Els núvols passen alts i set poemes més
23 Agost, 2021 05:32
Publicat per jjroca,
Poemes
Els núvols passen alts
Sento la tebior del món
qui ens porta de viatge,
no essent senyor ni patge,
hauré de prendre raons.
Els camins de solitud
em portaran a la serra,
allí, una branca delera
per un estiu tan eixut.
Com els núvols passen alts,
els pagesos ni els senten
ni tampoc han d’escoltar.
El plaer de viatjar
acompanya a aquests éssers
quan són lluny de prendre mal.
Envejo a les pedres
Mentiria si digués,
que, dormint, descanso més.
Esclau poruc dels meus somnis,
cap a l’infern avançant,
he trobat manta gegants
qui diuen: Això, no ho provis!
Si la pensa fos lleugera,
provaria de volar,
però poc em deixa anar
quan arribo a casa seva.
Així, voltat de tenebres
ni endevino el meu futur,
encara no estic madur
perquè envejo a les pedres.
El meu escut
Manta ratlles sense encert
i, totes, al descobert.
Les paraules són així:
amables i mentideres,
passen estones senceres
entre vetlles i dormir.
Car nosaltes, els humans,
anem pujant, decandint
tot i cercant les dreceres.
Dieu-me que volen elles
quan, remugant i envellint,
volen aprendre dels grans.
No cal dir que he finit,
amb llicència, el meu escrit.
No vull la pau
No vull la pau
d’aquella guerra
que no faré.
Els convidaré,
és cosa meva,
al meu catau.
Allí, on el vent
no duu encenalls
ni hi ha l’estrall
d’anar perdut.
Com mai m’enfilo
en aquest món,
dieu-me com:
planyo i oblido.
No vol diners
La vella barca
de mariners
no vol diners
ni li fan falta.
Veu les gavines
i el seu anar,
com elles xisclen,
volen dinar.
Ser animal
és mala cosa
i un deure etern.
Potser el potser
fa massa nosa
quan és cabdal.
Quan el sol se’n va
Sentireu a dir,
pobres pobrissons,
que hi ha massa sons
qui demanen nit.
Enmig del misteri,
qui no vol la clau,
cerca el seu palau
per haver encanteri.
Quan el sol se’n va,
fugen les clarianes,
volen el ponent.
Pobres innocents
com viuen debades
i moren de fred.
Batalles estrafetes
Cavaller sense cavall
va avançant per la plana,
alguna mossa s’enganya,
li promet ser el seu galant.
De batalles estrafetes,
en porta una dotzena,
va lluitant en la tenebra
tot enmig de males feres.
Un gall, del tot matusser,
una rata entremaliada
i una guineu mentidera.
Sovint acaba la feta
quan apleguen a l’albada
i nostre heroi entristeix.
Lliuraré batalles
Lliuraré batalles
damunt del coixí
amb manta fantasmes
i un déu eixerit.
Propostes del cel,
infern dels porucs,
allí, on els vençuts
demanen més mel.
Lliuraré batalles,
sense to ni so,
per passar els meus dies.
Les haig amanides
dintre d’un llautó
amb prou males cares.
Oblidar, cura la ment i set poemes més
15 Agost, 2021 05:23
Publicat per jjroca,
Poemes
Oblidar, cura la ment
És hora de prendre’n part
dels riures i de lloança,
és llavors quan l’esperança
vol la casa del costat.
Allí, viuen menestrals,
els servents de l’ocasió,
han guanyat, ben bé, a l’engròs
vint monedes d’un or baix.
En veure’ls, estic content,
si em saluden, m’agrada
i demano fer salut.
Tot parlant amb el meu ruc,
vaig contar-li, de passada,
que, oblidar, cura la ment.
Fugir de ma misèria
Escriure és: fugir de ma misèria,
esperonar un pensament passiu,
mon davallar és ferotge i furtiu,
espera rebre, un dia, providència.
Anar passant la vida entre regnes
que mai s’hauran de trobar,
visc, altrament, com dicta el tarannà
entre aventures i pau de capvespres.
És mon cavall amable i punyent,
són els camins esclaus de ma fortuna
per a poder-me asseure en llocs tranquils.
Vaig envoltat de somnis poc febrils
qui esperen rebre llicència oportuna
per a lliurar-me al vici de la gent.
El regne de quimera
He de trobar el regne de quimera,
allí, on els pobres seran els eixerits,
manta de roses, minsos mosquits
m’han de portar a la vida més planera.
Com no aprenc, segueixo amb l’escola,
quaranta anys faran de bon portar
car em barallo on posaré la a,
és nostramo qui, sovint, s’envola.
El llibre és gras, la pensa lleugera
i passo pàgines sense entendre molt
amb l’esperança d’un jorn pla i profund.
He de posar els desigs en un munt
per a saber com seran de pregons,
per a assolir una ínfima desfeta.
La casa plora
He sojornat les hores de saviesa
per a trobar-me al davant del gran mirall,
massa temences em porten a l’estrall,
un cop a l’any, quan la calor s’enceta.
La casa plora i l’hort perd el verd
mentre enyora un raig d’aigua fresca,
sóc un servent sense enveja ni pressa
qui espera rebre un somriure planer.
He sojornat les empreses llunyanes
per a trobar-me cansat i esmaperdut
cercant històries de segrestats fantasmes.
És quan l’estiu es va emplenant de flames
quan entaforo el cap dintre la ment
com ho farien les lluites més profanes.
Vull un llit
És la pensa qui va amb mi
qui parla de meravelles,
en el cel, hi ha les estrelles,
qui se’n recorda al matí?
Ha de ser el tebi sol,
gran heroi de massa hores,
les domina quasi totes
sense donar-me el condol.
I la resta només és:
endinsar-me a la tenebra
d’on és difícil eixir.
Vull un llit amb un coixí
per passar tarda planera,
és quan ve el malentès.
Poc per emportar
Era un pobre benestant
prou cansat de son ofici,
perdre diners era un vici,
demanava ser ben gran.
Entre amics i amigots,
ompliria aquells dos trens,
mai pensava en els parents
puix tots eren trafegots.
Aprendria a restar
sense haver de dividir
ni sa casa ni fortuna.
Una feta inoportuna
li arribà en el morir
amb ben poc per emportar.
A la tardor
De les flaires de la serra,
poseu-me’n una dotzena,
les vull haver a la verema
quan el sol encara crema.
Nobleses i solituds
agafades de la mà,
en guardo per a l’endemà
tota mena de virtuts.
Un gegant, qui viu amb mi,
ben farcit d’empreses vanes,
espera trobar castanyes.
A la tardor, les aranyes
aniran deixant les planes
tot pensant que han de finir.
Han de venir segadors
Han de venir segadors
perquè el blat ja és madur,
el seu aire és tosc, eixut,
homes de poques raons.
Els camps estan esperant,
han decandit les roselles,
tan formoses totes elles,
però el temps no és prou galant.
Han de venir segadors
a segar, sota del sol,
procurant-se aigua fresca.
Una mossa canta i tresca
tot venint de bella font,
només ens falta la pols.
Pensaments festius (LXXXI)
15 Agost, 2021 05:20
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
L'únic bo de xerrar és que el silenci fuig.
Estic content, respiro i encara em costa pocs diners.
Déu va fer l'home, el va guardar i el dimoni li va prendre.
El millor d'estar assegut és que amagues el cul.
El millor de la vida és que la saviesa no us ofegarà.
Estic pensat, segurament faig mala cara.
L'amo em paga perquè li recordi qui sóc.
He perdut el temps, no sortiré a buscar-lo.
Volia una casa, he plantat un arbre.
Ella és maca i espavilada, ho té prou malament.
El rei va demanar un súbdit, no el van poder trobar.
Com a molt tardar, el sol tornarà demà.
Fecsa amenaça Déu d'apagar els llums.
Com puc tenir idees amb una sola bombeta.
No tinc país, sóc massa pobre.
Els meus quilos, de carn i ossos, em resulten prou cars.
El millor del poble és el poc que pregunten les pedres.
