Xisclen les formigues i set poemes més
17 Maig, 2019 05:53
Publicat per jjroca,
Poemes
Xisclen les formigues
Xisclen les formigues
en el seu anar,
no volen ni amigues
ni res per fruitar.
Corren, desesperen,
s’emporten el gra,
apleguen al vespre
sense deturar.
I la pobre reina
és al formiguer
enllestint els ous.
Seran quatre sous,
el crit del guerrer,
dura la condemna.
He après els quatre versos
És bonica, jove, rossa
i més rica que un tresor,
com no hauré el seu amor
si ella frisa per ser esposa?
Sóc galant i mentider
qui va cercant la fortuna,
quan claudiquen, una a una,
haig un munt com un paller.
He après els quatre versos,
de memòria, a contracor,
per a ben ensarronar-la.
No cal ni fer queixalada
puix cauran en gran amor
i estarem ben compromesos.
La papallona m’ha dit
La papallona m’ha dit
en llevar-se, al migdia,
que ha feina, sense mida,
tot viatjant fins a la nit.
Com les roses del roser
són porugues i menteixen,
volen eixir, si les deixen,
per tornar el dia després.
La papallona m’ha dit
que ha bastit els seus colors
amb retalls d’or i de plata.
Voldria ser un xic més alta
i volar, enmig les flors,
amb un cos ben eixerit.
La reina és ferrenya
La formiga
com m’ha dit
que no oblida
tornar al llit.
Però la reina
és ferrenya
i, de la festa,
es queixa.
En el camp
com creix el blat
i s’atansa la collita.
La formiga ni fruita,
però pensa que fa tard
per no tirar endavant.
La meva força
A la lluna, hauré d’anar:
un vespre, qualsevol dia,
haig les ganes d’arribar,
però em canso de seguida.
No haig eines a mig fer
ni miracles a la vora,
ella diu que no pot ser,
que precisa altra cassola.
A la lluna s’està bé
els capvespres de l’estiu
quan el cant va a la bassa.
La meva força és prou lassa
i necessito el caliu
per poder sentir i haver.
M’agrada el si del bosc
Amb la pobra solitud,
he hagut tractes,
no vull joia ni virtut
ni massa ganes.
M’agrada el lleure lleuger
sense massa ambicions,
procuro arribar el primer
per un parell de raons.
M’agrada el si del bosc,
la força de la muntanya
quan al vespre es recullen.
Ni el cos ni la sang bullen
quan passejo per la plana
i descanso sense pors.
La calor fa goig
La tortuga li comenta,
sense pressa, al cargol
que poc li agrada la festa
d’una cuina amb bon foc.
Estimo el soroll de pluja,
la tija d’un arbre incert,
és una força que m’enutja
quan trobo paradís verd.
Amb tres o quatre mossades,
diria que en tinc prou
i faig la resta debades.
Però la calor fa goig,
somio d’hora amb les fades
qui demanen fer un mos.
Quan sigui més gran
Quan sigui més gran,
aprendré, si puc,
a rodar i rodar
fins aplegar a ruc.
M’agrada la userda,
la palla ben feta,
la garrofa neta
i l’aigua ben fresca.
Quan sigui més gran,
poseu-me, a la vora,
un riu ben tranquil.
Viuré com un grill
cantant a tothora
i dormint cansat.