Pensaments divins (LX)

01 Octubre, 2020 06:51
Publicat per jjroca, Pensaments divins

A l'infern, pots votar, però no saps a qui.

Vull ser a l'infern tota la quaresma.

Déu necessita un secretari més jove.

En entrar a l'infern, ja us podeu despullar.

Estic pendent de l'oferta de miracles.

Jesús ha demanat una mort més dolça.

Satanàs no voldria perdre els papers.

Aniria al cel, però estic malalt.

Déu vol tornar a crear, però sense presses.

Satanàs prohibirà el sindicat lliure.

La Verge cerca Jesús per posar-li una altra túnica.

Satanàs cobrarà més pel paper de dolent.

M'agrada pecar quan no hi toca.

Em confessaré havent dinat.

De tota la missa, he triat el comiat.

Estic esperant la nova moda de l'infern.

Hi ha un estol de dimonis qui demana aire condicionat.

Volia ser sant, però era massa car.

Porto un any esperant a sant Pere.

Déu, com sap, no tornarà a l'escola.

He demanat aigua a sant Pere, l'ha portat amb ampolles.

Ara, resulta que m'ha tocat un dimoni coix.

Va ser entrar a l'infern i perdre els papers.

Satanàs necessita més calderes per a pobres.

Judes ven una loteria que mai toca.

Tomàs dubta que el twitter tingui futur.

Déu ja no sap on trobar terrissa de qualitat.

Jesús tornarà a la Terra com a darrera opció.

Mai sé quins pecats em convenen més.

Jesús triarà l'hemisferi sud si ha de tornar.

He renunciat al meu paper de nen innocent.

Per anar al cel, quin és el camí més pla?

Per a confessar-me, he d'endreçar els pecats?

Jesús mai rep els divendres de quaresma.

Satanàs està tip dels àngels caiguts i penedits.

Déu i Satanàs compartiran la vetlla del món.

Déu ha prohibit les eleccions anticipades.

Vull ser sant els dies parells.

La Verge no vol a Jesús com a nuvi.

Satanàs no intervendrà per menys de vint pecats.

Tres deixebles dubten del mètode de Jesús.

Jesús no tornarà a Jerusalem si no hi ha pretor.

El cecs pobres hauran de restar bornis.

He comprat un bitllet a l'infern de classe turista.

Jesús tornarà a Betlem si canvien el pla urbanístic.

La somera d'en Josep vol un pessebre amb palla nova.

La Verge diu que el dia de la dona durarà un mes.

El sol ha demanat a Déu tres dies de lleure.

La lluna s'acosta a la Terra quan té moixaina.

Queda prohibit entrar al cel fent ús dels carrils d'acceleració.

Vaig entrar al cel sense ser convidat.

He demanat un dimoni que em desperti el desig.

He descobert que ser sant no desgrava.

Necessito una caldera a la zona wi-fi.

Moisès vol recuperar el sentit d'orientació.

Els pobres van al cel perquè és més barat.

He trobat a Déu com a absent.

Satanàs vol la denominació d'origen per al proper infern.

Sant Pere vol que instal·lin un parc aquàtic.

La Verge promourà els fruits ecològics.

He d'anar a l'infern, quina és la millor hora?

Menys mal que he mort amb suficients pecats.

Déu augmentarà la densitat de salvadors al món.

He recorregut mig cel i no he trobat cap apòstol.

No he pujat al cel per mandra.

Li he proposat a Déu hores de quaranta minuts.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments educatius (LX)

01 Octubre, 2020 06:48
Publicat per jjroca, Pensaments educatius

No crec que em guanyin en paciència.

A partir d’ara, tots els problemes seran comestibles.

Intento explicar que els dubtes no intoxiquen.

El pobres haurien d’aprendre sense pensar.

Els acostumo a perdre a la tercera paraula.

Ja saben llegir pàgines d’ofertes.

Llenço idees per si alguna arriba.

Salten de dubte a dubte amb poca alegria.

Si pensen prou, igual plou.

Coneixen les lletres, però no saben on van.

Massa dubtes em porten al buit.

En acabar la classe, se senten campanes.

No digueu mai: Aniré a fer un mos!

Mai dubteu del meu neguit.

Primer aprendre a llegir d’esquerra a dreta.

Els ensenyaria el camí, però no el seguirien.

Dos, aprenen sols, els altres s’esperen.

En obrir els llibres surten els fantasmes.

Ells són creatius, però sense regles.

Demà no hi ha escola, sol passar els divendres.

Haig menys cérvols que tortugues.

Fins els dies de vent, prefereixen el pati.

Estic disgustat, però no els ho faré saber.

Ésser pastor és complicat quan hi ha massa llops.

M’han fet un concurs de menyspreu.

Hem salvat el curs sense massa nàufrags.

El més dolç del curs és el comiat.

Cerco alumne que escolti mentre parlo.

He fet un discurs llarg de vint-i-cinc segons.

Dos més un ja és complicat.

Si aprenen, encercleu el dia.

No poseu massa fil a cap agulla.

Si en lloen, s’acosta la tempesta.

Cal aprendre a travessar els deserts.

Feu errades, els fa il·lusió.

Tampoc cal compadir-los.

Assoliu una cal·ligrafia aproximada.

Cada deixeble és un aspirant a mestre.

Confio que demà em deixin respirar.

Els resultats són bons, però els faltava picant.

El neguit ha de ser dalt, no me’l trec de sobre.

Els he deixat sols, tres ja deuen tenir por.

Hem acabat el llibre i treia fum.

Va ser: pujar la persiana i oblidar-se de mi.

Si és prou neguitós, el comptaré dues vegades.

Els faré saber que algú ha de manar.

Va ser encetar el llibre i xerricar les dents.

Ens guanyen, però aturen per descansar.

Tenen visió, però els manca llum.

Va ser obrir la llibreta i posar-los a ratlla.

Per molt que m’odïin, els guanyo.

Milloren, ja fem dictats de tres paraules.

De moment, llegeixen cap a fora.

Posarem objectius terminals sense terminis.

No sé si aprenen o ensumen.

He fet un control amb respostes monosíl·labes.

Posarem una paperera per als dubtes.

Estic provant d’estudiar per a sord.

Haig dos assistents: la mosca i la finestra.

Haig vint crítics i dos consellers.

Va ser: sortir i tornar-me invisible.

Escriuen poesia sense fer servir el vers.

De vegades, els pregunto, però fluixet.

El perillós de les paraules és si aprenen a volar.

Han llegit dues paraules sense respirar.

Estic venent la memòria a bon preu.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La vida del cargol i set poemes més

01 Octubre, 2020 06:45
Publicat per jjroca, Poemes

La vida del cargol


És la vida del cargol:

Menjar poc i prendre el sol!

Quan la pluja mainadera

em desperta pel matí,

com voldria un coixí

i ser dalt de la figuera.

Però la mare natura

li va provocant la gana,

he copsat com ja s’afanya

en endrapar mitja fulla.

Altre dia, surt el sol

i nostre amic ni s’enfada,

de segur que haurà pensada

i es decanta pel condol.


Us hauré de confessar


Us hauré de confessar

com el somiar em procura

una paga sense mesura

que em deslliura del pecar.

El pago amb pocs diners,

em fabrico noves ales,

em puja per les escales

sense demanar interès.

Us hauré de confessar

que els dies són lleugers

i les nits ben venturoses,

però apleguen noves noses

per a dir-me que els darrers

són a prop del davallar.


Amor sense neguit


Com l’amor, sense neguit,

diria que és ensopit.

Si quan baixa al carrer

o en surt a la finestra,

encetaria la festa

de gaudir del tot i més.

Car un ruc fa de cavall

i serventa de princesa,

amatent d’una tempesta

que s’escola riu avall.

Matinades, fugint del sol,

com s’apropen a l’encert,

de tard a tard, vaig despert

fins que ho trobo tot bressol.


Una lluna sense mides


Una lluna, sense mides,

només em conta mentides.

Ben sovint, amaga el sol

i la fosca fa contrada,

li comento que m’agrada

quan s’apropa l’escalfor.

La lluna m’ha demanat

el poder anar a la mar,

hi ha un mariner entremaliat

qui es deixa enamorar.

És una mossa, encisera,

feta al deure de viatjar,

ben sovint, em fa pensar

que la joia és ben planera.

 

Plou la nit


Plou la nit: joia i estrelles

mentre penso que són meves.

Com demano anar a jugar

al de dalt de la figuera,

massa poc, dura la guerra

qui no es deixa apamar.

En el sostre, hi ha remors

i demandes a curull,

massa fosques fan poc ull

i, lluites, els perdedors.

Com la nit em demanava

anar a cercar companya,

és dura empresa de canya

qui es gronxa avui i ara.


Ben poc senderi


Viatjo sol per planes i altures

per a obtenir aquell reclau de pau,

espero rebre noves de mon palau,

allí, on els déus demanen altres mudes.

No sóc ni visc en terres agradoses

on les poncelles juguen de bon matí,

és mon present captaire d’hores dolces

on les petjades em tornen ben mesquí.

He d’albirar un futur eteri

on recollir els fuits del poder ser

per a acabar volant amb blanques ales.

Com sentireu, on s’acaben les cases,

les grans contalles d’un pobre mentider

qui m’ha acusat d’haver ben poc senderi.


En una nau


En una nau,

viatjant a l’horitzó,

he trobat bo,

però ni escau.

Sóc un servent

del pensament feixuc,

un xic vençut,

un molt esquerp.

M’agrada el lleure

oscil·lant de les flors

quan s’adorm primavera.

La mossa espera

que arribi el seu amor,

ha de ser un deure.


Quan aplegui la mort


Seré petit

quan aplegui la mort,

ben ensopit

en apropar-me al port.

Ni àngels ni reis

em portaran les torxes,

han de ser totes:

maques, de bona llei.

Després, el tron,

dessota d’un gran arbre,

guarnit d’ocells.

Que siguin ells

qui cerquin un culpable

per al retorn.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LX)

01 Octubre, 2020 06:43
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Si Déu no ens deixés sols, com el podríem ignorar.

Déu ens dóna l'aigua i els polítics l'administren.

Si la natura fóra mare ja ens hauria abandonat.

La vida és un ritme entre mil plors.

Si tingués por de l'infern, encara hi seria.

Les campanes criden a missa però només va la més petita.

Mireu si és bo Déu, que encara ens deixa viure.

Si he trobat el paradís, no m'ha vingut de gust el quedar-m'hi.

Cerquem el palau de la por, per quedar-nos-hi.

Em preocupa tornar a la casa del costat i trobar un inquilí.

El passat creix i ens truca a la porta.

Els qui em coneixen, em podran oblidar.

En la paraula, es va descobrir el punt fluix de la Creació.

M'estima tant que em desfigura.

Quan tanco els ulls me n'adono del meu món.

Em diu que m'estima i deu estar convençuda.

Si esteu enamorat us recomano no pensar més.

M'estima tant el meu amic que no sap on visc.

Si arribeu sempre tard és millor deixar d'anar.

Sé només que estic aquí i encara ho dubto.

El pitjor de la saviesa és que no s'encomana.

Aprendre és una corda que cada cop es fa més estreta.

Viure és senzill, el complicat és encabir -se en fer-ho.

Déu em conta secrets, però me'ls pren quan em desperto.

Si us prometen una vida millor és que són d'altres mons.

El millor de caminar és si deixes enrere els problemes.

El temps és un senyor que tarda o aplega d'hora.

La pols és la mare que acaba tapant els seus fills.

Em diu que no faci tard quan no acostumo a contar el temps.

El dolor és el millor dels turmentadors.

La capacitat intel·lectual no implica fer-la servir.

En el meu cel, difícilment, en cap un altre.

Suposo que Déu és el més gran dels solitaris.

He arribat a una conclusió: Parlar és obrir massa portes.

Déu és un, però és, manifestament, divers.

Si els que estan en gràcia de Déu són els que conec, quin desengany!

Déu m'escolta, m'ignora i ho comprenc.

Per què un pensa que ser feliç és ser invisible i present?

Sofreixo una vida pertinaç i omnipresent.

L'únic bo de la lluita és si fugen les altres guerres.

Qui no estima, perd la necessària elasticitat.

Estimar és mantenir una distància acollidora.

La veritat és, fàcilment, incomprensible.

Déu va posar llum al sol fins quan els homes van fosquejar.

Els blancs són els que van arribar primer a les coves.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LX)

01 Octubre, 2020 06:39
Publicat per jjroca, Poemes curts

En el regne

del gran son

els heretges

ja ho hi són:

nits ni vespres.


Llarga lletania

per a quatre sants,

la meitat són grans,

ben plens d'alegria,

els altres, no tant.


Amb manta alegries

i un polsim de son

em passen els dies,

sense notar el món,

amb panses i figues.


Una nit dormia

dessota d'un pi,

amb tanta malícia

que ni ho podré dir,

són fruits de vida.


Quan l'estiu demana

descansar un moment

en sóc prou conscient

descanso, amb la mandra,

tendre com un nen.


En el frec

de l'enyorança,

com m'assec

sense recança,

demanant fred.


Portaré al meu cor:

son i melangies,

sempre amanides

per a prendre-ho tot

o millor em convides.


Ben prompte,

al dematí,

porto l'ogre

a dormir,

és mediocre.


Quan un sol de foc

defuig de les ombres,

em creixen penombres

per posar-se enlloc

de les penses nobles.


En un ram

de roses roges

les més boges

fan un clam,

després, sotgen.


La meitat dels somnis

fugen en dormir,

com són testimonis

del meu avenir,

passen dels oprobis.


En el regne dolç

de les malifetes,

manquen les promeses

qui porten enlloc,

massa volen festes.


El cel anuncia

el temps de tardor,

enfosqueix el dia,

escurça el seu món,

la fulla s'angúnia.


Quan la pluja arriba

al carrer d'enmig,

la velleta crida,

diu que vol dormir,

com li plau la vida.


Esperant tardor,

m'assec a la vora

dessota de l'om,

és llavors quan plora

i em diu quant li dol.


Massa pedres

del camí,

saben qui

les vol de veres,

dies i nits.


Esperant la pluja

a la plaça estant,

la seca es fa gran

com deia la bruixa,

sempre malparlant.

 

Com em plau el volar

a les hores fosques,

pensen els tanoques,

no me'n puc estar

d'amagar-les totes.


Dies de tempesta

sense massa sort,

algun déu somort

odia la festa,

ens omple de por.


Passaran les nits

sense massa son,

els joves no hi són,

diuen que han patit

febleses del joc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LX)

01 Octubre, 2020 06:30
Publicat per jjroca, Epigrames



Les paraules dolces
s'endinsen al cor,
cerquen la remor
suau de les ones.


Una fulla,
dalt estant,
és poruga,
però no tant.


Com m'hauria 
d'estimar
si he d'anar
sense cap guia.


El gegant,
quan jau al llit,
és més gran
de bon matí.


Sota l'arbre,
hi ha un tresor
sense nafres,
dolç del tot.


Ni vull ni sé
anar a la feina,
cerco una reina
que em vulgui bé.


Quan el tren,
furiós, rodola,
és quan troba
el pendent.


Al jardí,
prop de les roses,
les minyones
fan somrís.


Al capvespre,
trobo el sol,
va de dol,
es torna tendre.


Com em plau sentir,
enmig la tempesta,
la dolça fermesa,
la pau de la nit.


Si les fulles volen
cap a altres indrets,
trobaran l'incert,
el regne dels pobres.


Poseu-me pa,
vi negre i formatge,
doneu-me un patge,
deixeu-me anar.


La poncella riu
si ve primavera
després vol la festa
d'ésser a l'estiu.


Una jove 
m'ha de dir
que ser pobre
és prou mesquí.


Per posar-se
a festejar,
cal somiar
i haver coratge.


Vull haver més hores
des de bon matí,
que siguin ben toves
i portin coixí.


Una mossa sola,
al balcó estant,
diu que ja vindran:
més tard o més d'hora.


Fer-se vell
millor aniria
si el poncell
hagués desídia.


Paraules donades,
enmig del carrer,
sonen prou llunyanes
quan ningú les sent.


A la casa gran,
ja no hi ha enrenou
ni el jovent la mou
ni el vent la plany.


Poseu-me, a l'envà,
les tendres imatges,
aquells vells paratges
on voldria anar.


No hi ha ric
sense aventura
ni cordura 
sense abric.


La mossa cantava
al balcó estant,
núvols van passant,
voldrien ser a casa.

No m'agraden
les tenebres,
però vénen
i m'enganyen.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs