Serem pobrissons i set poemes més
08 Agost, 2021 19:53
Publicat per jjroca,
Poemes
Serem pobrissons
Al racó precís
de la incerta glòria,
posa la memòria
el seu compromís.
Anirem els homes
pensant en històries,
haig poques memòries
per lliurar-me a estones.
Anem avançant
entre grans mentides
i poques raons.
Serem pobrissons
si no prenem mides
com feien abans.
Mentre seré viu
El blat ben segat,
el sol prou llunyà,
haig goig en tornar
al si del meu bosc.
Les robes lleugeres
fan de bon portar,
el fred l’he tancat
enllà les tenebres.
Com un déu gasiu
cerco l’aventura
vora de la mar.
He de prendre’n part
d’aquella natura
mentre seré viu.
És el dubte del camí
És el dubte del camí
qui em porta a la incertesa,
la vida és gran promesa
qui espera un bon eixir.
M’he lliurat al desconcert
per si l’encerto debades,
les penses les haig parades
entre el blau del cel i el verd.
Caminant sense destí,
lluitador sense fermesa
i donat al gran caprici.
Suposo que, un bon vici,
em procura la buidesa
fins que s’atura la nit.
Acabava de saber
Acabava de saber
que, viure, és el primer.
He passat per poques terres
mentre segueixo viatjant,
mare Terra em va portant
entre somnis i promeses.
Haig la lluna qui em diu
com m’espera altra jornada,
ben sovint, fa bona cara
quan m’espanta i somriu.
És ma vida presonera
d’aquest món força envejós,
com sojorno un bon repòs
dessota d’una figuera.
Papallones del jardí
Papallones del jardí
amb la pensa ben lleugera,
haveu l’ànsia satisfeta
si el dinar ha estat tranquil.
Les roses seran a punt
i dolces les margarides,
volen les tardes tranquil·les
i poden haver aixopluc.
Papallones del jardí,
ben planxades i eixerides,
tot mirant sense enrenou.
En el sostre, tot es mou,
hi ha estrelles perdonavides
qui fugen al dematí.
Com l’estimo
Com l’estimo fins on puc,
dolça cuca del gran llum.
A l’estiu, vindrà el passeig
entre herbes rialleres,
diria que ha promeses
de mirar-me si la veig.
No té pressa en arribar
i s’enfila tot sovint,
altres cuques van glatint,
ella calla i ho deixa anar:
Poseu-vos el meu vestit,
feu-vos ames de la nit
i, si us deixa un bon amic,
no us poséssiu a plorar!
En el temps de senectut
En el temps de senectut,
on res sembla meravella,
he posat la vella estrella
d’esperança i de virtut.
Llevar-se de bon matí,
prendre part de la desídia
i sentir com l’avarícia
ha de prendre el seu camí.
Albirar un futur maldestre
on, sovint, es queixa el cos
i s’allunya la fortuna.
Viure la resta, entre runa,
esperant el dia fosc
amb un desig de malvendre.
Les muntanyes són així
Les muntanyes són així:
capsigranys i rialleres,
no esperen altres banderes
ni lloances per la nit.
Allí, s’amaguen els monstres,
allí, s’alliten les feres,
allí, dormen, damunt pedres,
empreses que han de finir.
Però un dia, cap al tard,
veuen grimpar a la lluna
i aturar-se en el de dalt.
Dolça hora d’un fanal
per a trobar la fortuna
que algun déu m’haurà deixat.