Estimada meva i set poemes més
08 Octubre, 2020 07:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Estimada meva
Hauria de dir,
estimada meva,
que l’amor, quan pesa,
és quan fa glatir.
Com, de bell antuvi,
trafega els serrats
i anem, tots plegats,
a esdevenir nuvis.
Llavors, vénen nits
de llamps i de trons
a ocupar l’espai,
maleït esglai
qui va, pels turons,
fins aplegar al llit.
Riu en el congost
Com riu, en el congost,
enceto els crits,
alguns són eixerits
i naveguen vers els ports.
De petit, ben tafaner,
viatjo per la riba,
amb un caire matusser,
empeny la vida.
Ni barques ni mariners
li fan trellat
ni l’amoïnen.
Quatre arbres com el miren
mentre passa, tot pensant
en ser propers.
Em comenta Montserrat
Em comenta Montserrat
que l’hivern ja és passat.
Com li plau el carrer ample
amb portes i porticons,
uns la miren dels balcons,
de segur que en seran quatre.
L’enveja és punyetera,
no deixa cap espai clar,
com es llença a matinar
per emplenar bancs i places.
Em comenta Montserrat
que estrenarà la camisa,
ha de ser per anar a missa,
de moment, no l’han deixat.
Veig la barca com es mou
Veig la barca com es mou
perquè Èol la mareja,
el pescador ni ha enveja
ni li amaina l’enrenou.
El poble vestit de blanc
amb un cel ben escarlata,
en el pinar, hi ha una branca
esquinçada del vent de dalt.
Un núvol, del tot rabent,
s’escola, a la muntanya,
per a cercar un reclau.
Dintre la mar, hi ha una nau
que es dibuixa ben estranya
perquè poc s’està movent.
El comprar no porta pressa
Ni els records porten somnis
a casa del mariner,
navegar ha estat primer
que demanar pel dimoni.
No hi ha passes mal donades
ni dones cercant condol,
damunt de la serra, el sol
i feina en totes les cases.
La mar, avui, és serena,
mala mare, per a molts,
perquè dubta en el fruitar.
Al mercat, no es pot anar
perquè els doblers són pocs
i el comprar no porta pressa.
Les espigues dalt del carro
Les espigues dalt del carro,
el pagès amb sa calor,
el cavall avança al trot,
l’empeny el fuet i l’amo.
A l’era, fa de bon anar
quan s’ensuma primavera,
el camí és una festa
de roselles i sembrat.
Però, ara, l’escalfor
la fa més dura i pagana,
envoltada de renecs.
Sols s’endevina algun prec
d’una vella que s’afanya
a demanar un bon tresor.
El pas cansat
El pas cansat i un somni el delera
al llop marí vestit amb els parracs,
un dia, va ser el valent dels manats,
un reietó anant en barca vella.
Avui, el port li diu que és un tronera
i van, els altres, les xarxes enllestint,
una gavina escriu sense cap lletra
dessota un sol que espera ser a la nit.
Com nostre heroi les passes entrebanca,
ha estat a punt de fer el bocaterrós
mentre se’n riuen els joves a la plaça.
No haurà remei: l’infern com l’amistança,
el veig batut, vençut i delerós
per a posar-lo a la caldera blanca.
No haig per deure
No haig per deure:
escriure quatre ratlles
i les rondalles
fan de bon creure.
És una festa
joiosa i important,
l’espero quan
estic de gresca.
La pensa, al cap,
sense escorrialles,
va fent camí.
No haig a qui
mostrar-li les espatlles
ni els maldecaps.