Pensaments divins (LVIII)
01 Setembre, 2020 07:16
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
El sarró més gran és el de l'hivern.
Monstre, aspirant a sant, deixarà de menjar carn.
Judes, avui, trairà per joies.
Al cel, a quina hora criden per a llevar-se?
Jesús tornarà a Jerusalem si pot portar targeta de crèdit.
Déu crearà, però a pams.
Fa goig anar al cel sense embussos.
He trobat dos apòstols que s'havien perdut.
Ja he pagat la matrícula de curset de sant.
El proper dilluns reduiran la penitència un vint per cent.
Satanàs farà un curset de bones maneres.
Han presentat la nova temporada de pecats.
Sant Pere no vol portes obertes,té por que s'escapin.
Aquest mes em toca la caldera del muts.
Al cel, han prohibit circular per l'esquerra.
Déu diu que no coneix la meitat dels sants.
No sé si han entès: anar a missa de vuit.
Aniré a l'infern si treuen el neguit.
Només peco a les rebaixes.
Satanàs està cercant la bateria del món.
He demanat canviar el meu cos per una pedra.
He estat creat sense consentiment.
Jesús confia en el lot de Nadal.
Ja començo a pecar per inèrcia.
He trobat la solució d'anar al cel: No morir-me!
Pregaré fins que em surti foc de les narius.
He d'anar prompte al cel, m'han donat hora.
Un dia d'aquests em posaré a volar.
Necessito trobar la casa de la fe.
Aquesta setmana, les misses del cel no hauran vi.
Va ser: Tocar el cel i despertar!
A partir d'ara, els miracles es vendran en caixes de set.
Per a ser sant, a quantes portes he d'anar?
Necessito dimoni especialista en jocs d'atzar.
No vull saber quants Pares nostres dec.
Déu, sense pàtria, voldria comprar calderes.
Satanàs es pregunta si el mal existeix.
L'onzè manament és morir-se sense pressa.
Anava a ser sant, però no em deixaven pecar.
Déu deixà el temps per a no avorrir-se.
Aniria al cel si deixessin pensar.
A la tercera caldera, trobareu la llibertat.
Ara que sóc pobre, tampoc puc entrar al cel.
Al segon dia de ser al cel, fugí l'esperança.
Hauria estat sant, però el bisbe no era amic meu.
Vés per on, m'ha tocat un dimoni quec!
Ni vull pensar en com em salvaré.
Satanàs es vol apuntar a un curs de ioga.
Satanàs diu que no vol ser el dolent.
Per a fer miracles, caldrà estar empadronat.
Déu respecta el seu vot de silenci.
Déu s'estalvia el pensar.
Jesús no vol ser ric, vol viatjar lleuger.
Si Déu em salva, on em deixarà?
Satanàs m'ha fet saber que he de tenir por.
És impossible anar a l'infern sense fer cua.
Al cel, es viu bé, però es menja poc.
Satanàs vol fer fora a tots els vegetarians.
Per al Judici, anoteu-vos tots els pecats mortals.
He trobat tres sants que m'han demanat el vot.
No m'agrada que, a l'infern, em regirin el sarró.
La Verge ha prohibit fumar a partir del vespre.
Ara, resulta que no sé fer més pecats.
Va ser: Aplegar al cel i encendre's el llum!
A l'infern, està prohibit fer-se vell.
Porto pecats, a l'engròs, per si algú en necessita.
Pensaments educatius (LVIII)
01 Setembre, 2020 07:13
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
De segur que algun se’n sortirà.
He passat pàgina, albiro algun refredat.
He canviat de mètode tres vegades en vint minuts.
Necessiten respirar i pensar d’esma.
He comprat dues bosses de motivació.
Començaré la lliçó abans de l’esclat.
No perden el nord perquè no saben on és.
En un mes, he aconseguit que dubtin o no.
Els alumnes estan més preparats, ara, teclegen més ràpid.
He trobat projectes nous en tots els calaixos.
Creuen que l’esforç no els distreu massa.
No m’escolten, ja saben el camí.
He aconseguit amagar-me en el darrer dubte.
Ja saben llegir, ara, que volin.
No me’ls deixen canviar, hauré d’adaptar-me.
Estic provant de reduir conceptes.
He acordat una revisió d’oïda als alumnes.
Aprenent: sí, però fora de lloc.
Hom confia arribar al dissabte sense massa desequilibri.
Alumnes en pausa: preparen l’ofensiva.
Confonen el llapis amb el punyalet.
Avui, treballaven força, estaven conspirant.
Hem començat, ja veure’m on s’atura.
El soroll del timbre de sortida és més alegroi.
He aconseguit alumnes que sublimen.
Dubto que es cansin de somiar.
Estan aprenent a suar en fred.
Estàvem treballant un dubte i n’han vingut dos més.
Provaré que escoltin tocant el tambor.
Dues ratlles més i esbarjo.
Necessito un savi per a encetar un llibre.
Aprenen tant que entren, sovint, a la casa de l’oblit.
Mai dubto de la meva feblesa, però procuro amagar-la.
He demanat alumnes bons i no m’han pogut servir.
Un dia d’aquests, igual em desperten.
Vull saber si, al cel, trobaré pissarres.
L’hora de sortir és bona, per això es fa esperar.
De moment, ja saben que un punt no és un monòleg.
Amb dos cursos més, ja faran el primer bull.
Ésser savi és pertànyer al regne vegetal.
He hagut d’ampliar la caixa dels dubtes.
No sé si guanyaran, però em porten avantatja.
He fet un control del descontrol.
Han començat a llegir i a perdre’s.
Un cop començat el curs no penseu amb els ràpids.
Només haig: savis o distrets.
Assumeixo un bon percentatge d’odi.
He passat de ser cabdill a cabdell.
No necessiten deures, ja volen sols.
Sempre haig una solució endins del calaix.
Demà, al matí, tornaré a ser prescindible.
Em dol pensar enmig del desert.
No demano res més que ser un guia guerxo.
Estic lluitant per la capacitat de seducció.
No sé si aprenen, però han ordinador.
Espero bon temps per millorar resultats.
Els alumnes han de ser flors hivernals.
Entre pomes i peres, anem sumant.
Surten de l’odi per entrar a la indiferència.
Vulgues que no, algun dia ho entendran.
Poso molta atenció en mantenir distàncies constants.
M’escau millor el paper de llop.
Estic disposat a suportar la relativitat.
He hagut prou dies malfeiners.
Sospito que el seu odi és inconstant.
Una aula pot ser la cova dels ensurts.
A la feina i set poemes més
01 Setembre, 2020 07:11
Publicat per jjroca,
Poemes
A la feina
Massa hores
al carrer,
poques obres
per a fer.
Em llevava
pel matí
i trobava
el meu veí.
A la feina,
no he d’anar
puix sóc poruc.
Sense eina,
el treballar
és molt feixuc.
A dalt de la barca estant
A dalt de la barca estant,
hi ha cançons de rem i vela,
ones grans quan esbufega
aquest vent valent, gegant.
En el port, poques gavines
van i vénen tot volant,
n’hi ha de totes les mides,
com demanen el menjar.
A taverna, poques presses,
històries de creure mai,
banyades amb vi i rom.
Les perdudes intencions,
van lliurant-se a l’esglai,
navegant entre promeses.
El treballar magnifica
A la sínia, l’aigua canta
mentre el ruc va plorant,
l’aigua fresca va avançant,
tota l’horta s’engalana.
Les cebes i tomateres
van despertant del gran son,
els alls tendres ja no hi són
van marxar amb les pebroteres.
El pagès està cansat,
massa amos, sense sou,
van escurçant la collita.
El treballar magnifica,
però l’angúnia no es mou
d’aquest deure tan pesat.
Somiar despert
Segueixo dient,
estimada meva,
com la lluita pesa
i es va perdent.
Serem els humans
éssers malaltissos
vivint entre pisos
i el cel adorant.
Guanyant a l’infern
en noble partida
farcida de planys.
Seran massa anys
per trobar una vida
on somiar despert.
És el gran rellotge
És el gran rellotge
qui va posant hores
en cambres i golfes,
captiu i ferotge.
Rodolen les busques,
per un petit plat,
cercant pampallugues
enmig del combat.
I passen la una,
les dues i tres
fins trobar el migdia.
Llarga melodia
per arribar a l’encert
mentre es perd qui dubta.
L’ocasió
Pensaria
en l’ocasió
de saber-me
innocent,
em plauria
ser minyó
i no perdre
en cap moment.
Però és curta
l’alegria
i un recerca
el compliment
per a aprendre
sense pressa.
Un salt a la lluna
És quan poso el cos
assegut a l’ombra
quan pensar em sobra
i he trobat el lloc.
Les grans ambicions
com passen de pressa
i ve la fermesa
a ocupar els seus llocs.
Ni cerco a l’amic
ni veig la natura
com déu benestant.
Serà important
fer un salt a la lluna
per saber que escric.
Un xic de condol
És mon cos traïdor
qui em porta a la guerra,
pel matí, s’esguerra
per saber on sóc.
Així, avancem
per terres profanes
cercant nova llum.
Com sóc tan feiner,
vaig perdent les ganes
camí de ponent.
Quan em porti el dia,
novament, el sol,
vull saber com tria
un xic de condol.
Epitafis (LVIII)
01 Setembre, 2020 07:09
Publicat per jjroca,
Epitafis
Si em desnonen, m'enduré els ossos.
Si vols perdre pes, entra!
He aconseguit deixar de pagar.
Si ve el d'hisenda, no hi sóc.
Vull més corda al rellotge, si us plau.
He vingut a fer un estudi.
Per fi, he trobat un apartament a bon preu.
Avui, em sento tou.
Mai recordo l'adreça.
Fa dies que no hi ha festa.
Vulgues que no, vas perdent.
Estic recollit.
No fer res tampoc és bo.
Estic poc il·lusionat.
No acabo d'anar-me'n.
Perdoneu les molèsties.
Estic en un altre món.
De fet, no he anat a votar.
Has poca memòria.
No estic per a lluir.
Recomano sermons curts.
No ho faré més.
Encara, em deu esperar.
Ahir, vaig fer tard.
Estic esperant!
Ja vindràs, ja.
Tampoc cal que arribis d'hora.
Encara, no m'he decidit.
T'he reservat una plaça.
Em sento com a buit.
Algun dia hauré gana!
No suporto els xafarders.
Si penso, em deprimeixo.
Si fa vent, no surto.
M'ho prendré amb paciència.
Toca el dos, ara que pots!
T'espero, no tinc pressa.
Ja sé on vius.
Espero haver dies millors.
Ahir, em van enganyar.
Demà, m'agafaré festa.
Odio el servei de manteniment.
Un dia d'aquests, igual plou.
Si he de tornar, doneu-me temps.
Si no hi ha paella, no em crideu.
La veïna em fa por.
Sóc aquí per ben manat.
Porteu-vos bé, no us penarà.
M'han sobrat punts del carnet.
Diuen que em noten com a fred.
He oblidat on anava.
Desconnecteu el mòbil, si us plau.
Quan vaig arribar feia més bona cara.
Caront està disposat a pujar el preu.
Necessito unes sandàlies noves.
Vull saber l'horari del menjador.
No puc eixir fins que arribi la paga.
Només respondré per correu.
Cerco cavall blanc per a negoci dubtós.
Han apujat el gas, ja us ho fareu.
He patit una crisi de son.
Ara, resulta que no vaig a la moda.
El veïnat m'ha prohibit cantar.
No em fa il·lusió veure un gos.
Estic trist, sospito que em van enganyar.
A primera hora, hi ha una mica d'enrenou.
Pensaments festius (LVIII)
01 Setembre, 2020 07:06
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Si la gallina és estúpida, qui és la mare dels ous.
El sol és l'únic amic que no hauria de deixar-me.
La pluja em visita i jo m'amago.
Només viuré si em moc pels voltants dels trenta-set graus.
Escolto el cos cansat i li faig saber que prego per ell.
A l'església, només busco un Déu per compartir.
Com tinc poques respostes, formulo poques preguntes.
No sé el que feu, però procureu no amoïnar-me.
Sempre trobareu un venedor amb intenció de donar-vos guanys.
Com puc anar al cel, si estic tan necessitat.
Conec el dimoni perquè sempre em diu que el guanyo.
Quan Déu creà l'home, ni ho sabia que estava fent.
Tot i sent gran l'univers, queden pocs espais on no es pagui.
Mireu si és savi l'arbre que procura no anar enlloc.
Mai un savi s'il·lumina a la llum de cap sol.
El camí de la vida té massa fosca per poder gaudir.
El pensament fa camí però no té lloc on guarir-se.
Només saben que sóc allí, mai per quin motiu.
Sentir ploure és emprar pensament d'estalagmita.
La vida ensenya que és millor volar a poca alçada.
És difícil deixar enrere el cos que et suporta.
Treballo perquè els altres necessiten el meu lloc.
No tinc més que un cos i tot i així m'entrebanco.
Els homes estem al món perquè no sigui perfecte.
El millor de la sogra és la seva filla.
Per molt ximpleta que sigui una roda avança millor que jo.
Mai he sentit parlar del cel de les formigues.
En el fum de la cigarreta, s'escampen els desitjos.
Fumar i beure és evitar la claror de la vida.
Un món perfecte va ser la primera idea del Creador.
Tinc un cos senyor i un esperit esclau.
De fet, el món em porta de viatge sense pagar.
El que més els preocupa als rics és que els confonguin amb els pobres.
Al pobre, només li queda la dignitat de no sortir volant.
Salveu-me, Déu meu, dels qui em volen salvar.
El pitjor del ric és el poc espai que ocupa el seu cos.
Els diners són aus migratòries que viatgen per la fosca.
Els lladres intenten recuperar els diners que haurien de ser seus.
Tip de menjar i veure és l'hora de volar.
El més trist de la televisió és el sofriment de l'altra banda.
Parlo amb els altres quan amb mi no tinc conversa.
Qui no creix cada dia, deixa anar un tros de vida.
Poseu famosos al meu costat i tindré el camí lliure.
Déu és qui ho dóna tot per rebre massa poc.
El millor de ser home és que tens les dones de cara.
Poemes curts (LVIII)
01 Setembre, 2020 07:03
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al carrer del mar,
on dormen les barques,
les ones són parques
ni volen menjar,
dormen per les tardes.
La rosella ha demanat,
en arribar a la sega,
que morir no ve de grat,
puix l'infern és poca festa
després, de sobte, ha plorat.
No voldria altre tresor
que la lluita ben encesa
entre el goig i la tenebra,
cansada de tanta por,
vull aprendre sense pressa.
Mireu la poncella,
cansada, com plora
ha passat l'estona
servant la dolcesa
i dormint alhora.
Un estel de foc
arriba a migdia,
gairebé diria
que no hi està tot,
el son l'humilia.
Amb seixanta
queixalades
menjar carn
mai és debades
són ben emprades.
Maria plorava
les cartes d'amor,
el seu lluitador
avui com descansa,
és malefactor.
Quan les fulles ploren
la nova tardor
les deixo ben soles
per si volen sol,
avui, ni tremolen.
La paciència
he de dir
que la porto
al coixí,
és molt seva.
Contaven les velles
corrandes de por,
sota un cel d'estrelles
en ser més bé fosc,
són massa tenebres.
La pluja clou
un sol ben feridor
cansat d'anar per tot
bastit per l'enrenou,
mai sé quin déu el mou.
Les feixugues barques,
quan el vent les mou,
en un plor esclaten
per deixar son jou,
es veu que s'espanten.
Doneu-me senyor
el regne dels sords
puix cansat del tot
no vull altre so
que el soroll del sol.
Manta hores de la nit
com demanaran el seny
sense hores de dormir,
és després quan, ja despert,
desitjo el déu de l'oblit.
La il·lusió primera,
en ser al vuit anys,
fou haver bestreta
per tal d'estalviar
mai hauré riquesa.
En la força
del seu goig,
endevino que sóc boig
sense ombra,
boig del tot.
Quan l'estiu demana
una mica més de sol
li dic que no vol
portar-me on descansa
la nit vora el foc.
Em caldrà saber,
des de la cordura,
com el sol procura
estimar un xic més,
és la tessitura.
Els amics proclamen,
des de mon infern,
el restar despert
mentre em demanen
el tornar a la fe.
No vull per mentir
les noves fal·làcies,
m'agraden les traces
d'aquest cor mesquí,
navega entre taules.
Epigrames (LVIII)
01 Setembre, 2020 06:56
Publicat per jjroca,
Epigrames
És el sol
de mig hivern
qui no vol
parlar amb el fred.
Per a ser
bon mentider,
cal aprendre
a no dir res.
Amb els coves
de ma son,
els tanoques
riuen molt.
Quan el sol se'n va,
esdevé la força,
s'acluca la mosca
vora de la llar.
Pobre, sense remei,
farcit de mancances,
demana esperances,
no hi haurà remei.
Quan sigui: gran,
valent, venturer,
vull ser cavaller
o, almenys, benestant.
Les passes perdudes
no porten remor
ni trist vencedor
de feines feixugues.
La més dolça
de les flors
vol ser esposa
amb seny i tot.
Les pedres remuguen,
xisclen, riu avall,
volen devessall
sense massa arrugues.
En entrar
al vell infern,
demaneu
per Llucifer.
Pare, el treballar,
ha de ser noble,
però, en el poble,
no sé com va.
Les paraules
volen noms,
mai hi són,
ben prompte fugen.
Quan la pluja mou
i el foc està encès,
el fer de pagès
és dolç enrenou.
Massa pedres,
del camí,
han de dir
les malifetes.
En fer-se vell,
el llarg camí,
es fa mesquí
quan parlo d'ell.
Amb les poques dents
i minsos queixals,
el menjar es fa llarg
i un xic insistent.
Haig la llarga malaltia
que aplega amb els anys,
poso tanques i paranys,
però fugen de seguida.
En el si de l'hort,
el pagès rumia,
com li passa el dia
cercant un tresor.
Li he dit al ruc,
en llarga conversa,
que, si va de pressa,
posaré més munt.
En un camp de blat,
viu una rosella,
encara és poncella,
festejar ni en sap.
Quan el vent s'enfila
per dalt dels terrats,
dormim a desgrat
i el plànyer convida.
Heus aquí el miracle
de l'anar perdent,
en comencen cent
i n'acaben quatre.
A la nit,
tot meravella:
lluna, estrella,
somiar i dormir.
A la casa
del mai més,
qui no pensa
no fa res.