Decideixen volar i set poemes més
19 Desembre, 2020 17:59
Publicat per jjroca,
Poemes
Decideixen volar
I les fulles, en aquestes,
com decideixen volar,
a l’arbre volen deixar
sense ombres manifestes.
Com va decandint el verd
i aquella noble feinada,
cerquen catifa daurada
i ningú sabrà què perd.
És la tardor encisera
la qui va trucant la porta
i s’endinsa a la casa.
Demano la llar preada
per si algun déu m’escolta
i aplega per la drecera.
Quan aplega el sol
A la mar, hi havia
una barca vella,
dessota una estrella,
joiosa, vivia.
Però un mariner,
un dia, s’ofèn
i llavors pretén
ser bon mentider.
La barca l’escolta
i es posa a plorar
en ple desconsol.
Quan aplega el sol,
com deixa anar
un xic de revolta.
Jugant amb el fred
Amb un nou jersei
i somriure ample,
avanço com quatre,
dormo a l’herbei.
Diríem que sóc,
de mena, sorrut,
miserable i mut,
massa trafegot.
En un ja no ser,
camino dempeus
cap a altra banda.
No lluny de la casa
trobo les mil neus
jugant amb el fred.
Com voldria set vides
Haig ganes de lliurar,
estimada tardor,
un plat diví al senyor
per si li escau menjar.
Anirem desplaents
per guanyar el sacrifici,
com demano l’ofici
de fugir de la gent.
Acomiado les fulles,
al de dalt del terrat,
empaitant les formigues.
Com voldria set vides
per a ser com un gat
conversant amb erugues.
Entre vents i rondalles
Entre vents i rondalles,
tot tragina, tot es mou,
cal escoltar l’enrenou
dels minyons voltats de mares.
Benvolguda la contalla
qui traspassa els carrers
entre penses i volers,
amb menys garrofa que palla.
En el port, no hi ha tempesta
ni mariners enfeinats
en endreçar mar i barca.
Un dimoni fa l’estada
entre pobres dissortats
per eixir de la desfeta.
Amb quatre arbres
Em plau somiar
en terres isolades
sense carrers ni cases,
la mar un xic enllà.
Amb quatre arbres,
hauré de fer mon ombra,
la força prou em sobra
i avanço entre paratges.
Un pont, un rierol,
un ramat amb pastor
dibuixen la contrada.
Deixeu-me altra vegada
empaitant la minsa sort
per a bastir el meu dol.
Paraules vénen
Paraules vénen
cercant mon esperit,
algú m’havia dit
com s’entretenen.
Paraules van
entre alturons i núvols
viatjant dintre catúfols
sense voler el mullar.
És el pensar
qui calla i s’abraona
tot i observant.
Com sóc distant,
la joia m’esperona
de tard a tard.
El carrerons de la vila
He pensat que, per a saber,
necessito tarda plana,
un heroi dintre la casa
que sigui manifasser.
Per volar, poseu-me terra
tota dolça i complaent
i, per sentir-me valent,
canvieu-me pedra per sorra.
Una mar sempre amanida
a calmar-se i fruitar
un cop li aplegui el llum.
És un somni ben profund
qui em convida a visitar
els carrerons de la vila.