Decideixen volar i set poemes més
19 Desembre, 2020 17:59
Publicat per jjroca,
Poemes
Decideixen volar
I les fulles, en aquestes,
com decideixen volar,
a l’arbre volen deixar
sense ombres manifestes.
Com va decandint el verd
i aquella noble feinada,
cerquen catifa daurada
i ningú sabrà què perd.
És la tardor encisera
la qui va trucant la porta
i s’endinsa a la casa.
Demano la llar preada
per si algun déu m’escolta
i aplega per la drecera.
Quan aplega el sol
A la mar, hi havia
una barca vella,
dessota una estrella,
joiosa, vivia.
Però un mariner,
un dia, s’ofèn
i llavors pretén
ser bon mentider.
La barca l’escolta
i es posa a plorar
en ple desconsol.
Quan aplega el sol,
com deixa anar
un xic de revolta.
Jugant amb el fred
Amb un nou jersei
i somriure ample,
avanço com quatre,
dormo a l’herbei.
Diríem que sóc,
de mena, sorrut,
miserable i mut,
massa trafegot.
En un ja no ser,
camino dempeus
cap a altra banda.
No lluny de la casa
trobo les mil neus
jugant amb el fred.
Com voldria set vides
Haig ganes de lliurar,
estimada tardor,
un plat diví al senyor
per si li escau menjar.
Anirem desplaents
per guanyar el sacrifici,
com demano l’ofici
de fugir de la gent.
Acomiado les fulles,
al de dalt del terrat,
empaitant les formigues.
Com voldria set vides
per a ser com un gat
conversant amb erugues.
Entre vents i rondalles
Entre vents i rondalles,
tot tragina, tot es mou,
cal escoltar l’enrenou
dels minyons voltats de mares.
Benvolguda la contalla
qui traspassa els carrers
entre penses i volers,
amb menys garrofa que palla.
En el port, no hi ha tempesta
ni mariners enfeinats
en endreçar mar i barca.
Un dimoni fa l’estada
entre pobres dissortats
per eixir de la desfeta.
Amb quatre arbres
Em plau somiar
en terres isolades
sense carrers ni cases,
la mar un xic enllà.
Amb quatre arbres,
hauré de fer mon ombra,
la força prou em sobra
i avanço entre paratges.
Un pont, un rierol,
un ramat amb pastor
dibuixen la contrada.
Deixeu-me altra vegada
empaitant la minsa sort
per a bastir el meu dol.
Paraules vénen
Paraules vénen
cercant mon esperit,
algú m’havia dit
com s’entretenen.
Paraules van
entre alturons i núvols
viatjant dintre catúfols
sense voler el mullar.
És el pensar
qui calla i s’abraona
tot i observant.
Com sóc distant,
la joia m’esperona
de tard a tard.
El carrerons de la vila
He pensat que, per a saber,
necessito tarda plana,
un heroi dintre la casa
que sigui manifasser.
Per volar, poseu-me terra
tota dolça i complaent
i, per sentir-me valent,
canvieu-me pedra per sorra.
Una mar sempre amanida
a calmar-se i fruitar
un cop li aplegui el llum.
És un somni ben profund
qui em convida a visitar
els carrerons de la vila.
Pensaments divins (LXV)
12 Desembre, 2020 06:48
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Quan Déu m’allunyi del món, qui pagarà el transport?
Es veu que tinc una ànima que no s’atreveix a volar.
M’he equivocat i he tornat la vista a un mut.
Satanàs ha vingut d’hora, hem de passar comptes.
El bo del cel és que ajornen les factures.
Es fa saber que, a l’infern, només fan foc els dilluns.
Amb temperatures baixes, només funcionen un terç de les calderes.
Els divendres fan seminaris per recuperar la fe.
He hagut de comprar més vi per a poder-me salvar.
Aniré al cel quan els veïns facin vacances.
La pregunta és: Al cel, qui fabrica la mel?
Sant Pere, aquesta setmana, ha visitat tres deus.
Fins ara, havia confiat amb els profetes.
A partir d’ara, confessions per facebook.
Va ser: entrar al cel i refredar-me.
Li dec tres pecats a Satanàs per a pujar un esglaó.
Els dilluns acostumo a pecar menys.
Satanàs promocionarà les pluges àcides.
Es fa saber que, al cel, hi ha demanda de pagesos.
