La barca brandeja i set poemes més
25 Maig, 2019 05:54
Publicat per jjroca,
Poemes
La barca brandeja
La barca brandeja
en sortir del port,
potser haurà enveja,
com cerca la sort.
El pescador vell,
les gavines joves,
els dilluns de pobres
ben buits d’atuells.
Peixos de colors
i parca menjada
amb dies feixucs.
A la nit, no puc
sentir com la fada,
s’enduu els colors.
Poseu-me el dret de la follia
Poseu-me el dret de la follia,
ben a l’abast, perquè caldrà somiar,
en el reialme, la pau no sap estar
i cerca casa, trobar la companyia.
Anem els uns cansats de tanta brega
a dormir poc i engegar mil pors,
em trobareu cercant els vells amors,
esperonant la gràcia i la fermesa.
Com vaig perdut per amples rodalies
a cercar un prec, a trobar un doll
i entaforar-me a la neciesa.
En un farcell, posaré la saviesa
entre grans pins i un segrestat bedoll
ben arrapat a un perdonavides.
Estiu traïdor
Com plora el ruc
mentre l’aigua sadolla
i es perd l’eixut
vora sínia ben folla.
Va ser un bon déu
qui un dia es llevà,
deixà la creu,
portà el treballar.
Un sol feixuc
s’enfila, sense pressa,
traient el caparró.
Estiu traïdor
qui guaita a la finestra
enmig regust.
Per no poder
En mon passar,
per terres prou eixorques,
com deixo anar:
uns pensaments tanoques.
Sóc cavaller
qui cerca una princesa
sense atuells
ni ordre ni saviesa.
Ella ha de ser:
el goig de ma fortuna
per a passar les nits.
Els esperits
s’amaguen a la lluna
per no poder.
Amics i amors
Amics i amors
porucs de la infantesa,
mancats de pressa,
plens de records.
No vull gaudir
de les terres llunyanes,
són ben estranyes
per a sentir.
Com vaig solcant
enmig terres pregones
fetes amb fang.
Ser benestant
demana altres golfes,
altres encants.
El més savi no haurà veu
El més savi no haurà veu
per avançar més de pressa,
va a lloms de la promesa,
amb la pensa haurà sa creu.
Com camina, corre i vola,
com s’atura en el desert,
per estalviar es perd:
l’abundància i la cassola.
Però sembla amatent
d’aprendre sense aturar
i resoldre els problemes.
De tant en tant, van les penes,
volen fer-lo claudicar
amb carona somrient.
I rodola temps amb fred
Recordo el somriure ample,
aquell dolç mirar de bleda,
com va enterrant la fera
enmig de topalls i nafres.
Millor amic de l’enemic,
m’entaforo cada vespre,
aspirant a no ser mestre,
massa jove per a ser antic.
I rodola temps amb fred
per un corriol somiador
on reposa la poncella.
En el cel, posaré estrella
per a dir-li, de bon cor,
com un xic d’amor es perd.
Ma solitud
Conversant,
amb ma solitud,
li he fet saber
com vaig perdut.
Que em llevo
de bon matí,
tafanejo
fins a la nit.
Però ploro
algun capvespre
quan fuig el sol.
No haig condol
ni prego un mestre
ni m’entaforo.