Epitafis (XX)
06 Juny, 2019 06:39
Publicat per jjroca,
Epitafis
Acabava de sortir de l'ou.
Us podeu emportar la pau.
No us oblideu de parlar de mi.
Encara em queden dues misses.
No penso dir-vos com em va.
Fi de la primera part.
He començat a perdre memòria.
Sóc enmig d'una reforma.
He arribat primer.
No suporto els comentaris.
Quasi no em queda esperança.
Estalvieu-vos els protocols.
No crec que pugui aprendre anglès.
Ja sóc a punt de veure el Senyor.
Animeu-vos, és de franc.
Em poso als peus de la senyora.
Sóc aquí perquè vull!
Noto una certa milloria.
Podria ser que no hi fóra.
Porto mesos en vaga de fam.
M'estic recuperant de l'ensurt.
Estic esperant un taüt nou.
Continuo disgustat.
Pràcticament, ni menteixo.
Abans, mai parlàvem de difunts.
No tinc pressa, però porta'm un pastís.
Puc canviar el testament?
Nínxol tancat per inventari.
Ofereixo corona de flors de segona mà.
Tenim obert fins a les deu.
Ofereixo nínxol assolellat per a caps de setmana.
Es busca difunta per a possible relació.
Fa un mes que no dormo.
En vint minuts, ens veiem.
Tenim descomptes fins al migdia.
Ara mateix, sóc al túnel.
Un altre dia sense esmorzar.
Gairebé faig cara de llumí.
Em vaig fent a la idea.
Hauria de fer esport.
No entenc com no arribes.
Tinc la dona viuda.
He sortit a prendre cafè.
Menjo com un ocellet.
Demà passaré per pagar.
Compte amb l'anorèxia.
A casa, també feia nosa.
Si us plau, feu servir el timbre.
Senyor jutge: No volia entrar.
Estic a la classe de relaxació.
Auxili, em volen fer fora!
Procureu no venir sol.
Necessito company poc xerraire.
Us comunico que presento al·lèrgia als clavells.
Necessito expert en jugar a les cartes.
Estic perdut!
Necessito notari per a canviar el testament.
Vulgues que no, tinc mandra.
Pensaments festius (XX)
06 Juny, 2019 06:36
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He caigut a la llum sense saber veure.
Si sóc un ser material, com pot penetrar en mi un llibre gros?
El dimoni em tempta però no em porta la pecadora.
Sembla mentida però Déu té més paciència que jo.
El pitjor del pecat és l'ajut de la imaginació.
La saviesa no es troba bé dintre d'un cap.
De la informació a la deformació només hi ha un cop.
Puc tardar més si m'esperen.
Treballo per ensopegar amb estris inútils.
Envejo la pedra perquè no li cal enganyar ningú.
Puc anar a dormir però..., em deixarà entrar el son?
Pensar és suar, ho demostra l'estiu.
Una conversa intel·ligent no necessita les paraules.
La dona és més intel·ligent perquè sempre té la raó.
Si us burleu de mi perdeu un temps preciós.
En un racó del meu cap viu el jo que s'avergonyeix.
Sempre he volgut anar sense saber on.
Em planyo abans que algú em passi al davant.
Un lluita sense espasa en una guerra sense fi.
Ser home és un defecte que em preocupa.
Sempre estic disposat a no fer res.
La millor de les medecines és no sentir dolor.
El camí del dia és, suposadament, imparable.
L'amistat és símptoma de indefensió.
Sempre hi ha la possibilitat de equivocar-se.
Sense defectes, quin sentit tindria la vida?
Treballar és digne, però deforma.
No cal ni dir que la llengua em descobreix.
Sento estar encara entre vosaltres.
La vida és bonica, però neguiteja.
Sento dir que m'estimo a pesar meu.
Festejar és un passadís massa curt.
El millor del dolor és que allargassa el temps.
Tenir problemes és més fàcil que solucionar-los.
Mai penso abans de despertar-me.
Només tinc la possibilitat de creure.
El millor del moble és l'aparent tranquil·litat.
Sempre que viatjo he d'anar amb mi.
L'avorriment és el senyal de la inseguretat.
Manar és un esforç on no falten voluntaris.
Com conèixer la solitud si no para enlloc.
El més dolç de l'amor és l'enyorança.
Seria bo tenir diners que no s'haguessin de retenir.
Una porta sol separar mons inconeguts.
Poemes curts (XX)
06 Juny, 2019 06:29
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si canta la sínia
quan es queixa el ruc,
lluito per ser mut
tot passant la vida,
odio cada ensurt.