He decidit parlar menys, no puc perdre'm tan sovint.
Li vaig dir a un arbre: Vine amb mi!, no em va fer cas.
Tinc cent llibres i no en puc fer treballar cap.
Ben mirat, un llibre és una munió de fulles presoneres.
Jesús em va dir: Me'n vaig, s'acosta la Setmana Santa!
Primer tenia un dimoni i m'amoïnava, ara en tinc dos i es barallen.
Li he pregat a Déu que em deixi sol una setmana.
Potser seria un bon frare, pregunteu-li a la núvia.
He llençat pedres al riu, algun dia me les tornarà.
El millor de ser pobre és el bo que trobes el menjar.
Diu que la festejo i no paro de córrer.
Si voleu volar, és millor que no us aturéssiu a comprovar-ho.
El millor de l'escola és que ningú arriba a ensenyar.
He passat un mal moment, m'han demanat consell.
Maleït el temps que em passo parlant.
La perfecció creix quan la distància s'accelera.
No he deixat de pensar, per això estic perdut.
De jove, he viscut per mi, ara, ja puc viure per vosaltres.
Somio que sóc ric, no m'atreveixo a despertar.
Els forts no criden, els forts van.
Pateixo per Déu, s'ho passa de malament.
Si treballo necessito descansar, si descanso no necessito tantes coses.
Quan ets pobre sempre tens un camí més estret i lliure.
Un home que vol créixer sol acabar explotant.
Sóc amo d'un castell sense torre ni muralla.
Cerco mag barat especialista en loteries.
El millor de ser pobre és la mirada dels diners.
Poemes curts (LXXXI)
15 Agost, 2021 05:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
És quan plou
que tot ho veig:
com més nou,
amb més servei,
després, em dol.
Al carrer del cementiri,
per on passen els difunts,
sento el sol com de dilluns,
cansat d'anar per un vici
que s'acosta als vençuts.
Dolça melangia
a la llar del mas,
prop de la follia,
com resto i com vaig
cercant companyia.
En el regne de l'oblit,
és millor trobar fortuna,
per això deixo una engruna
puix demano per a mi,
el saber com tot ho muda.
Reguitzell de pidolaires
han vingut a cercar ajut,
al segon, ja no he sabut
com parlar-li de la flaire
que s'acosta amb ull cluc.
La mossa demana:
un nuvi eixerit,
de fet, no el buscava,
però algú li ha dit
que l'amor s'acaba.
Com era punyent,
a la festa grossa,
trobar bona esposa
per anar dient:
Pel matí, em gronxa!
Les lluernes de la nit,
en el cel estant,
diuen que vindran
a posar-se al llit,
no sé si cabran.
Una rosa sola
no n'està per mi,
em diu que no gosa
sortir per la nit,
deu ser poca cosa.
Entre cambres,
hi ha neguit,
són les tardes
sense fi,
poc que m'agraden.
Quan em faci vell,
després d'anar molt,
vull trobar-me el sol,
la pluja i el vent
per parlar de tot.
Quan demano
anar a dormir,
és quan planyo
no ser ric,
poc que m'escalfo.
Com vaig perdent:
la joia i la fressa,
m'agrada la festa
mentre va plovent
sense ser tempesta.
He de retre
homenatge
al bon patge
quan va al regne
i torna agre.
En els ulls
de la dissort,
hi ha la mort
sense aldarulls,
sense cap dot.
Quan la mossa vulgui
estar compromesa,
pagaré una ofrena
per a què m'estimi,
de segur que crema.
En les tardes
de passeig,
a les mares,
no les veig,
dormen cansades.
Si em demana
una cançó,
vingui el so
i la tonada,
hi seran tots.
Per a ser
bon venedor,
cal saber
on trobar l'or
i fer-lo valer.
I quan sigui
enmig l'infern,
vull que vingui
en Llucifer,
ho dic pel vici.
Epigrames (LXXXI)
15 Agost, 2021 05:14
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan la casa parla,
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
Manta hores
de la nit,
com m'han dit
que ploren totes.
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se del tot.
Sento xisclar:
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
Sentiré, al decurs
de la primavera,
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
La vella dormia
dessota d'un sol,
amb vestit de dol,
sense companyia.
Com posar-li
cascavell
si és tan vell
i viu al barri.
Per haver
tants mals d'amor,
cal saber
on deixar el cor.
En un prat,
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.
En sentir com cau,
la pluja primera,
va a cercar un cau,
per si no té pressa.
Com plora el ric
quan esdevé la Parca,
vol comprar la barca,
no en duu ni cinc.
El ruc dormia
amb somni d'or,
la sínia el crida:
Feu-me mil tombs!
Mira com em plau,
mirar-te una estona
que el cor s'enamora
i cerca un palau.
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar:
tot un any o més.
En el curt viatjar
de les fulles velles,
no he trobat estrelles
on poder restar.
Quan l'amor dormia
en el fons del llit,
demanà esperit,
però no n'hi havia.
La tarda viatjava
voltada d'encís,
era al paradís:
ningú demanava.
Si la jove
no m'ha vist,
és que visc:
sorrut i pobre.
A la casa gran,
les portes tancades
parlen amb envans
de lluites passades.
Estimar voldria
el llum dels teus ulls,
sense massa esculls,
quant bé ho faria.
En el si del pou,
dormen els misteris,
viatgen, sense necis,
per haver raó.
La lluna demana
quan el sol la veu:
haver una germana
per a jugar ensems.
La pluja plorava
en ser a l'hivern,
sense massa fred,
plena de basarda.
Cada vespre,
en ser al llit,
em faig tendre,
esporuguit.
Serem pobrissons i set poemes més
08 Agost, 2021 19:53
Publicat per jjroca,
Poemes
Serem pobrissons
Al racó precís
de la incerta glòria,
posa la memòria
el seu compromís.
Anirem els homes
pensant en històries,
haig poques memòries
per lliurar-me a estones.
Anem avançant
entre grans mentides
i poques raons.
Serem pobrissons
si no prenem mides
com feien abans.
Mentre seré viu
El blat ben segat,
el sol prou llunyà,
haig goig en tornar
al si del meu bosc.
Les robes lleugeres
fan de bon portar,
el fred l’he tancat
enllà les tenebres.
Com un déu gasiu
cerco l’aventura
vora de la mar.
He de prendre’n part
d’aquella natura
mentre seré viu.
És el dubte del camí
És el dubte del camí
qui em porta a la incertesa,
la vida és gran promesa
qui espera un bon eixir.
M’he lliurat al desconcert
per si l’encerto debades,
les penses les haig parades
entre el blau del cel i el verd.
Caminant sense destí,
lluitador sense fermesa
i donat al gran caprici.
Suposo que, un bon vici,
em procura la buidesa
fins que s’atura la nit.
Acabava de saber
Acabava de saber
que, viure, és el primer.
He passat per poques terres
mentre segueixo viatjant,
mare Terra em va portant
entre somnis i promeses.
Haig la lluna qui em diu
com m’espera altra jornada,
ben sovint, fa bona cara
quan m’espanta i somriu.
És ma vida presonera
d’aquest món força envejós,
com sojorno un bon repòs
dessota d’una figuera.
Papallones del jardí
Papallones del jardí
amb la pensa ben lleugera,
haveu l’ànsia satisfeta
si el dinar ha estat tranquil.
Les roses seran a punt
i dolces les margarides,
volen les tardes tranquil·les
i poden haver aixopluc.
Papallones del jardí,
ben planxades i eixerides,
tot mirant sense enrenou.
En el sostre, tot es mou,
hi ha estrelles perdonavides
qui fugen al dematí.
Com l’estimo
Com l’estimo fins on puc,
dolça cuca del gran llum.
A l’estiu, vindrà el passeig
entre herbes rialleres,
diria que ha promeses
de mirar-me si la veig.
No té pressa en arribar
i s’enfila tot sovint,
altres cuques van glatint,
ella calla i ho deixa anar:
Poseu-vos el meu vestit,
feu-vos ames de la nit
i, si us deixa un bon amic,
no us poséssiu a plorar!
