Filla del vent i set poemes més

10 Setembre, 2020 06:33
Publicat per jjroca, Poemes

Filla del vent


A la porta

de llevant,

hi ha qui torna

per ser sant.

Captaires

sense ambicions,

pidolaires

de pocs sous.

És la vida,

per a mi,

filla del vent.

Va creixent

fins a guarir

de la ferida.


Per aquest cos


I res em plau i tot ja s’endevina

com un vell rostre amarg i combatiu,

en mon rebuig, faig créixer la boirina

i callo ensems que sento baixar el riu.

En l’agredolç neguiteig de les hores,

mil cavallers esperen llur cavall,

massa remors ens porten a les fosques,

massa silencis no fan pendent avall.

Hem de saber, d’aquestes noves penses,

escriure al sot pregon del nostre cor

aquells missatges senzills i profitosos.

Per a aquest cos, em sobren carn i ossos

i vull volar, endinsat en la calor,

per saber d’on eixiran les lluernes.


En el futur


I mort l’abril, maig renaix a l’ombra

entaforat entre fulles i flors,

el sol s’allunya per prendre nous colors

i porta el vent: la dèria i l’angoixa.

Pobres humans han de retre cortesia

a la natura qui marca l’indecís,

lluny de la casa, es troba el paradís

on regna, sempre, la innocent gosadia.

Com tot pertany al secret guardat,

espero rebre gotims de la saviesa

per aclarir els dubtes i raons.

En el futur, els dolents seran bons

i gaudirem del fi de la neciesa

sobre un terra mancat de tot esclat.


Maria volia


Maria volia

anar a dormir,

en un ample llit,

lluny de la desídia.

Maria cantava

enmig del gran verd,

no vol el desert

on fer nova estada.

Maria somiava

amb dolç cavaller

vingut de la guerra.

Maria és ferrenya

quan demana ser:

dona enamorada.

 

Una rosa, al roser


Una rosa, al roser,

un vespre, es lamentava

puix l’abella la deixava

sense fer-li agraïment.

Poca cosa he de ser,

comentava la princesa,

en el jardí, era promesa,

en el balcó, un xic més.

Dolça rosa de les hores

no et queixis de la sort

fins que arribi el primer fred.

La resta som a l’infern

esperant trobar un bon sot

on desar nostres penyores.


La dona del mariner


La dona del mariner

mai demanarà tempesta,

és reina de casa seva

i feineja tot el mes.

Es lleva en trencar l’alba,

massa lluita per a fer:

enllestir, somiar i aprendre,

una obra mal pagada.

Ell marxarà, a la mar,

amb el deure, ben precís,

de traginar sense pausa.

Algun cop, cerca una taula

on recórrer a l’encís

de beure abans de pagar.


Vol ser princesa


No vull ni sé

trobar la mort,

viure és tresor,

dormir, també.

Per a enllestir,

em poso a punt,

porto el costum

del dolç gaudir.

Si he de morir

no he d’haver pressa

ni gran rancúnia.

Pobra la núvia,

vol ser princesa,

la veig glatir.


Satanàs és bon amic


I avanço al pas,

cansat, dels darrers dies

ni a festes em convides

dient que no vindràs.

Només haig un dimoni:

esquerp i geperut,

cansat de fer-se el ruc

quan deixa d’ésser borni.

Satanàs és bon amic,

però va colgat de feina

i procura no enraonar.

Els diumenges, li deixo anar

que voldria altra eina

per combatre l’enemic.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs