Campanetes de l'encert i set poemes més
24 Agost, 2020 07:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Campanetes de l’encert
Campanetes, de l’encert,
sonen prou llunyanes,
massa llums sense caler,
massa ponts sense baranes.
Car anem cansats de cos,
entre riures i cançons,
davallen les il·lusions,
flueixen a poc a poc.
Caminarem, cap al cim,
per albirar nostra vall
i somiar cap al migdia.
Haig la joia amanida
puix no vol terrabastall
perquè fila: feble i prim.
Aniré per via
He passat pel son
tebi d’un moment,
quasi inconscient,
amable del tot.
A les hores dolces,
lluny de soledat,
algú m’ha deixat:
llum entre les ombres.
En el sempitern
paratge humà,
esdevé follia.
Aniré per via
per on vol anar
aquest món proper.
Jugant plegats
M’agrada escriure, amb caire desllibert,
mirant, cofoi, els jorns de ma tendresa,
sou nouvinguts a ma volguda festa
on reconec ma terra i l’indret.
Jugant, plegats, en les nits d’estiu
a parar el pot o a la corretgeta,
era, el nostre, un pensament altiu
i, córrer un xic, em feia agafar pressa.
Els amics grans marcant la seva llei
i l’agutzil posant el crit i l’ordre
en llargues tardes enmig de les vacances.
Amb verdes canyes, fèiem les noves llances
i manteníem aquell posat ferotge
per decandir quan aplegava un rei.
Batalles
És un deure
entremaliat:
Callar i creure
en el combat!
Amb pedres,
fustes i cordes,
com concebre
les derrotes.
Batalles
als alturons
i ferides.
Massa vides
entre records
i contalles.
Era un home
Era un home
traginer,
quasi pobre
i mentider.
Havia terres
riu enllà
i tenebres
per donar.
Els dissabtes,
ben begut
i malfeiner,
li va caler
tornar-se mut
amb tant diable.
Al noble terrat
Al noble terrat,
sento les converses
de joves princeses
qui volen sa part.
Amb un ric marit,
flairós, a la vora,
la poncella troba
pare pels seus fills.
Sense penitents
per bastir una caixa
on hi haurà cançons.
Uns pobres minyons,
gaire sense gràcia,
seran obedients.
Pedres de gegant
No hi ha pedres de gegant
amb un regust carabassa,
ha de ser la gent, quan passa,
qui me les anirà emprant.
En un racó del castell,
sento el senyor esvellegar-se,
diu que voldria guanyar-se:
un tresor i mig rampell.
Ha estat un mes sense guerra
ni traïdors ben assenyats,
disposat a fer història.
És llavors, quan la memòria
va passejant per uns prats
sense perdre massa terra.
Caminant de fer camí
Caminant de fer camí,
amb més passes que un cargol,
he provat de viure sol,
allunyat de tot mesquí.
He posat les meves penses
a la trista solitud,
he comprat i malvenut
la meitat de les promeses.
Com sóc un son esberlat,
dormo, en el si del bosc,
sense arbre ni terrat.
Ben vestit i atrafegat,
haig un bon polsim de sort
per fugir de l’entrellat.