Perdre un poc i set poemes més
01 Agost, 2021 06:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Perdre un poc
En el reialme on tot era permès,
vivia un rei gaudint del seu palau,
gojos i sons amb un passar com cal
entre les fonts, els riures i el xiprer.
Perduts els pobres, només resten els rics
de cara blanca amb el vestit de seda,
potser, més lluny, la vida és menys planera
aquí, a la cort, només joia i amics.
En aquest regne, per Déu, que no he d’entrar
puix els seients seran de plata i or
amb les revetlles fins a la matinada.
A mi, el lleure, sabeu, m’agrada
quan he suat i haig cansat el cor
de perdre un poc fins aplegar al demà.
La mossa sorneguera
Ni gana haig ni la passa és lleugera,
avui, estic plàcidament cansat,
després de la feina, trobo la mitja part
per a sentir la mossa sorneguera.
Es lleva prompte, li agrada matinar
i va, ben d’hora, a trobar els rentadors,
l’aigua és ben clara, ni fulles ni sabó,
la bona deu, de tot, li vol parlar.
Va festejar, fa temps, per primavera,
amb un bon mosso, hereu i satisfet
en aplegar, ben prompte, la desfeta.
Passats els anys, ha esdevingut tieta
i va, a la plaça, per a gaudir del fred
perquè l’hivern mai viu a casa seva.
En el racó incert
En el racó incert
del petit judici,
avancem, per vici,
cap al descobert.
Nosaltres, humans,
carregats de nafres,
no esbrinem les faltes
fins que es va fent tard.
Pobres missatgers
que portem proclames
per redreçar el món.
Fem volar coloms,
fins a les albades,
quan aplega el fred.
Voldria tenir
Voldria tenir:
el llum dels teus ulls
per ignorar esculls
de mal avenir.
Sortosos els homes
qui avancen al pas,
ben poruc, a soles,
sense fer-ne cas.
Voldria tenir
la dolça mirada
del preat amor.
Vull trobar el color
precís d’una fada
per a ben dormir.
Encara és d’hora
Cansat del vent feixuc de la cridòria,
he hagut de seure dessota del gran pi,
no vull el ser i el regne de memòria
on grans guerrers obliden qui és qui.
Com matusser esguardo temps mediocres
d’anar perdent: glòria i guanyar,
car sovintejo mon tarannà,
prego les penses dels éssers nobles.
Escric, dempeus, sota l’ombra galdosa
per descobrir històries d’entrebancs
i lluites llargues amb poca pressa.
Un dia o un altre, diu la mestressa
que haurem d’anar a collir enciam
perquè havem fred i encara és d’hora.
Perdre el desig
Com l’amic ruc desperta a l’albada
perquè, avui, toca el segar,
les cebes noves volen plorar
i els enciams fan mala cara.
El pagès vell, del tot plantat, esmorza
un xic de fruita i un bon cafè,
posa, a la quadra, el llum encès
i li comenta que han d’anar d’hora.
La sínia espera i l’aigua dorm
fins que comença a girar la roda,
és massa vella, li manquen dents.
Dalt la figuera, juguen ocells
a festejar fins que no els prova
perdre el desig i la poca sort.
Escric al vent
Escric, al vent, els somnis i les penses,
vaig davallant pel carrer de l’oblit,
trobo un dimoni mig ensopit,
mancat de llum, gasiu de presses.
Suporto, així, les tèbies meravelles
mentre traspassa un dia dolç,
no porta el vent ni fred ni pols
dessota un cel on no he trobat estrelles.
Deixeu-me dir que albiro un demà
on jove gent passi, de pressa,
ben enfeinada en guanyar molt.
Les xemeneies demanen foc,
però l’estiu ni sent la queixa
perquè li resta camí on anar.
Els somnis van trascolant
Vindran dies amb ses nits
dessota de les estrelles,
van omplint de meravelles
la cambra fins al meu llit.
Els somnis van trascolant
entre dubtes i encerts,
cada aventura es perd
per provar d’anar endavant.
No suporto la feblesa
quan aplega ben dejorn
a la sala dels magnífics.
He d’aprendre massa oficis
per a quedar-me amb la por
de suportar la neciesa.
Pensaments festius (LXXX)
01 Agost, 2021 06:17
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Busco dona lletja, no us puc donar l'adreça.
Casar-se és tan bo que no cal ni compartir-ho.
La primera vegada, que vaig caure, va ser del cel.
He buscat feina i només m'han donat treballs.
He decidit no tornar a dir que sí o no.
He aconseguit viure al món i així em va.
Tinc un pis grandíssim amb tres plantes al balcó.
Vull escriure un llibre, ja tinc les tapes i el prestatge.
Volia fer un pou, però he trobat dos rius subterranis.
He comprat un cotxe amb dues portes, en voldria vendre una.
Tot i que ha passat la nit, no me'n recordo de res.
El que odio de les cabres és que només parlen de formatges.
Venc bombeta en bon estat, em fereix els ulls.
Li he donat permís a Sant Pere, ja he comprat el paraigua.
Em volia posar a festejar, però ella es va posar abans.
Potser em moriré, però fugiré com un llamp.
No tinc por, és ella qui em té.
Els diners que sobrin, no patiu, ja me'ls regalaré.
La malaltia va venir a veure'm i se'n va tornar plorant.
He votat el mateix, em fa molta gràcia.
Estic tip de veure sants sense braç i savis sense cap.
Li he pregat a Déu que, en repartir la gràcia, no em faci hematomes.
He trobat una noia maca, de poc que no em coneix.
Tinc por a morir-me, de segur que torno.
M'agrada treballar, menteixo molt bé!
He comprat un iot, l'he amagat dintre la mar.
Volia ser músic, em passaria el dia xiulant.
Visc entre rics que no necessiten res de mi.
No he de fer res més que seguir obeint.
La tardor és l'estació educada de l' any, totes les fulles s'acomiaden.
A Déu, li costa massa mantenir el cel.
Procureu que el dimoni no us vulgui salvar.
El millor que va fer Déu és limitar la vida humana.
Si voleu sortir del temps, primer llenceu els rellotges.
Si sentiu parlar els peixos, el perill és proper.
Elles corren més, però després s'han d'esperar.
Si esteu cansats, no patiu, encara hi estareu més.
Un dimoni plorava, un home l'havia enganyat.
Anar de compres és la millor manera de sentir-se pobre.
Encara que no ho sembli, per la nit s'amaga el sol.
Un home em va dir que era tonto, pobre home.
Treballava per al dimoni, em va despatxar, ho feia bé.
Si teniu por, de segur que us venen alguna cosa.
Com puc anar al cel, si el tinc amagat?
Poemes curts (LXXX)
01 Agost, 2021 06:14
Publicat per jjroca,
Poemes curts
He de desitjar,
a primera hora,
el poder anar
a jugar una estona,
no me'n puc estar.
En el regne
de la son
qui no menja
és que no pot,
tot és tendre.
Us hauré de dir,
estimats mortals,
que el morir fa mal
si has massa amics
i es fan d'estimar.
Al racó del mas,
diu la masovera
que hi ha un bordegàs
que, quan va per l'era,
comenta: Em voldràs?
En el regne
de les flors,
cada vespre
és un clamor:
Som de festes!
En el cru hivern,
borrissol de neu
i, per passar el fred,
una llar de foc
sense més per fer.
Com les joies
de la nit
vénen totes
a dormir
amb menys forces.
En el carrer de l'oblit,
no hi ha fanals
ni somien, els de dalt,
en aconseguir amics,
és massa llarg.
Quan pugui, una estona,
anar a la mar,
vull saber nedar
per si m'abraona,
ella és massa gran.
A la casa dels gegants,
només mengen al capvespre,
pel matí, rondinen sempre
puix no volen treballar,
manta son hauran per vendre.
Quan la formigueta
surt del formiguer,
demana primer:
anar, a la filera,
sense gran deler.
Quan es faci fosc,
dolça melangia,
vull la llum del dia
mentre udola el llop,
em fa companyia.
A la casa del mai més,
no hi ha metges ni advocats,
els camins estan tallats
i, de tant en tant, el rei
ens dóna per esberlats.
Tardes de gener
ajornant el sol,
cerquen el condol
d'una llar de foc
i d'un son proper.
Hauria de dir,
dolça melangia,
que demanaria
el poder assolir
que em pot la follia.
En el si del cel,
dolça meravella,
no hi ha una poncella,
en deuen haver cent
tot parlant de festa.
La formiga adelerada
en sortir de formiguer
em diu que no pot ser
puix ja porta una setmana
sense trobar un recés.
Quan les pedres del camí
parlen de festa,
és que apropa la tempesta
i esclaten perquè sí,
després, ve la resta.
Na Maria demanava
que volia festejar,
el mosso, que desitjava,
li deia: No em vull casar!,
és després quan s'enfilava.
En el gran reialme
de la poca son,
els pobres són bons
sense fer cap tracte,
mai sabran per on.
Epigrames (LXXX)
01 Agost, 2021 06:02
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una mossa jove,
quan parla de mi,
em tracta de pobre,
poc que em fa patir.
Tot parlant
amb les estrelles,
sento queixes
de tant en tant.
Per a ser
prou venturer,
cal aprendre
a no saber.
És quan dormo
per la nit
quan em noto
esquifit.
Amb cent branques
i un bon llum,
vénen fades
a ull cluc.
Dir-te, et diria,
estimat amic
que un mal antic
serà de per vida.
Al corriol
dels nouvinguts,
uns saben molt,
d'altres són rucs.
Quan la menja
m'obre els ulls,
veig esculls
i ànsia eterna.
Per a perdre
un xic de fe,
cal aprendre:
a ser i no ser.
Dalt de la muntanya,
parlant amb el sol,
demano consol,
però, ell, m'enganya.
Tot enmig del blat,
plora la rosella,
l'estiu ha arribat,
aplega la sega.
Com a monstre
sense llar,
ni haig sostre
ni entrellat.
Pobra pedra,
en el cim,
ni vol treva
ni enemic.
La cançó del vent,
en entrar en el bosc,
pensa que ho té tot,
però ningú sent.
El diumenge pel matí,
abans que aplegui migdia,
tinc la pressa amanida
per si, al vespre, he de fugir.
Les hores més toves
les passo al carrer,
parlant amb les mosques,
mirant d'on ve el vent.
Tinc la gran feinada
del pensar poruc,
passo la jornada
tot i fent-me el mut.
Com voldria ser
el mosso de quadra,
vaig ser cavaller
i perdí la dama.
Amb les pedres del camí,
porto la conversa,
és l'hora amb més fermesa,
se'n va perquè si.
En el doll proper,
cercaré fortuna,
sóc minsa tortuga
esperant no ser.
Sento el degoteig,
el passar dels dies,
enmig les fatigues,
la dèria com creix.
Jo haig un amic
mig perdonavides,
s'acosta si el crides,
em deixa ser el ric.
Massa mantes
porten sort,
són amables
de bon cor.
Quan l'amor se'n va,
resta la follia,
vella companyia
qui no pot marxar.