Filla del vent i set poemes més
10 Setembre, 2020 06:33
Publicat per jjroca,
Poemes
Filla del vent
A la porta
de llevant,
hi ha qui torna
per ser sant.
Captaires
sense ambicions,
pidolaires
de pocs sous.
És la vida,
per a mi,
filla del vent.
Va creixent
fins a guarir
de la ferida.
Per aquest cos
I res em plau i tot ja s’endevina
com un vell rostre amarg i combatiu,
en mon rebuig, faig créixer la boirina
i callo ensems que sento baixar el riu.
En l’agredolç neguiteig de les hores,
mil cavallers esperen llur cavall,
massa remors ens porten a les fosques,
massa silencis no fan pendent avall.
Hem de saber, d’aquestes noves penses,
escriure al sot pregon del nostre cor
aquells missatges senzills i profitosos.
Per a aquest cos, em sobren carn i ossos
i vull volar, endinsat en la calor,
per saber d’on eixiran les lluernes.
En el futur
I mort l’abril, maig renaix a l’ombra
entaforat entre fulles i flors,
el sol s’allunya per prendre nous colors
i porta el vent: la dèria i l’angoixa.
Pobres humans han de retre cortesia
a la natura qui marca l’indecís,
lluny de la casa, es troba el paradís
on regna, sempre, la innocent gosadia.
Com tot pertany al secret guardat,
espero rebre gotims de la saviesa
per aclarir els dubtes i raons.
En el futur, els dolents seran bons
i gaudirem del fi de la neciesa
sobre un terra mancat de tot esclat.
Maria volia
Maria volia
anar a dormir,
en un ample llit,
lluny de la desídia.
Maria cantava
enmig del gran verd,
no vol el desert
on fer nova estada.
Maria somiava
amb dolç cavaller
vingut de la guerra.
Maria és ferrenya
quan demana ser:
dona enamorada.
Una rosa, al roser
Una rosa, al roser,
un vespre, es lamentava
puix l’abella la deixava
sense fer-li agraïment.
Poca cosa he de ser,
comentava la princesa,
en el jardí, era promesa,
en el balcó, un xic més.
Dolça rosa de les hores
no et queixis de la sort
fins que arribi el primer fred.
La resta som a l’infern
esperant trobar un bon sot
on desar nostres penyores.
La dona del mariner
La dona del mariner
mai demanarà tempesta,
és reina de casa seva
i feineja tot el mes.
Es lleva en trencar l’alba,
massa lluita per a fer:
enllestir, somiar i aprendre,
una obra mal pagada.
Ell marxarà, a la mar,
amb el deure, ben precís,
de traginar sense pausa.
Algun cop, cerca una taula
on recórrer a l’encís
de beure abans de pagar.
Vol ser princesa
No vull ni sé
trobar la mort,
viure és tresor,
dormir, també.
Per a enllestir,
em poso a punt,
porto el costum
del dolç gaudir.
Si he de morir
no he d’haver pressa
ni gran rancúnia.
Pobra la núvia,
vol ser princesa,
la veig glatir.
Satanàs és bon amic
I avanço al pas,
cansat, dels darrers dies
ni a festes em convides
dient que no vindràs.
Només haig un dimoni:
esquerp i geperut,
cansat de fer-se el ruc
quan deixa d’ésser borni.
Satanàs és bon amic,
però va colgat de feina
i procura no enraonar.
Els diumenges, li deixo anar
que voldria altra eina
per combatre l’enemic.