Satanàs ha entrat en una crisi d’identitat.
Déu no pensa posar rellotges a la sala del tro.
He proposat a Satanàs fer un infern de portes obertes.
Seré dimoni temptador si lliuro els caps de setmana.
Si he de morir en diumenge, vull pròrroga.
M’he apuntat al llistat de salvadors.
Necessito que sant Pere em faci costat a la barca.
Déu necessita el benefici del dubte.
Podria ser àngel, però no em prova volar.
He hagut de rescindir l’assegurança de vida.
No vull anar al cel per a perdre diners.
A la vora del gran foc, el dimoni parla poc.
Déu va posar el dolor per a facilitar els nostres límits.
El primer càstig diví va ser el dubte.
La Verge enyora el temps de Natzaret.
Satanàs promocionarà un concurs de noves idees per a pecar.
Jesús considera que el paper de Judes ha millorat.
Sant Pere ha demanat a Jesús que posi més classes de peixos.
He demanat una parcel·la del paradís.
Quants dels meus àtoms estan disposats a anar al cel?
Satanàs nominarà el pecador del mes.
Sant Pere vol que entrin al cel només els vacunats.
He hagut d’acceptar un dimoni d’ofici.
La Verge no atendrà a l’hora de la sesta.
Abans d’entrar a l’infern, he d’endreçar els pecats.
Si faig tres pecats més entraré al sorteig.
Déu participarà en un seminari de relaxació.
Fa falta un Creador per als caps de setmana.
Estic trist, haig massa pecats repetits.
He anat a l’infern a cercar pecats nous.
Si em fan sant, podré viatjar de franc?
No vull anar al cel, em trauran l’àngel guardià.
Falten dimonis més responsables.
Necessitem un altre condemnat que sàpiga jugar a cartes.
He demanat un dimoni que entengui el català.
M’han condemnat a escoltar tres misses diàries.
Sant Joan Baptista només farà horari d’estiu.
No aniré a l’infern, no em deixen entrar el gos.
Al cel, han prohibit pensar més de trenta segons seguits.
Déu encara no ha aconseguit a l’home intel·ligent.
He decidit apuntar-me al cel dels rics.
Déu no entén perquè no mor.
Àngel, sense destí, es dedicarà a unflar globus.
M’ha tocat un dimoni que està sord.
Al cel, el Nadal dura mig any.
Llucifer està preocupat perquè no té pessigolles.
Al cel, el vi mai fa mal.
Pensaments educatius (LXV)
12 Desembre, 2020 06:46
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Mai desafio els alumnes a no fer res.
La classe era petita, però igualment ens gelàvem.
He aconseguit tres alumnes invisibles.
Abans de posar notes, consultaré l’horòscop.
Necessito mestre de suport amb quatre braços.
Encara no sé perquè em deixen entrar.
No aprenen, però llueixen molt.
Els he fet callar, però la classe no em deixava.
Tenien un dubte, però l’han regalat.
Ni vull saber on m’han guanyat.
Podeu xisclar, però amb respecte.
Han encertat dues respostes, cal aturar el món.
De segur que ja ho deuen saber.
Miren, però dubto que s’hagin despertat.
Ja anem, de errada en errada, sense defallir.
Els he proposat fer una redacció i tres ja tremolen.
Amb les be, ja ni m’atreveixo.
Treballem la memòria fins que oblidem.
Els nombres enters només els treballem els dilluns.
Si els fes cas, els divendres ja volaria.
He fet una comprensió escrita de dues síl·labes.
Ja tenen el llibre, de segur que l’operen.
Ja saben que els menjadors no són les golfes.
Els menteixo sovint per si perdo el fil.
He canviat la taula, perquè ja la coneixien.
El llop vol aprendre: Psicologia per a ovelles.
Els he prohibit que contestin sovint.
Estic cercant un ull menys crític.
Era mal alumne, no vaig poder aprendre gaire.
Els posaria problemes, però no me’n sobren.
Podria orientar-los si cerquessin un camí.
Ja saben que dues lletres poden ajuntar-se.
No aprenen massa, però tampoc ploren.
Si en trobo un que faci cas, el proposaré de sant.
M’han prohibit dir cap veritat.
Ens solem entrebancar a la segona paraula.
Els posaria un nou, però està massa alt.
Penseu que sembrar és un treball molt discret.
En cas de dubte, compreu-vos un sarró.
Els més ràpids prop de la porta d’eixida.
Ignoro saber qui m’ha de creure.
La porta de l’enteniment només té un sentit.
Aprenent a llegir, no cal entendre res.
És bon alumne, no vull saber el que pensa.
En tancar el llibre, guaiteu que no se’n vagi cap lletra.
Només han entès: Deixeu de pensar!
Necessito més atenció que permanència.
Viatjant, entre dubtes, és senzill perdre’s.
Els he posat exercicis, tenen problemes de flexibilitat.
En fer-los asseure, me n’adono que falten cadires.
Ho entenen, però dubten si ho sé.
A cada cruïlla, en perdo un parell.
Necessito llums de llarga distància.
Hem encetat el llibre i no sembla nou.
Amb dos mesos més, ja sabran entrar sols.
Els he proposat aprendre a terminis.
He fet sort, tinc tres alumnes de seixanta-sis anys.
Quasi llegeixen sense pensar.
Avui, els he prohibit aprendre res.
Haig bones notes a preus rebaixats.
Ja porten dues pàgines amb massa lletres.
Procureu acabar el llibre abans del mètode.
Sumen bé, però canvien el resultat.
Un príncep no és una capsa de galletes.
Haig pocs alumnes interessats en el camí.
Poso força interès en no ser reconegut.
Un nan perdut i set poemes més
12 Desembre, 2020 06:42
Publicat per jjroca,
Poemes
Un nan perdut
Un nan perdut
en un reialme immens,
sol i abatut,
fill pròdig del seu temps.
No vol res més
ni res me l’alliçona,
cercà una dona
per fer-li un bes.
Maleït somni
qui porta enlloc
i que malmet.
Estar despert
porta paor
o un gran dimoni.
Guarir del mal d’amor
Caminant no vull res més
que seure una estona
per contar-li a la marona
com, avui, estic compromès.
La pubilla, he de dir
que m’estima de passada,
però sempre m’acompanya
a un paratge sense nit.
Li donaria el tresor
que plauria a una donzella
si sabés on ha d’anar.
Però prega per marxar,
ben prompte, a casa seva,
per guarir del mal d’amor.
Havem els ulls
I res es perd
i quasi s’encomana:
haver la gana
del gran saber.
Havem els ulls,
un nas, la boca
i els pertoca
lliurar els esculls.
Anem avant,
anem enrere
i de biaix.
Dintre el calaix
la pensa pena
i va sotjant.
En un terra tan preciós
Com la dolça soledat
em convida a prendre’n part.
En un seguit d’aventures,
dediquem un temps gasiu
massa hivern i poc estiu
per a viatjar a les altures.
En un terra tan preciós,
tan bastit per milers d’arbres
ens tornem ben miserables
sense trobar el gran tresor.
Caminants cercant camí
i bojos des de l’albada,
la feblesa és massa cara
per a un cos quasi mesquí.
Quan el terra és tou
Quan el terra és tou
i el vi és al cup,
cerco l’aixopluc
voreta del foc.
Com la xemeneia
porta tot l’encís
i conta la teia:
contes de gaudir.
Si la gana enceta,
i es buit el rebost,
vaig a la botiga.
Faig una amanida
amb bledes i col
que allunya la pena.
Llevar-se d’hora
En el sentit diví de la paraula
noto l’escletxa que em porta a l’hivern,
del tot sovint, la raó es perd
i es vol trobar asseguda a taula.
Som els mortals: punyents i envejosos,
anem pel món amb dèries incompreses,
volem trucar les ràbies en tendreses
i malvenem la carn per quatre ossos.
Del gran seguit, algú pren la fugida
i s’entafora en buits ben viatgers,
estimo els deures banyats amb sacrifici.
Llevar-se d’hora, haurà de ser gran vici
i passen dies, de cop, manifassers,
abans de la creu, un senyor fa la crida.
Una mena de refugi
Una mena de refugi
on poder posar els ous,
els més valents no són bons
per calmar dolors i vici.
Aconseguiré altre rei
en viatjar a terres llunyanes
i no pensar en aturar.
És, després, quan deixo anar
un camí on pledejar,
de pobre, me’n puc estar.
Negociant sense negoci
i ric esdevingut a menys,
dieu-me si puc, almenys,
esperar, de nou, altre soci.
Una rosa encisera
Una rosa encisera,
tot presidint el jardí,
em comenta que és allí
des de finir primavera.
No vol plaça ni mercat
ni senyor a qui enganyar,
tan sols, li he de demanar:
anar vivint sense esclat.
Les murades persisteixen
i no aturen a la nit
per a fer la vella estada.
De ben segur que m’agrada
menjar el pa de pessic
si els altres insisteixen.
Epitafis (LXV)
12 Desembre, 2020 06:40
Publicat per jjroca,
Epitafis
Procuro ésser discret.
No penso anar a la manifestació.
M’he donat d’alta al sindicat de morts.
Gairebé ja he canviat de sexe.
He de pensar: Què faré demà?
Em nego a fer-me a la idea que no mano.
Si mantinc el cap fred, igual haig premi.
He perdut el sentit d’assalariat.
Per hores, no he trobat feina.
Ahir em van llogar per a fer el mort.
Al darrer examen de consciència, va suspendre.
Només estaré fins a la tardor.
Gairebé, faig tard!
Per ara, no faig massa nosa.
Caront no m’ha tornat el canvi.
Sóc aquí per obedient.
Hauré d’espavilar, només em queden dos dits.
Necessito: pinta i desodorant.
Suar? Suo poc.
Procuro pensar sense presses.
Si has de venir, no arribis d’hora.
Us puc donar un consell, però caduquen prompte.
Estic sol, però no ploro.
Dos cops a l’any, faig inventari!
En un tres i no res, torno a casa.
Un dels meus veïns no sap cuinar.
Ara, que puc beure, no m’abelleix.
La propera setmana ja em toca manar.
He demanat un ull de suport.
Haig problemes de mobilitat.
Algú sap si fa sol?
Vull instal·lar una placa solar.
Jo era un dels que feien bona cara.
Si t’abelleix em pots tornar a matar.
Demà em donaran un altre punt.
He sortit a cercar queviures.
Gana, gana, no en tinc massa.
La dona diu que torni de seguida.
Procuro no fer massa nosa.
El veí sempre està demanant.
En fer-se fosc, fem bondat.
A pitjor, no puc anar.
Tampoc cal que portis pressa.
Pertanyo al comitè de rebuda.
No suporto els acudits.
Ja us podeu emportar la pau.
Demà, de segur que cobro.
Amb pocs diners ens abastim.
Va ser morir-me i anul·lar despeses.
He aconseguit dominar les presses.
Ara, penso, però menys.
Prova de ser menys crític.
Pagaria per no tornar.
Aprofitaré aquest temps per a propòsits nous.
No penso demanar un altre crèdit.
Potser demà em llevaré més prompte.
El dia de l’enterrament estava més seriós.
Des que sóc aquí he rebutjat dues propostes de festeig.
Ni me s’acut engegar la ràdio.
Em sap greu que no vulguis venir.
Per fi, m’he tret els diners de sobre.
Darrerament, em queixo menys.
Ofereixo nínxol sense mobles.
Estic perdent el sentit d’orientació.
He rebut una queixa per sorollós.
Mirant, des d’aquí, tot és prou fosc.
Pensaments festius (LXV)
12 Desembre, 2020 06:36
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
En el pitjor dels casos et salvaràs.
Estic tan bé que ni visc.
Era tan dolent el salari que m'hi posava sucre.
Escriure és planxar-se el cervell.
Si em coneixeu, sabeu més que jo.
La societat m'ajuda a destruir més de pressa.
Tenim tan bons governants que no els creu ningú.
Viure és la més pesada de les bromes.
La dona encara espera que l'home la porti al paradís.
Estic estudiant com emportar-me el que estimo d'aquest món.
És tan poca cosa l'home que no arriba a mal acudit.
Estic viu, però dubto que vagi enlloc.
L'arbre pensa que no paga la pena viatjar.
Tinc tants problemes que no tinc on deixar-los.
Estic observant que les pedres parlen poc.
Per molt que camini no aprendré a volar.
Aprenent a viure, aniràs perdent els veïns.
Tinc massa morts coneguts per anar-me'n de buit.
El millor de viure en un poble és que les cases et saluden.
Els sots viuen on hi ha eleccions.
La felicitat és el més equilibrat dels oblits.
