Pensaments festius (CVII)
01 Juliol, 2022 05:38
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Viatjar és la manera més divertida de no sortir de casa.
Prego que el meu enemic visqui molts anys més que jo.
Estimo tant la llibertat que mai la compraria.
Déu em demana un assaig i jo li ofereixo una novel·la.
Com que tenia el sac buit li vaig haver d'omplir.
No suporto les idees, per això les deixo anar.
L'home parla de somnis, la dona de despertar.
És un ric fastigós, a més, és intel·ligent.
He vingut al món per aprendre, potser que me'n torni.
Tinc el cos cansat, ara, em deixarà tranquil.
Si la felicitat tingués preu, ja l'hagués venut.
Vull un mitjó negre i l'altre semblant.
El cap és gran, el cervell és una altra cosa.
He començat a aprendre: els diners fan de mal empassar.
Em passaria el dia cantant, però he de fer el paper de mut.
La vergonya entra per ulls i orelles i surt per les galtes.
No sóc pessimista, però acabaré morint-me.
He estat discutint amb el gos, ell lladra millor que jo.
Puc passar la vida dormint sense saber el preu de la son.
Ella diu que he de madurar, jo li dic: Per on?
L'home podria pensar més, però es mareja.
La dutxa és la pluja unipersonal i controlada.
Era tan jove que es pensava que la vida no s'asseu.
Tinc un dubte, però no el penso donar a ningú.
No em preocupa l'infern, el banc m'ha fet una assegurança de vida.
He pujat al cim, ara, cerco una ombra.
Vaig anar a collir pomes, però era una olivera.
És bonic ser home, però, ara, voldria ser un soc.
Puc volar, tinc el perill de caure.
El treball és pesat, les vacances el fan feixuc.
Els rics no treballen, que tristos deuen estar.
El cuiner et dóna una sardina i et vol fer creure que és un pop.
He caminat prou per saber que he de seguir.
Estic perdent la fe, és trist ser un cistell.
Era un home tan valent que es va quedar sense cap.
No suporto veure el vi, per això me'l bec.
Quan l'home va inventar els diners, l'aire ja existia.
He aconseguit fer-me vell sense el vostre ajut.
Estic buscant una botiga per comprar ganes de treballar.
He provat d'anar descalç, però em feien pena els peus.
Estic buscant un enemic per poder-me justificar.
És difícil equivocar-se, Déu posa les dianes massa grans.
Em volen portar a presó, però encara no he sortit de la meva.
Pensant amb lògica, hauria d'arribar a alguna conclusió.
La temença em portarà i set poemes més
01 Juliol, 2022 05:35
Publicat per jjroca,
Poemes
La temença em portarà
La temença em portarà
a tancar totes les portes,
mai hauré eixit de pobre,
la fortuna és més enllà.
He après a fer negocis
amb un dimoni eixerit,
el tracto de bon amic,
és geperut i mig borni.
La temença em portarà
a morir com un cristià
envoltat de quatre ciris.
Hauré de deixar-me el vici
de mirar i de comentar
on la gràcia m’endurà.
Com seria cavaller
Com seria cavaller
ben entrada primavera,
a l’hivern, la llarga espera,
prop del foc, s’està més bé.
Lliuraria les poncelles
d’enemics de mala sang,
cavaller com els d’abans
amb menys llums que pas tenebres.
Compraria un cavall,
ben barat, dels de cartró
i una espasa de fusta.
Fora el rei de la batussa
i lluitaria, com pocs,
tot fugint drecera avall.
En converses amb el savi
En converses amb el savi,
de la vida i de la mort,
com m’ha dit que no té sort
mentre sigui en aquest barri.
Amb uns rics intel·ligents,
ben llestos i saberuts,
només els pobres són rucs
qui viuen entre la gent.
Amb converses amb el savi,
com li he dit que no he triat
pertànyer als malentesos.
De la força serem presos
i avançant com esgarriats
haurem de perdre ben ràpid.
Hauran palau o castell
Ben cofoi, vaig bosc endins
per trobar les meravelles,
allí, resten les donzelles
tot somiant amb nuvis rics.
Hauran palau o castell,
vint servents de tota mena,
una vida ben planera
entre vestits i mantells.
Al migdia, bon dinar,
al capvespre, passejada
i, prou d’hora, l’allitar.
Una joia tan preuada
ningú la deixa escapar,
dolç paper d’enamorada.
La canalla
Amb quaranta queixalades,
d’aquelles de prendre mal,
va passant, al vell corral,
les millors de les vesprades.
Poc li agrada el llaurar
i molt menys voltar la sínia,
menjaria tot el dia,
però l’amo fa aturar.
La somera li comenta
que necessita més palla
per a enllestir un nou jaç.
Ha vingut un bordegàs
i, ja se sap, la canalla
han de gaudir de la festa.
Hauries de saber
Hauries de saber
que, sent dolça estimada,
el mosso que t’agrada
no et donarà plaer.
Puix, ell, és massa llest
i cerca les promeses
al palau de princeses
amb el bagul ben ple.
