Pensaments divins (LVII)
14 Agost, 2020 15:23
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Déu crea, però li costa administrar.
He provat d'anar a l'infern, però l'han amagat.
La Parca vingué a buscar-me, però portava pressa.
Si moro en diumenge, quin dia puc aplegar al cel?
No he pogut ser sant, em faltaven dues recomanacions.
Déu prohibirà al cel: vent i tempesta.
La Verge no vol més de dues processons per setmana.
Ara, peco en tirades de cinc.
Judes promourà els miracles de disseny.
Sant Pere vol canviar les claus per targetes.
Satanàs invertirà en màquines escurabutxaques.
Anava a pecar, però he perdut el llistat.
Jesús no sap trobar el seu poble.
Déu provarà: el canviar de terrissa.
El ca Cèrber ha decidit fer vaga de caps caiguts.
Caront vol que Déu dragui el riu.
Només vull aprendre a transformar aigua en vi.
Els nouvinguts al cel faran un màster d'obediència.
Voldria fer el traspàs entre àpats.
Estic esperant que sant Pere acabi d'enllestir.
Satanàs ha demanat que li porti dos padrins.
Satanàs prohibirà l'entrada d'ànimes irresponsables.
Déu provarà de fer homes sense cap.
Restarà prohibit fer miracles per encàrrec.
Satanàs està pendent que li talli el queixal del seny.
Demà, vull les temptacions en acabar de sopar.
Ja puc fer miracles senzills.
Cerco sant per a compartir aureola.
Déu amplia l'univers per a treure's sants de sobre.
Satanàs té por d'anar a l'atur.
Jesús necessita paràboles entenedores.
Jesús vol aprendre a tocar la guitarra abans de tornar.
Dos apòstols s'han oferit a predicar en rap.
La Verge no vol processons a l'hora de la novel·la.
Ni se m'acut entrar al cel en hora punta.
Satanàs ha decidit canviar de pintor.
Els pecadors de carn a la cua de la dreta.
Déu parlaria si no fes por.
A Judes encara li dura el mal al coll.
Satanàs ha abandonat l'infern per a fer amics.
No em fa cas ni l'àngel guardià.
Déu i Satanàs canviaran els papers.
Satanàs ensenyarà a mentir amb més gràcia.
Per anar a l'infern, línia 666.
I si peco més, em creixerà la cua?
Per la crisi, els cecs esdevindran bornis.
Necessito una ànima pecadora tot el cap de setmana.
Només els màrtirs, podran asseure's a les assemblees.
Suposo que el sol del cel es lleva més tard.
Déu era Un i es cansà d'estar sol.
No vull anar al cel, ja he conegut a prou gent.
Han repartit la gràcia, ha anat tota als rics.
No vull ser ric, però porta'm més gana.
Sant Josep es vol passar a l'alumini.
Déu encara no ha entès la línia recta.
He fet el primer quart d'hora del curset de creador.
La Verge somia amb un vestit més curt.
Jesús era feliç i vingué el pecat a fer-li la guitza.
Judes vol una barca per si no pot caminar al damunt de l'aigua.
Estic cercant el meu infern fet a mida.
Aprendre a ser sant, aprima?
Satanàs també vol deixebles illetrats.
L'infern és semblant al cel, però amb diners.
Li he demanat a Déu que es quedi el meu cos.
He comprat dues oracions més per si peco.
Necessito estoig per a guardar els pecats més bons.
Pensaments educatius (LVII)
14 Agost, 2020 15:20
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
He aconseguit fugir deu segons.
En tinc dos a punt per pensar.
Solen escoltar-me uns vint segons.
M’agrada donar les lliçons a preu fet.
De segur que, un de tots, no dorm.
De segur que parlo a destemps.
Possiblement, un de tots, és de sucre.
Darrerament, els deixo somiar una estona.
He decidit completar els controls.
No poso deures perquè ens enfadem.
Sempre amplio les solucions.
Va ser, entrar a classe, i perdre els llums.
Els he fet saber que m’agrada perdre.
Hi havia un temps on només manava un.
És asseure’ns i sortir.
Fins ahir, vint no eren deu.
El que ens costa és sincronitzar els rellotges.
Cada cinc dubtes, obrirem una carpeta nova.
Encetem el curs: barca nova i tripulants vells.
Caminem, entre crits, cap al silenci.
He llençat una idea, deu ser la darrera del dia.
He decidit canviar vint criteris d’avaluació.
He decidit fer un control sorpresa sense preguntes.
He aconseguit que tres alumnes absents siguin intermitents.
He arribat al tercer nivell de concreció en apuntar la nit.
Va ser: començar la lliçó i arribar els terratrèmols.
Espero, en acabar la classe, veure l’arc de sant Martí.
Suposo que estudiar deu ser una sedimentació temperada.
