Estimada meva i set poemes més

08 Octubre, 2020 07:20
Publicat per jjroca, Poemes

Estimada meva


Hauria de dir,

estimada meva,

que l’amor, quan pesa,

és quan fa glatir.

Com, de bell antuvi,

trafega els serrats

i anem, tots plegats,

a esdevenir nuvis.

Llavors, vénen nits

de llamps i de trons

a ocupar l’espai,

maleït esglai

qui va, pels turons,

fins aplegar al llit.


Riu en el congost


Com riu, en el congost,

enceto els crits,

alguns són eixerits

i naveguen vers els ports.

De petit, ben tafaner,

viatjo per la riba,

amb un caire matusser,

empeny la vida.

Ni barques ni mariners

li fan trellat

ni l’amoïnen.

Quatre arbres com el miren

mentre passa, tot pensant

en ser propers.


Em comenta Montserrat


Em comenta Montserrat

que l’hivern ja és passat.

Com li plau el carrer ample

amb portes i porticons,

uns la miren dels balcons,

de segur que en seran quatre.

L’enveja és punyetera,

no deixa cap espai clar,

com es llença a matinar

per emplenar bancs i places.

Em comenta Montserrat

que estrenarà la camisa,

ha de ser per anar a missa,

de moment, no l’han deixat.


Veig la barca com es mou


Veig la barca com es mou

perquè Èol la mareja,

el pescador ni ha enveja

ni li amaina l’enrenou.

El poble vestit de blanc

amb un cel ben escarlata,

en el pinar, hi ha una branca

esquinçada del vent de dalt.

Un núvol, del tot rabent,

s’escola, a la muntanya,

per a cercar un reclau.

Dintre la mar, hi ha una nau

que es dibuixa ben estranya

perquè poc s’està movent.

 

El comprar no porta pressa


Ni els records porten somnis

a casa del mariner,

navegar ha estat primer

que demanar pel dimoni.

No hi ha passes mal donades

ni dones cercant condol,

damunt de la serra, el sol

i feina en totes les cases.

La mar, avui, és serena,

mala mare, per a molts,

perquè dubta en el fruitar.

Al mercat, no es pot anar

perquè els doblers són pocs

i el comprar no porta pressa.


Les espigues dalt del carro


Les espigues dalt del carro,

el pagès amb sa calor,

el cavall avança al trot,

l’empeny el fuet i l’amo.

A l’era, fa de bon anar

quan s’ensuma primavera,

el camí és una festa

de roselles i sembrat.

Però, ara, l’escalfor

la fa més dura i pagana,

envoltada de renecs.

Sols s’endevina algun prec

d’una vella que s’afanya

a demanar un bon tresor.


El pas cansat


El pas cansat i un somni el delera

al llop marí vestit amb els parracs,

un dia, va ser el valent dels manats,

un reietó anant en barca vella.

Avui, el port li diu que és un tronera

i van, els altres, les xarxes enllestint,

una gavina escriu sense cap lletra

dessota un sol que espera ser a la nit.

Com nostre heroi les passes entrebanca,

ha estat a punt de fer el bocaterrós

mentre se’n riuen els joves a la plaça.

No haurà remei: l’infern com l’amistança,

el veig batut, vençut i delerós

per a posar-lo a la caldera blanca.


No haig per deure


No haig per deure:

escriure quatre ratlles

i les rondalles

fan de bon creure.

És una festa

joiosa i important,

l’espero quan

estic de gresca.

La pensa, al cap,

sense escorrialles,

va fent camí.

No haig a qui

mostrar-li les espatlles

ni els maldecaps.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs