Epitafis (XVII)
13 Maig, 2019 06:26
Publicat per jjroca,
Epitafis
Ara, visc millor.
No es requereix experiència.
Tenim un atur preocupant.
La majoria estàvem vius.
A reveure!
No ploreu abans d'hora.
Qui es vol morir primer?
Acabo de tenir un disgust.
El pagès és el qui renega.
Sóc dintre, no és broma.
Necessito un altre tallaungles.
Estic endreçant els ossos.
El veí de la dreta sempre té la raó.
Si vols anar al cel, vota P.P.
Estic provant de despertar.
Em vaig morir per l'enterrament.
Voleu un consell: No vingueu d'hora!
Professió...? Difunt!
Full de reclamacions a l'interior.
Et moriràs de riure!
Tot va bé!
Compte amb l'assegurança!
No vull més excuses!
Necessito un confessor.
He anat a demanar un crèdit.
Tinc el nínxol com a primera residència.
Busco taüt de dues places.
Es prega consultes ràpides.
De poc, no em trobes.
Ho sento, sóc un rialler compulsiu.
Estic pendent de judici.
Un moment...!
Ho sento, però em criden!
Seré a l'infern per un dia.
Retallaré les visites al psicòleg.
D'on has tret que he mort?
Farem un concurs de calaveres mullades.
Estic buscant una excusa per no sortir.
No trobo temps per enraonar.
Segueixo una dieta rigorosa.
He aconseguit no pagar impostos.
Demà mateix, demanaré pròrroga.
Tres anys més de mort i em regalen un joc de te.
Respecteu el dol.
Heu de venir recomanats.
Tard o d'hora ens veure'm.
Només rebo els dies parells.
T'estem esperant!
No paro de pensar.
Com anem de salut?
Vull tenir problemes!
No sé on havíem quedat.
Ni sé qui ha de pagar.
Ho sento, he perdut els nervis.
Compta cent i surto.
Abans, tampoc ho era viu.
Porta'm sis espelmes!
Necessito saber qui va empènyer.
Pensaments festius (XVII)
13 Maig, 2019 06:17
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Un coixí és una pedra tova.
Un cop dalt ens cal baixar.
Un home savi és un déu cregut.
Un cor de pedra és un cor poruc.
Un cuiner és un home ple d'olors.
Un dia feliç deu ser un dia en el que ningú diu res.
Un disc és una desfilada, desigual, de sons.
Un es pregunta on es lliguen els collars de les persones.
Un mariner és un pagès caragirat.
Un es va buidant sense reposar el que cal.
Un esternut és una afirmació forçada.
Un gegant és un nan decebut.
Un got buit és l'ombra d'un tresor.
Un home mana a casa quan hi ha ben poc que manar.
Un llaminer és un ocell sense ales.
Un llibre és un bosc mental on volen que em perdi.
Un mariner és un cavaller amb cavall de fusta.
Un mor quan ja no pot empènyer les hores.
Un nadó és un home que només tragina amb els ulls.
Un nuvi és, per principis, una mica caníbal.
Un optimista és un poal que puja ple del pou.
Un paraigua és un pop amb mànec.
Un pensament és un ésser intel·ligent i discret.
Un pessic és una collita minsa de carn.
Un quadre és una gàbia sense peu.
Un ramader és un rei destronat.
Un ric deu ser un vigilant que no acluca els ulls.
Un ruc li deia a un altre: No siguis tan home!
Un sap que ha de morir però té tot el dia per oblidar-ho.
Un separat és un desprès de companyia.
Un ser intel·ligent ignora les fronteres del coneixement.
Un sofà és una butaca que va engreixar molt de cintura.
Un sòlid és un líquid poruc.
Una dona seguda en un banc m'indica la dolçor del temps.
Un taxi és un cotxe amb orelles.
Un torna d'hora a la casa de l'oblit.
Un tren és un cuc amb els peus lligats.
Un ventre ple empeny les idees cap a la fosca.
Un vidu em fa creure amb gent d'altres galàxies.
Un xerraire és un home amb el cervell ple de portes obertes.
Una bombeta és un pont estret on els electrons volen ser els primers.
Una catifa és una tela condemnada a suportar tota mena de coses.
Una ciutat és una gran superfície d'espais retallats.
Una de les preocupacions de la dona és com li ha de caure un vestit.
Una dona enamorada és un capvespre dolç i etern.
Poemes curts (XVII)
13 Maig, 2019 06:14
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Vull haver el costum
de savi sabut,
aprendre del mut,
trobar la patum
per saber-me eixut.
No tinc per pensar
un retall de cel,
he trobat la mel,
no la puc comprar,
mai tinc tanta fe.
Si pensar pogués,
sense cap follia,
al cel aniria
quatre cops al mes
per a fer la via.
Vestit de captaire,
he vist pel carrer
aquell home amable
qui no es posa en ser,
ha d'estar el culpable.
Sortien estrelles
des del fons del llit,
tan blanques, tan belles,
fetes al dormir,
vull raure amb elles.
Si, en el gran desert,
el xerrar convida,
tingueu amanida
la llengua de serp,
hi ha qui necessita.
En el racó fosc
del somiar perdut,
he trobat vençut
el geni del bosc,
volia aixopluc.
Quan la jove badalla,
sense promès,
és quan hi ha massa palla
per trobar on és
l'agulla que cercava.
Poso, en el gran cel,
dolça primavera,
com l'amor m'espera
tot guarnit de mel
vora casa seva.
El gegant vivia
en gran embolic,
volia un amic
de nit i de dia,
massa gran desig.
Poseu-me, pare,
menja en el sarró
puix vull anar-me'n
a fer el gran vol,
com cada tarda.
Mireu-la com va,
sense massa pressa,
per sentir-se ofesa,
per haver pecat,
és lluny d'estimar.
La tarda plana
vora del mas,
no hi ha recança
ni un mal borràs
ni gent qui parla.
Vora del coixí,
prop de la finestra,
hi ha una princesa
plorant a desdir,
algú l'haurà ofesa.
Sense ganes
de marxar,
les mainades
dormen ja
dintre les cases.
Quan el sol demana
que vingui la nit,
una estrella clama:
Hauràs de complir
i sentir qui mana!
No he de demanar,
al monstre més dolç,
que vingui el repòs
fins a l'endemà,
diu que no hi és tot.
Amb una sabata
i un retall de nit,
parla l'esperit
de bona amistança,
com vol fer camí.
Amb poca fe,
passen les setmanes,
van totes plegades
sense voler fer:
llargues migdiades.
Orenetes demanen,
en fer-se fosc,
quatre o cinc cases
on posar els seus ous
i l'aixoplugar-se.
Epigrames (XVII)
13 Maig, 2019 06:01
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com el bon Déu,
em llevo d'hora,
cerco qui honra,
calla i no creu.
Entre llamps
i gran tempesta,
porto cresta
sota el braç.
Maria tenia
mil flors al jardí,
un sol cada dia,
lluna per la nit.
Mireu com el vent
envola les fulles,
són totes porugues,
baixen sense fe.
Estant tan cansat,
noto la follia,
la gana em crida,
no sé perquè ho fa.
A la bassa estant,
vénen els mosquits,
van voltats d'amics
ni porten menjar.
En el cel, les ànimes
viuen el seu món
ni porten emprades
vanes il·lusions.
Quan li plau al vent
tornar de la mar,
en Neptú l'empeny,
diu que ja fa tard.
Una bella dama,
amb preat somrís,
em demana casa
on passar la nit.
Ciutadans i camperols,
us demana el rei,
porteu-li fesols,
quelcom el restreny.
A la mar demano
la brisa lleugera,
l'amida, la pesa
i, si puc, reclamo.
Massa vell per festejar
les nits d'hivern,
a l'estiu, fan bon passar,
però no hi és.
En el temps modern,
quan no hi ha tempesta,
esdevé l'oferta
de tenir mal temps.
Quatre eugues em parlaven
de mals d'amor,
els cavalls no en tenen ganes,
els camins són plens de pols.
Si voleu tenir
una vida llarga,
sortiu pel matí
no hi ha ni canalla.
El monstre poruc,
sense cap frontera,
recerca una cleda,
vol trobar aixopluc.
Escriure és:
pobra alegria
i, si és poesia,
glatir de més.
Voldria una menja
de dues setmanes:
ous i botifarres,
pastissos d'ametlla.
Si a les sis em llevo,
perquè mana el llit,
mai trobo enemic
ni cançons de cego.
Un dia d'aquests,
ves-ho tu a pensar,
prenc el farcellet
i enceto el treball.
El dilluns em vull casar
per començar la setmana,
si és prou rica i galana,
de segur que l'he enganyat.
Al racó de la mar,
viuen les sardines,
les altres són fines,
no hi volen anar.
Amb el cor obert,
la panxa prou buida,
he passat per bruixa,
ho diu el mossèn.
Camí del cementiri
no hi vull anar,
hi va anar en Baldiri,
no hi ha tornat.