Espera la contalla i set poemes més
01 Maig, 2019 05:52
Publicat per jjroca,
Poemes
Espera la contalla
El meu amic, el drac
s’atura a mitja nit,
com fa punt i a part
en viure d’enemic.
Espanta les poncelles,
aterra els ramats,
esglaia a les velles,
odia els soldats.
Com menja botifarres,
ben grasses, a mig fer,
es queixa de la panxa.
Espera la contalla
que va passar fa temps
lluitant amb poques ganes.
Saber-se gran
Avui, mentiria
si, de nou, digués
que, ésser bon pagès,
és la gran porfídia.
Quan retorno al camp,
sota un cel obert,
veig el drac corprès
de saber-se gran.
Si ha de demanar
un ramat de cabres
per poder guarir,
espera el tenir:
dies més amables
on ni cal pregar.
Desig d’ésser primer
Per ventura, heu de saber,
estimada meva,
com m’agradaria ser:
bon motiu d’enveja.
Amb els tractes, que faré,
vindran els guanys
i, tot d’una, canviaré
per haver engany.
A l’albada, un mentider
voldrà fortuna
i un somni estrany.
Gairebé som a mig any
de trobar joia i engruna
amb desig d’ésser primer.
Pobrissones estimades
Les muntanyes del matí,
al migdia, seran planes,
són les penses d’un botxí
qui prega nafres.
Descregut i matusser
vol l’enrenou:
quatre sopes per a fer
amb un quart d’ou.
Les muntanyes del matí,
al capvespre, fan glatir
per les airades.
Pobrissones estimades
com l’amor farà patir
sense dir-me res de mi.
Vull trobar un ogre
Porteu-me, ara,
les hores dolces
perquè les pobres
han arribat.
Vull un esclat
sense més honres,
vull trobar un ogre
alliçonat.
És que la por
va creixent sola
sense més or.
Sento com plora
massa el meu cor
mentre s’estova.
Les contalles de la nit
Les contalles de la nit
s’adormen vora la llar,
allí, restarà l’esguard
amb més pauses que camí.
Els valents, els infidels,
han de tornar a la nissaga,
he de posar mala cara
per si porten massa fel.
Les contalles de la nit
arriben fins la finestra
quan esclata la gran por.
Deixeu-me, enmig l’enyor,
amb una carona fresca,
ben disposat l’esperit.
Trobar la mel
No parlo d’esdevenir
el més valent del carrer
ni en arribar, el primer,
quan la joia aplega a la fi.
Sóc captaire, mentider,
amatent dels nous desitjos,
menjo coca amb anissos
per gaudir i per saber.
A la plaça, sóc fidel
per feinejar la setmana
amb dèries d’arreglar el món.
Quan el sol fuig, es pon,
com enfilo el carrer de casa
esperant trobar la mel.
Aquest noi ni gosa
Altre haurà de dir
que camino sol,
cercant un corriol,
des de bon matí.
Com em parla el vent,
fluixet, a l’orella
i passa poncella
del tot somrient.
Els llavis de rosa,
els ulls plens de verd,
amb flaire de festa.
Segueixo amb la pena
mentre va dient:
Aquest noi ni gosa!