Un poema es va fent i set poemes més
27 Setembre, 2020 07:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Un poema es va fent
Un poema es va fent:
ratlla a ratlla, sense pressa;
diria que és bona empresa,
però amb poqueta gent.
Les paraules van venint
i s’amaguen sota el llibre,
només demanen ser lliures
per poder anar vivint.
El poema es va fent
i va muntant l’embolic
mentre riu o mentre plora.
Els diria que no hi toca,
reconèixer que han patit
quan s’allunya el pensament.
Un núvol cansat
Un núvol cansat,
sense massa empenta,
diu que la primavera
un déu ha encetat.
Com sóc traginer
de les hores baixes,
demano menys caixes,
però més diners.
Un núvol cansat
voldria fer festa
els caps de setmana,
però un déu l’enganya
i van a la grenya
per camps i ciutat.
Una vaca plora
Una vaca plora
en passar el tren,
es veu que s’enyora
en ser enmig del verd.
Farà unes setmanes
que va ser el comiat,
un bou engreixat
partí de vacances.
El vedell voldria
anar a passejar
els dies de sol.
Com cerca el condol
quan ve a marejar
el desig de vida.
En viatge per la nit
En viatge per la nit,
entre la lluna i estrelles,
he demanat les roselles
perquè cercava marit.
La poncella era galana,
preparada per al viure,
llegia, solia escriure
i, de tant en tant, pensava.
Va trobar un mosso ric,
caçador i blanc de cara
qui volia ser valent.
El mirava atentament
i, sovint, l’engrescava
per guanyar sense neguit.
Albergínies van de dol
A la sínia, tomba el ruc
tot pensant que l’aigua plora,
és la vida qui l’estova
mentre l’amo resta mut.
Albergínies van de dol
i el pebrot envermelleix,
un tomàquet resta sol
en un solc que perd el verd.
El pagès veig com s’adorm
dessota de la figuera
i el blat muda el color.
Es posa vestit com d’or
per viatjar, amb la quimera,
despertar enmig les pors.
El viatge de la nit
El viatge de la nit
no haurà pressa ni aturada
ni li farà mala cara
a un llum qui ha esllanguit.
En un corriol ple d’estrelles,
avancen herois i déus,
la meitat com van a peu
per cercar eixida a les penes.
El viatge de la nit
entre cuques i mussols
va endinsant-se a la ribera.
Minsa aigua, un xic freda,
va cercant altres corriols
per trobar-se amb amics.
Sucre i mel
He provat d’aplegar a sant
amb dejuni i sacrifici,
allunyant-me del gran vici
de voler ser benestant.
L’aureola l’he comprat,
a bon preu, a les rebaixes,
un xic vella, amb ses nafres,
oblidant el que he pagat.
A la porta del gran cel,
m’han posat cara vermella
i he restat una setmana.
Ser sant no requereix gana
i avançar com un trapella
tot enmig de sucre i mel.
Era un pobre satisfet
I corria com un llamp
i menjava com un bou,
de treballar en tenia prou
un cop o dos en mig any.
Era un home satisfet
d’atipar-se de llegir,
mitja ratlla a mig matí,
un quart de plana cada mes.
Va viure com un sidral
i, de sobte, emmalaltí,
va ser curt el funeral.
Home fosc i home gran,
he de creure i puc dir
que l’he declarat nou sant.