Decideixen volar i set poemes més

19 Desembre, 2020 17:59
Publicat per jjroca, Poemes

Decideixen volar


I les fulles, en aquestes,

com decideixen volar,

a l’arbre volen deixar

sense ombres manifestes.

Com va decandint el verd

i aquella noble feinada,

cerquen catifa daurada

i ningú sabrà què perd.

És la tardor encisera

la qui va trucant la porta

i s’endinsa a la casa.

Demano la llar preada

per si algun déu m’escolta

i aplega per la drecera.


Quan aplega el sol


A la mar, hi havia

una barca vella,

dessota una estrella,

joiosa, vivia.

Però un mariner,

un dia, s’ofèn

i llavors pretén

ser bon mentider.

La barca l’escolta

i es posa a plorar

en ple desconsol.

Quan aplega el sol,

com deixa anar

un xic de revolta.


Jugant amb el fred


Amb un nou jersei

i somriure ample,

avanço com quatre,

dormo a l’herbei.

Diríem que sóc,

de mena, sorrut,

miserable i mut,

massa trafegot.

En un ja no ser,

camino dempeus

cap a altra banda.

No lluny de la casa

trobo les mil neus

jugant amb el fred.


Com voldria set vides


Haig ganes de lliurar,

estimada tardor,

un plat diví al senyor

per si li escau menjar.

Anirem desplaents

per guanyar el sacrifici,

com demano l’ofici

de fugir de la gent.

Acomiado les fulles,

al de dalt del terrat,

empaitant les formigues.

Com voldria set vides

per a ser com un gat

conversant amb erugues.


Entre vents i rondalles


Entre vents i rondalles,

tot tragina, tot es mou,

cal escoltar l’enrenou

dels minyons voltats de mares.

Benvolguda la contalla

qui traspassa els carrers

entre penses i volers,

amb menys garrofa que palla.

En el port, no hi ha tempesta

ni mariners enfeinats

en endreçar mar i barca.

Un dimoni fa l’estada

entre pobres dissortats

per eixir de la desfeta.


Amb quatre arbres


Em plau somiar

en terres isolades

sense carrers ni cases,

la mar un xic enllà.

Amb quatre arbres,

hauré de fer mon ombra,

la força prou em sobra

i avanço entre paratges.

Un pont, un rierol,

un ramat amb pastor

dibuixen la contrada.

Deixeu-me altra vegada

empaitant la minsa sort

per a bastir el meu dol.


Paraules vénen


Paraules vénen

cercant mon esperit,

algú m’havia dit

com s’entretenen.

Paraules van

entre alturons i núvols

viatjant dintre catúfols

sense voler el mullar.

És el pensar

qui calla i s’abraona

tot i observant.

Com sóc distant,

la joia m’esperona

de tard a tard.


El carrerons de la vila


He pensat que, per a saber,

necessito tarda plana,

un heroi dintre la casa

que sigui manifasser.

Per volar, poseu-me terra

tota dolça i complaent

i, per sentir-me valent,

canvieu-me pedra per sorra.

Una mar sempre amanida

a calmar-se i fruitar

un cop li aplegui el llum.

És un somni ben profund

qui em convida a visitar

els carrerons de la vila.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs