El riure agredolç i set poemes més
09 Maig, 2019 05:58
Publicat per jjroca,
Poemes
El riure agredolç
Estic pendent del riure agredolç,
d’aquell passar solemne pel carrer,
són massa hores, dessota del gran sol,
per a esperar aquell parlar planer.
I vós aneu vestida de mudar
per a pregar al sant manifasser
amb moltes ganes de creure i de callar
per a obtenir la gràcia del moment.
És el meu cor un degotall de penes
perquè l’estimo de dia i de nit
car vull tenir-la vivint dintre la casa
mes un retret em fa la vida amarga
i m’entaforo, cansat, en el meu llit
per a somiar-la enmig de les tenebres.
Com vull ésser cavaller
Seguint amb la condició
d’humà al damunt la terra,
vull aplegar a l’ocasió
de guanyar batalla i guerra.
Com vull ésser cavaller,
del matí fins al migdia,
un bon ruc em compraré
puix cavall és gran porfídia.
Els camins seran tots meus
i, quan vulgui descansar,
cercaré un bon desert.
Com la gràcia mai es perd
no caldrà ni confessar
ni traginar massa creus.
Fila més prim
Sento, en passar,
parlar a les finestres
del seu anar,
d’un vent de malifetes.
Cerco el redós
de cases i carrer,
vaig mig confós
somiant amb un recer.
Ni un mentider
em conta, de passada,
el seu enginy.
Fila més prim
com una vella aranya
el dia primer.
Escriure és navegar
Escriure és navegar
per una mar incerta,
cercant a la saviesa,
trobant qui vol nedar.
És recercar camins
perduts entre les ones,
comptar les lletres totes,
xerrar amb els dofins.
Provar d’arribar a port
sense massa ferides
en vespres tardorals.
M’agraden els topants,
les penses amanides,
aquell trobar la sort.
M’agrada el riure clar
M’agrada el riure clar,
les dolces tombarelles,
aquell cruixir d’ametlles
torrades a la llar.
Omplir el vas de vi
o, a l’estiu, cervesa,
deixar la gran tenebra:
vençuda, lluny d’aquí.
M’agrada el riure dolç
de la jove poncella
qui estima el més valent.
Vestiu-me d’innocent,
feu-ho amb poca pressa
i, si pot ser, dejorn.
Com sentirem les branques
Després vindrà el vent
que allunyi la tempesta,
ha de ser un vent valent
sense massa disfressa.
Com sentirem les branques
parlant a tort i a dret,
és l’angúnia dels arbres
pensant en el desert.
Encara que captiu
d’aquestes quatre cases
i un pensament flairós,
m’acosto a ser l’espòs
vestit de pors i nafres,
però amb desig ben viu.
És la pensa
És la pensa qui acompanya
per planures i rierols,
va amb vestit i assedegada
al bell mig de dos mussols.
Són els savis d’aquest bosc
qui descansen amb la llum,
mai hauran d’encendre foc,
han la dèria d’aquest fum.
És la pensa qui m’endinsa
en paratges venturers
fins aplegar a l’albada.
No hi haurà enamorada,
amb aires manifassers,
tot demanant anar a missa.
Algun cop m’he de casar
Amb la força de la ment,
em faré unes estovalles,
car m’agrada el parament
i sardines ben torrades.
Ha de ser el meu destí:
ser pescador des de l’alba,
sortir de port per sortir
i tornar a la migdiada.
Quatre peixos de bon preu,
la resta per quatre rals
o una barra de bon pa.
Algun cop m’he de casar
com manen els principals,
el somiar no ha de ser meu.