A les teulades i set poemes més
22 Juliol, 2022 05:44
Publicat per jjroca,
Poemes
A les teulades
Tot esperant la nit planera,
amb un seguici voltant el llit,
he de trobar qui fuig i pena
perquè la vida l’ha fet mesquí.
Poc de nostàlgia, res de murmuri,
una esperança ben lluny d’aquí,
he demanat el ser menys savi
perquè la mossa em vol més ric.
A les teulades, dormen els gats
tot esperant la lluna plena
i una sardina posada al plat.
Ben pesarós, sense lluerna,
al rei seriós li he demanat
que porti el sol de primavera.
Haig un veí
Aprenent de poca-solta,
captaire de l’ampla sort,
en el seny, no haig color
ni m’agrada la gran revolta.
Em llevaré a l’albada,
prou rabent, del tebi llit,
oblidaré de passada
que mai més ha de fugir.
Carrer estret, amb quatre portes,
on només haig un veí
qui em saluda alguna tarda.
Els dilluns fa mala cara,
els dimarts em vol trair,
però li falten les forces.
Topar amb rampells
Hauria de sentir
que, lluny del prometatge,
espero l’equipatge
per a trobar un destí.
La vida, el desgavell
d’empreses inconnexes
avancen satisfetes
per a topar amb rampells.
Inútils tafaners
qui cerquen la fortuna
amb estris enganyosos.
Sento els lladrucs dels gossos
quan miren a la lluna,
voldrien ser els primers.
Camí cap al demà
Camí cap al demà,
mai sé com arribar.
Es va perdent el temps
en dubtes i melangies,
com sento les enganyifes,
qui apleguen al moment.
Camí cap al demà,
farcit d’empreses vanes,
vaig guaitant aranyes
per a aprendre a filar.
Mes tot és adient
puix ploro si m’enfado,
haig un lloc on nafro
i em perdo de valent.
Cansat de les platxèries
Diria que hi sóc tot:
mig home, un xic de llop.
Cansat de les platxèries,
demano anar a la font,
em perdo per raons
de tristors i misèries.
És ma vida, sabeu,
un cant al desconcert,
el seny el tinc ben verd,
les rauxes com m’agraden.
En temps de gran follia,
espero haver llençols,
avanço sense sols
qui m’allarguin el dia.
La verema en el camp
Les ganes ben tancades,
la verema en el camp,
el fadrí s’ha fet gran,
vol emprendre volades.
El raïm de nostramo
diria que és al tros,
hauria de fer un bon mos,
prendre eines i el carro.
El mul és eixerit,
voldria seure a l’ombra
mentre anem treballant.
El matí és ben pesant,
em van posant a prova
per saber què he collit.
Com que la festa li agrada
D’ofici, mig mentider,
aprenent a la revolta,
vaig guanyant sense saber,
vaig perdent com un tanoca.
Els misteris del mai més
ja vessen per la finestra,
la núvia l’haig ben ofesa
perquè diu que no faig res.
Una joia ha demanat
d’aquelles de porcellana,
mai les troben al mercat.
Com que la festa li agrada,
de seguit, li he comentat:
El gran ball el fan a plaça!
En veure el núvol passar
A la vinya, riu el cep
en veure el núvol passar,
aquest pas em mullarà,
però l’altre el trobo ple.
I l’aigua, qui cau del cel,
a les mosses despentina
quan es posen a plorar.
A festa, no puc anar
fent cara de salvatgina
perquè el nuvi és prou entès.
A la vinya, riu el cep,
però vindran les tisores,
els pàmpols van de revoltes
mentre la joia es perd.
Pensaments festius (CIX)
14 Juliol, 2022 05:48
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
És cert que respiro, però és probable que deixaré de fer-ho.
Creia que vivia en un carrer, però el veí em va fer veure que vivia en un altre.
Volia conèixer el vent, però se'n va anar.
Deixeu-lo parlar, potser deixarà de fer feina.
Un cop fet l’home, Déu va llençar el forn a l’abisme.
Vaig donar-li diners a la gallina i em va pondre ous verds.
Els pans volen ser pedres, però Jesús no les ajuda.
Estaria amb contacte amb Déu, si el telèfon no fos tan car.
Creuria més en Déu, si no fes nosa.
Morir és no necessitar res més.
Un remena el cervell per si troba algun tresor.
La felicitat és viatjar, lleuger, sense anar enlloc.
No tinc encara infern, però els meus coneguts l’estan construint.
Les vacances són per a fer-li veure al cos que no cal estar tan preocupat.
Un canvio un palau d’atrafegats per un desert de desconeguts.
Feu-li veure al cos la necessitat d’alimentar-lo bé.
Surto de casa per deixar-la descansar.
Cada tres anys de casat en caldria un de fadrí.
El primer dia, ella, em va deixar festejar.
La única diferència és que, a l’infern, has de pensar.
Aprendre a viure és una despesa massa gran de temps.
Em permeteu volar sense sortir del cap.
No cal dir-li al cos que és millor estar cansat.
He empleat massa temps en donar-me la raó.
La planta dels peus és la més insatisfeta de totes.
Canvio vida avorrida per mort tardana.
Tot i estant dormint, em trobo ensopit.
He deixat d’anar al cafè perquè tenia massa amics.
L’arbre dóna el seu fruit i se’n va a dormir.
He regalat el meu tresor i l’he posat sobre fulls blancs.
Un somia amb un amor que no pot despertar.
Més dolça que la mel, és la noia que somia.
Nuvis muts fan les núvies més xerraires.
Fer-se vells, és canviar les ales per seients.
Cal fer-se ric sense molestar els veïns.
Les platges són les blondes brutes del vestit marí.
Ser pagès és la millor manera de collir sense saber el perquè.
La millor de les sots és la que no coneix ningú.
Estic perdent tantes batalles que sóc a la porta del cel.
Si Déu ens porta fam que no tingui sabor agre.
He estat parlant amb Déu, pregunteu-li que n’opina de mi.
No estic segur, però crec que el meu pare és més vell que jo.
He obert l’armari i he vist una manta, devem ser a l’hivern.
És una dona molt sàvia, creu que jo sóc intel·ligent.
Anaven al tros i set poemes més
14 Juliol, 2022 05:44
Publicat per jjroca,
Poemes
Anaven al tros
Un camí ben verd
per la vella plana,
em diu que demana:
tornar a l’hivern.
Quan les plegadores
anaven al tros,
gronxant al redós,
gelades i toves.
El carro, el cavall
i l’amo encetant
cançons ventureres.
Fadrines i esposes
anaven guanyant
doblers per al tall.
No vull cap regne
Ni el demà haig
ni massa m’incomoda
haver volences captaires de la sort,
passo pel món i de segur que vaig
a altre país on la temença roda.
No sóc fet a empreses ventureres
que ennobleixen a nobles cavallers
puix van avant per a trobar un somni.
Us puc parlar del meu amic dimoni
qui s’ha tornat, de cop, prou tafaner.
No vull cap regne esquerp i miserable
on homes bons lluiten sense saber,
dieu-me quan han de perdre la fe,
quan aprendran que hi ha qui naix culpable.
Un llogaret
Un llogaret, on cerco el meu viure,
ha una riba d’un rierol preciós
per on el sol s’allita cada dia,
heu de saber que, allí, me n’aniria
a cloure el temps d’un avenir gloriós.
El meu senderi no vol altra lloança
que seure un xic i remirar la font
per a sentir el broll de l’aigua clara
qui va xerrant, contant els seus records.
Un llogaret on hagi una taverna
per decantar un vas petit de rom
mentre els altres accepten la juguesca,
ben assegut, a prop de la finestra,
on veure el vent com va a l’altre món.
A les portes de l’encís
A les portes de l’encís,
és on he deixat les penes,
les bones i les dolentes,
les de joia i de delit.
Les he de posar a la capsa
ben envoltades de flors,
les vull de tots els colors:
grogues, blanques, carbassa.
A les portes de l’encís,
un dia fugí l’amor
sense un polsim d’esperança.
Demà vindrà la recança
a cercar la seva dot
amb un manament concís.
Fora mon costum
Amb el son perdut,
va pujant la memòria,
va eixint la història
sense cap ensurt.
Diria que estic,
segut a taverna,
esperant com crema
el passat antic.
Fora mon costum:
viatjar a cavall
de la fantasia.
Com ve la follia
per cercar estralls
per si em veu venut.
Toca l’hora del festeig
No em convidis a sopar
puix haig gana marcida,
vull pollastre i amanida
amb un vi que sigui clar.
Si tu vols, conversarem
de victòries i foteses,
d’aquelles amables feres
qui miren atentament.
Com després farem passeig
per la rambla de les flors,
em posaré una corbata.
La florista que m’agrada
com demana el meu amor,
toca l’hora del festeig.
M’ha proposat un negoci
Amics i convilatans,
estic cercant la drecera,
la bruixa és ben mentidera
però no la creia tant.
M’ha proposat un negoci
per a aplegar a ser ric,
només he de prendre un pessic
de la força de l’Antoni.
Però aquest heroi perdut
és ben fort, malcarat
i mai perd una batalla,
he de dir que la baralla
la puc guanyar ben aviat
si endevina qui és el ruc.
Festa boja
He segellat la porta dels malmesos
perquè les forces vénen de dalt,
he vist herois del tot corpresos,
cansats de proves i de lluitar.
Com vull tornar al castell de les hores
on els fantasmes m’han convidat,
allí, estic com d’amagat
tot esperant els grans tanoques.
Car no he guanyar mai el profit,
amb poca gana, somriu i plora
mentre la nit duu la neciesa.
Deixeu-me traure la llengua sencera
per a saber si me n’adono
d’aquesta festa boja a desdir.
Poemes curts (CIII)
14 Juliol, 2022 05:36
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Diuen les poncelles
que caldrà marxar
a terres més belles
on poder trobar:
manta de roselles.
En el curt camí
que va al cementiri,
he sentit a dir
que, anar-hi per vici,
no és bo per a mi.
En el reclau,
esperant tardor,
sento l'escalfor
d'aquest sol babau
qui crema a l'engròs.
He sentit a dir
que si parlo massa
veuré com em passa
el sol per la nit,
deu ser algun carbassa.
Massa pedres del camí
s'han tornat boges,
diuen que sóc un mesquí
en el regne dels tanoques,
no deuen parlar de mi.
En el gran silenci
d'aquest monestir,
un déu ha bastit
un reclau on regni
un diable petit.
Com a bon pecador
no en sóc conscient
puix destrio, malament,
el deliri de la por,
el mil del cent.
És a l'estiu
quan la lluerna
surt a la fresca
per a veure el riu,
com li tinc enveja.
No demano
altre món
ni reclamo
saber on
viurà raó.
Al regne
de la dissort,
mort el pobre,
viu el mort,
sense ordre.
Suposo que saps,
dolça melangia,
que dormo de dia
quan la nit no em plany,
raons de la vida.
Les converses
amb el ruc
són eternes,
de retruc,
massa velles.
He de saber anar
on l'amor proclama:
En una setmana,
ja podràs lloar
a una jove dama!
Si el núvol plora,
no hi ha condol,
només veig la joia
d'espantar el sol,
almenys, una estona.
Mentre passen
il·lusions,
van fent nafres
i colors,
després, esclaten.
Sentiràs a dir,
noble i dolça reina,
que hi ha una princesa
demanant per mi,
diu que es farà ofesa.
Manta portes
de palau
van de dolces
sense claus,
després, tornen.
A les voltes
de l'agost,
les llagostes
van al tros
com les mosques.
No hi ha son
per demanar
puix l'amor
se l'emportà,
és un traïdor.
I quan sigui vell,
més vellet encara,
porteu-me a la casa
on parlar en escreix
i sentir qui passa.
Epigrames (CIII)
14 Juliol, 2022 05:32
Publicat per jjroca,
Epigrames
He d'aconseguir,
si la bruixa vol,
que em surti el sol
abans de dormir.
És el vi,
quan ve de gust,
el que diu
que estic dolgut.
Amb les pedres del camí,
em faré una casa
per a veure si el qui passa
es detura a parlar amb mi.
Com l'estimo
de valent,
acoquino
el pensament.
Massa dèries
per a mi sol
són histèries
de debò.
Amb les pedres
del camí,
he de fer-me
un bon coixí.
En el dia
de la sort,
qui em convida
a restar mort?
Com vull el son
pesat del jovent,
qui menja com cent
i plora com dos.
Massa lluita
per a fer:
una truita
i massa té.
En el terme
dels eixuts
no cal beure
ni ésser mut.
En passar
pel caminoi,
cerco un noi
per a xerrar.
Una lluita
cada dia:
menjar fruita
i amanida.
Quan ho sigui:
home de bé,
vull saber
on fer el negoci.
Tot mirant
dintre del vas,
vaig pensant:
Com tornaràs?
Presumint
del meu fracàs,
bec prou vi
i dormo al ras.
Poseu-me l'hivern
fora de la llar,
un parlar discret
i munió de carn.
Com m'estima
de valent,
no escatima
en cridar més.
Les noies bufones
cerquen, al jardí,
les hores més dolces
per anar a fruir.
Havent tanta son
quan vaig a dormir,
he de portar amb mi
el millor tresor.
En el regne
de la nit,
cerco un cercle
on dormir.
Tot menjant
com un vedell,
vaig emprant
i fent-me vell.
N'estic tant
del meu amor
que em fa por
no semblar estrany.
He comprat
la gran disfressa
i no em deixa
anar a ballar.
Al carrer del mar,
no hi ha hores toves,
se'n van anar totes
terres més enllà.
Epitafis (LXXX)
11 Juliol, 2022 09:35
Publicat per jjroca,
Epitafis
Agrairia els relats curts.
Ni recordo perquè m’enfadava.
Torno a començar les vacances.
No us ho creureu, però estic perdut.
Ho sento, però he fet fallida.
Posaré una queixa, vull un calendari.
M’estima tant que ni m’enyora.
He sentit a dir que el meu nou cos està de camí.
Estic esperant les fúries de l’infern.
Els valents, els posem més enfora.
He demanat permís per a tenir gos.
Des que sóc aquí, ni respiro.
Una mica més i no vinc.
Estic de guàrdia, he de rebre els nous difunts.
Encara no he rebut el certificat de defunció.
He aconseguit que no em facin olor els peus.
Ens han prohibit sortir sense avisar.
He hagut de tancar el nínxol pel COVID.
A poc a poc, ja m’aniré refent.
Darrerament, ni sé on anar.
Estic esperant un veí per a fer-li la punyeta.
Si ja estic sord i mut, puc aprendre mim?
He posat la foto del gos que em va mossegar.
Estic content, encara no he perdut la gana.
Algun dia, encara tinc pors.
Ni sé a qui convidar.
Si penso, podré fer un vol?
Ha vingut la senyora, el color del nínxol no li agrada.
Hauré de sortir a buscar sal.
Us faig saber que m’ha arribat l’hora.
Necessito una bústia per al correu.
Darrerament, la feina no m’atabala.
Prompte, ja podré llogar un tros del nínxol.
Estic provant de deixar de fumar.
Els dijous, els dedico a pensar.
Ho donaré tot, m’he fet solidari.
Avui, no estic per vendre.
Ho sento, però no puc rebre!
Estic esperant una oferta de bona feina.
A partir de demà, em cuidaré.
Penso que he perdut els papers.
M’he proposat aprendre a ballar.
A l’estiu, solem eixir a sopar.
No he vingut per a fer cap negoci.
Podria dir que tinc una posició estable.
Ara, tampoc ho veig clar.
Gairebé ja sóc lliure.
No puc eixir del pou de la reflexió.
He deixat la categoria de nouvingut.
De moment, no parlo amb ningú.
De vegades, dubto que hagi mort.
Em volen fer fora per busca-raons.
No aconsegueixo llevar-me d’hora.
Si torneu demà, us donaré un consell.
Ja fa mesos que no fumo.
Posa’t com vulguis, però no penso eixir!
Si torno, em donaran un altre cap?
No aconsegueixo inscriure’m a cap xerrada.
Estic esguardant l’amic per a saludar-lo.
Pensaments educatius (LXXII)
11 Juliol, 2022 09:32
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
El pensament crític avança més que el racional.
Els he dit que la suma és una resta i ni han dubtat.
No em fan cas, he anotat que són constants.
He anat a cercar dubtes, n’hi ha de tots els colors.
Li he demanat la feina i l’havia fet!
Mai he dubtat que avancen més que jo.
Llegeixen bé, però sense llibre.
Només els guanyo amb els anys.
Intentem no despertar-los massa.
Han d’estar esgotats, tarden més en queixar-se.
Tampoc és qüestió de regirar caps.
Estic quasi convençuts que ja aprenen sols.
No és bo construir amb peces fixes.
Procureu que ignorin quan comença la lliçó.
La nova reforma ja porta pedres a les butxaques.
Déu posa un miracle per cada deu pèrdues de fe.
Necessito carnet de pecador, per a entrar a l’infern.
No sé si és pecat: menjar carn o comprar-ne.
A veure qui li diu a Déu que no és el Pare.
El millor dels alumnes és la capacitat d’oblit.
Mai he entès perquè cal donar-los peix.
Ja sóc a classe i, ara, què.
Un de tots, de segur que sap raonar.
Si no recordo mal, un dia van seure tots.
És senzill passar de la comprensió a la depressió.
Segurament, m’escolten a terminis.
Solen anar del dubte al desencert.
Aprenen tant que hauran de comprar un altre pot.
Els he donat feina, però l’han perdut de seguida.
Estem acabant el llibre, on és el bicarbonat?
De moment, els motiva no fer res.
Estan aprenent a remar contra el corrent.
Estic buscant el llop disfressat.
Progressen, ja saben que un colze no és un coll.
Ni saben on comença el camí.
Els he demanat deures, serà per vici?
Estic content, només necessiten dues pedres diferents.
Anem avançant, ja malparlen millor.
El llapis i la llibreta són eines abastables.
Estic content, s’han fet grans i ja no hi caben.
Molts dies, aprenen a badallar.
Doneu-los llum, però amb mesura.
Estic preocupat, fa dos dies que no crido.
Tant de canviar de continguts, he trencat el recipient.
Passarem directament a les solucions.
Treballen el resum, fan servir dues lletres iguals.
Progressar, progressem, però no sé cap a on.
He comprat maons per a fer una educació constructiva.
Estic innovant, poso lectures per a subliminar.
No aprenen massa, però són ben macos.
De fet, només volen aprendre a ser rics.
Els he tret la pilota i la meitat ni se n’han adonat.
Haig alumnes dolents, no saben amagar-se.
Els he donat una bona lliçó, ja no en queda.
Hi ha massa camins que porten on sóc.
Necessito deixebles, no seguidors.
He qualificat els alumnes, m’han sobrat punts.
Amb quants crits aplega el silenci?
Si no els mano, on em portaran?
Pensaments divins (LXXXI)
11 Juliol, 2022 09:30
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Em vull salvar, però una mica tard.
Jesús ja fa mesos que cerca un bon ruc.
Li he demanat a Jesús que només multipliqui peixos.
Porto dies al cel i no he vist cap miracle.
Satanàs està enfadat, li han tret tres punts del carnet.
Per a avançar, m’he penedit dels pecats de demà.
De segur que m’he equivocat de cel.
Jesús farà noves paràboles amb full d’aclariments.
Déu va fer més pobres perquè no li demanen tant.
Jesús vol pedres més toves per a fer pans.
Jesús tornarà al desert amb un plànol de les fonts.
Déu posa un miracle per cada deu pèrdues de fe.
Necessito carnet de pecador, per a entrar a l’infern.
No sé si és pecat: menjar carn o comprar-ne.
A veure qui li diu a Déu que no és el Pare.
Porto mesos a l’infern i no m’han designat caldera.
Aniria al cel, però no m’agrada el vi.
Vull conèixer Jesús, participaré al sorteig.
La Verge no ha vingut, té problemes de vestuari.
Si no peco en tot un dia, em salvaré?
No haig sort, m’ha tocat un dimoni avorrit.