Hauries de saber
que et porto en els somnis
quan és entrada nit.
No sóc tan eixerit
i visc amb un dimoni
qui em fa perdre la fe.
En el palau reial
En el palau reial,
on dormen les princeses,
hi ha tantes primaveres
com joies en el ball.
De bon matí, es desperten
per saludar el sol,
com riuen sense dol
quan obren les finestres.
En el palau reial,
la reina es pentina,
s’endreça els cabells.
Com corren els servents
quan ixen de la cuina
per portar l’esmorzar.
Ni temences ni virtuts
Ni temences ni virtuts,
he trobat en el mercat,
el venedor, que ha parat,
és prou vell i prou rabiüt.
Una vida com la meva
no precisa absolució,
haig més joia que llautó,
gairebé estic de festa.
He trobat, a la finestra,
un dimoni enamorat
del riure d’una donzella.
Com diria que és de bella
si no tinc el gust sensat
i la guaito sense pressa.
Poemes curts (CII)
01 Juliol, 2022 05:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com les orenetes,
en el dolç ballar,
volen inquietes
per tal de trobar
de totes les les menges.
Sento el greu parlar
de les tomateres,
no volen restar
entre les promeses
del creure i callar.
No he de conquerir
la joia sencera,
és tan mentidera,
tan feta al desdir:
somnis i promesa.
Entre roses,
viu l'enyor,
massa noses
duu l'amor,
mai el copses.
La mossa somiava
amb un vestit nou,
sortir-se'n del jou
de tornar a la casa
sense haver l'amor.
M'agrada seure
al petit banc
on l'aviram
em vindrà a veure,
porto un reclam.
L'ametller contava
anys de tota mena
mentre enyorava:
raïm i verema,
el vent el gronxava.
A la casa
del pagès,
cada tarda
passa el vent,
però no parla.
Com demano
per a mi
un bon coixí
mentre treballo,
veig com se'n riu.
A la festa
del turment,
diu la mestressa
que vagi fent
mentre espera.
Haig per donar:
dolça esperança
sense recança
per no fruitar,
després, em passa.
En el regne
de la por,
cada metge
és un senyor
si ho sap entendre.
Malaguanyats
els triomfadors
sense les pors
dels enganyats
en temps d'enyors.
Les perdudes hores
davant de la mar
han estat fruitoses,
elles m'han donat
la pau sense proves.
Com va dir-me
el mossèn:
Penedir-se
és ser valent!
Va per a bisbe.
Al dimoni
li he contat
que, quan toqui,
hi seré de grat,
és prou borni.
Satanàs,
el mentider,
diu que el mas
és del pagès,
que poc que ho sap.
A l'estiu demano
anar a la mar,
però un déu pesat
em conta que, a l'amo,
no li ve de grat.
Massa dies
sense por
donen vides
sense goig,
sense enganyifes.
Sento la remor
cansada d'una mar
qui cerca un senyor
per tal de trobar
un polsim d'amor.
Epigrames (CII)
01 Juliol, 2022 05:28
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com m'agradaria,
abans de dormir,
saber l'alegria
que m'esguarda al llit.
Al pessebre estant,
tot mirant el Nin,
ni vull saber qui
el farà plorar.
Sento el ca
endins del bosc,
cerca un lloc
on sojornar.
Quan la veig
en el corriol,
faig un miol
com de festeig.
En el reialme
de la poca sort,
en comencen quatre
i n'acaben dos.
Voldria saber
si, en aquest país,
cal donar avís
quan el sol no hi és.
Sempre em plau
el gran misteri
d'un babau
trobant senderi.
He d'aconseguir,
en poques setmanes,
que dues germanes
es queixin de mi.
Sense rosa
per donar,
bona cosa
és marxar.
Una tarda
de passeig,
com m'agrada
en escreix.
La més maca
de les flors
és qui mana
quan hi ha amor.
En el clar país,
a les hores baixes,
parlen, entre caixes,
sense res a dir.
Sent tan pobre
i mentider,
ser prou noble
m'està bé.
A la vella soledat,
li he parat casa,
viure allí poc que li agrada,
però resta i fa bondat.
En el trist racó,
plora una formiga,
diu que el vent la crida,
però ha gran por.
Cavaller, a cavall,
va passant deveses
per salvar princeses
quan vénen del ball.
Mai he de morir
abans de sopar,
el camí és molt llarg
i no vull partir.
Deixeu-me anar
al ball de plaça,
ballar no m'agrada,
però em plau guaitar.
El llapis tremola
en viatjar pel full,
recorda l'escola
i el saber-se ruc.
Massa melangies
porten el meu nom,
en el pas dels dies,
com decreix l'amor.
Per perdre la fe
no calen tanoques
ni anar, a les fosques,
per estrets carrers.
La mare demana
anar a festejar,
després, diu que encara
no és temps de casar.
De converses
amb el ruc,
en faig meves
les virtuts.
No voldria
fer un remuc,
cada dia,
quan no puc.