Xisclen les formigues i set poemes més

17 Maig, 2019 05:53
Publicat per jjroca, Poemes

Xisclen les formigues


Xisclen les formigues

en el seu anar,

no volen ni amigues

ni res per fruitar.

Corren, desesperen,

s’emporten el gra,

apleguen al vespre

sense deturar.

I la pobre reina

és al formiguer

enllestint els ous.

Seran quatre sous,

el crit del guerrer,

dura la condemna.


He après els quatre versos


És bonica, jove, rossa

i més rica que un tresor,

com no hauré el seu amor

si ella frisa per ser esposa?

Sóc galant i mentider

qui va cercant la fortuna,

quan claudiquen, una a una,

haig un munt com un paller.

He après els quatre versos,

de memòria, a contracor,

per a ben ensarronar-la.

No cal ni fer queixalada

puix cauran en gran amor

i estarem ben compromesos.


La papallona m’ha dit


La papallona m’ha dit

en llevar-se, al migdia,

que ha feina, sense mida,

tot viatjant fins a la nit.

Com les roses del roser

són porugues i menteixen,

volen eixir, si les deixen,

per tornar el dia després.

La papallona m’ha dit

que ha bastit els seus colors

amb retalls d’or i de plata.

Voldria ser un xic més alta

i volar, enmig les flors,

amb un cos ben eixerit.


La reina és ferrenya


La formiga

com m’ha dit

que no oblida

tornar al llit.

Però la reina

és ferrenya

i, de la festa,

es queixa.

En el camp

com creix el blat

i s’atansa la collita.

La formiga ni fruita,

però pensa que fa tard

per no tirar endavant.


La meva força


A la lluna, hauré d’anar:

un vespre, qualsevol dia,

haig les ganes d’arribar,

però em canso de seguida.

No haig eines a mig fer

ni miracles a la vora,

ella diu que no pot ser,

que precisa altra cassola.

A la lluna s’està bé

els capvespres de l’estiu

quan el cant va a la bassa.

La meva força és prou lassa

i necessito el caliu

per poder sentir i haver.


M’agrada el si del bosc


Amb la pobra solitud,

he hagut tractes,

no vull joia ni virtut

ni massa ganes.

M’agrada el lleure lleuger

sense massa ambicions,

procuro arribar el primer

per un parell de raons.

M’agrada el si del bosc,

la força de la muntanya

quan al vespre es recullen.

Ni el cos ni la sang bullen

quan passejo per la plana

i descanso sense pors.


La calor fa goig


La tortuga li comenta,

sense pressa, al cargol

que poc li agrada la festa

d’una cuina amb bon foc.

Estimo el soroll de pluja,

la tija d’un arbre incert,

és una força que m’enutja

quan trobo paradís verd.

Amb tres o quatre mossades,

diria que en tinc prou

i faig la resta debades.

Però la calor fa goig,

somio d’hora amb les fades

qui demanen fer un mos.


Quan sigui més gran


Quan sigui més gran,

aprendré, si puc,

a rodar i rodar

fins aplegar a ruc.

M’agrada la userda,

la palla ben feta,

la garrofa neta

i l’aigua ben fresca.

Quan sigui més gran,

poseu-me, a la vora,

un riu ben tranquil.

Viuré com un grill

cantant a tothora

i dormint cansat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs