Pensaments festius (CIX)
14 Juliol, 2022 05:48
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
És cert que respiro, però és probable que deixaré de fer-ho.
Creia que vivia en un carrer, però el veí em va fer veure que vivia en un altre.
Volia conèixer el vent, però se'n va anar.
Deixeu-lo parlar, potser deixarà de fer feina.
Un cop fet l’home, Déu va llençar el forn a l’abisme.
Vaig donar-li diners a la gallina i em va pondre ous verds.
Els pans volen ser pedres, però Jesús no les ajuda.
Estaria amb contacte amb Déu, si el telèfon no fos tan car.
Creuria més en Déu, si no fes nosa.
Morir és no necessitar res més.
Un remena el cervell per si troba algun tresor.
La felicitat és viatjar, lleuger, sense anar enlloc.
No tinc encara infern, però els meus coneguts l’estan construint.
Les vacances són per a fer-li veure al cos que no cal estar tan preocupat.
Un canvio un palau d’atrafegats per un desert de desconeguts.
Feu-li veure al cos la necessitat d’alimentar-lo bé.
Surto de casa per deixar-la descansar.
Cada tres anys de casat en caldria un de fadrí.
El primer dia, ella, em va deixar festejar.
La única diferència és que, a l’infern, has de pensar.
Aprendre a viure és una despesa massa gran de temps.
Em permeteu volar sense sortir del cap.
No cal dir-li al cos que és millor estar cansat.
He empleat massa temps en donar-me la raó.
La planta dels peus és la més insatisfeta de totes.
Canvio vida avorrida per mort tardana.
Tot i estant dormint, em trobo ensopit.
He deixat d’anar al cafè perquè tenia massa amics.
L’arbre dóna el seu fruit i se’n va a dormir.
He regalat el meu tresor i l’he posat sobre fulls blancs.
Un somia amb un amor que no pot despertar.
Més dolça que la mel, és la noia que somia.
Nuvis muts fan les núvies més xerraires.
Fer-se vells, és canviar les ales per seients.
Cal fer-se ric sense molestar els veïns.
Les platges són les blondes brutes del vestit marí.
Ser pagès és la millor manera de collir sense saber el perquè.
La millor de les sots és la que no coneix ningú.
Estic perdent tantes batalles que sóc a la porta del cel.
Si Déu ens porta fam que no tingui sabor agre.
He estat parlant amb Déu, pregunteu-li que n’opina de mi.
No estic segur, però crec que el meu pare és més vell que jo.
He obert l’armari i he vist una manta, devem ser a l’hivern.
És una dona molt sàvia, creu que jo sóc intel·ligent.
Anaven al tros i set poemes més
14 Juliol, 2022 05:44
Publicat per jjroca,
Poemes
Anaven al tros
Un camí ben verd
per la vella plana,
em diu que demana:
tornar a l’hivern.
Quan les plegadores
anaven al tros,
gronxant al redós,
gelades i toves.
El carro, el cavall
i l’amo encetant
cançons ventureres.
Fadrines i esposes
anaven guanyant
doblers per al tall.
No vull cap regne
Ni el demà haig
ni massa m’incomoda
haver volences captaires de la sort,
passo pel món i de segur que vaig
a altre país on la temença roda.
No sóc fet a empreses ventureres
que ennobleixen a nobles cavallers
puix van avant per a trobar un somni.
Us puc parlar del meu amic dimoni
qui s’ha tornat, de cop, prou tafaner.
No vull cap regne esquerp i miserable
on homes bons lluiten sense saber,
dieu-me quan han de perdre la fe,
quan aprendran que hi ha qui naix culpable.
Un llogaret
Un llogaret, on cerco el meu viure,
ha una riba d’un rierol preciós
per on el sol s’allita cada dia,
heu de saber que, allí, me n’aniria
a cloure el temps d’un avenir gloriós.
El meu senderi no vol altra lloança
que seure un xic i remirar la font
per a sentir el broll de l’aigua clara
qui va xerrant, contant els seus records.
Un llogaret on hagi una taverna
per decantar un vas petit de rom
mentre els altres accepten la juguesca,
ben assegur, a prop de la finestra,
on veure el vent com va a l’altre món.
A les portes de l’encís
A les portes de l’encís,
és on he deixat les penes,
les bones i les dolentes,
les de joia i de delit.
Les he de posar a la capsa
ben envoltades de flors,
les vull de tots els colors:
grogues, blanques, carbassa.
A les portes de l’encís,
un dia fugí l’amor
sense un polsim d’esperança.
Demà vindrà la recança
a cercar la seva dot
amb un manament concís.
Fora mon costum
Amb el son perdut,
va pujant la memòria,
va eixint la història
sense cap ensurt.
Diria que estic,
segut a taverna,
esperant com crema
el passat antic.
Fora mon costum:
viatjar a cavall
de la fantasia.
Com ve la follia
per cercar estralls
per si em veu venut.
Toca l’hora del festeig
No em convidis a sopar
puix haig gana marcida,
vull pollastre i amanida
amb un vi que sigui clar.
Si tu vols, conversarem
de victòries i foteses,
d’aquelles amables feres
qui miren atentament.