He provat de reduir l’explicació fent servir mètodes mecànics.
Després de patir sis reformes educatives, hauré de pintar la pissarra.
Els alumnes tenen coneixements, però se’ls amaguen.
He aconseguit ser un dirigent un xic desorientat.
Els ensenyo conceptes, la classe és petita.
De moment, tres alumnes no em suporten.
Un dia d’aquests, de segur que escolten.
La saviesa sempre vol més llum.
A cada pregunta, els deixo dues sortides d’emergència.
Estan aprenent a perdre’m de vista.
Amb tres paraules més ja tinc una ratlla.
Aprenen poc, però sense ensurt.
M’escolten menys del que pensen.
És precís una bona barca per a anar per una mar de dubtes.
He aconseguit obrir un llibre sense provocar una tempesta.
N’he fet seure un terç, els altres dos ja estan esgotats.
He començat la lliçó encomanant-la a la saviesa.
Per a no perdre temps, faré preguntes concèntriques.
Hem començat la lliçó i l’hem deixat tres vegades.
Ara, els dic que callin cada trenta-set segons.
Fa dues setmanes que no em senten.
He parlat amb els dubtes per a què s’endrecin.
D’una classe de nou minuts me n’han sobrat cinc.
Per a aprendre, avui, he fet servir quatre replans.
Oficialment, cap alumne és massa complicat.
He deixat els alumnes al replà per a què agafin dubtes.
He treballat la memòria no record quant temps.
La capacitat d’esforç resta immaculada.
Assumeixo que sumen a l’engròs.
Aprenen tant que dubto ho puguin valorar.
He aprofitat que eren asseguts per a fer una becaina.
Necessito canviar massa baules al procès d’ensenyament.
He decidit eliminar dubtes raonables.
Una qüestió és haver ales i l’altra, volar.
Fa tres dies que llegim la mateixa ratlla.
Necessito un armari gran per a deixar les errades.
Hem aplegat a la tercera pàgina, he llençat un coet.
Estic desconcertat: ensenyo o aprenc?
Després de missa i vermut i set poemes més
14 Agost, 2020 15:17
Publicat per jjroca,
Poemes
Després de missa i vermut
Després de missa i vermut,
com avancen els amors,
uns seran decebedors,
els altres ja són perduts.
Les poncelles, els vestits,
la joia sense mesures,
un sol Déu a les altures
i, al terra, pa de pessic.
Les festes assenyalades
fan, avui, de bon portar
si troben vi i taverna.
Posem que demà hi ha treva,
sense seny ni treballar,
més enllà de les murades.
Qui el voldrà matar?
És el drac ferotge
del tot complaent,
pensant amb la gent
pobra o mediocre.
Vora la ciutat,
ha un llogaret,
ventilat, discret
on fer mitja part.
I menja, si cal,
lletugues i cols
sense protestar.
Qui el voldrà matar
si cerca un bressol
vora el foc pairal?
Les preades meravelles
I llavors, han de venir
les preades meravelles,
en un cel ben ple d’estrelles,
perquè podéssim dormir.
Més enllà dels alturons,
hi ha una pausa galana,
és el seny qui m’acompanya
en comptades ocasions.
Car vaig passant les promeses,
les mancances i els neguits
sense massa aldarulls.
A la platja, ni llaguts
ni un mariner ensopit
mig pensant amb les poncelles.
Hi ha els dos moltons
Poseu-me la pensa
al dedins del sac,
el vull ben lligat
amb corda ferrenya.
Com em plau volar
cercant el remei
ni palau ni rei
em voldran guanyar.
Entre manta cabres
hi ha els dos moltons
empassant-se l’herba.
Ha de ser temença
viure als alturons
els vespres i tardes.
He de viure com senyor
Na Mariona del meu cor
no m’escolta ni s’espanta,
encara no en té seixanta,
però ja es queixa de tot.
Em demana per casar
una albada a l’ermita,
encara no tinc camisa
ni parament de la llar.
Però el sogre és matiner,
ha deu finques i tractor,
la feina sense aturar.
Entre vinya i oliverar
he de viure com senyor
ple de presses i diners.
Una ràbia estesa
Hauria de dir,
dintre la pobresa,
que una ràbia estesa
s’apropa a mi.
Em duu atabalat
un bon enemic
qui s’ha tornat ric
des que s’ha casat.
La núvia n’era dolça,
entrada en edat
i filla d’un metge.
Ell no té ni fetge,
però fa bondat
i ha bona bossa.
Caminoi del mar
Caminoi del mar
ni compto les hores,
allí, no hi ha ombres
ni res per guanyar.
Els peixos se’n riuen
quan ve el pescar,
després, com es lliuren
al fet de pensar.
Dofins i daurades,
destres en nedar,
avancen i somien.