No vull anar de festa, vull viure allí.
Parlaria, però estic escoltant.
Si moro, sempre hi haurà qui ho celebrarà.
Tinc tan pocs amics que en caben dintre el cor.
Em lloen tan poc que no m'enganyen.
Si us convé, tracteu-me de senyor.
Déu m'escolta tant que no em sent.
Si ja escric, què més voleu de mi?
Els intel·ligents tenen més feina en llegir-se el cervell.
La roba ens demostra que tenim presons de fils.
L'amor és un càlcul de percentatges.
El problema és que la figuera està plena de pensadors.
Festejaré, si no trobo res més.
Visc en un carrer on no passen més que dies.
La vida ens omple de voluntat els buits de les mancances.
He enganyat tan pocs que dormo tranquil.
Sóc tan ruc que no tinc ni tanques.
Dieu-li a Déu que un dia vaig pensar.
El pitjor de ser pagès és que els diners no es mengen.
Mai us presentaré el dimoni que em dicta.
L'home no dubta de l'home, se n'aprofita.
Sóc tan responsable que m'acomiado contínuament.
Sóc tan ruc que no tinc ni preu.
El millor negoci viu a la casa del futur.
Poemes curts (LXV)
12 Desembre, 2020 06:33
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La vella campana,
vivint al cloquer,
diu que no pot ser
viure amb la galvana,
de segur que és cert.
Per haver parents
en totes les cases,
pertanyo al moment
de dir quant m'agrades,
quina dolça ment.
He emprat el tren
tranquil de la tarda
quan la vall repassa,
de nou, suaument,
sense massa gana.
La tarda plana
dessota del sol,
un eixerit núvol
diu que cerca casa,
li ensenyo un corriol.
Vora de la platja,
ben cremat del tot,
endevino com m'agrada
l'ombra beneïda de l'om,
deu ser raó de nissaga.
En el temps florit
de la primavera,
la pluja enceta
el si del jardí,
serà tot promesa.
Les paraules toves,
en el trist passar,
voldrien anar
a dormir amb les ones,
deleixen pel mar.
Massa joves,
al jardí,
em fan gaudir
de sentir seves:
tardes i nits.
Quan la rosa troba
l'orgullós clavell,
mai li diu quan bell
és l'amor de dona,
li produeix rampell.
Sempre arriben
a la mort
els qui escriuen
sense por,
després riuen.
Aplega la nit
quan li diu al sol:
Deixa'm un bocí,
d'aquest menjar dolç!,
com se'n va a dormir.
M'haurà vestit el dimoni,
a la voreta del foc,
amb camisa de cotó
per si hi ha qui se n'adoni
que a migdia era llop.
Viatjo, volant com toca,
fins a l'aldea global,
diria que sóc pardal
encara que parlo mal
i avanço com un tanoca.
He segellat la porta
ingrata de la paciència,
escriure és agra ciència
que sovint esclata tota,
cal demanar providència.
Hauria de dir,
si em permetés la follia,
que gaudir de l'avarícia
és inestable gaudir,
prefereixo la cobdícia.
Per a ser bon perdedor,
caldrà ser dels matiners,
dels que callen quan es verd,
dels que cerquen grans amors,
no cal dir com fineix tot.
Quan la papallona
gronxa pel meu hort,
sento la coïssor,
el rec mentre plora,
és mon petit cor.
Estimar, estimaria
si em volguessis d'amagat,
dormiríem en el prat
fins aplegar a migdia
quan és l'hora de dinar.
Malgrat que treballo,
un cop cada segle,
mai parlo del mestre,
del rei o de l'amo,
es veu que badallo.
Per tal de mentir,
parlo amb les roselles
de terres més tendres
on no cal morir,
veig com no s'ho creuen.
Epigrames (LXV)
12 Desembre, 2020 06:26
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan la casa parla,
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
Manta hores
de la nit,
com m'han dit
que ploren totes.
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se del tot.
Sento xisclar:
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
Sentiré, al decurs
de la primavera,
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
La vella dormia
dessota d'un sol,
amb vestit de dol,
sense companyia.
Com posar-li
cascavell
si és tan vell
i viu al barri.
Per haver
tants mals d'amor,
cal saber
on deixar el cor.
En un prat,
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.
En sentir com cau,
la pluja primera,
va a cercar un cau,
per si no té pressa.
Com plora el ric
quan esdevé la Parca,
vol comprar la barca,
no en duu ni cinc.
El ruc dormia
amb somni d'or,
la sínia el crida:
Feu-me mil tombs!
Mira com em plau,
mirar-te una estona
que el cor s'enamora
i cercar un palau.
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar:
tot un any o més.
En el curt viatjar
de les fulles velles,
no he trobat estrelles
on poder restar.
Quan l'amor dormia
en el fons del llit,
demanà esperit,
però no n'hi havia.
La tarda viatjava
voltada d'encís,
era al paradís:
ningú demanava.
Si la jove
no m'ha vist,
és que visc:
sorrut i pobre.
A la casa gran,
les portes tancades
parlen amb envans
de lluites passades.
Estimar voldria
el llum dels teus ulls,
sense massa esculls,
quant bé ho faria.
En el si del pou,
dormen els misteris,
viatgen, sense necis,
per haver raó.
La lluna demana
quan el sol la veu:
haver una germana
per a jugar ensems.
La pluja plorava
en ser a l'hivern,
sense massa fred,
plena de basarda.
Cada vespre,
en ser al llit,
em faig tendre,
esporuguit.
Nova tardor i set poemes més
07 Desembre, 2020 07:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Nova tardor
Parlant amb les fulles
de nova tardor,
les notes porugues,
pensant amb la mort.
Vindrà la temença
pel camí del mig,
es perdrà el desig,
la vella creença.
Però tot s’avé
al signe dels temps
i el cos confia.
Fins una altra vida
em tragina el vent
qui m’atansa el fred.
El paradís dels muts
Escric, avui, cansat de ma misèria
per a entreveure els minsos raigs de llum,
algú dirà que escriure és un costum
ben reservat a homes sense ciència.
I van les lletres, de sobte, avançant
per un blanc full poruc i prou estèril
on he deixat la força del pretèrit
posant llavors per a un futur pesant.
Però els milhomes no volen l’aixopluc
de quatre ratlles bastides sense sostre
qui van perdent enmig de la tempesta.
Com ells raonen el deure de la festa
per a guanyar el triple o el doble
mentre avancen pel paradís dels muts.
Estrets carrers
Van les ratlles, a l’engròs,
a cercar una lluerna,
les paraules porten queixa
i, aleshores, qui les vol?
Caminants sense camí
com ens porten a la lluna,
de la raó, vull engruna
puix, ben prompte, em sento tip.
Un pensament venturer
em posarà moll als ossos
per a aprendre a suportar.
No espero altre demà
per passejar, petits gossos,
per planes i estrets carrers.
Trist encert
En el garbuix de la ment,
com es perden els conceptes,
els paraments, les receptes
per a ensenyar el dolç moment.
Cavaller sense cuirassa
en una guerra perduda,
necessito altra muda
per a entendre el què passa.
El pensament va i es perd
enmig de planys i mesures
sense aplegar a cap port.
Innocent i prou capcot
avanço entre motllures
per a aplegar al trist encert.
Estic confós
Avui, diré: amics i vilatans
que estic confós i planyo pel futur,
hauré de rebre les passes i l’ensurt
enmig fantasmes qui volen pels envans.
Com tots serem propers i miserables
amb els cent dubtes anant pel gran corriol,
només els gats enceten els miols
potser per gana o per mostrar-se amables.
I passa el temps i enceten les converses,
a plaça estant, asseguts en el banc,
ben disposats a treure un xic de llum.
Però no puc, segueixo amb el costum
de salvar el món dels ennegrits taujans
qui no estan lluny de noves malifetes.
Quatre gats
Al reialme de l’oblit
com un pobre es torna ric.
Les muntanyes sota els núvols
no esperen massa clarianes,
és tardor, uns dies rúfols
porten manques i fantasmes.
La finestra tafanera
de segur que s’ha d’obrir,
el seu amo és mesquí,
és d’aquells d’anar a la seva.
Com trafego pel carrer
a despit de quatre gats,
mai, els he notat prou farts
i esgarrapen si convé.
Porteu-me el seny
Porteu-me el seny
en un pot petit,
minso d’esperit,
com el cos m’estreny.
Avanço quan puc,
callo i estossego
ni planto ni sego
ni trobo aixopluc.
