Nova tardor i set poemes més
07 Desembre, 2020 07:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Nova tardor
Parlant amb les fulles
de nova tardor,
les notes porugues,
pensant amb la mort.
Vindrà la temença
pel camí del mig,
es perdrà el desig,
la vella creença.
Però tot s’avé
al signe dels temps
i el cos confia.
Fins una altra vida
em tragina el vent
qui m’atansa el fred.
El paradís dels muts
Escric, avui, cansat de ma misèria
per a entreveure els minsos raigs de llum,
algú dirà que escriure és un costum
ben reservat a homes sense ciència.
I van les lletres, de sobte, avançant
per un blanc full poruc i prou estèril
on he deixat la força del pretèrit
posant llavors per a un futur pesant.
Però els milhomes no volen l’aixopluc
de quatre ratlles bastides sense sostre
qui van perdent enmig de la tempesta.
Com ells raonen el deure de la festa
per a guanyar el triple o el doble
mentre avancen pel paradís dels muts.
Estrets carrers
Van les ratlles, a l’engròs,
a cercar una lluerna,
les paraules porten queixa
i, aleshores, qui les vol?
Caminants sense camí
com ens porten a la lluna,
de la raó, vull engruna
puix, ben prompte, em sento tip.
Un pensament venturer
em posarà moll als ossos
per a aprendre a suportar.
No espero altre demà
per passejar, petits gossos,
per planes i estrets carrers.
Trist encert
En el garbuix de la ment,
com es perden els conceptes,
els paraments, les receptes
per a ensenyar el dolç moment.
Cavaller sense cuirassa
en una guerra perduda,
necessito altra muda
per a entendre el què passa.
El pensament va i es perd
enmig de planys i mesures
sense aplegar a cap port.
Innocent i prou capcot
avanço entre motllures
per a aplegar al trist encert.
Estic confós
Avui, diré: amics i vilatans
que estic confós i planyo pel futur,
hauré de rebre les passes i l’ensurt
enmig fantasmes qui volen pels envans.
Com tots serem propers i miserables
amb els cent dubtes anant pel gran corriol,
només els gats enceten els miols
potser per gana o per mostrar-se amables.
I passa el temps i enceten les converses,
a plaça estant, asseguts en el banc,
ben disposats a treure un xic de llum.
Però no puc, segueixo amb el costum
de salvar el món dels ennegrits taujans
qui no estan lluny de noves malifetes.
Quatre gats
Al reialme de l’oblit
com un pobre es torna ric.
Les muntanyes sota els núvols
no esperen massa clarianes,
és tardor, uns dies rúfols
porten manques i fantasmes.
La finestra tafanera
de segur que s’ha d’obrir,
el seu amo és mesquí,
és d’aquells d’anar a la seva.
Com trafego pel carrer
a despit de quatre gats,
mai, els he notat prou farts
i esgarrapen si convé.
Porteu-me el seny
Porteu-me el seny
en un pot petit,
minso d’esperit,
com el cos m’estreny.
Avanço quan puc,
callo i estossego
ni planto ni sego
ni trobo aixopluc.
Rere una finestra,
veig una carona,
ha de ser una estona
d’una festa incerta.
I poc més a dir
fins anar a dormir.
Escric a lloms
Escric a lloms d’un temps escanyolit
i, a cada ratlla, em sobren les paraules,
és llarga vida qui s’emplena de baules
i vaig perdut, esquerp i ensopit.
És al meu temps on s’acosten hores
prenyades, moltes, amb aires de mestral,
no em capfico, pensar em fa prou mal
i vaig passant tot enmig de les ombres.
Per si em voleu una història contar,
hauré de seure en un camp d’oliveres,
d’aquelles velles cansades de pregar.
No em donéssiu ni tomates ni cebes
puix us faig saber que fan de mal empassar
i em faran posar les galtes vermelles.