Pensaments divins (LXIV)
01 Desembre, 2020 14:47
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Quan Déu m’allunyi del món, qui pagarà el transport?
Es veu que tinc una ànima que no s’atreveix a volar.
M’he equivocat i he tornat la vista a un mut.
Satanàs ha vingut d’hora, hem de passar comptes.
El bo del cel és que ajornen les factures.
Es fa saber que, a l’infern, només fan foc els dilluns.
Amb temperatures baixes, només funcionen un terç de les calderes.
Els divendres fan seminaris per recuperar la fe.
He hagut de comprar més vi per a poder-me salvar.
Aniré al cel quan els veïns facin vacances.
La pregunta és: Al cel, qui fabrica la mel?
Sant Pere, aquesta setmana, ha visitat tres deus.
Fins ara, havia confiat amb els profetes.
A partir d’ara, confessions per facebook.
Va ser: entrar al cel i refredar-me.
Li dec tres pecats a Satanàs per a pujar un esglaó.
Els dilluns acostumo a pecar menys.
Satanàs promocionarà les pluges àcides.
Es fa saber que, al cel, hi ha demanda de pagesos.
Satanàs ha entrat en una crisi d’identitat.
Déu no pensa posar rellotges a la sala del tro.
He proposat a Satanàs fer un infern de portes obertes.
Seré dimoni temptador si lliuro els caps de setmana.
Si he de morir en diumenge, vull pròrroga.
M’he apuntat al llistat de salvadors.
Necessito que sant Pere em faci costat a la barca.
Déu necessita el benefici del dubte.
Podria ser àngel, però no em prova volar.
He hagut de rescindir l’assegurança de vida.
No vull anar al cel per a perdre diners.
A la vora del gran foc, el dimoni parla poc.
Déu va posar el dolor per a facilitar els nostres límits.
El primer càstig diví va ser el dubte.
La Verge enyora el temps de Natzaret.
Satanàs promocionarà un concurs de noves idees per a pecar.
Jesús considera que el paper de Judes ha millorat.
Sant Pere ha demanat a Jesús que posi més classes de peixos.
He demanat una parcel·la del paradís.
Quants dels meus àtoms estan disposats a anar al cel?
Satanàs nominarà el pecador del mes.
Sant Pere vol que entrin al cel només els vacunats.
He hagut d’acceptar un dimoni d’ofici.
La Verge no atendrà a l’hora de la sesta.
Abans d’entrar a l’infern, he d’endreçar els pecats.
Si faig tres pecats més entraré al sorteig.
Déu participarà en un seminari de relaxació.
Fa falta un Creador per als caps de setmana.
Estic trist, haig massa pecats repetits.
He anat a l’infern a cercar pecats nous.
Si em fan sant, podré viatjar de franc?
No vull anar al cel, em trauran l’àngel guardià.
Falten dimonis més responsables.
Necessitem un altre condemnat que sàpiga jugar a cartes.
He demanat un dimoni que entengui el català.
M’han condemnat a escoltar tres misses diàries.
Sant Joan Baptista només farà horari d’estiu.
No aniré a l’infern, no em deixen entrar el gos.
Al cel, han prohibit pensar més de trenta segons seguits.
Déu encara no ha aconseguit a l’home intel·ligent.
He decidit apuntar-me al cel dels rics.
Déu no entén perquè no mor.
Àngel, sense destí, es dedicarà a unflar globus.
M’ha tocat un dimoni que està sord.
Al cel, el Nadal dura mig any.
Llucifer està preocupat perquè no té pessigolles.
Al cel, el vi mai fa mal.
Pensaments educatius (LXIV)
01 Desembre, 2020 14:44
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Encara no hem resol el problema del son.
Si acabo el curs, seré a la mar.
Els completaré l’examen, no vull que agafin estrès.
Els he dit que estudiïn, no ho han entès.
Si aixeco les persianes, fugen les idees.
Va ser tombar el full i refredar-me.
Els alumnes només volen fer examen de consciència.
Saben escriure, posen dilluns amb hac.
Cinc minuts de classe, ja perden les ganes.
Mentre no hi era, han provat de desnonar-me.
Provaré de fer una explicació llarga de dos-cents quaranta segons.
Si no sabeu què fer, proveu de volar.
He demanat, amb ganes, que aprendre sigui llaminer.
Els conceptes nous hauran de fer cua.
Va ser: Posar les notes i deixar de fer-me cas.
Si aprenen poc, el viatge serà curt.
No cal aprendre, llueix poc.
Treballeu les aproximacions a les veritats.
Porteu paraigua, per si apleguen les idees.
Alumnes sense neguit, n’he demanat almenys cinc.
Ja som a classe, aixequen el teló.
No recordo si entrem o sortim.
El llibre és a la caixa de Pandora.
Els posaré un rei a la panxa i un enze al cap.
Hauré de valorar l’avorriment.
La nova reforma: Aprendre català fent servir el castellà.
El millor de la prehistòria són les cròniques curtes.
He acordat, amb els alumnes, no parlar fins que m’enyoren.
El departament només vol classes de dos badalls.
Si aprenen anglès, on aniran?
He portat conceptes, però me’ls prenen de les mans.
Les converses intel·ligents duren menys.
Diuen que estudien, de segur que ho amaguen bé.
Alumne innocent, no troba la desesperació.
Els he donat dos conceptes i una carpeta on desar-los.
No vull anar a l’infern sense referències.
Ja fan bé de no escoltar massa.
Ensenyar és un carrer sense massa portes obertes.
El millor de l’escola és el redós.
Vénen tard perquè els dol esgotar-vos.
Ara, els ensenyaré les bucals.
Aprenen poc, però sense neguit.
Tampoc fan falta massa savis.
Les classes de deu minuts ja són llargues.
Cal passar dels conceptes a les receptes.
Haig problemes d’aprenentatge, però no es mouen.
El procès d’aprendre ha estat prou alentit.
No sé si ensenyaré res avui, no he vist la lluna.
Els resultats han estat bons, però una mica agres.
N’han encertat una, però era d’un altre control.
Els he convidat a pensar sense paga.
Començarem la classe en: tres, dos, un,...
Em conformo que respirin sense dificultat.
Em costa oblidar on sóc.
No entenc perquè no escolten.
Els regalaré un globus a mig unflar.
Encara no sé si pensen o respiren fluix.
He après que una lliçó és un dubte continuat.
Un dia d’aquests, de segur que ho entenen.
La meitat dels alumnes ni necessiten el doctorat.
No n’he suspès cap, he oblidat posar les preguntes.
Els dies de vent, fem servir els llibres més gruixuts.
Si aprenen més igual es malmeten.
He encomanat alumnes sincronitzats.
Quan sóc a classe, dubto millor.
Un dia d’aquests es posaran a treballar.
He estat home planer i set poemes més
01 Desembre, 2020 14:41
Publicat per jjroca,
Poemes
He estat home planer
Ni les vanes il·lusions
escolten quan les convido,
mentre vénen, com amido
les possibles solucions.
He estat home planer
vestit amb un cos poruc,
com demano ésser vençut
en batalles sense fer.
Però tot va on ha d’anar
al darrere de promeses
i lluites sense caler.
M’han tractat de mentider,
nobles galanes ofeses,
perquè no em plau somicar.
Les nogueres i ametllers
Llargues hores de no dir
van passant per la finestra,
la taula està mig deserta,
la recança no té fi.
De sobtades ocasions
n’ompliria una cistella,
m’agrada anar a la brega
quan aplega la tardor.
Les nogueres i ametllers
esperen trobar un pagès
poc amant de bastonades.
Com miren, a les alçades,
aquell sol proper qui es perd
sense ganes de dir res.
Un pastor eixelebrat
Un pastor eixelebrat
i una cabra mentidera
formen la bona parella
per caminar pel serrat.
