Pensaments divins (LVI)
01 Agost, 2020 07:07
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Satanàs ha prohibit els aliments ecològics.
Demà, al cel, hi haurà ofertes d'aureoles.
Déu no escriu per les crítiques literàries.
Si vaig a l'infern, podré tornar a pecar.
He encomanat a sant Pere la pluja per al dilluns.
Haig només tres hores per a confessar-me.
Jesús, a l'estiu, convertirà l'aigua en sangria.
He repassat els manaments i me'n falten.
Satanàs necessita pecadors amb pedigrí.
El viatge, cap a l'infern, l'he trobat curt.
Mai sé quan Déu està content.
He venut l'ànima i he comprat un llapis.
Avui, no penso pecar, estic depressiu.
Déu i Satanàs discuteixen sobre el dia del Judici.
Satanàs fa servir oli reciclat per als pobres.
Satanàs ha por, li he dit que el malparlaré.
He demanat que em posin una jove a la caldera.
Si vaig al cel, puc malpensar?
En ser al cel, s'han acabat els discursos.
Aniré al l'infern després de la visita pasqual.
Satanàs va triar el primer i sempre guanyarà.
Sant Pere augmentarà les reserves d'aigua per a la tardor.
Es faran pecats en acabar l'horari infantil.
Les vinyes del cel no tenen pugons.
Ni penso en ser temptat a la migdiada.
Satanàs ampliarà les temptacions per internet.
Jesús necessita un mestre de suport.
Judes pensa en adquirir pomada per a cremades.
Si sóc al cel, què hi fa un metge?
Vull ser sant, però en horari reduït.
Després del Judici Final, s'abolirà el no mataràs.
Satanàs ha prohibit jugar a les cartes havent sopat.
Satanàs diu que la intel·ligència no vol anar a les processons.
Déu ha tancat la llista de suggeriments.
Jesús diu que, sense pobres, s'haurà d'augmentar el pressupost.
Judes no invertirà en carn els dies abans de la quaresma.
Sant Pere duu un embolic amb les dates d'ingrés.
Li vull demanar, al cos, permís per a morir-me.
Déu ja no confia ni en Satanàs.
Satanàs vol canviar les tonalitats del vermell.
He sentit a dir que el temps ha marxat a l'infern.
Jove, sense ambició, vol restar al cel.
Li he prohibit a Déu que em vingui a veure.
Al segon dia de cel, m'avorria.
En tot el cel, no es faran servir flors de plàstic.
Quan em van dir que m'havia salvat, vaig pensar: De què?
M'agrada pecar, però sense vici.
He anar a l'infern per a aprendre renecs nous.
Jesús ha tornat al desert per a retrobar la fe.
Dos apòstols han perdut el carnet de conduir.
Estic convençut: A les properes, em salvo!
A sant Pere no li agrada l'horari d'estiu.
Satanàs vol més hores de sol per a estalviar.
Déu ha descartat un sistema parlamentari.
Va ser: Arribar els Reis i desaparèixer els pastors.
Satanàs m'ha privat vestir-me de jove.
Pecaria més, però haig son.
M'han posat entre dos pecadors sense gràcia.
La serp diu que, l'altra vegada, temptarà la mostela.
Si el meu Pare és Déu, haig algun tiet?
Haig un dubte de fe, però no m’amoïna massa.
M'he fet un embolic amb els pecats.
Déu creà la mar per poder-se emmirallar.
Jesús demana al Pare una mort menys feixuga.
Déu fou home un cop i no ho ha tornat a provar.
Satanàs només em temptarà un dia cada mes.
Pensaments educatius (LVI)
01 Agost, 2020 07:02
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
He canviat tres conceptes per una hipòtesi.
Dissortadament, tots ells tenen bones dents.
El silenci és la pitjor de les seves creus.
Els aconsello que el treball sigui lleuger i estàtic.
Si els ensenyo quelcom, igual ho entenen.
Cada dia escullo menys les errades.
Aprendre mai viu a la casa del temps.
L'ortografia hauria de ser una taula de la llei.
Necessito reactius sense contraindicacions.
Per a comptar, hem substituït pardals per orenetes.
He arribat d’hora per si hi havia pany nou.
En el regne del saber, el millor és ser primer.
He demanat el sumar per si algú se’n recorda.
Va ser entrar a classe i eixir un núvol.
Un cop al mes, demano ajut.
Comencem la classe tot esperant la primera sorpresa.
Procureu entrar a classe sense massa por.
He perdut batalles i no sé on resta la guerra.
Sortirem a les dues, necessito pista lliure.
Ara, ve quan dic que callin.
He comprat un manual per a obrir un llibre.
Dubto trobar una hora sencera.
Necessito un altre alumne que no parli.
Acostumo a parlar abans de temps.
De tant en tant, me’n penedeixo.
A l’escola, ja se sap, fem teatre d’amagat.
Necessito saber que es possible aprendre.
Fa una bona estona que no es mouen, han trobat un dubte.
Han sentit crític, però envileixen prompte.
Han ganes d’aprendre, només cal que trobin la porta.
Els ho dic cantant, però plou.
He de combatre la sequera amb poals petits.
Aprendre ha de ser un mal suportable.
Sempre trobareu un seny qui no escolta.
Admiro el desequilibri moderat.
Proveu de vestir sense destorb.
Al cap i a la fi, encara són innocents.
De vegades, necessito un altre cap més flexible.
Aquest curs porto un bon percentatge de derrotes.
Mai ensenyaré com la mare natura.
Quantes portes em cal obrir cada setmana?
Necessito algun alumne que em faci levitar.
Heu de saber que provo la sublimació.
Proveu de suportar bé aquest petit empresonament.
Cada dia apareixen nous jutges.
Procuro realitzar somnis curts.
Les matemàtiques són avorrides, sempre hi ha les mateixes xifres.
Necessito lliurar-me a les bones intencions.
En la darrera prova he eliminat el nom dels alumnes.
Proveu de posar un llop cada dues taules.
Cada dia augmento el número de solucions possibles.
Aprendre és senzill, només hi ha que insistir.
El preocupant en l’ensenyament és la inèrcia.
Mai hauríem d’arribar abans d’hora.
No em preocupa el que senten sinó el que escolten.
No faig massa cas dels dubtes, sempre els tinc a mà.
He triat tres conceptes i n’he perdut cinc.
He vist, en els seus ulls, joia i clemència.
De moment, milloren en el mentir.
M’agrada encetar els llibres abans dels nadals
No n’estic segur, però penso que se’n burlen.
Haig les piles, on se les han de posar?
La feina és gran, llarga i complicada.
És complicat barallar-se amb tantes lletres.
No saben quan l’hauran encertat.
Els resultats són bons, la resta no existeix.
Epitafis (LVI)
01 Agost, 2020 07:01
Publicat per jjroca,
Epitafis
Gairebé estic penedit.
Vull pecar de gola.
De segur, que estava malalt?
Necessito un cap de suport.
Ja estic a punt.
Demà, obriré més prompte.
Mai endevino qui demana.
No estic per ajudar ningú.
Veus com segueixo aquí.
Si vols, canviem?
Voldria saber qui sóc.
Endavant!
M'empolaino i surto!
Em faria il·lusió veure't!
Vols dir que no he engreixat?
Demà, porta'm torró!
No puc fer una menjada com cal.
Jo ja poso coberts i estovalles.
Vols dir que no plourà?
No comptéssiu amb mi!
Ara, resulta que no em vol.
No vull que et passi res de dolent.
És la segona vegada que surto a rebre.
Suposo que vens a passar uns dies?
No t'oblidis del regal!
Fins ahir, feia prou goig.
Descansem una estona.
Sense llengua, no xerro gaire.
Estic pendent de la loteria.
Estic a la cua dels passerells.
Em demanà que fes el mort unes hores!
Estic esperant un peu per a anar-me'n.
No entenc perquè mires així.
No senyora, el rosari no és aquí!
Què havíeu vingut abans?
Si voleu, us faig lloc!
Vull menjar tranquil!
Encara estic enfadat!
Crida una mica més.
Passo dels maldecaps.
Menys mal que em van ajudar a entrar.
Demà, torna més prompte!
Estic enllestint la herència.
Hem de ser més positius.
No em llevo, tinc maldecap.
A quina hora tanquen avui?
Gairebé levito.
He anat al servei.
Avui, no estic per ningú.
Ara, sí que estic sord!
Gràcies, però no puc venir!
Estava malament, però no s'ho creien.
No m'han convidat a sortir.
Acabo de rebre l'alta.
Ni descanso ni estic content.
A veure qui ve ara?
A la llarga, s'hi està bé.
Vols dir que ets tu?
Acabo de pagar l'enterrament.
Demà, m'hi posaré!
Vull tornar a veremar!
Una mica més de verí, si us plau!
Permeteu-me un consell…
D'ànimes, vaig servit.
Entreu i passarem comptes.
Normalment, no canto.
Hi ha mil estrelles i set poemes més
01 Agost, 2020 06:58
Publicat per jjroca,
Poemes
Hi ha mil estrelles
Dieu-me amor
si tot són meravelles,
hi ha mil estrelles
viatjant amb coixí,
escric així:
voltat de grans tenebres,
massa temences
riuen de mi,
he de portar:
desig entre silencis,
és un bell somni
per a somiar,
deixeu que vessi
no he de marxar.