Orenetes nien
i un temps se’n va
a altres contrades.
Un drac quasi gegant
I sant Jordi endevina,
quan s’acosta a Montblanc,
que hi ha un drac quasi gegant
qui, a la por, a tots convida.
És així la mala fera,
feta al deure d’espantar,
el vell rei va demanar:
un cavaller en primavera.
Com el drac ja s’ho pensa,
puix s’acosta el combat,
vol començar a tocar el dos,
però ha un deure massa gros
i retorna a fer costat
al passat d’una llegenda.
Epitafis (LVII)
14 Agost, 2020 15:15
Publicat per jjroca,
Epitafis
Veniu quan us convingui.
Avui, no puc fer més miracles.
Fa dies que no sento ningú.
Passat un temps, fins te n'alegres.
Ahir, em van dir de tot.
Heu de saber que estic tranquil.
Avui, no faré de fantasma.
La veïna encara té por.
Demà, em saltaré el règim.
Dues lletres més i el taüt serà meu.
Estic pels seus ossets.
Odio el xivarri!
Descansi en pau, on és Pau?
Ni sé el què dir-te.
He oblidat el PIN del telèfon.
He demanat l'ajut de la dependència.
M'he tret un bon pes de sobre.
El mes vinent acabo el règim.
N'estic tip de promeses.
Si us plau, respecteu el torn.
No hi sóc, la senyora està enllestint.
Porta'm cafè i paga'l!
L'altra vegada, l'enterrament em sortirà de franc.
Fa cinc nits que no dormo.
Ahir, vaig passar força por.
Dubto de la immortalitat.
Necessito rentar el cap i tallar.
Només vaig pagar la primera nit.
Algú ha vist el carter?
Veig que no estàs preparat.
Necessito un altre coixí.
Quasi estic a les tornes.
De moment, no guanyo res.
No em demanis cap favor.
Darrerament, ni em constipo.
Què vols que et digui?
Igual si que estava malalt.
Estic aquí per compromís.
Necessito un salvador.
Ahir, no vaig aprendre massa.
Com l'estimo, l'esperaré.
Us puc assegurar que sóc a dintre.
Algú em pot donar el canvi?
Fa dies que no tinc gana.
Veniu sol o acompanyat?
Avui, em bull el cap.
Penso, però malament.
He de sortir a renovar el carnet.
Prova de tocar el dos.
Només escoltaré els recomanats.
Pel preu del lloguer, no discutirem.
Vulgues que no, et duc avantatge.
He descobert que em faig nosa.
Ensenya'm el carnet!
Han posat un control d'alcoholèmia a la porta.
Cada dia compto menys.
M'alegro de no veure't.
Demà, toca «spa».
He descobert que m'enyoro.
Ja passaré a pagar.
A reveure fins a la nit.
Tinc la sort d'esquena.
No vaig encertar l'hora.
Gairebé m'he perdut.
No sé ben bé on he d'anar.
He comprat el bitllet amb descompte.
Pensaments festius (LVII)
14 Agost, 2020 15:13
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Per què sofrir, si ja sabem a què hem vingut?
Al regne de l'oblit, ni rei he trobat.
Venc el meu temps perquè no sé com aprofitar-lo.
Mai agrairem a les dones el que ens suporten.
Els homes parlen, lluiten, però no saben conservar.
Si una dona calla, no atorga, comprèn.
Darrere d'un gran home, una dona; darrere d'una gran dona, ningú.
Si elles parlen més deu ser que és necessari.
Tinc la clau de casa però la casa és seva.
No discuteixo amb dones perquè no sé perdre.
El poble el pot governar un home, però no el mou.
A la dona no li dol el temps d'ajudar.
Demano a Déu que les dones no vulguin ser homes.
Les dones van lluny, però necessiten tornar a casa.
L'home vol una dona muda i ella que parli.
El millor de no anar sol és que no deixes ningú enrere.
Em proposen la vida eterna, però tinc poca paciència.
Tot i no sent una cadira, passo molt temps acompanyant-la.
Parlava amb la paret i de poc que no em contesta.
El pitjor de ser vidu és que t'has de comprar els mitjons.
M'agradaria ser pobre i tenir més diners.
L'únic bo de ser vell és si tens poca pressa.
La sort és una cambra complaent.
Possiblement, si moro, sortiré guanyant.
Estimar una dona és ofendre'n una altra.
Per molt cansats que tingui els ulls, mai s'asseuen.
Si els diners es noten, és que estic perdent visió.
Només vaig veure una dona i de poc que em perdo.
Mireu si és modern el món que ni sap qui sóc.
Pujar escales és acomiadar-se del terra.
La pitjor de les pors és no tenir-ne.
Una ovella m'avantatja, ella m'escolta.
Vulguis que no, un acaba somiant.
Ens perd als homes, mantenir inútils secrets.
La felicitat és una pluja interior que t'estova.
Jesús no va jutjar el món, era harmoniosament correcte.
Tinc massa servents en el palau corporal.
La natura no es deixa seduir per les bones intencions.
Seria polític, però tinc el costum de pensar.
Sempre he venut el cos a un preu reduït.
Estic tan sol que ni em sento.
Si Jesús és la veritat, on ha parat casa?
Estic tan preocupat en menjar que només passo gana.
El paradís és el darrer lloc on penso anar.
Poemes curts (LVII)
14 Agost, 2020 15:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan el vent de dalt
parla amb la campana,
sento la proclama
d'aquest foc pairal,
com enyoro casa.
Tardes sense ombra,
aplega l'agost,
parla d'un congost
on ni l'aigua plora
quan es va fent fosc.
Sempre, cal morir
quan la vida passa,
delera, es cansa
i no vol glatir,
benvinguda Parca.
En el si de la follia,
he bastit el meu castell,
no té regne ni poncell
ni demana l'alegria,
és com és.
Veniu-me a buscar
en terres altives,
sóc perdonavides,
no me'n puc estar,
bastit d'enganyifes.
Amb ben poca sort
i un amor barroer,
com m'agrada ser:
captaire del tot,
menjar m'està bé.
Com he demanat,
al meu déu proper,
pensar d'amagat,
somiar altres temps,
avui, m'ha deixat.
En ser a l'estiu,
m'agraden les nits
plenes d'esperits
qui cerquen caliu
i ser bons amics.
Tot per emplenar
a les hores baixes,
estem de rebaixes,
per tal de fruitar,
massa són estranyes.
Massa son
pel dematí
ve quan plou
i em torno gris,
sóc així.
A les tardes llargues
minses d'enrenou
és quan diu el bou
que estima les vaques,
no sé si està tot.
Per demà
no vull amics
que els més rics
volen viatjar
per gaudir.
He cantat
les cent cançons
he trobat
perduts els sons
de comiat.
Sense ganes
de menjar,
he aturat
per descansar,
m'he passat.
Hauré de cercar
en el si de l'infern
dies per a l'hivern
per si he de lluitar
amb grans infidels.
Quan el sol crema
i l'ombra arrauleix
cerco la figuera
que somia quan creix,
és tan venturera.
Amb misses i processó,
la pluja arriba
suposo que amb fatiga
i demanant el perdó,
dèries de la vida.
Quan sóc amatent
de bones paraules
em porten les baules
a un futur incert,
em planyo debades.
Per a ser bon bevedor
de garnatxa i de cervesa
cal aprendre sense pressa
i agafar ben prompte el son,
per als altres queda la resta.
Si un déu poruc
demana amnistia
que ho pensi de dia
mentre dormi begut,
m'agrada fer via.
Epigrames (LVII)
14 Agost, 2020 15:01
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan la lluna
va a dormir
ni badalla
ni vol coixí.
Al carrer
on surt el sol
cal saber
quan fuig del tot.
Per fer menja
de deu plats,
cal aprendre
a no fer tard.
Quan em llevo
pel matí
passo els comptes
de la nit.
En ser a l'hort,
entre les cebes,
penso, prou tost,
de mil maneres.
Quan volia
ser més ric,
mai podia
haver amic.
La tarda passava
sense gran ensurt,
el roure mirava
com fer-me aixopluc.
Entre tantes
meravelles,
deu estrelles
ni fan rialles.
Vull ser tant petit
com somni d'abella,
com ou de mosquit
com el cor d'esquella.
Benvolguts amics
des de la infantesa,
cerco la promesa
entre jocs prohibits.
A la casa
del mai més,
ve la fada
i fuig després.
Tinc la por
a la saleta,
vora el foc,
mirant la llenya.
Com em plau
fer un saltiró,
sóc babau,
fet de cartró.
Entre palla
i garrofes,
la batalla
és a les fosques.
Em plau saber
que el món em procura
un xic de verdura
per a passar el mes.
Manta hores
sense son,
com es troben
amb la por.
I, tot d'una,
el candidat
vol fortuna
d'amagat.
Mai demano
per a mi:
ni un bon amo
ni el morir.
Manta hores,
de la nit,
són ben plenes
d'enemics.
Em diu el vent,
qui porta pressa,
que la fermesa
plany al moment.
Quatre rabadans
per a cent ovelles,
tips, fins a les celles,
d'anar a pasturar.
Al reialme
del meu cor,
diu l'amor
que no es pot valdre.
Em conta el vell ruc
quan som a l'arada:
Ja fa una mesada
que em trobo perdut!
L'ametller,
en sentir la neu,
no s'ho creu,
es deu fer vell.