Puix monstre sóc i set poemes més
10 Juny, 2019 05:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Puix monstre sóc
En el passar,
com queden les promeses,
rauen esteses
per si, al demà,
sorgeixen meravelles.
Puix monstre sóc
i visc en terra estranya,
menjo, si es pot,
fins que s’escanya,
rabiós, el cos.
I, per sortir,
vull els carrers amples,
omplir, de passes,
les dolces nits.
Hauries de saber
Hauries de saber,
estimada fada,
com fila l’aranya
sense cap teler.
I va, a corre-cuita,
quan tremola el fil,
a fer curta lluita,
vèncer l’enemic.
Hauries de saber,
estimada fada,
on resta l’orgull.
Com l’haig a curull,
el deixo, a la sala,
per si el son el perd.
Com l’estimaria
Com l’estimaria
si m’ho demanés
i cerqués recer
quan acaba el dia.
Aniríem dos,
per cases i camps,
per trobar aviram
i menges de goig.
Com l’estimaria
en sortir el sol
per dalt de la serra.
Fóra tan planera,
llunyana del dol,
plena d’alegria.
Llarga atonia
Com demana, soledat,
llarga atonia,
puix vol viure sense esclat
un altre dia.
Les penses seran profanes,
les voluntats sorprenents,
la por vivint en les cases,
cap benestant vol penell.
Els petitons a l’escola
asseguts sense emmudir
i guaitant per la finestra.
Al seu davant, una mestra
que ha passat ben mala nit
perquè ensenyar no li prova.
Cavaller sense cavall
Cavaller sense cavall
i la dama s’ha fet vella,
voleu més gran devessall
lluny de pausa i de treva.
El camí ben ple de pedres,
lladregots al giravolt,
un xic enllà, tebi sol
em va omplint de tenebres.
Cavaller sense cavall
no haurà escut ni cuirassa
per si abelleix el combat.
El servent ha fet salat,
mira el cel i la nissaga
quan se’n va al capdavall.
Hi ha pausa
Per aprendre a no saber,
he bastit hores,
sóc captaire, mentider
i visc a soles.
Els llibres seran feixucs,
les classes ben isolades,
voldria, però no puc,
que mal se’m donen les dades.
Fa estona, mig fredolic,
vaig endreçant aquesta taula
amb viandes de tota mena.
Un xic enllà, la lluerna
va dient-me que, hi ha pausa,
abans d’entrar a l’embolic.
Mariner amb dolça mar
Mariner, amb dolça mar,
qui no somia amb primavera,
en el port, hi ha una princesa
qui l’espera si fa tard.
Com s’acaronen tots dos
els diumenges a la plaça,
diria que és festa grassa
la que aplega enmig l’amor.
Posaran cambra i un llit,
si pot ser, amb gran finestra
que els doni al carreró.
El desitjo guanyador,
amb una mà ben estesa,
per si aplega a ser marit.
Si m’estimes, et diré
Si m’estimes, et diré,
dolça poncella,
que recerco una estrella
per guarir-te al seu recer.
Dels sospirs, on ara vius,
en vull bastir les contrades,
posar flors, belles garlandes,
al carrer on dorms i rius.
Anirem a demanar:
manta joies i tresors
amb un xic de goig planer.
Cada dia, et pregaré
i decidirem tots dos
a quin regne haurem d’anar.