Després, em deixa anar
En comptades ocasions,
els dolents seran els bons,
dissortats els enrenous
en una nau que navega,
la vida és vela estesa
barallant-se per un sou.
I, després, es deixa anar
puix ni pensa en aturar.
Entre pau i enteniment,
el cos pesa llur moment.
Benvingut al nou infern
de tenir sense gaudir,
altra cosa no he de dir
puix xerrant la por es perd.
Desconec els nouvinguts
Poca son i molt xivarri
va endinsant-se en el carrer,
és el passar matusser
de la gent d’un altre barri.
Desconec els nouvinguts
a gaudir una festa grassa,
veig l’alegria com passa
entre entrebancs ben eixuts.
Sortosament, els més vells
prou es queixen de la sort
i escolten mentre sojornen.
Com demano que no tornen,
les disbauxes d’altre lloc,
a posar nous cascavells.
Potser no hi són totes
És en somiar
on passo més hores,
potser no hi són totes,
però tant em fa.
Com cada matí,
demano al meu sol
un xic de consol,
un raig d’esperit.
Anem travessant
carrerons i places
fins aplegar al migdia.
La tarda m’obliga
a fer les pensades
que m’agraden tant.
És el regne dolç
És el regne dolç
on dormo a la nit,
ben sol, arrupit,
topant amb la por.
Poncelles airoses
prenen els terrats
per deixar, a les golfes,
vi fort, ensucrat.
Parlen de promeses
des de bon matí
i esperen l’infern,
però massa es perd
i he de conquerir
les noves fronteres.
La rosella riu
La rosella riu
i és la primavera
qui cerca el caliu
prop de casa seva.
Allà, un xic lluny
dormen orenetes
esperant l’estiu
de les grans promeses.
Amb milers de mosques,
vivia un mosquit
pensant en menjar.
Com es va posar
a passar la nit
entre mosses joves.
Al carrer, fa sol
A la casa estant,
sense massa ofici,
vaig prenent el vici
de pobre estadant.
Al carrer, fa sol
i pixen els gossos,
quatre grans mandrosos
es queixen de tot.
I va la misèria
ocupant l’espai
de la fantasia.
No haig alegria
enmig d’un esglai
capficat de mena.
Molta feina i poc més
A la casa del pagès,
molta feina i poc més.
A la plaça, riallades
de pobres i benestants,
a l’església, pocs cristians
van enllestint les comandes.
En el port dels mariners,
hi ha mosques fent la revetlla,
sota un fanal, la parella
va somiant en el recés.
Com m’agrada aquesta terra
tan feta a claudicar,
un bon dia, vull anar
a fer una tombarella.
Pensaments festius (LVI)
01 Agost, 2020 06:55
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Carregada de diners, la faig més eixerida.
Vaig patir més que la pell d'una artista vella.
No vull entrevistes per si perdo un ull.
Em va tocar la grossa i m'hi vaig casar.
Si Déu m' excomunica, on aniré a viure.
Cap dona és vella sense el seu permís.
Si un home oneja és millor seure.
Era un home tant net que va arribar a ser lleixiu.
Festejar és només feina per a un.
Tenia tants pecats que no es va poder morir.
Enganyo tan bé que m'hauré de casar.
Arribar a vell i a ruc, és qüestió de mesos.
M'estima tant que dubto si és a mi.
He tardat massa per saber tan poc.
Només l'altre em vol més que jo.
Prego i demano no saber volar.
Us he de confessar que quasi ja sé caminar.
La roda del saber no té cap ni peus.
Déu és tan senzill que quasi ofèn.
Us ho diré, però ni jo m'escolto.
Seria ric si deixés de demanar.
Em sobta, trobar-me de tant en tant.
He estimat, però no he aterrat.
Podeu fer, però us omplireu de buits.
El meu infern són les paraules perdudes.
Cada cop, el cistell de la por és més gran.
Els anys són lladregots descarats.
El vent s'emporta els desitjos de pau.
He seguit els camins i no he trobat on vaig.
Per a ser boig s'ha d'aprendre prompte.
Podeu amagar-me la fermesa, però no la feblesa.
Dalt d'un turó és complicat viure.
La vida és un seguit de presons inevitables.
Sempre és d'hora per demanar perdó.
La llibertat és un buit indescriptible.
Pensar és arribar a conclusions tardanes.
Ballar és descriure moviments agradables.
Només el temps sap ferir incansablement.
Prefereixo un mal confessor que un bon periodista.
Despullar-se és la més suau de les confessions.
Sóc un ésser brut i desequilibrat.
Perdo més temps en disculpar-me que en ignorar.
Si llegiu, el problema és vostre.
El cel es perd al segon soci.
Mai un cap sol et portarà enlloc.
Poemes curts (LVI)
01 Agost, 2020 06:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La vella campana,
vivint al cloquer,
diu que no pot ser
viure amb la galvana,
de segur que és cert.
Per haver parents
en totes les cases,
pertanyo al moment
de dir quant m'agrades,
quina dolça ment.
He emprat el tren
tranquil de la tarda
quan la vall repassa,
de nou, suaument,
sense massa gana.
La tarda plana
dessota del sol,
un eixerit núvol
diu que cerca casa,
li ensenyo un corriol.
Vora de la platja,
ben cremat del tot,
endevino com m'agrada
l'ombra beneïda de l'om,
deu ser raó de nissaga.
En el temps florit
de la primavera,
la pluja enceta
el si del jardí,
serà tot promesa.
Les paraules toves,
en el trist passar,
voldrien anar
a dormir amb les ones,
deleixen pel mar.
Massa joves,
al jardí,
em fan gaudir
de sentir seves:
tardes i nits.
Quan la rosa troba
l'orgullós clavell,
mai li diu quan bell
és l'amor de dona,
li produeix rampell.
Sempre arriben
a la mort
els qui escriuen
sense por,
després riuen.
Aplega la nit
quan li diu al sol:
Deixa'm un bocí,
d'aquest menjar dolç!,
com se'n va a dormir.
M'haurà vestit el dimoni,
a la voreta del foc,
amb camisa de cotó
per si hi ha qui se n'adoni
que a migdia era llop.
Viatjo, volant com toca,
fins a l'aldea global,
diria que sóc pardal
encara que parlo mal
i avanço com un tanoca.
He segellat la porta
ingrata de la paciència,
escriure és agra ciència
que sovint esclata tota,
cal demanar providència.
Hauria de dir,
si em permetés la follia,
que gaudir de l'avarícia
és inestable gaudir,
prefereixo la cobdícia.
Per a ser bon perdedor,
caldrà ser dels matiners,
dels que callen quan es verd,
dels que cerquen grans amors,
no cal dir com fineix tot.
Quan la papallona
gronxa pel meu hort,
sento la coïssor,
el rec mentre plora,
és mon petit cor.
Estimar, estimaria
si em volguessis d'amagat,
dormiríem en el prat
fins aplegar a migdia
quan és l'hora de dinar.
Malgrat que treballo,
un cop cada segle,
mai parlo del mestre,
del rei o de l'amo,
es veu que badallo.
Per tal de mentir,
parlo amb les roselles
de terres més tendres
on no cal morir,
veig com no s'ho creuen.
Epigrames (LVI)
01 Agost, 2020 06:44
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sento la remor
de la mar quan brama,
ella és tan ufana,
tan feta a la mort.
Amb quaranta ciris,
bona processó,
al carrer major,
hi haurà bon seguici.
El vent a la barca,
la barca amb la por,
mariner s'espanta,
vol arribar a port.
La mirada dolça,
el cor afeblit,
mai serà l'esposa,
mai haurà marit.
Quan el sol
aplega al bosc,
el mussol
diu que és ben fosc.
Manta gosadia
per ser cavaller,
el cavall ni crida
ni pensa ni sent.
Poca son
sense diners,
el qui dorm
mai sap on és.
La bruixa pregona,
demana per mi,
dieu-li que sí,
que sóc a la vora.
Manta hores
del matí
volent totes
el dormir.
Per a cridar
no cal ni cel,
només la mel
d'enverinar.
La jove demana
anar de rebaixes,
el nuvi s'espanta
no sap on desar-les.
Quan la joia
ve per mi,
he de dir
que fuig d'escola.
La saviesa,
ja se sap,
quan aplega,
ha fet tard.
En el pou
de l'esperança,
un conclou,
calla i es cansa.
Per haver
més bona sort,
cal esquer
i pescar de tot.
Al carrer
del cementiri,
no hi ha vici
ni deler.
Manta lluites
per guanyar,
les més minses
fan bondat.
A la vora
del bon foc,
qui no gosa
en fer-se fosc?
La més maca
del carrer,
quan traspassa,
no diu res.
A les voltes
de migdia,
és quan troben
qui s'enfila.
Si he de guanyar
la gran incertesa,
he de fer promesa
i mai encertar.
En el poble
del costat,
el més pobre
té tres plats.
Havent dinat,
copa i cafè,
el treballar
lluny esdevé.
No demano
minsa sort,
haig bon amo
i pensa poc.