Vull entrar al cel, però no trobo la porta.
Satanàs farà bullir l’aigua a trenta graus.
Per a anar a l’infern, quants padrins necessito?
De segur, que al cel no fan falta diners?
He estat pensant amb una nova gamma de pecats.
Com Déu és omnipresent, està una mica atabalat.
Si em confesso sovint, puc arribar al vici.
Va ser arribar al cel i carregar amb els neulers.
Fer campana a l’escola, pot donar punts.
Aquest matí, no us poseu a la caldera, hi ha revisió.
He deixat la fe per a aplegar a la virtut.
Déu està estudiant portar més rics al cel.
Necessito un altre dimoni que em faci dubtar.
Un dimoni em demanà fuet, li portà el de Vic.
Espero que, en arribar al cel, encara queden seients.
De segur que, en aplegar al cel, em trobo la sogra.
Déu ha decidit pujar el preu dels miracles.
Judes ha demanat cobrar en «bitcoins».
Jesús ni prova d’ensenyar filosofia als deixebles.
Déu només repartirà gràcia els dilluns de Pasqua.
Satanàs ha decidit fer el paper de drac.
Aniria a l’infern, però el preu és inassequible.
Necessito un déu que faci menys vacances.
No conec cap dimoni que sigui a l’atur.
He estat a la glòria, no n’hi havia per a tant.
Necessito dos pecats més per a confessar-me.
He fet un curset, barat, de miracles: canvio els cecs en miops.
Déu no es deixa veure, però sovint fa nosa.
Parlaria amb Déu, però no té hores.
Si aneu al cel, afanyeu-vos, queden poques cadires.
Necessito un miracle per a enllestir la setmana.
Déu, el Pare, no ha fet massa favors.
Resoldre un problema es pot considerar miracle.
Judes s’ha convertit en un negociant de cordes.
Jesús no destacava com a comercial.
Anava a l’església perquè tenia la casa petita.
Aplegar a l’infern, sense plorar, es pot considerar miracle.
He anat a l’infern per a evitar sorpreses.
Pensaments festius (CVIII)
11 Juliol, 2022 09:27
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Treballaria, però no haig temps.
Provaria de pensar, però el cap és lluny de la panxa.
Estic trist, acabo de saber que no sóc ric.
Voldria aturar el temps, però no me’n surto.
Voldria parlar amb mi, però no tinc hores.
Al país de melangies, cada dia era un parany.
És, al camí, on vull el meu temps.
Parlaré poc, em vull lluir.
Si ve un cop de sort, espero que sigui lleu.
Demana el que vulguis, però sense esperar rebre massa.
Els éssers intel·ligents solen ser massa discrets.
He hagut de canviar un viatge per un somni.
Avançar, cal reservar-ho per als prudents.
Entre beure i veure em passo els dies.
Mai confieu d’un camí sense pedres.
Diuen que guanyo diners, però no els veig.
He canviat d’ofici, a l’altre em feien feinejar.
Estic esperant les ganes per a posar-me a feinejar.
Quan hagi més temps, aprendré a volar.
He decidit tenir salut, aquest metge és molt car.
No he aconseguit deixar el temps enrere.
Estic perdut, només trobo oficis que no es cobra.
Si perdo el temps pensant, me’l tornaran?
Encara no he entès perquè no guanyo.
En tornar del metge, vaig perdre la salut.
Fins quan puc allargar les vacances?
De fet, el món ja se sosté sol.
Cent anys més i seré ric.
He comprat un llibre per a poder estar callat.
M’han convidat a fer feina, faré tard.
Cerco soci que em faci ric sense que se n’adoni.
Aniré al bosc per si em puc perdre una estona.
El cos i jo no ens posem d’acord a l’hora de sopar.
El darrer que vaig decidir va ser: Cercar núvia!
Esbrineu la diferència entre casat i cansat.
Si perdo un amic, en trobaré un altre?
Un dia d’aquests faré anys.
Aniré a cercar feina, però sense compromís.
Ja fa dos dies que no m’ofereixen fer-me ric.
Com vaig de vacances, viatjaré a peu.
Cerco soci que em porti a coll-i-bé.
Estic a punt per a fer-me un embolic.
Llogaré una part del cervell, no la faig servir.
El bodeguer quasi m’ha canviat el vi en aigua.
He comprat una barca, encara no sé el motiu.
Ha vingut el fred, ningú el vol hostatjar.
Surto a sopar prompte per si la gana s’adorm.
No treballo massa per si acabo la feina.
Si haig més diners, perdré el son?
Confio amb l’amistat, però amb prudència.
Estic entre perdre i no guanyar.
De segur que, saber molt, atipa.
Si vols ser lliure, comença regalant les corbates.
Estic aprenent a no fer servir el cap.
Un es pregunta que vol dir: Ser ric!
He decidit començar el mes el dia vint.
Matinar, per anar a la feina, deu ser esgotador.
No em féssiu cas, però igual puc volar.
Com era tan valent i set poemes més
09 Juliol, 2022 11:33
Publicat per jjroca,
Poemes
Com era tan valent
I, com era tan valent,
caminava sense pressa,
no estalviava l’escomesa
mig amable de la gent.
Mentiria si digués
que un dia passà por,
va ser a causa de la calor
quan vaig veure el que no és.
Va llevar-se pel matí
per a córrer l’aventura
de guanyar sense caler.
Però un dia va saber
que la llicència no dura,
de l’ensurt, es va morir.
Estic barallat amb l’ombra
Estic barallat amb l’ombra
perquè, sovint, m’acompanya,
a l’hivern, quasi m’escanya,
a l’estiu, s’amaga a sota.
Li he demanat conversa
quan em llevo pel matí,
però es veu que, en el dormir,
ha una gràcia manifesta.
Estic barallat amb l’ombra
i, de fet, ens discutim
encara que sempre calla.
Amb els llums es mou i balla
i, quan penso que gaudim,
la perdo, és ben poca-solta.
Les paraules van al vent
Les paraules van al vent,
és allí on, tost, s’adormen,
com gaudeixen de les ombres,
del malviure de la gent.
Són esquerpes i lleugeres,
fugen, lluny, per a no tornar,
si alguna és vol quedar,
les tracten de mentideres.
Les paraules van al vent
on bastiran un palau,
on dormir i sojornar.
Han el deure de restar
per si aplega dolça nau
per navegar vers ponent.
Al racó incert
Al racó incert
de la poca glòria,
cerca la memòria
un temps menys punyent.
Galdosos els homes
qui no han passat,
el regne han deixat
a les hores toves.
Al racó incert,
m’agrada reviure
velles sensacions.
Són els moments bons
qui hom vol descriure
quan li guanya el fred.
Pobrissons els rics
Pobrissons els rics
sempre amb les presses,
cercant les promeses
d’un futur feliç.
Un pobre seient,
ben posat a l’ombra,
em diu com li sobra
la joia dels bens.
Pobrissons els rics
que, un cop són malalts,
volen altres menges.
Amb els alls i cebes
volo pels de dalts
fins que ve el dormir.
La lluna en un cove
La lluna en un cove
i el sol al migdia,
vana és l’alegria
a casa del pobre.
Trobats els paranys,
llunyana infantesa,
el riu no em pesa
ni em posa els anys.
La lluna en un cove
i lluny el paradís
per poder gaudir-lo.
Hauria de dir-ho,
però perdrà tot l’encís
si vull ésser noble.
En ma vida
Mentiria si digués
que, cansat, descanso més.
En ma vida, la fortuna
costa molt de mesurar,
ben sovint sóc a la lluna,
però mai sé com baixar.
Les empreses són lleugeres
quan s’acaba el primer mes,
després, perdo l’interès
quan arriben les banderes.
Pensadors i somiatruites
com s’apunten a l’engròs,
de la ràbia, en tinc un tros
perquè perdo massa lluites.
La mort davallava
La mort davallava
pel carrer estret,
surt d’aquella casa
on, tot, ja està fet.
Va ser home fort,
de feines feixugues,
van venir les mudes
i canvià la sort.
El pobre pagès
deixa dona, mula
i el menjar de grat.
També queda un gat
qui mira la lluna
dolgut i corprès.