Epitafis (XVIII)
21 Maig, 2019 06:50
Publicat per jjroca,
Epitafis
Segueixo morint sol.
Si et mors aquest mes tindràs mil punts.
Estic mort, suposo que no et sap greu.
Podríeu dir-me la data de defunció?
Vist des d'aquí, no és el mateix.
Em sento com a dispers.
Afanyeu-vos o poso el cadenat.
Estic poc motivat.
No m'acabo de trobar bé.
Si vols estalviar, entra.
Ho tinc tot per fer.
Necessito una empenta.
Sé el número que toca.
Tenim tancat tot el dia.
La sogra em vol fer nosa.
No us aconsello treballar.
Ho sento, estic somiant.
Ni mort, tinc èxit.
Només unes paraules...
Ho veig tot negre.
Recordo fins l'enterrament.
Cerco excusa per sortir.
Suposo que vindràs.
Avui, no sé on anar.
Ho sé que tinc culpa.
Podeu continuar.
No em prenguis les flors.
Estaré dos anys més i me'n vaig.
Algun dia m'agradaria xerrar.
Encara ho porto prou bé.
L'àvia ho deia: És que no para!
Si heu de plorar, no vingueu.
I vostè, qui és?
He anat al nínxol de dalt.
Us faig saber que estic content.
Va ser un dia de rebaixes.
En sentir el xiulet, podeu entrar.
Estic buscant el pijama.
Cerco núvia grassoneta.
Acabo el contracte el mes vinent.
M'he de posar les piles.
M'ofereixo per donar ensurts.
Puc demanar un desig?
Penso que ja sé on sóc.
En algun lloc, hi havia d'encabir.
Ha estat una sorpresa.
Venc taüt a meitat de preu.
De fet, no em tocava.
Provaré d'explicar-ho.
A la dreta, està el llibre d'instruccions.
Pagaria per estar neguitós.
Queda prohibit menjar davant del nínxol.
Puc ressuscitar amb molt esforç.
Per al Judici Final, porteu-vos una gandula.
Sento dir-vos que no m'hi veig.
Torno en acabar el rosari.
És millor que demanis hora.
Ara, si que m'han encertat el pronòstic.
Pensaments festius (XVIII)
21 Maig, 2019 06:34
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Una frase és una idea desmuntada en peces.
Una idea és només un destriament de paraules.
Una vegada és poc però crea un espai nou.
Una mà bufeteja una altra quan hom creu que està bé.
Una màquina de cosir és un pica-soques que omple el forat de fil.
Una mena de somni m'allunya d'un cos servil.
Una núvia és una joia que anirà perdent lluminositat.
Una ratlla és quelcom que passa i deixa part d'ell.
Una revista del cor és una munió de grans personatges de paper.
Una rosa és un amor abreujat.
Una setmana és un tomb per la lluna.
Una tarda volia ser matí i va perdre el coneixement.
Una vegada almenys és necessari volar sense estavellar-se.
Una vida és un cos que acompanyar.
Uneixen els metges salut i calavera.
Us ho podria llegir, però estic cansat.
Us seré franc si em doneu prou temps.
Us voldria oferir un retall del meu somni.
Va el meu amic quan li cal tornar a l'enemic.
Va viure fins que la mort se li escapà.
Vaig a la feina per a què ella no em vingui a veure.
Visc en una vida on no he sabut trobar el meu lloc.
Vaig cap al pare, però m'aturo sovint.
Visc perquè encara no he fet els deures.
Vaig escollir ser pobre perquè no em van deixar escollir.
Vaig establir-me en el seu record perquè tenia por d'estimar-la.
Visc empresonat en el meu pensament.
Vaig perquè algú, que diu que sap més, em fa anar.
Viure és triar un camí sense retorn.
Val tant el temps que separen un segon en mil parts.
Van deixar per al nas la part més enutjosa i poc recompensada.
Volen fer de bronze i de cops el llenguatge celestial.
Xerrar massa és acostar-se a la confusió.
Van posar la nit per a dividir els homes.
Posarem el costum perquè ens fèiem nosa.
Volem llarga vida per a patir sense pressa.
Venim per aprendre que el nostre lloc no existeix.
Veritablement un cec és un home conscient.
Vestim a l'home de corb i a la dona de papallona.
Volen ser les lleis, les autopistes de peatge de la llibertat.
