saber
puix em feia força gràcia.
Convidats al meu banquet
de dubtes i de temences,
voldria trobar dreceres
per sentir-me satisfet.
Avanço, a contracor,
a la casa de l’oblit
tot i cercant la fortuna.
De la mar, seré l’escuma,
de la saleta, el vell llit,
el prestatge, del rebost.
Mitges vacances
Amb comptades meravelles,
dues estrelles del coixí,
em parlen de les tenebres
qui regnen a mitjanit.
Les estrelles són llunyanes,
amables i complaents,
es queixen quan troben gent
qui les mira amb males cares.
En el deure de viatjar,
per l’univers infinit,
han de trobar les mancances.
A l’hivern, mitges vacances
per provar d'empaitar oblit,
però un déu les fa brillar.
Pensaments festius (LXXXIV)
01 Octubre, 2021 05:03
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He comprat un televisor nou, però les pel·lícules encara segueixen sent les mateixes.
Ets molt ràpid va dir-me un cargol, pots comptar, va replicar un cavall.
El metge m'ha dit: Si et vols enfadar, mentrestant, no deixis de córrer!
Estic cercant un tresor, he començat emplenant sol·licituds.
Si voleu veure'm vell, haureu de venir amb mi.
Vull aprendre a dibuixar, ja sé agafar l’esborrador.
Déu em vol fer treballar, no sap les ganes que en tinc.
Anar a fer un tomb és més vell que caminar.
Déu va fer l’home petit, sabia que no creixeria.
Estic d’acord amb mi, els dos ens morirem.
Quan la dona va saber que viuria més va començar a pentinar-se.
La vida és un gronxador que no necessita cordes.
Avui aprèn d’ahir i ha de pagar el demà.
El temps és un riu que viatja sense portar aigua.
He descobert que un dia són vint-i-quatre bones intencions.
Un cop vaig guanyar i encara no ho he paït.
El cos el van fer per acompanyar-nos, però sovint es revolta.
Tinc la ment clara, necessito més vi.
Mireu el sol, és ben gran i encara fuig.
Ho accepto, el monòleg és per a mi sol.
Necessito aire i sol venir, tot és estrany.
Déu ens pren els dies, sembla que el seu armari és més gran.
Porto mitjons nous i encara no ens hem presentat.
Em van donar prou diners per a robar-me els somnis.
No descobriu el primer secret, la llista no l’acabaríeu mai.
Un científic és un home que mira i pensa que veu.
Si sortiu de viatge mai us descuideu el son.
Confio deure tot el temps permès.
L’errada de Déu va ser no passar comptes.
La vida és injusta però es passa el temps provant d’ajustar-se.
Dos homes volien el mateix, un va haver de morir.
La mort no existeix, ha deixat de viure.
No tenia gana, però preferia estar tranquil.
Estic molt neguitós, he arribat a ocupar sis llocs.
Quan dormo, m’estimo més.
He trobat l’equilibri, però corre més que jo.
Mentre la vida passa, provo de seguir-la.
He arribat a una conclusió, però no sé on l’he posat.
He provat de ser pobre, però la gana empeny.
Tinc un problema d’identitat, aquest llapis no sé qui és.
Sigueu humils i compreu gomes d’esborrar.
Per què m’enfado, si sé que m’ha de passar?
Si els diners us fan nosa, de segur que algú us ajudarà.
Poemes curts (LXXXIV)
01 Octubre, 2021 04:56
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan el carro ple
va per la drecera,
si li agafa pressa,
diu que li convé:
Tornar a casa seva!
Amb les bones intencions,
aplega la nit,
pensa l'esperit
que hi haurà raons
i volen dormir.
Quan la lluna vella
demana per mi,
dieu-li que sí
puix sóc un amic
ben poblat de cella.
A la tarda de tardor,
quan el sol, cansat, davalla,
és ben ple l'abeurador
amb més aigua que pas palla,
més mosses que balladors.
Qui demana
anar a dormir
porta gana
al coixí
per si esbatana.
El pobre ruquet
com brama a la sínia,
no li plau la vida
ni troba l'encert
per fugir un dia.
Com li he dit
al caragol:
Cal trobar un amic,
faci fred, faci calor,
per si un dia cal fugir.
Es farà saber
que, al punt del migdia,
tota la família
ja serà al verger,
cerquen companyia.
Amb més ganes
que diners,
les menjades
esdevenen plaers
quan són debades.
Estimar, t'estimaria
si em donessis l'ocasió,
no cal dir com sóc de bo
puix em passo tot el dia
demanant el seny i el cor.
Em passen les hores
de l'anar a dormir,
són massa cabòries
per no dissentir
que em troben a soles.
En el regne,
no hi ha rei
al servei
de l'amor tendre,
minso remei.
Na Maria demanava:
una cambra per a dormir,
com l'hauria d'enllestir
si no tinc diners ni gràcia,
després, veig que es riu de mi.
Manta de pauses
per a treballar,
hi ha força taules
per a jugar,
totes amables.
He de ser gran mentider,
de bona mena,
pel matí, vull la lluerna
sense dir-li per a què,
de segur que crema.
A la nit, demano
anar a ballar,
com no puc anar
esclato i parlo
d'un país llunyà.
Les porugues cantarelles
van pel món ensinistrades,
mai entraran a les cases
si no troben les roselles
qui riuen i entabanen.
Cavaller, quan va a la guerra,
no s'atura per somiar,
és després del batallar
quan es queixa i s'esguerra
perquè al regne vol tornar.
En entrar a la taverna,
gairebé em torno diví,
és així que em posa el vi:
ensarronat i per terra,
esperant que es faci nit.
Primavera endolcida,
somiant els contes de mel,
com vol anar de seguida
a l'indret on no fa fred,
poc després, ja se n'oblida.
Epigrames (LXXXIV)
01 Octubre, 2021 04:49
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
del mai més,
qui no parla
no fa res.
Entre cent miols,
dormen les teulades,
ben estarrufades,
plenes de remors.
Els tres sentinelles
no volen dormir,
son fins a la celles,
són a mitja nit.
Quaranta les roses
del perdut amor,
on rau el senyor
qui les tallà totes?
I parla el vent,
canta sa simfonia,
com passa el dia
d'anar perdent.
M'agrada anar,
sense gens de pressa,
a sentir com prega
la font en rajar.
Passes de cargol,
dolces, isolades,
mai demaneu sol
ni el bull de les cases.
L'aneguet anava
ben despentinat,
massa hores emprava
entre bany i bany.
Poseu-me musica
en tot el camí,
que sigui bonica
la vull per a mi.
El ruc dormia
amb somnis d'or,
la sínia el crida,
li demana tombs.
Per haver
tan pocs diners,
somio, dormo,
no faig res més.
Xerro, amb el ruc,
de la tempesta,
és tan tronera,
tan saberut.
Les mil ombres
de la nit
vénen totes,
són aquí.
Una bella joia,
al calaix estant,
diu que va somiant:
altres temps de glòria.
La més dolça
de les flors
com pregona:
mals d'amor.
És quan prego
que ho veig clar,
si espetego,
ve el plorar.
A la casa
del vent,
si hi ha pausa,
ni se sent.
Li ofereixo
el meu esclat
i deleixo
un xic més tard.
Tornen les cireres
amb el semblant viu,
vénen, per parelles,
demanant l'estiu.
Al racó de l'hort,
la il·lusió primera,
diu que primavera
porta el seu tresor.
M'ha donat
la carabassa,
gens ni massa,
m'ha agradat.
Quan la lluna
fa el gran dol,
el vell sol
mai la importuna.
Massa menges
porten son,
les més dolces,
gran enyor.
Un pobre pagès,
sota un arbre estant,
pensa que es fa gran
sense dir res més.