Epitafis (XIX)
29 Maig, 2019 06:33
Publicat per jjroca,
Epitafis
Ni ho noto que sóc mort.
He aconseguit ser mort preferent.
Ahir, vaig vendre un peu.
Ho sento, no tinc cap altre cap.
Segueixo tenint els peus gelats.
Porto dies sense canviar els coixins.
Estic esperant un cop de sort.
Quant ha de durar la dieta?
Sóc a la caldera 78-Am.
Fins ahir, era un neguit.
Us puc endevinar el futur.
Ho sento, tinc el cap en un altre lloc.
Fins ara, no paro d'estalviar.
Per fi, he arribat!
Em va perdre, ser curiós.
Estic d'incògnit.
No paro ni per dinar.
Em queden tres Parenostres.
Deus venir per la feina.
M'he quedat mort!
Visca la llibertat!
No vinguis amb presses.
Bona nit i tapat!
No em tornis a enganyar.
Només diré: Amen!
Voteu-me, si us plau.
He decidit quedar-me a casa.
Sóc un difunt demòcrata.
Segueixo opinant de tot.
Entreu i us sorprendré.
Vine de seguida!
Treu-me el gos del davant.
Passaré a cobrar.
No siguis poruc.
No vinguis a disgustar-me.
Ho vull tornar a provar.
Ara, que estava aprenent.
El metge diu que he de sortir més.
Em costa callar el secret.
Crida més fort!
Només necessito un ull.
Necessito intimitat.
No t'amoïnis, ja et pagaré.
Pensa-t'ho abans d'entrar.
Només cobrem per Nadal.
He perdut les ganes de viatjar.
Cerco núvia que sigui xerraire.
Estic buscant el temps.
Sempre arribes tard.
Àrea reservada per a vianants.
Devien ser les mongetes!
Vull presentar una queixa.
Necessito llet amb calci.
Els diners els tinc a...
Tot va començar quan...
Estalvieu-vos les presentacions.
He anat a buscar els papers.
Pensaments festius (XIX)
29 Maig, 2019 06:30
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El caixer va anar al metge i li van trobar, sobretot, diners.
L’únic bo de ser pobre és que no et prenen el lloc.
L'únic segur que els passa als vius és que es moren.
Si espatllem el silenci que sigui a causa d'una bona música.
El gandul aprèn ben prompte a jeure.
Crec en la bellesa interior, però prefereixo l'altra.
Parlar d'una dona i no pecar és deixadesa o quelcom pitjor.
Intento estimar-me, però m'enganyo.
L'únic bo d'estar sol és que no hi ha cues.
Li volia dir que l'estimava, però menteixo molt malament.
Sempre estic fugint del meu passat.
Estimo la buidesa perquè és tota meva.
La llum és la mare dels pecats grossos.
Pensar és anar pel desert de la saviesa.
El pitjor de ser viu és suportar els altres.
Com puc parlar bé si no sé on es fabriquen les paraules.
No planyo els demés perquè tinc prou feina amb mi.
El millor de ser pobre és que estalvies molt temps en triar.
Ser ric és no saber qui viu a casa.
Volia ser ric, però no sabia riure.
Sempre m'he trobat a faltar.
Com puc pensar amb l'infern si ja hi visc.
Sembla mentida com, carregat de pecats, camino.
L'únic bo de ser pobre és que ja has arribat.
Saber poc és bo perquè pots millorar.
Si pensar fora bo, tindríem més caps.
Per què se'n recorden de totes les mares dels àrbitres, si elles no juguen?
La paciència deu ser més cara que l'or.
Estic gras per a tenir la presó més gran.
L'alegria, de l'avar que mor, és que deixarà de pagar.
El millor de cantar és deixar de parlar.
El televisor és l'única finestra que pots emmudir.
Els polítics prometen, però mai tenen temps.
Sobren jutges, però falten botxins.
Entre tots fem país: Pobret!
El millor del cartró és el munt de pobres que coneix.
Les models duren poc perquè estan massa magres.
Ser pobre és gaudir de la presència dels rics.
La pobresa allargassa la durada de les dones de casa.
Sembla mentida com es torna jove la dona d'un ric.
Com puc dir que estic ric si tinc la dona tan magra.
Ofendre una dona és fàcil i breu.
Poemes curts (XIX)
29 Maig, 2019 06:25
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Per voltar la sínia
ni cal ser bon ruc,
cal venir a l'ensurt
per cercar alegria
en moments prou durs.
Demano, a la nit,
que porti un coixí,
matalàs i un llit
on poder dormir:
somnis d'un país.
La mare demana,
mentre gronxa el nen:
que sigui prudent,
no perdi la gana
en sentir qui el ven.
Passats els anys,
cercant mil dreceres,
no crec en promeses
dels homes estranys
qui tot ho captenen.
Avui, m'he perdut,
brandant per uns ulls
qui troben esculls
al regne perdut,
m'he fet tan poruc.
No me'ls doneu
els vostres tresors,
no vull plata ni or,
no m'ensaboneu,
no tinc tantes pors.
Us dono el rei
i la cobdícia,
amb l'avarícia
no vull remei
ni prego guia.
Al camí del bosc,
enmig de les ombres,
dormen velles obres
cansades de tot,
només serem homes.
Les paraules dolces,
quan l'amor se'n va,
sonen com a mosques
tot la pau cercant
al regne dels ogres.
Com moria la jove
de mals d'amor,
aquell nuvi era pobre,
minso de cor,
un festeig mediocre.
Massa pedres al camí
per no perdre la fortuna,
les conec una a una,
totes parlen mal de mi,
no tinc ni cove ni lluna.
Al desert primer,
on rau primavera,
vol dormir la serra
cada nit quan ve
la lluna viatgera.
A la casa on visc,
sense gens de seny,
el món ni s'ofèn
ni enveja l'amic
el llit que no té.
Per anar de pressa,
com baixo del ruc,
és ric en orella,
el trobo poruc,
fem bona parella.
Cantar, cantaria
si plagués al vent,
quan corre ni sent
tanta fellonia,
ni em plany quan em veu.
A la platja, sota el sol,
cada vespre és una crema,
els ciutadans volen brega:
jugar, córrer, fer un vol,
és la nit qui me'ls serena.
Amb un carro
i dos bous,
cerco sou
per al meu amo,
ell no pot.
A la casa vella,
ja no sento el crit
quan ve el marit
des de la taverna,
és temps qui ha fugit.
Sense massa pressa,
prenent bossa i fil,
veig seure la vella,
capvespre tranquil,
la lluna vermella.
No cerco raons
ni bones paraules
ni he trobat les baules
on lligar els records,
massa empreses magres.
Epigrames (XIX)
29 Maig, 2019 06:15
Publicat per jjroca,
Epigrames
Un sac de paraules
com regalima,
ella, que les escolta,
diu que m'estima.
Poso pedres al coixí
per a dormir com un roc,
algú diu que sóc mesquí,
no hi està tot.
Vull ser traginer
d'hores ben dolces,
no tinc altre deler
que haver-les totes.
Seré a l'infern
quan aprenguin allí:
els joves, els veïns,
homes i remei.
Al racó de l'era,
no són els cavalls,
ells són més avall,
davant la taverna.
Vull ser perdedor
si és prou barat,
en mals d'amor,
he fet salat.
Tinc un déu
enmig l'Olimp
i quatre o cinc
cercant remei.
Amb prou seny
i força gana,
la baldana
s'enalteix.
Si ser ric fora barat
i el caminar convidés,
voldria rostre content
i caixes per als diners.
Les vaques pasturen
tot fugint del sol,
tot cercant consol
en dolces planures.
Si l'estiu convida
a fugir del sol,
vull sentir enrenou
de fulla qui crida.
Massa pedres
del camí
formen part
del meu destí.
T'estimaria
quan surti el sol
perquè la lluna
diu que no vol.
Podria volar
enmig les tenebres,
però en ser clar,
les ales es cremen.
Margarida
pren les flors,
si m'estima,
ho tinc tot.
La Verge plorava
cada primavera,
en Jesús no hi era,
només predicava.
Una font sense cervesa,
una ampolla sense vi,
una guitarra s'esguerra,
tota sola, per la nit.
Amb una mesada,
compraré un castell,
posaré un cartell,
faré de fantasma.
L'oreneta jove
cerca llibertat,
la vella contempla
com s'ha estavellat.
Amor, em dirà potser
el camí que he de seguir,
de moment, estic fadrí,
queda feina per a fer.
Les nines pregonen
amb dolces cançons,
els nins les escolten,
badallen de son.
El camí em porta
a un país llunyà,
un regne on hi ha força
i bous per menjar.
Tinc una mossa
qui n'està per mi,
és maca, preciosa
i no em fa glatir.
Porto, a la butxaca,
un mocador fi,
per si plora massa
o se'n riu de mi.