És quan conta el Montsià
històries de vela i rem,
quasi el trobo innocent
amb prou ganes de restar.
El pastor prega i demana:
una tarda ben planera
i diades sense fred.
Allí, al de dalt, no es perd,
coneix el vent, la serra
i les aus qui fan volada.
Aniran els bens
Aniran els bens
un darrere l’altre,
no en són més de quatre,
el pastor és prou vell.
Avui, les mossades
fan de ben donar,
l’herba és bon menjar,
ben tendra, debades.
Aniran el bens
muntanya amunt
sense gaire pressa.
Prop de la finestra,
una olla com bull,
tot fugint del fred.
No hi ha flors en el jardí
No hi ha flors en el jardí
ni arbres a la pineda,
un conco viu, desespera
en un barri massa antic.
Hi ha carrers i carrerons,
una placeta encisada,
com els veig, tot de passada,
quan surto a prendre el sol.
Al de dalt de cent teulades
com esperen joves gats
i un mussol vell i tanoca.
A la fi, el que pertoca
és somiar entre entrellat
i avançar sense estrebades.
Pobrissó mon cor
Pobrissó mon cor
qui pensa, a l’albada,
que gran és la por
quan la feina avança.
Ell és amatent
de les hores baixes
perquè es va perdent
entre cel i ànimes.
Pobrissó mon cor,
sempre tan trapella
i bocabadat.
Avui, li he donat:
del son, la parpella
per dormir millor.
Han de passar
Han de passar: els dies i les hores
a prendre’n part d’aquest temps infinit,
he d’amagar les més nobles històries,
al gran calaix, voreta del meu llit.
Allí, rauran respostes inconnexes,
un reguitzell de pensaments flairosos,
seguiré anant perdut entre mil cossos
qui van cercant oblidades promeses.
I tot s’acosta, de nou, a la saviesa,
però la porta canvia el nou pany
per a espantar els pobres lladregots.
Deixeu-me veure en el profund d’un got
aquell secret qui porten els estranys
aprofitant els buits de ma feblesa.
Un home somiava
Un home somiava
amb terres llunyanes,
amb llunes estranyes
i temps de fermesa.
Volia saber
on rau la veritat:
Serà en un tancat?
Serà en un cloquer?
Un home somiava,
amb nous averanys,
una nit sencera.
Vingué primavera
i va tornar als camps
la feina oblidada.
Epitafis (LXIV)
01 Desembre, 2020 14:39
Publicat per jjroca,
Epitafis
Anul·leu la visita al metge.
Es prega controlar els decibels.
He oblidat l'aniversari.
Al nínxol del costat, paguen millor.
En un parell de mesos, em recuperaré.
No recordo deure-li res!
Ara, m'he fet anarquista.
Estic pendent que em posin una campaneta.
Estic en un moment delicat.
Necessito un certificat de bona conducta.
Perill, la veïna necessita roba.
Procureu no aixecar pols.
Gairebé no haig compromisos.
Porteu-vos l'esmorzar.
Ahir, vaig agafar fred.
Gairebé, no encenem el foc.
Oblideu les presses.
He aconseguit lliurar-me del lleixiu.
Escriuria, però hi ha censura.
He provat de badallar i m’han caigut dues dents.
He fet vaga de ploma i tinter.
Haig menys ganes que diners.
He donat de baixa: sis neurones.
Darrerament, no em faig il·lusions.
Estic pendent d’un miracle.
De fet, no havia de venir.
Un cop aquí, tot són avantatges.
Haig la meitat dels àtoms en vaga.
Em noto com a desencantat.
Ja fa mesos que no m’arriba la paga.
Posa’t com vulguis, però no penso en tornar.
Estic endevinant gairebé poc.
Estic acostumant-me a no fer res.
No vull ni pensar com pagaré el lloguer.
Un dia d’aquests, passaré per casa.
No sortiré si no m’ho demanes.
Vaig pagar un taüt amb wi-fi.
Ahir, va venir un a fer-me por.
Estic disposat a canviar de creences.