Com després farem passeig
per la rambla de les flors,
em posaré una corbata.
La florista que m’agrada
com demana el meu amor,
toca l’hora del festeig.
M’ha proposat un negoci
Amics i convilatans,
estic cercant la drecera,
la bruixa és ben mentidera
però no la creia tant.
M’ha proposat un negoci
per a aplegar a ser ric,
només he de prendre un pessic
de la força de l’Antoni.
Però aquest heroi perdut
és ben fort, malcarat
i mai perd una batalla,
he de dir que la baralla
la puc guanyar ben aviat
si endevina qui és el ruc.
Festa boja
He segellat la porta dels malmesos
perquè les forces vénen de dalt,
he vist herois del tot corpresos,
cansats de proves i de lluitar.
Com vull tornar al castell de les hores
on els fantasmes m’han convidat,
allí, estic com d’amagat
tot esperant els grans tanoques.
Car no he guanyar mai el profit,
amb poca gana, somriu i plora
mentre la nit duu la neciesa.
Deixeu-me traure la llengua sencera
per a saber si me n’adono
d’aquesta festa boja a desdir.
Poemes curts (CIII)
14 Juliol, 2022 05:36
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Diuen les poncelles
que caldrà marxar
a terres més belles
on poder trobar:
manta de roselles.
En el curt camí
que va al cementiri,
he sentit a dir
que, anar-hi per vici,
no és bo per a mi.
En el reclau,
esperant tardor,
sento l'escalfor
d'aquest sol babau
qui crema a l'engròs.
He sentit a dir
que si parlo massa
veuré com em passa
el sol per la nit,
deu ser algun carbassa.
Massa pedres del camí
s'han tornat boges,
diuen que sóc un mesquí
en el regne dels tanoques,
no deuen parlar de mi.
En el gran silenci
d'aquest monestir,
un déu ha bastit
un reclau on regni
un diable petit.
Com a bon pecador
no en sóc conscient
puix destrio, malament,
el deliri de la por,
el mil del cent.
És a l'estiu
quan la lluerna
surt a la fresca
per a veure el riu,
com li tinc enveja.
No demano
altre món
ni reclamo
saber on
viurà raó.
Al regne
de la dissort,
mort el pobre,
viu el mort,
sense ordre.
Suposo que saps,
dolça melangia,
que dormo de dia
quan la nit no em plany,
raons de la vida.
Les converses
amb el ruc
són eternes,
de retruc,
massa velles.
He de saber anar
on l'amor proclama:
En una setmana,
ja podràs lloar
a una jove dama!
Si el núvol plora,
no hi ha condol,
només veig la joia
d'espantar el sol,
almenys, una estona.
Mentre passen
il·lusions,
van fent nafres
i colors,
després, esclaten.
Sentiràs a dir,
noble i dolça reina,
que hi ha una princesa
demanant per mi,
diu que es farà ofesa.
Manta portes
de palau
van de dolces
sense claus,
després, tornen.
A les voltes
de l'agost,
les llagostes
van al tros
com les mosques.
No hi ha son
per demanar
puix l'amor
se l'emportà,
és un traïdor.
I quan sigui vell,
més vellet encara,
porteu-me a la casa
on parlar en escreix
i sentir qui passa.
Epigrames (CIII)
14 Juliol, 2022 05:32
Publicat per jjroca,
Epigrames
He d'aconseguir,
si la bruixa vol,
que em surti el sol
abans de dormir.
És el vi,
quan ve de gust,
el que diu
que estic dolgut.
Amb les pedres del camí,
em faré una casa
per a veure si el qui passa
es detura a parlar amb mi.
Com l'estimo
de valent,
acoquino
el pensament.
Massa dèries
per a mi sol
són histèries
de debò.
Amb les pedres
del camí,
he de fer-me
un bon coixí.
En el dia
de la sort,
qui em convida
a restar mort?
Com vull el son
pesat del jovent,
qui menja com cent
i plora com dos.
Massa lluita
per a fer:
una truita
i massa té.
En el terme
dels eixuts
no cal beure
ni ésser mut.
En passar
pel caminoi,
cerco un noi
per a xerrar.
Una lluita
cada dia:
menjar fruita
i amanida.
Quan ho sigui:
home de bé,
vull saber
on fer el negoci.
Tot mirant
dintre del vas,
vaig pensant:
Com tornaràs?
Presumint
del meu fracàs,
bec prou vi
i dormo al ras.
Poseu-me l'hivern
fora de la llar,
un parlar discret
i munió de carn.
Com m'estima
de valent,
no escatima
en cridar més.
Les noies bufones
cerquen, al jardí,
les hores més dolces
per anar a fruir.
Havent tanta son
quan vaig a dormir,
he de portar amb mi
el millor tresor.
En el regne
de la nit,
cerco un cercle
on dormir.
Tot menjant
com un vedell,
vaig emprant
i fent-me vell.
N'estic tant
del meu amor
que em fa por
no semblar estrany.
He comprat
la gran disfressa
i no em deixa
anar a ballar.
Al carrer del mar,
no hi ha hores toves,
se'n van anar totes
terres més enllà.