No han de conquerir,
maleïdes feres,
aquelles figueres
on goso dormir
migdiades plenes.
Quan el sol arriba,
de nou, enfadat,
m'acosto a la riba
per sentir el combat
puix mai em convida.
Si fóra mariner,
d'una barca feinera,
aniria, sense treva,
no massa lluny del coster
per si el vent vol fer conversa.
Els camins del vi
porten la dissort
sense dir-me qui
em donarà or,
maleït amic.
Com demano,
per demà,
tenir amo
i treballar,
mai el guanyo.
I quan fuig la nit,
ens arriba el sol,
un sent l'esperit
qui viatja sol
a un país antic.
Les hores donades
a la fi del món
mai seran emprades
ni hauran raó,
són signes de fades.
Mireu si m'estimo
i miro per mi
que ni vull morir
sabent quant gotimo
quan em ve el desig.
Ple de dubtes,
gana i son,
el meu món
és massa abrupte,
massa tosc.
No vull els anys
sense dolcesa
ni faig paranys
per haver guerra,
sóc tan estrany.
A les portes de l'infern,
he posat una taverna,
bevem vi, bona cervesa
i mengem a tort i a dret,
no tenim queixa.
La pluja baixava
del núvol més vell,
feia mala cara,
era un passerell,
després es queixava.
Quan el sol somriu,
tot guaitant la plana,
el monstre reclama:
un xic de caliu,
ens estima encara?
Quan la Caputxeta
aplega en el bosc,
es troba amb un llop
enmig la desfeta,
sembla que és molt bo.
A la casa vella
no li falta clau
ni cambra ni cleda
ni un amo com cal,
és una desfeta.
En el riure de les flors,
la noia tendra,
va cercant els seus amors,
és vana empresa,
va fugir amb les olors.
Com m'agradaria
trobar, enmig l'herbei,
corona d'un rei,
almenys per un dia,
no en caldria més.
Dolces hores del matí
que, en aplegar la tempesta,
em volen donar gran festa,
no sé si parlen amb mi.
Al brocal del pou,
m'estic una estona
per si vol la mossa
un xic d'enrenou,
il·lusió pregona.
Epigrames (XX)
06 Juny, 2019 06:14
Publicat per jjroca,
Epigrames
Pujaré al cel
a mitja tarda,
dolç com la mel,
sense basarda.
Una noia mira
del balcó estant,
somnis l'han deixat
amb carona trista.
Bruixes les d'abans,
viatjant amb escombra,
ara, van per l'ombra,
per si hi ha cristians.
M'agrada sentir
el murmuri suau,
quan baixa al catau,
aquell negre vi.
A la glorieta,
tinc l'estimada,
tota contenta,
mai enfadada.
Tinc massa diners
per posar-los nom,
quan era pobret,
parlava amb tots.
Sent conscient
de ma misèria,
la platxèria
és mon tresor.
A la tarda llarga,
quan el sol se'n va,
va deixant les ombres:
pobres, sense llar.
El vi m'enlaira
a poc a poc,
quan ja acaba
em deixa tou.
Per a ser independent,
cal patir gana
i fer-ho saber
a aquell qui mana.
Una mossa demana
amb mi sortir,
sembla ser que, a sa casa,
la fan glatir.
Al racó de l'era
hi havia raons,
el pagès no mena,
fa volar coloms.
Si fóra ric, la fortuna
em vindria a demanar:
Posa'm palau i la lluna,
cent diamants a cada mà!
Com m'agradaria
obtenir la dot,
miracles faria
amb cent coves d'or.
Els lletjos i la pobresa
solen venir,
però si els hi dónes pressa
ja són aquí.
A la porta vella
ni li plany la clau
ni mostra fermesa
ni aplega el sarau.
Poseu-me a les mans:
la festa planera,
el fruit de l'enveja,
el cullo de franc.
El gegant de melangies
no tindrà sort,
massa guerres amanides
quan aplega la tardor.
Mireu-la com gronxa,
fulla esblaimada,
el vent se l'emporta
ni fa mala cara.
La vida lluitava
en guerres perdudes,
la mort fa mil mudes
i sempre l'enganya.
Una estrofa sola
viu al camí de dalt
ni mena ni estova
ni vol massa sal.
La noia que estimo
no n'està per mi,
diu que només gotimo
i em perdo en neguits.
Quan el cel rogenc
ens arriba a casa,
es veu com el vent
ens mulla la cara.