Poemes curts (XVIII)
21 Maig, 2019 06:30
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La barca gronxa
en sortir de port,
va cercant, si pot,
una mar ben dolça
per cercar el tresor.
Quan sigui llop,
enmig de les ovelles,
les vull ben tendres,
amb poca sort,
són coses meves.
Com em plauria
la dolça mort
sense el record
de l'enganyifa,
però no es pot.
Poseu-me pare
la mel en el sarró
i un camí ample
cap a la sort,
si es pot, un patge.
Margarida, dolça veu,
amb galtes ben rialleres,
quan s'adorm entre roselles
mai demana cap hereu
ni fugir a altres terres.
Si m'estimes.
de valent,
posa riures
amb poc seny,
sóc prou enze.
La barca gronxava
per dormir el peix,
només es tractava
de sentir-lo fresc,
era ben galana.
A les voltes
de sant Joan,
els vells mobles
al foc van
per fer ombres.
Com he demanat,
a la bruixa vella,
ser l'enamorat
de gentil poncella,
prou que li he pagat.
Quaranta dimonis,
a l'infern estant,
van cercant desoris,
portant malvestats,
les posen a orri.
Sense res a dir,
a l'hora tardana,
l'esperit
reclama:
Que vingui la nit!
Una empresa isarda.
Com diríem, vaig
davant del seguici,
en el cementiri,
ens trobem plegats:
els sants amb el vici.
Al camí de l'era,
ja no hi ha cançons
ni cavalls ni pols
ni riures ni brega,
són massa records.
Parlarem, avui,
d'aquell gran tresor
que no sap ni pot
viure sense orgull
a la gran presó.
Quan demanes que t'estimi
perquè et sentes esquifida,
recorda quan amanida
estaves per a l'ofici
d'esperonar la mentida.
A les portes de la glòria,
tot burlant en Llucifer,
com sento i no vull ser
un esglaó a la memòria,
de segur, que no ho hauré.
Si he demanar
un retall de cel,
vull que sigui verd
i em pugui allitar
per somiar despert.
No porta el vent
les hores dolces,
no té un moment
per restar a soles,
corre com cent.
Quan la nit enceta
el meu badallar,
com la deixo anar
a cercar la vetlla,
mai l'ha de trobar.
Quan el meu dimoni
se sent prou culpable,
faig de miserable
sense que s'adoni,
és tan adorable.
Epigrames (XVIII)
21 Maig, 2019 06:05
Publicat per jjroca,
Epigrames
Massa cases
tenen son,
les més velles
ploren molt.
Una núvia tinc
en el carrer,
els dijous festejo,
els dimarts també.
A la font del comellar,
manta d'abelles,
esperonen els vianants,
fan de les seves.
He demanat, a l'amor,
un regne dolç,
com no sóc prou senyor,
l'omple la pols.
Porto el meu tresor
en un sarró,
el guarden les ovelles,
el gos i el llop.
A la plaça nova,
a dos quarts de nou,
s'enceta la festa,
menjarem i prou.
La mar portarà
la nau feixuga,
com tant remuga,
l'ennuegarà.
Amb les cartes
i un tapet,
passen hores,
van perdent.
A casa del pobre,
no hi ha embalums
ni flaires de pomes
ni menges de gust.
Amb un formatge
i un xic de blat,
cerco qui guanyi
en tot el prat.
Una noia sola
diu que està per mi
quan la trobo, sols
li ofereixo un sí.
Massa portes
al carrer,
però obertes
ni vuit ni set.
Li demano al sol
nova tardor,
que es llevi murri,
sorrut i tost.
L'estimaria
si ho demanés,
però no em veu
i vaig fent via.
Seria ric
havent diners,
però he après
a ser esquifit.
He estat nuvi
tot un capvespre,
anant, venint,
cercant un altre.
Per a ser déu,
ho he de tenir:
la vida eterna
sense glatir.
Tal vegada
s'esdevingué
que un rabadà
arribà a rei.
Ompliria
el meu jardí
amb mancances
dels veïns.
Si he de morir
que sigui tard,
a mitja nit,
havent sopat.
La jove em demanava
versos d'amor,
he regirat mil llibres,
n'he trobat pocs.
Per caminar,
sense espardenya,
cal una espelma
i un camí pla.
A l'infern,
l'amic dimoni,
diu que és borni
però hi veu.
Una escola sense mestre
a trenc d'albada,
diríem que és un projecte
enmig la calma.