Oblidar, cura la ment i set poemes més
15 Agost, 2021 05:23
Publicat per jjroca,
Poemes
Oblidar, cura la ment
És hora de prendre’n part
dels riures i de lloança,
és llavors quan l’esperança
vol la casa del costat.
Allí, viuen menestrals,
els servents de l’ocasió,
han guanyat, ben bé, a l’engròs
vint monedes d’un or baix.
En veure’ls, estic content,
si em saluden, m’agrada
i demano fer salut.
Tot parlant amb el meu ruc,
vaig contar-li, de passada,
que, oblidar, cura la ment.
Fugir de ma misèria
Escriure és: fugir de ma misèria,
esperonar un pensament passiu,
mon davallar és ferotge i furtiu,
espera rebre, un dia, providència.
Anar passant la vida entre regnes
que mai s’hauran de trobar,
visc, altrament, com dicta el tarannà
entre aventures i pau de capvespres.
És mon cavall amable i punyent,
són els camins esclaus de ma fortuna
per a poder-me asseure en llocs tranquils.
Vaig envoltat de somnis poc febrils
qui esperen rebre llicència oportuna
per a lliurar-me al vici de la gent.
El regne de quimera
He de trobar el regne de quimera,
allí, on els pobres seran els eixerits,
manta de roses, minsos mosquits
m’han de portar a la vida més planera.
Com no aprenc, segueixo amb l’escola,
quaranta anys faran de bon portar
car em barallo on posaré la a,
és nostramo qui, sovint, s’envola.
El llibre és gras, la pensa lleugera
i passo pàgines sense entendre molt
amb l’esperança d’un jorn pla i profund.
He de posar els desigs en un munt
per a saber com seran de pregons,
per a assolir una ínfima desfeta.
La casa plora
He sojornat les hores de saviesa
per a trobar-me al davant del gran mirall,
massa temences em porten a l’estrall,
un cop a l’any, quan la calor s’enceta.
La casa plora i l’hort perd el verd
mentre enyora un raig d’aigua fresca,
sóc un servent sense enveja ni pressa
qui espera rebre un somriure planer.
He sojornat les empreses llunyanes
per a trobar-me cansat i esmaperdut
cercant històries de segrestats fantasmes.
És quan l’estiu es va emplenant de flames
quan entaforo el cap dintre la ment
com ho farien les lluites més profanes.
Vull un llit
És la pensa qui va amb mi
qui parla de meravelles,
en el cel, hi ha les estrelles,
qui se’n recorda al matí?
Ha de ser el tebi sol,
gran heroi de massa hores,
les domina quasi totes
sense donar-me el condol.
I la resta només és:
endinsar-me a la tenebra
d’on és difícil eixir.
Vull un llit amb un coixí
per passar tarda planera,
és quan ve el malentès.
Poc per emportar
Era un pobre benestant
prou cansat de son ofici,
perdre diners era un vici,
demanava ser ben gran.
Entre amics i amigots,
ompliria aquells dos trens,
mai pensava en els parents
puix tots eren trafegots.
Aprendria a restar
sense haver de dividir
ni sa casa ni fortuna.
Una feta inoportuna
li arribà en el morir
amb ben poc per emportar.
A la tardor
De les flaires de la serra,
poseu-me’n una dotzena,
les vull haver a la verema
quan el sol encara crema.
Nobleses i solituds
agafades de la mà,
en guardo per a l’endemà
tota mena de virtuts.
Un gegant, qui viu amb mi,
ben farcit d’empreses vanes,
espera trobar castanyes.
A la tardor, les aranyes
aniran deixant les planes
tot pensant que han de finir.
Han de venir segadors
Han de venir segadors
perquè el blat ja és madur,
el seu aire és tosc, eixut,
homes de poques raons.
Els camps estan esperant,
ha decandit les roselles,
tan formoses totes elles,
però el temps no és prou galant.
Han de venir segadors
a segar, sota del sol,
procurant-se aigua fresca.
Una mossa canta i tresca
tot venint de bella font,
només ens falta la pols.
Pensaments festius (LXXXI)
15 Agost, 2021 05:20
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
L'únic bo de xerrar és que el silenci fuig.
Estic content, respiro i encara em costa pocs diners.
Déu va fer l'home, el va guardar i el dimoni li va prendre.
El millor d'estar assegut és que amagues el cul.
El millor de la vida és que la saviesa no us ofegarà.
Estic pensat, segurament faig mala cara.
L'amo em paga perquè li recordi qui sóc.
He perdut el temps, no sortiré a buscar-lo.
Volia una casa, he plantat un arbre.
Ella és maca i espavilada, ho té prou malament.
El rei va demanar un súbdit, no el van poder trobar.
Com a molt tardar, el sol tornarà demà.
Fecsa amenaça Déu d'apagar els llums.
Com puc tenir idees amb una sola bombeta.
No tinc país, sóc massa pobre.
Els meus quilos, de carn i ossos, em resulten prou cars.
El millor del poble és el poc que pregunten les pedres.
He decidit parlar menys, no puc perdre'm tan sovint.
Li vaig dir a un arbre: Vine amb mi!, no em va fer cas.
Tinc cent llibres i no en puc fer treballar cap.
Ben mirat, un llibre és una munió de fulles presoneres.
Jesús em va dir: Me'n vaig, s'acosta la Setmana Santa!
Primer tenia un dimoni i m'amoïnava, ara en tinc dos i es barallen.
Li he pregat a Déu que em deixi sol una setmana.
Potser seria un bon frare, pregunteu-li a la núvia.
He llençat pedres al riu, algun dia me les tornarà.
El millor de ser pobre és el bo que trobes el menjar.
Diu que la festejo i no paro de córrer.
Si voleu volar, és millor que no us aturéssiu a comprovar-ho.
El millor de l'escola és que ningú arriba a ensenyar.
He passat un mal moment, m'han demanat consell.
Maleït el temps que em passo parlant.
La perfecció creix quan la distància s'accelera.
No he deixat de pensar, per això estic perdut.
De jove, he viscut per mi, ara, ja puc viure per vosaltres.
Somio que sóc ric, no m'atreveixo a despertar.
Els forts no criden, els forts van.
Pateixo per Déu, s'ho passa de malament.
Si treballo necessito descansar, si descanso no necessito tantes coses.
Quan ets pobre sempre tens un camí més estret i lliure.
Un home que vol créixer sol acabar explotant.
Sóc amo d'un castell sense torre ni muralla.
Cerco mag barat especialista en loteries.
El millor de ser pobre és la mirada dels diners.
Poemes curts (LXXXI)
15 Agost, 2021 05:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
És quan plou
que tot ho veig:
com més nou,
amb més servei,
després, em dol.
Al carrer del cementiri,
per on passen els difunts,
sento el sol com de dilluns,
cansat d'anar per un vici
que s'acosta als vençuts.
Dolça melangia
a la llar del mas,
prop de la follia,
com resto i com vaig
cercant companyia.
En el regne de l'oblit,
és millor trobar fortuna,
per això deixo una engruna
puix demano per a mi,
el saber com tot ho muda.
Reguitzell de pidolaires
han vingut a cercar ajut,
al segon, ja no he sabut
com parlar-li de la flaire
que s'acosta amb ull cluc.
La mossa demana:
un nuvi eixerit,
de fet, no el buscava,
però algú li ha dit
que l'amor s'acaba.
Com era punyent,
a la festa grossa,
trobar bona esposa
per anar dient:
Pel matí, em gronxa!
Les lluernes de la nit,
en el cel estant,
diuen que vindran
a posar-se al llit,
no sé si cabran.
Una rosa sola
no n'està per mi,
em diu que no gosa
sortir per la nit,
deu ser poca cosa.
Entre cambres,
hi ha neguit,
són les tardes
sense fi,
poc que m'agraden.
Quan em faci vell,
després d'anar molt,
vull trobar-me el sol,
la pluja i el vent
per parlar de tot.
Quan demano
anar a dormir,
és quan planyo
no ser ric,
poc que m'escalfo.
Com vaig perdent:
la joia i la fressa,
m'agrada la festa
mentre va plovent
sense ser tempesta.
He de retre
homenatge
al bon patge
quan va al regne
i torna agre.
En els ulls
de la dissort,
hi ha la mort
sense aldarulls,
sense cap dot.
Quan la mossa vulgui
estar compromesa,
pagaré una ofrena
per a què m'estimi,
de segur que crema.
En les tardes
de passeig,
a les mares,
no les veig,
dormen cansades.
Si em demana
una cançó,
vingui el so
i la tonada,
hi seran tots.
Per a ser
bon venedor,
cal saber
on trobar l'or
i fer-lo valer.
I quan sigui
enmig l'infern,
vull que vingui
en Llucifer,
ho dic pel vici.
Epigrames (LXXXI)
15 Agost, 2021 05:14
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan la casa parla,
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
Manta hores
de la nit,
com m'han dit
que ploren totes.
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se del tot.
Sento xisclar:
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
Sentiré, al decurs
de la primavera,
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
La vella dormia
dessota d'un sol,
amb vestit de dol,
sense companyia.
Com posar-li
cascavell
si és tan vell
i viu al barri.
Per haver
tants mals d'amor,
cal saber
on deixar el cor.
En un prat,
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.
En sentir com cau,
la pluja primera,
va a cercar un cau,
per si no té pressa.
Com plora el ric
quan esdevé la Parca,
vol comprar la barca,
no en duu ni cinc.
El ruc dormia
amb somni d'or,
la sínia el crida:
Feu-me mil tombs!
Mira com em plau,
mirar-te una estona
que el cor s'enamora
i cerca un palau.
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar:
tot un any o més.
En el curt viatjar
de les fulles velles,
no he trobat estrelles
on poder restar.
Quan l'amor dormia
en el fons del llit,
demanà esperit,
però no n'hi havia.
La tarda viatjava
voltada d'encís,
era al paradís:
ningú demanava.
Si la jove
no m'ha vist,
és que visc:
sorrut i pobre.
A la casa gran,
les portes tancades
parlen amb envans
de lluites passades.
Estimar voldria
el llum dels teus ulls,
sense massa esculls,
quant bé ho faria.
En el si del pou,
dormen els misteris,
viatgen, sense necis,
per haver raó.
La lluna demana
quan el sol la veu:
haver una germana
per a jugar ensems.
La pluja plorava
en ser a l'hivern,
sense massa fred,
plena de basarda.
Cada vespre,
en ser al llit,
em faig tendre,
esporuguit.