Pensaments educatius (XLVIII)
01 Abril, 2020 07:03
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
M'he passat dues setmanes esbrinant on són.
Són burletes, però amb bones intencions.
Aquest curs, també em tocarà el savi?
Parlen prou i d'amagat.
Tenen respostes difícils de qualificar.
Quan em critiquen, els veig ben avinguts.
He posat dues preguntes i una sobrava.
He posat tres notables i un: ja t'ho faràs.
Segurament, he treballat en un altre llibre.
Aprenen tant que dubto els pugui seguir.
Els he donat un bon consell mentre reien.
La classe era una festa fins que va començar.
Acabo d'entendre que ja no m'estimen.
Hem començat el curs amb aigües transparents.
En un tres i no res, n'he aprovat la meitat.
Els reconec una memòria selectiva.
Ara, deixaré que em malparlin.
Els he demanat una pausa de mig minut.
Necessito menys alumnes, estan creixent.
Porto un mes ensenyant el mateix pa.
Estan tan motivats que he hagut d'aturar el rellotge.
Estic pendent de no anar enlloc.
Viuen en un ensurt prou controlat.
Estan pendents d'aprendre a volar.
Els conec el suficient per a saber que no són meus.
La meitat han el vici de no respondre.
Estic al servei de l'atenció intermitent.
Els he donat resultats a escollir.
Serviu la saviesa en pots petits.
Em falta administrar el silenci.
Necessito oïdes de suport.
Mai encerto quan em distrec.
M'agraden les pauses dels primers dies.
Parlaré fins al desè badall.
Avui, he hagut de fer cinc «resets».
Planyo pel regne que hauran de governar.
Ja he aconseguit envellir-los un mes.
Procuro guaitar-los de prou lluny.
He refet el control fins que s'ha deformat.
Els deixaré respirar cada vint minuts.
Ara, resulta que dos escoltaven.
El que millor fan és provar-me.
No sé què passa, ja fa dos dies que no falta ningú.
Acostumo a visitar el regne del temps perdut.
Avui, m'han ensenyat prou.
Aquest control l'he suspès.
Per ara, només he trobat rellotges lents.
Necessito transport lleuger per a fer sumes d'emportar.
Un dia d'aquest igual em suspenen.
Acostumen a fer vacances cada mitja hora.
Ara, resulta que no estava dormint.
No sol haver respostes positives.
He trobat incerts en tots els calaixos.
De moment, tenen ganes d'acabar.
En veure la tapa del llibre, dos s'han indisposat.
No sé per on començar a destapar els secrets.
Mai s'avorreixen, només sotgen.
Es veu que encara no salto prou.
Els he pres un minut, només dos se n'han adonat.
Cada dia trobo la innocència més virtual.
Han aconseguit crear idiomes a l'engròs.
És un bon alumne, no m'ha reconegut.
De lluny, els suporto millor.
Em fan enfadar, però sense ordre.
Aplega un moment en què surts.
Poden arribar a savis, però els dono feina.
A casa el fred i set poemes més
01 Abril, 2020 06:59
Publicat per jjroca,
Poemes
A casa el fred
És quan sóc a casa el fred
quan cerco la xemeneia,
viu un nan prou desllibert,
tot perdent, cercant la teia.
De bon matí, el foc encès,
la paella i l’arengada,
un va fent més bona cara
quan aplega a aquest recés.
És quan sóc a casa el fred
quan aplega el desconcert
i el llum vol viatjar.
Em convida poder anar
a cercar el gran tresor
per si l’angúnia em perd.
Amb un llapis i un paper
Amb un llapis i un paper,
vull una llarga follia,
m’agrada encetar, també,
el camí de l’alegria.
Massa somnis, pocs diners,
una panxa amb massa gana,
he de posar una baldana
un parell de cops al mes.
Una ratlla lleugera,
estreta com l’averany
i el tresor de la saviesa.
Vull la pensa ben estesa
per si aplega un bon any
que no porti a la feblesa.
On va el vent?
En la pausa
de l’hivern,
no hi ha rauxa
ni diners.
Com voldria
assaborir
la fugida
i el gaudir,
però passa
aquest temps
interminable.
Qui és culpable?
On va el vent?
De segur que a casa.
Caminar, caminaria
Caminar,
caminaria
i, més tard,
descansaria.
És la vida
llarg passar
si convida
a recordar.
Amb els reptes
de la sort,
vull parar taula.
Necessito una escala
per a aplegar fins al sol
i oblidar les males penses.
A la casa dels valents
A la casa
dels valents,
hi ha qui mana
i va dient:
Són els vents
massa covards,
de cada cent,
vint se’n van!
A la casa
de la mar
no hi ha resposta,
fins diria que fa nosa
aquell qui no vol plorar
o parla massa.
Anar més lluny
En el llarg esdevenir,
no hi ha coratge
ni el senyor aplega a patge
ni el dia és la nit.
A la pena allargassada,
li posaré un tancat,
com vola, vol prendre part,
però torna estorada.
Massa rauxa, poca llum
i un cor que va a la brega
per a viure i avançar.
Hem perdut el tarannà,
la corriola i l’esquella
per la por d’anar més lluny.
Quan una porta no s’obre
Quan una porta no s’obre,
tot i havent frontissa i pany,
un pensa que tal parany
el fa un déu que es torna ogre.
Amb ulls, seny i caparró,
hauríem d’anar servits,
però hi ha massa enemics
qui ens regalen el llautó.
Quan una porta no s’obre,
cal deturar i insistir
per a veure si fingeix.
La pensa em diverteix
fins que aplega al glatir
i deixa el seu caire noble.
No voldria arribar
No voldria arribar
al gran regne del dubtar,
però haig perdut el seny.
La solitud em restreny
i no em deixa acabar
perquè s’enfada i em reny.
Camino per conquerir
la més gran de les lloances,
però em trobo, en el mentir,
mig envoltat de fantasmes.
Com avanço a cor obert
per carrerons i per places,
es fan velles les sabates,
només volen ser al desert.
Epitafis (XLVIII)
01 Abril, 2020 06:57
Publicat per jjroca,
Epitafis
Animeu-vos, els tres primers hauran premi.
Per a demanar, de sis a set del vespre.
He decidit no ajudar ningú més.
Mai havia tingut tanta fòbia al gossos.
Si veniu amb presses, no hi sóc!
Ara, em priva la beguda.
Vaig venir a cercar coneixements.
El que més em costa és fer-me les ungles.
Diria que m'he perdut.
Necessito algun moble.
Em reservo el dret d'admissió.
M'han denegat el permís d'obres.
Vull repintar el taüt.
No haig notícies teves.
Justament, ahir, em van donar feina.
Haig permís dos caps de setmana.
A les cinc del vespre, plego.
El dimoni m'ha dit que calli.
Haig la sospita que ningú escolta.
Si vull premi, haig de creure.
Començo a volar en quinze dies.
M'han deixat una ànima de prova.
No us paga la pena, ensarronar-me.
M'han declarat: Mort anònim!
D'aquesta banda, llueixo poc.
Estic desconnectat.
Vés per on, ni m'ho pensava!
M'aniria bé una manta.
He reduït molt les despeses.
No necessito més amics.
Ni ganes tinc de respirar.
Aquí, no es pot viure!
Sé que vaig aplegar al vespre.
Espero que no se'm faci llarg.
Apropeu-me un llum.
Quant he de pagar a la comunitat?
Encara no m'he penedit de res.
Tampoc estic per a massa enrenou.
He pensat en desllogar el nínxol.
M'he apuntat al gran germà.
Es prega silenci, estic en un recés.
No penso respondre ningú.
Encara m'estic organitzant.
Si vols, ens tutegem.
Ho porto com puc.
Necessito un bitllet per anar al cel.
És precís que em refaci una mica.
He signat un pacte temporal.
Ets el tercer que ve a cobrar.
Callo per prudència.
He vingut perquè feia nosa.
No sé que hi ha per dinar.
Hauria de sortir a comprar.
Acabo de perdre un altra ungla.
M'han convidat a la processó de les ànimes.
Foragitem els compromisos.
Gairebé ni em puc moure.
M'han convocat a un ple.
He de recollit els encàrrecs
Normalment, sóc aquí.
No estic per veure.
Pensaments festius (XLVIII)
01 Abril, 2020 06:51
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
La llengua és la bugadera de la casa.
Estimar es estar, sumar i no fer nosa.
El perill de ser ric és que s'endolen les mans.
La tragèdia dels rics és que la mort és sorda.
El dolent de la vida són les mitges parts.
No confieu en mi, jo tampoc ho faig.
Un home feliç és un ocell sense niu ni gana.
Estimo tot el que no puc entendre.
La tardor recull el cor i engega els somnis.
En arribar a casa, deixo la guerra al carrer.
Sé que la guerra es perd, però costa deixar la lluita.
L'oblit és la pau dels pobres.
Aprendre a no ser, dura almenys, tota una vida.
Els sants han aprés a trepitjar la cua del dimoni.
L'únic bo de l'infern són les sorpreses que et trobes.
No voldria ser pesat, però la terra m' obliga.
El pobre veu els diners com un somni, el ric com una religió.
El preocupant és que els homes lladren més que els gossos.
La ràbia ocupa tant espai que fan nosa els altres.
Després d'un dia feixuc, ve una nit pesada.
La il·lusió dels mortals és no estar mai a casa quan ve la Parca.
M'agrada molt anar a comprar quan no he de pagar.
Sé que ella val més, però no li diré.
Si sabés parlar em preocuparia.
No parlo més per si m'escolten.
La veritat és la més dura de les espases.
No vull saber més que el que puc suportar.
No estic trist, estic conscient.
A la vora del foc, viuen les ombres de la por.