En el temps de senectut
En el temps de senectut,
on res sembla meravella,
he posat la vella estrella
d’esperança i de virtut.
Llevar-se de bon matí,
prendre part de la desídia
i sentir com l’avarícia
ha de prendre el seu camí.
Albirar un futur maldestre
on, sovint, es queixa el cos
i s’allunya la fortuna.
Viure la resta, entre runa,
esperant el dia fosc
amb un desig de malvendre.
Les muntanyes són així
Les muntanyes són així:
capsigranys i rialleres,
no esperen altres banderes
ni lloances per la nit.
Allí, s’amaguen els monstres,
allí, s’alliten les feres,
allí, dormen, damunt pedres,
empreses que han de finir.
Però un dia, cap al tard,
veuen grimpar a la lluna
i aturar-se en el de dalt.
Dolça hora d’un fanal
per a trobar la fortuna
que algun déu m’haurà deixat.
Perdre un poc i set poemes més
01 Agost, 2021 06:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Perdre un poc
En el reialme on tot era permès,
vivia un rei gaudint del seu palau,
gojos i sons amb un passar com cal
entre les fonts, els riures i el xiprer.
Perduts els pobres, només resten els rics
de cara blanca amb el vestit de seda,
potser, més lluny, la vida és menys planera
aquí, a la cort, només joia i amics.
En aquest regne, per Déu, que no he d’entrar
puix els seients seran de plata i or
amb les revetlles fins a la matinada.
A mi, el lleure, sabeu, m’agrada
quan he suat i haig cansat el cor
de perdre un poc fins aplegar al demà.
La mossa sorneguera
Ni gana haig ni la passa és lleugera,
avui, estic plàcidament cansat,
després de la feina, trobo la mitja part
per a sentir la mossa sorneguera.
Es lleva prompte, li agrada matinar
i va, ben d’hora, a trobar els rentadors,
l’aigua és ben clara, ni fulles ni sabó,
la bona deu, de tot, li vol parlar.
Va festejar, fa temps, per primavera,
amb un bon mosso, hereu i satisfet
en aplegar, ben prompte, la desfeta.
Passats els anys, ha esdevingut tieta
i va, a la plaça, per a gaudir del fred
perquè l’hivern mai viu a casa seva.
En el racó incert
En el racó incert
del petit judici,
avancem, per vici,
cap al descobert.
Nosaltres, humans,
carregats de nafres,
no esbrinem les faltes
fins que es va fent tard.
Pobres missatgers
que portem proclames
per redreçar el món.
Fem volar coloms,
fins a les albades,
quan aplega el fred.
Voldria tenir
Voldria tenir:
el llum dels teus ulls
per ignorar esculls
de mal avenir.
Sortosos els homes
qui avancen al pas,
ben poruc, a soles,
sense fer-ne cas.
Voldria tenir
la dolça mirada
del preat amor.
Vull trobar el color
precís d’una fada
per a ben dormir.
Encara és d’hora
Cansat del vent feixuc de la cridòria,
he hagut de seure dessota del gran pi,
no vull el ser i el regne de memòria
on grans guerrers obliden qui és qui.
Com matusser esguardo temps mediocres
d’anar perdent: glòria i guanyar,
car sovintejo mon tarannà,
prego les penses dels éssers nobles.
Escric, dempeus, sota l’ombra galdosa
per descobrir històries d’entrebancs
i lluites llargues amb poca pressa.
Un dia o un altre, diu la mestressa
que haurem d’anar a collir enciam
perquè havem fred i encara és d’hora.
Perdre el desig
Com l’amic ruc desperta a l’albada
perquè, avui, toca el segar,
les cebes noves volen plorar
i els enciams fan mala cara.
El pagès vell, del tot plantat, esmorza
un xic de fruita i un bon cafè,
posa, a la quadra, el llum encès
i li comenta que han d’anar d’hora.
La sínia espera i l’aigua dorm
fins que comença a girar la roda,
és massa vella, li manquen dents.
Dalt la figuera, juguen ocells
a festejar fins que no els prova
perdre el desig i la poca sort.
