A la vora del camí,
hi ha una rosella,
clou la parpella,
sembla dormir.
He posat en un sac
tots els encerts,
el deixo obert,
en caben més.
He pujat a la lluna
en una nit,
no he trobat ni una engruna
per fer-me ric.
La vella senyora,
del balcó estant,
vigila el carrer,
pregunta on van.
Menjaré sense estovalles
dessota del pi,
m'agraden les migdiades
en ser a l'estiu.
El mestre proclama
des de l'alturó:
Per manllevar ovelles,
em caldrà un bon llop!
Posaré, a la nit
un xic de paor,
un carrer amanit
i un prec de tardor.
Mare, el vi de bóta,
és eixerit
i dóna força
quan ve l'estiu.
Vestidet de blanc,
ben netes dels dents,
amb sabata nova
me'n vaig al festeig!
En lloc de posar arracades,
a la noia del meu cor,
li oferiré, regalades,
paraules dolces d'amor.
Per Sant Jordi,
cerco un drac
i li prego
anar a Montblanc.
La divina providència
ha de saber deslliurar
el gran sac de la paciència
per les fetes dels humans.
A la fira, compro
cavall corredor,
engega a les deu,
aplega a les nou.
Una poma a la branca
com gronxa i creix,
es vesteix de colors
per si la veig.
Dolces passes del camí,
sense quitrà,
us pregunto: Em voleu dir
on l'amor va?
A l'estiu, el ventijol
cerca la prada,
massa cansat en Èol,
vol trobar casa.
Engega la mossa
el més gran sospir,
a l'estiu, reposa
de trobar marit.
En primavera,
la deu esclata,
després singlota,
més tard, es cansa.
Quan som al ball,
hem de ballar,
però no hi toca,
festa no n'hi ha.
Na Maria diu
que es casaria,
poc que ho sabia,
gens que m'escriu.
La barca singlota
tot sortint del port,
em diu que no pot,
el pescar l'esgota.
M'he vestit de festa
per anar a ballar,
com sóc tan bon mosso
ni me'n puc estar.
Tantes pedres al camí
i m'ha tocat la poruga
ni es mou, sembla prou muda,
mai no gosa riure amb mi.
No vulgueu saber
on l'amor s'amaga,
mai ell para casa,
dorm on li convé.