On dorm l'ahir que vaig conèixer?
En el camí de la vida, no hi ha lloc on aturar-se.
Si passa el temps és perquè anem a un lloc.
No em pertany ni el pensament.
Si sóc quelcom estic en deute.
Necessito els veïns per saber on sóc.
No tenint raó, encara camino.
El buit m'empaita i, per fi, em cruspeix.
El millor de ser dropo és que no compten amb tu.
Si el treball dignifica, on és l'infern?
El que pot fer un altre és millor que ho faci.
No em fa por res, em fa por equivocar-me.
La millor manera de morir-se és la més elaborada.
A l'estiu, és el sol qui treballa.
Seria més dropo si no hagués descobert els diners.
Poemes curts (XLVIII)
01 Abril, 2020 06:48
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Pobrissons els rics
que, enmig la tenebra,
volen la promesa
de saber-se amics,
tenen poca feina.
Porteu-me el goig
de la darrera estança
on no existeix recança
ni pensament boig,
només versemblança.
No he vingut, avui,
fugint del misteri,
del vell encanteri
de saber-me buit,
farcit d'improperi.
Una nit serena,
quan era dormint,
una lluna plena
preguntà per mi,
és prou mentidera.
Al corriol del mas,
diu la masovera
que ningú fa cas
puix van a la seva,
lluiten per guanyar.
Cavaller
compra l'espasa,
que el febrer
fereix quan passa,
i no diu res.
Si he de morir
abans del migdia,
vull que algú, a mida,
digui que he partit
sense massa vida.
És quan vénen
mals d'amor
quan les flors
ja ni entretenen,
tenen pors.
Estimar voldria
si fóra permès,
somnis de migdia,
feines de pagès
prop de l'establia.
Pararé un moment
el batec del cor
per si ve l'amor:
gràcil, estrafet,
cercant l'ocasió.
Des de bon matí,
aplegant migdia,
la gana com crida,
deu parlar de mi,
és tota enganyifa.
Massa hores per venir
em porten, sense aturar,
al lloc on no vull estar,
mai em plau sentir-me així:
amb un lliri a cada mà.
Des de la infantesa,
resseguint la sort,
hom pensa que pot,
és gran incertesa
davant de la mort.
Cada dia,
en sortir el sol,
veig el dol
de l'alegria,
no hi sóc tot.
Poseu-me més roses
en el meu jardí,
digueu-me que sí,
que les hauré totes,
sóc, per cert, mesquí.
La mare, assenyada,
dormia el minyó:
tendre, pobrissó,
rodonet de cara,
serà un bon senyor.
Les maragdes,
plata i or,
són comprades
per la dot,
massa cares.
En el camp, plorava
el pobre pagès,
algú li ha promès
més treball encara,
mai haurà recés.
La mossa més jove
de tot el carrer
vol l'amor primer
posat en un cove,
què farà després?
Massa son,
sense alegria,
porta al món
de la follia,
allí hi són molts.
Epigrames (XLVIII)
01 Abril, 2020 06:40
Publicat per jjroca,
Epigrames
Per ser vell
i haver gana,
cap atuell
ens serveix ara.
Al racó del mas,
on s'adorm el llop,
no cal matalàs
ni cap llit rodó.
He donat el temps
al punyent rellotge,
si demà el perd,
cercaré qui el trobe.
És bona finestra
per a festejar,
la vull sempre oberta
per si vol passar.
En el meu país,
no hi haurà dreceres
ni falses promeses
per poder reeixir.
Prop del caminoi
on l'estiu es perd,
he trobat un noi:
savi, desllibert.
A la casa
del mai més,
hom demana:
Menjar més!
Pujaré, al cel,
una primavera,
hi ha una sendera
on no es plany la mel.
És la lluna,
per la nit,
qui demana:
Un bon marit!
Sense lluita
per guanyar,
la fruita
fuig enllà.
Per tal de venir
a la casa teva,
porto una lluerna
per si aplega nit.
A les primeries,
tot és costa avall,
a les darreries:
crits i encenalls.
Per poca moneda
i minso diner,
la núvia no es queixa,
diu que no pot ser.
Com demanaria,
en aplegar a l'hort,
un xic d'amanida
i cobrar la dot.
Si la jove tendra
em ve a demanar,
li hauré de posar
la cara vermella.
No sóc maco
ni valent,
però ballo
més que cent.
Amb el son
ben endreçat,
pujo al llit
sense plorar.
Amb quaranta
sentinelles,
hi ha roselles
sense traça.
Per volar demano:
poder-me llevar,,
posar vent i entrar
a casa de l'amo.
Per mirar-se
el melic,
cal aprendre
a ser esquifit.
Massa regnes
de la por
tenen setges
on és fosc.
Si m'estimes,
de valent,
no em convides
a ser rei.
A la cambra,
tinc un llit,
mai demana:
anar a dormir.
Sis ovelles
per a un llop,
set esquelles,
manta por.