Escric al vent
Escric, al vent, els somnis i les penses,
vaig davallant pel carrer de l’oblit,
trobo un dimoni mig ensopit,
mancat de llum, gasiu de presses.
Suporto, així, les tèbies meravelles
mentre traspassa un dia dolç,
no porta el vent ni fred ni pols
dessota un cel on no he trobat estrelles.
Deixeu-me dir que albiro un demà
on jove gent passi, de pressa,
ben enfeinada en guanyar molt.
Les xemeneies demanen foc,
però l’estiu ni sent la queixa
perquè li resta camí on anar.
Els somnis van trascolant
Vindran dies amb ses nits
dessota de les estrelles,
van omplint de meravelles
la cambra fins al meu llit.
Els somnis van trascolant
entre dubtes i encerts,
cada aventura es perd
per provar d’anar endavant.
No suporto la feblesa
quan aplega ben dejorn
a la sala dels magnífics.
He d’aprendre massa oficis
per a quedar-me amb la por
de suportar la neciesa.
Pensaments festius (LXXX)
01 Agost, 2021 06:17
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Busco dona lletja, no us puc donar l'adreça.
Casar-se és tan bo que no cal ni compartir-ho.
La primera vegada, que vaig caure, va ser del cel.
He buscat feina i només m'han donat treballs.
He decidit no tornar a dir que sí o no.
He aconseguit viure al món i així em va.
Tinc un pis grandíssim amb tres plantes al balcó.
Vull escriure un llibre, ja tinc les tapes i el prestatge.
Volia fer un pou, però he trobat dos rius subterranis.
He comprat un cotxe amb dues portes, en voldria vendre una.
Tot i que ha passat la nit, no me'n recordo de res.
El que odio de les cabres és que només parlen de formatges.
Venc bombeta en bon estat, em fereix els ulls.
Li he donat permís a Sant Pere, ja he comprat el paraigua.
Em volia posar a festejar, però ella es va posar abans.
Potser em moriré, però fugiré com un llamp.
No tinc por, és ella qui em té.
Els diners que sobrin, no patiu, ja me'ls regalaré.
La malaltia va venir a veure'm i se'n va tornar plorant.
He votat el mateix, em fa molta gràcia.
Estic tip de veure sants sense braç i savis sense cap.
Li he pregat a Déu que, en repartir la gràcia, no em faci hematomes.
He trobat una noia maca, de poc que no em coneix.
Tinc por a morir-me, de segur que torno.
M'agrada treballar, menteixo molt bé!
He comprat un iot, l'he amagat dintre la mar.
Volia ser músic, em passaria el dia xiulant.
Visc entre rics que no necessiten res de mi.
No he de fer res més que seguir obeint.
La tardor és l'estació educada de l' any, totes les fulles s'acomiaden.
A Déu, li costa massa mantenir el cel.
Procureu que el dimoni no us vulgui salvar.
El millor que va fer Déu és limitar la vida humana.
Si voleu sortir del temps, primer llenceu els rellotges.
Si sentiu parlar els peixos, el perill és proper.
Elles corren més, però després s'han d'esperar.
Si esteu cansats, no patiu, encara hi estareu més.
Un dimoni plorava, un home l'havia enganyat.
Anar de compres és la millor manera de sentir-se pobre.
Encara que no ho sembli, per la nit s'amaga el sol.
Un home em va dir que era tonto, pobre home.
Treballava per al dimoni, em va despatxar, ho feia bé.
Si teniu por, de segur que us venen alguna cosa.
Com puc anar al cel, si el tinc amagat?
Poemes curts (LXXX)
01 Agost, 2021 06:14
Publicat per jjroca,
Poemes curts
He de desitjar,
a primera hora,
el poder anar
a jugar una estona,
no me'n puc estar.
En el regne
de la son
qui no menja
és que no pot,
tot és tendre.
Us hauré de dir,
estimats mortals,
que el morir fa mal
si has massa amics
i es fan d'estimar.
Al racó del mas,
diu la masovera
que hi ha un bordegàs
que, quan va per l'era,
comenta: Em voldràs?
En el regne
de les flors,
cada vespre
és un clamor:
Som de festes!
En el cru hivern,
borrissol de neu
i, per passar el fred,
una llar de foc
sense més per fer.
Com les joies
de la nit
vénen totes
a dormir
amb menys forces.
En el carrer de l'oblit,
no hi ha fanals
ni somien, els de dalt,
en aconseguir amics,
és massa llarg.
Quan pugui, una estona,
anar a la mar,
vull saber nedar
per si m'abraona,
ella és massa gran.
A la casa dels gegants,
només mengen al capvespre,
pel matí, rondinen sempre
puix no volen treballar,
manta son hauran per vendre.
Quan la formigueta
surt del formiguer,
demana primer:
anar, a la filera,
sense gran deler.
Quan es faci fosc,
dolça melangia,
vull la llum del dia
mentre udola el llop,
em fa companyia.
A la casa del mai més,
no hi ha metges ni advocats,
els camins estan tallats
i, de tant en tant, el rei
ens dóna per esberlats.
Tardes de gener
ajornant el sol,
cerquen el condol
d'una llar de foc
i d'un son proper.
Hauria de dir,
dolça melangia,
que demanaria
el poder assolir
que em pot la follia.
En el si del cel,
dolça meravella,
no hi ha una poncella,
en deuen haver cent
tot parlant de festa.
La formiga adelerada
en sortir de formiguer
em diu que no pot ser
puix ja porta una setmana
sense trobar un recés.
Quan les pedres del camí
parlen de festa,
és que apropa la tempesta
i esclaten perquè sí,
després, ve la resta.
Na Maria demanava
que volia festejar,
el mosso, que desitjava,
li deia: No em vull casar!,
és després quan s'enfilava.
En el gran reialme
de la poca son,
els pobres són bons
sense fer cap tracte,
mai sabran per on.
Epigrames (LXXX)
01 Agost, 2021 06:02
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una mossa jove,
quan parla de mi,
em tracta de pobre,
poc que em fa patir.
Tot parlant
amb les estrelles,
sento queixes
de tant en tant.
Per a ser
prou venturer,
cal aprendre
a no saber.
És quan dormo
per la nit
quan em noto
esquifit.
Amb cent branques
i un bon llum,
vénen fades
a ull cluc.
Dir-te, et diria,
estimat amic
que un mal antic
serà de per vida.
Al corriol
dels nouvinguts,
uns saben molt,
d'altres són rucs.
Quan la menja
m'obre els ulls,
veig esculls
i ànsia eterna.
Per a perdre
un xic de fe,
cal aprendre:
a ser i no ser.
Dalt de la muntanya,
parlant amb el sol,
demano consol,
però, ell, m'enganya.
Tot enmig del blat,
plora la rosella,
l'estiu ha arribat,
aplega la sega.
Com a monstre
sense llar,
ni haig sostre
ni entrellat.
Pobra pedra,
en el cim,
ni vol treva
ni enemic.
La cançó del vent,
en entrar en el bosc,
pensa que ho té tot,
però ningú sent.
El diumenge pel matí,
abans que aplegui migdia,
tinc la pressa amanida
per si, al vespre, he de fugir.
Les hores més toves
les passo al carrer,
parlant amb les mosques,
mirant d'on ve el vent.
Tinc la gran feinada
del pensar poruc,
passo la jornada
tot i fent-me el mut.
Com voldria ser
el mosso de quadra,
vaig ser cavaller
i perdí la dama.
Amb les pedres del camí,
porto la conversa,
és l'hora amb més fermesa,
se'n va perquè si.
En el doll proper,
cercaré fortuna,
sóc minsa tortuga
esperant no ser.
Sento el degoteig,
el passar dels dies,
enmig les fatigues,
la dèria com creix.
Jo haig un amic
mig perdonavides,
s'acosta si el crides,
em deixa ser el ric.
Massa mantes
porten sort,
són amables
de bon cor.
Quan l'amor se'n va,
resta la follia,
vella companyia
qui no pot marxar.