Rere una finestra,
veig una carona,
ha de ser una estona
d’una festa incerta.
I poc més a dir
fins anar a dormir.
Escric a lloms
Escric a lloms d’un temps escanyolit
i, a cada ratlla, em sobren les paraules,
és llarga vida qui s’emplena de baules
i vaig perdut, esquerp i ensopit.
És al meu temps on s’acosten hores
prenyades, moltes, amb aires de mestral,
no em capfico, pensar em fa prou mal
i vaig passant tot enmig de les ombres.
Per si em voleu una història contar,
hauré de seure en un camp d’oliveres,
d’aquelles velles cansades de pregar.
No em donéssiu ni tomates ni cebes
puix us faig saber que fan de mal empassar
i em faran posar les galtes vermelles.
Pensaments divins (LXIV)
01 Desembre, 2020 14:47
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Quan Déu m’allunyi del món, qui pagarà el transport?
Es veu que tinc una ànima que no s’atreveix a volar.
M’he equivocat i he tornat la vista a un mut.
Satanàs ha vingut d’hora, hem de passar comptes.
El bo del cel és que ajornen les factures.
Es fa saber que, a l’infern, només fan foc els dilluns.
Amb temperatures baixes, només funcionen un terç de les calderes.
Els divendres fan seminaris per recuperar la fe.
He hagut de comprar més vi per a poder-me salvar.
Aniré al cel quan els veïns facin vacances.
La pregunta és: Al cel, qui fabrica la mel?
Sant Pere, aquesta setmana, ha visitat tres deus.
Fins ara, havia confiat amb els profetes.
A partir d’ara, confessions per facebook.
Va ser: entrar al cel i refredar-me.
Li dec tres pecats a Satanàs per a pujar un esglaó.
Els dilluns acostumo a pecar menys.
Satanàs promocionarà les pluges àcides.
Es fa saber que, al cel, hi ha demanda de pagesos.
Satanàs ha entrat en una crisi d’identitat.
Déu no pensa posar rellotges a la sala del tro.
He proposat a Satanàs fer un infern de portes obertes.
Seré dimoni temptador si lliuro els caps de setmana.
Si he de morir en diumenge, vull pròrroga.
M’he apuntat al llistat de salvadors.
Necessito que sant Pere em faci costat a la barca.
Déu necessita el benefici del dubte.
Podria ser àngel, però no em prova volar.
He hagut de rescindir l’assegurança de vida.
No vull anar al cel per a perdre diners.
A la vora del gran foc, el dimoni parla poc.
Déu va posar el dolor per a facilitar els nostres límits.
El primer càstig diví va ser el dubte.
La Verge enyora el temps de Natzaret.
Satanàs promocionarà un concurs de noves idees per a pecar.
Jesús considera que el paper de Judes ha millorat.
Sant Pere ha demanat a Jesús que posi més classes de peixos.
He demanat una parcel·la del paradís.
Quants dels meus àtoms estan disposats a anar al cel?
Satanàs nominarà el pecador del mes.
Sant Pere vol que entrin al cel només els vacunats.
He hagut d’acceptar un dimoni d’ofici.
La Verge no atendrà a l’hora de la sesta.
Abans d’entrar a l’infern, he d’endreçar els pecats.
Si faig tres pecats més entraré al sorteig.
Déu participarà en un seminari de relaxació.
Fa falta un Creador per als caps de setmana.
Estic trist, haig massa pecats repetits.
He anat a l’infern a cercar pecats nous.
Si em fan sant, podré viatjar de franc?
No vull anar al cel, em trauran l’àngel guardià.
Falten dimonis més responsables.
Necessitem un altre condemnat que sàpiga jugar a cartes.
He demanat un dimoni que entengui el català.
M’han condemnat a escoltar tres misses diàries.
Sant Joan Baptista només farà horari d’estiu.
No aniré a l’infern, no em deixen entrar el gos.
Al cel, han prohibit pensar més de trenta segons seguits.
Déu encara no ha aconseguit a l’home intel·ligent.
He decidit apuntar-me al cel dels rics.
Déu no entén perquè no mor.
Àngel, sense destí, es dedicarà a unflar globus.
M’ha tocat un dimoni que està sord.
Al cel, el Nadal dura mig any.
Llucifer està preocupat perquè no té pessigolles.
Al cel, el vi mai fa mal.