He demanat el confessor de guàrdia.
Si vols entrar, ensenya’m el carnet d’identitat.
Porto setmanes dubtant de tot.
Demà no obriré, hi ha visites concertades.
Segueixo amb la idea de fugir.
Estic obert a crítiques constructives.
Vés a saber on seré demà?
Cada dia m’amoïno menys.
Si portes pressa, torna demà.
Necessito les dents, vull xerricar.
Darrerament, no llegeixo.
Demà, pensaré més tard.
En sentir la campana, ja pots pregar.
Va ser entrar i començar la vaga.
He aconseguit sortir en divendres.
El proper diumenge no hi seré.
Algun dia, he de passar pàgina.
Estic triant-te un bon dia per a venir.
M’han pres el pèl i un dit.
Abans de respondre, he de fer memòria.
Com demostro que no hi estic d’acord.
Compte, he sentit un gos.
Ara, parlo per mim.
Sembla que arribaràs prompte.
No puc ni veure el soterrador.
No penso lliurar-me al vici.
Em costa canviar d’idees.
Pensaments festius (LXIV)
01 Desembre, 2020 14:35
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El millor de ser pobre és el fàcil que t'ho posen.
No comprenc perquè Déu no va fer els dimonis més rics.
Com si no ho tingués complicat, van i em posen consciència.
Si Neptú no fóra músic, no tindríem ones.
Què voleu de la mar, si li canvien tresors per deixalles?
El ric té por de la misèria dels pobres.
Mireu si és beneit el banquer que em vol oferir un bon negoci.
Els ulls del banquer només veuen percentatges.
L'únic segur de la vida és que te'n sortiràs.
De tots els camins només he recorregut el meu.
No he escrit un llibre perquè he tingut massa pressa.
Tot i tenint pecats, he estat sempre pobre.
La fosca és el dormitori de tots els colors.
En deixar de créixer, faig fer-me un balcó.
Un món sense salvadors podria ser el cel.
El metge només guarda les malalties que es poden curar.
Només odio els homes que no em necessiten.
Per molt que trieu, endevinaré el darrer vestit.
Si voleu conèixer la gent, pagueu-los un sopar.
Si pensar és difícil, arribar enlloc és impossible.
Despullar-se és bo, comentar-ho és poc intel·ligent.
Vaig pel carrer sense saludar més que els de casa.
L'home vol saber, no perdre el temps aprenent.
El pobre vol ser ric i el ric, què vol ser?
Perdo tan temps mirant-me el melic que no n'he vist cap altre.
Els savis passen, els altres s'instal·len.
Per què vol que em perfumi, si ja sé l'olor que faig?
Pensar és tan dolent que quasi no costa diners.
Com puc estimar els diners si se'n van.
He après dels altres a no aturar-me ni fer nosa.
Per molt que pugeu la muntanya és massa alta.
Per què vols anar amb avió si ni podràs respirar?
Ser feliç és plorar sense pressa i dormir sense somnis.
Arriba un punt on no saps qui et controla.
El destí d'un full blanc és omplir-se de desfetes.
Treballar crea una addicció prou permesa.
Parleu amb el meu amo que és qui us entabanarà.
Només el calendari pot endevinar el futur.
Refieu-vos de la pols, mai us abandonarà.
El darrer dels meus dies, no tinc massa compromisos.
Tinc massa jutges per tant pocs pecats.
Si pregunteu, els dimonis us diran que sóc mal negoci.
Estic tan sol que ni m'acompanyo.
Déu va posar el cervell on els ulls no el poguessin veure.
Val tan poc que passeja sense corbata.
Poemes curts (LXIV)
01 Desembre, 2020 14:30
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al jardí d'enmig
parlaven les roses,
eren joves mosses
cercant bon amic,
les tallaran totes?
A casa del rei,
quan l'hivern arriba,
sento com em crida,
diu que té molt fred,
després, se n'oblida.
Quan pregona
tanta llei
és quan troba
que no en té,
després, plora.
Una reina
ha demanat
que vol feina,
però de grat,
és ben seva.
Estiuejo
en el bosc
i, si menjo,
ho tint tot,
ni em marejo.
Quan l'estiu em deixa
en el bosc proper,
ni goso la queixa
ni prego per res,
sóc de poca ciència.
En el regne, viu
aquest drac ferotge,
qui plora quan diu:
Deixeu-me ser noble,
almenys per la nit!
Ai, com plora el blat
quan fuig la rosella
i aplega la sega
a tot el sembrat,
em fa tanta pena!
Com demanaria,
en ser a l'infern,
haver una veïna
com la del primer,
de segur que crida.
Quan el cànter
va a la font,
les poncelles
ja no hi són,
van a festes.
En el bosc preat,
quan el sol se'n va,
van a passejar
totes les aranyes,
com ho són d'estranyes.
Mireu com les ones,
cansades d'anar,
es queden ben soles,
gronxant i gronxant,
esperen les tornes.
Amb els deu amics,
he fet la juguesca:
Sortirem de festa
fins a mitja nit!,
ha estat perversa.
Per a cercar
el gran amor,
caldrà vessar
un bocí de cor,
sense esperar.
En el reialme
dels nans perduts,
els pobres són muts,
els tres seran quatre,
beneit garbuix.
No haurà feina
per a fer
sense eina
i sense fe,
diu la veïna.
Al carrer
de l'embolic,
deixa fer
en Manelic,
és molt proper.
Paraules donades
vénen del mai més
on estols de fades
parlen d'interès,
són un xic pesades.
Amb ampla nit
i minsa la fortuna,
demano engruna
i em fan glatir,
mai hauré prou cura.
Porteu el vent
fins aplegar al molí,
digueu-li sí,
és prou conscient
per saber on visc.
Epigrames (LXIV)
01 Desembre, 2020 14:23
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una mossa jove,
quan parla de mi,
em tracta de pobre,
poc que em fa patir.
Tot parlant
amb les estrelles,
sento queixes
de tant en tant.
Per a ser
prou venturer,
cal aprendre
a no saber.
És quan dormo
per la nit
quan em noto
esquifit.
Amb cent branques
i un bon llum,
vénen fades
a ull cluc.
Dir-te, et diria,
estimat amic
que un mal antic
és de per vida.
Al corriol
dels nouvinguts,
uns saben molt,
d'altres són rucs.
Quan la menja
m'obre els ulls,
veig esculls
i ànsia eterna.
Per a perdre
un xic de fe,
cal aprendre
a ser i no ser.
Dalt de la muntanya,
parlant amb el sol,
demano consol,
però, ell, m'enganya.
Tot enmig del blat,
plora la rosella,
l'estiu ha arribat,
aplega la sega.
Com a monstre
sense llar
ni haig sostre
ni entrellat.
Pobra pedra,
en el cim,
ni vol treva
ni enemic.
La cançó del vent,
en entrar en el bosc,
pensa que ho té tot,
però ningú sent.
El diumenge pel matí,
abans que aplegui migdia,
tinc la pressa amanida
per si, al vespre, he de fugir.
Les hores més toves
les passo al carrer,
parlant amb les mosques,
mirant d'on ve el vent.
Tinc la gran feinada
del pensar poruc,
passo la jornada
tot i fent-me el mut.
Com voldria ser
el mosso de quadra,
vaig ser cavaller
i perdí la dama.
Amb les pedres del camí,
porto la conversa,
és l'hora amb més fermesa,
se'n va perquè si.
En el doll proper,
cercaré fortuna,
sóc minsa tortuga
esperant no ser.
Sento el degoteig,
el passar dels dies,
enmig les fatigues,
la dèria com creix.
Jo haig un amic
mig perdonavides,
s'acosta si el crides,
em deixa ser el ric.
Massa mantes
porten sort,
són amables
de bon cor.
Quan l'amor se'n va,
resta la follia,
vella companyia
qui no pot marxar.